ROCKVIU

Adrià Puntí i Maria del Mar Bonet, Cotxeres de Sants 12 de febrer de 1999

Potser un dels moments més màgics de la carrera en solitari d’Adrià Puntí. 

 desitjos impossibles?…
Un desig, gairebé un somni: que l’Adrià torni el més aviat possible a aquells instants memorables, a aquelles espurnes de genialitat.

The Corrs, Palau Sant Jordi (Barcelona), 4 de desembre de 1998

Qui hagi estat a casa meva ja haurà vist que aquesta foto d’Andrea Corr llueix al nostre dormitori. Una imatge que convida al descans, a anar a fer nones i que, al menys, els dos nens ho entenen així.

segueix
Aquesta foto —com moltes altres d’aquest bloc— va sortir publicada al llibre “Pasión por el rock” que vaig editar ara fa nou anys per l’editorial valenciana La Máscara. Pel llibre no vaig voler cobrar ni un duro, vaig voler que em paguessin la feina amb espècies, es a dir, amb còpies del llibre. Uns llibres que en el seu moment em van omplir un armari sencer i que ara només me’n queden unes quantes. Sabia que el llibre em donaria millor servei que qualsevol currículum.

Amb el llibre sota al braç i aprofitant un viatge a Madrid vaig anar a una reconeguda agència fotogràfica amb la que havia fet alguna col·laboració. Certament la meva teoria va funcionar: de la recepció vaig passar al despatx del director de l’agència. Se’l va mirar i es va quedar força estona gaudint d’aquesta foto. Em va dir “la foto està de conya, però li sobra el micro”. Potser va ser aquest un dels millors consells pràctics que mai m’han donat i que sempre intento posar en pràctica.

(Un dels altres consell imprescindibles que vaig rebre fa anys va ser del fotògraf castís Domingo J. Casas “la corretja serveir per penjar-te la càmera del coll”. Juro que amb aquest comentari he evitat portar la càmera més d’una dotzena de vegades al servei tècnic.)

Marianne Faithfull, Casino de l’Aliança de Poble Nou (Barcelona), 8 de maig de 1997

… / …

Quan va tornar a tocar a Barcelona l’any 2005 al Teatre Grec, en el moment en que va encendre una cigarreta a sobre l’escenari va ser com donar esplícitament el permís a que tothom que volgués encengués una cigarrera.  Una lleugera transgressió de les lleis d’un personatge que en el seu moment va saber transgredir-les totes i sobreviure amb una dignitat absoluta.

La Mode, sala Apolo (Barcelona) 5 d’abril de 1994

Jo tenia 16 anys, a punt per fer els 17 quan vaig veure que en una sala anomenada Zeleste, al barri de Rivera, deixaven de banda la seva programació de grups laietans i s’obrien als nous sons i a noves bandes de la new wave estatal. El 23 de gener de 1984, sense dir res als pares, vaig decidir provar l’experiència d’anar a un concert pel meu compte. L’entrada no era gaire cara (250 pesetes) i al cartell anunciàven que començava a les set de la tarda (mentida podrida!). Les cerveses anaven 60 pessetes, però en aquells anys l’economia adolescent no donava per tant. I el grup també s’ho valia, els Aviador Dro y sus Obreros Especializados, que amb himnes com “Nucleares, si, por supuesto” prometien experiències excitants. Tant que a partir d’aleshores em vaig plantejar fer aquestes escapades al Zeleste cada mes… fins convertir-se en un hàbit. Després vindrien Dynarama (si, al principi es feien dir amb i grega), Golpes Bajos, Brighton 64, Glutamato Ye-Ye i unes quants dotzenes de concerts més al carrer Argenteria.

La següent vegada que vaig anar a Zeleste el 6 de març va ser per veure a La Mode, grup que ja em tenia atrapat amb “El eterno femenino” i em fascinava com movia el serrell el seu cantant anomenat “El Zurdo”. Aleshores no feia fotos (vaig començar uns mesos després quan ja estava fart de retallar revistes pels meus fanzines) però portava una gravadora per enregistrar els concerts amb una qualitat pèsima… no se que n’hauré fet d’aquelles cintes. Però el que si que encara guardo com un tresor són els cartells d’aquelles actuacions:

La foto del post correspon al retorn de La Mode l’any 1994, deu anys després quan es va editar el recopilatori de les seves gravacions de la etapa amb El Zurdo al capdavant (la seva segona època més val que quedi en l’oblid més absolut).

Per què se m’ha despertat la neurona?

Feia anys i panys que no els escoltava tot i que en el seu moment vaig deixar més que inservible el vinil de “El eterno femenino” a base de posar-lo una vegada i altre al tocadiscs. Aquest estiu quan preparava la meva mixtape per les vacances se’m va ocòrrer baixar-me (si, que ningú m’ho retregui: porto anys buscant-lo a les botigues i mai l’he trobat) la compilació “Todas sus grabaciones” (1994) i provar si les sensacions que em provocava fa un quart de segle seguien en actiu.

Certament em va sorprendre tornar a sentir la pell de gallina al escoltar de nou “Aquella chica”, “En cualquier fiesta”, “El eterno femenino”, “Cita en Hawaii”, “Aquella canción de Roxy” o “Wild Puppets (We love you so)”, cançó aquesta darrera que en el seu moment també va donar nom a un dels meus fanzines que feia al 84. 

Fins i tot tornar retrobar-me amb “Para ti” de Paraiso (banda prèvia de La Mode) em va fer caure la llagrimeta:

Tot aquesta admiració que tinc per La Mode és, es clar, deixant de banda la discutible filosofia política del que fou el seu líder Fernando Márquez “El Zurdo”.

Per si fos poc ahir l’amiga i companya fotògrafa Imma Varandela em va fer tornar a recordar-los a través del seu perfil al Facebook.

No m’importa reconèixer que els grups de l’anomenada movida (aquí li dèiem “meneo”) van ser una influència iniciàtica. I s’ha de reconèixer que l’indie de fa un quart de segle era molt més divertit que el d’ara.

Steve Vai, sala Razzmatazz II (Barcelona), 25 de novembre de 2001

… un dia d’aquests se’ns enramparà a sobre de l’escenari.

Amaral, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’octubre de 2008

El mes de febrer de 2002 la revista valenciana FM em va demanar que fes una sessió al duet saragossà per la portada de la revista. Un bon encàrrec però jo no l’acabava d’entendre. El grup tot just estava publicant el seu tercer disc, “Estrella del mar”, i amb els dos anteriors discos no havia passat res de res. Amb els anys he vist que aquella portada va ser tot un encert ja que el grup va petar de debó amb les cançons d’aquell disc gràcies a uns quants exponents clars de cançó popular.

El primer contacte que vaig tenir amb Amaral s’ha de reconèixer que va començar amb mal peu però amb un resultat exitós.

(segueix)
Havia quedat amb ells en un hotel de la plaça Castella, al centre de Barcelona. Ja m’havia planificat la tarda i havia reservat tota una hora en la meva agenda per fer les fotos i així poder arribar a temps a la guarderia per anar a buscar al Gerard que tot just havia complert els dos anyets. Em trobo a la promocionera de Virgin a l’hotel i esperem, esperem i esperem. El temps passa, resulta que Eva Amaral s’està preparant per la sessió… i el rellotge que avança inexorablement. Quan ja portem tres quarts d’hora i ja no em queden ungles per mossegar-me per fi aparèixen ells. Ell, Juan Aguirre, amb la seva millor gorra de llana i ella, Eva Amaral, pintada com una porta a cops de brotxa i amb un vestit horrible.

Però va ser en aquell moment quan vaig descobrir que Amaral podrien ser un grup amb esperit professional: es van desfer en disculpes, van entendre la meva situació i el fet de que la sessió s’havia de despatxar en deu minuts. Ells sabien com volien sortir a la portada, gairebé no els vaig haver d’indicar res. Com si fossin dos models van anar posant al mig del carrer amb un resultat final em va sorprendre fins i tot a mi. Llàstima que el retoc final de la portada no m’acabés de convèncer.

Quan les coses han de sortir bé, surten bé. És una llàstima que els dies en que tot pot sortir malament, acabin encara pitjor.

Twisted Sisters, sala Razzmatazz (Barcelona), 3 d’abril de 2004

Grotescos, decadents i autors del “We ‘re not gonna take it”… perfectes!

N’hi ha a qui segur que no els agrada:

És un documental de 58 minuts, que paga la pena veure’l sencer. Hi ha molts malalts als EUA però crec que aquesta família/secta són el pitjor.

Nashville Pussy, sala Razzmatazz II (Barcelona),  30 d’agost de 2002

La saviesa popular te refranys molt interessants per definir aquesta foto:

Bon menjar al matí és or, a la tarda plata, i a la nit mata.
Bon pa, bon vi i bona carn fan bona sang.
Bona teca i bona cara, a ningú no desagrada.
Com més brut el cuiner, més gras l’amo.
Convidat massa atent al plat, altre cop no és convidat.
Del plat a la boca ningú s’equivoca.
Déu dóna faves a qui no té queixals.
Dones i vi donen goig i fan patir.
El bon vi i l’home valent no solen durar molt temps.
El que amb aigua viu, amb vi s’ofega.
El que menja sopes, se les pensa totes.
Gallina vella, fa bon caldo.
La tomata, com la dona, tot l’any és bona.
Menjar i beure, fotre i no creure.
No hi ha alegria amb la panxa buida.
No vols caldo? Tres tasses!
Per a la gola, farigola.
Qui bada boca, es queda sense coca.
Si aixeques massa el porró, aniràs potser de cantó.
Si vols agafar gana, menja magrana.
Sopes amb vi aixequen el padrí.
Tabac, dones i vi si se n’abusa donen mala fi.
Un poc de vi fa pair, molt és verí.

…/…

Cal agraïr l’ajut del Bar Restaurant Torrent per el talla i enganxa d’aquesta col·lecció de dites populars.

Si en teniu alguna més la podeu deixar aquí.

The Prodigy, Festimad-Móstoles, 3 de maig de 1997

Si, aquesta foto havia de caure tard o d’hora.

No era gens agradable estar pujat a la tanca de seguretat amb tot el públic del Festimad a sota i aquest senyor al costat deixant anar babes contínuament.

.

El dia de l’aniversari de la M+ i jo fent fotos a aquest energúmen, deumeusenyor…

Sobren el comentaris…

Brian May, sala Zeleste (Barcelona),17 de setembre de 1998

Certament Brian May ha tingut poc de freak, ja complia amb la quota sobradament el seu company de grup Freddie Mercury.

Però a l’actuació que va fer a la sala Zeleste per presentar el disc Another World va voler afegir el seu granet de sorra al gran llibre dels freaks. Una veu en off va anunciar en català que “degut a problemes de trànsit, l’actuació de Brian May es retrasarà uns minuts. Mentre us deixem amb T.E.Conway” i tot seguit va aparèixer un impersonator d’Elvis amb ulleres de sol, grans patilles, tupé, levita vermella i cantant Only Make Believe, una balada dels anys 50. Era Brian May.

No cal a dir que molts fans de Queen no es podien creure allò que estaven veient els seus ulls.

Una foto més normaleta de Brian May a vull llegir la resta de l’article.

Christina Aguilera, Palau Sant Jordi (Barcelona), 23 d’octubre de 2003

En tots els concerts –especialment d’estrelles nordamericanes– existeix la figura de “el guiri”, personatge fosc i tenebrós encarregat que res es mogui del guió, que tot estigui al seu lloc i que ningú es surti de mare, tot amb un excés de cèl innecessari. La seva feina la realitza al peu del canó, on pot haver-hi personatges sospitosos d’entorpir la tasca de la seva representada. Evidentment el foso dels fotògrafs és una zona d’alt risc on hi pot haver algún pertorbat que se li acudeixi llençar un objectiu a l’estella de torn.

Era el primer concert que feia la Laia com ajudant de promoció i el seu cap, liat en un altre concert a Madrid, l’havia deixat sola davant del perill. “Cuideu-la bé i doneu-li un cop de ma si s’escau” ens havia dit el jefe a un parell de fotògrafs de confiança. Però hi ha situacions per les que ningú està preparat i enlloc et poden ensenyar com haver de lluitar contra un armari caoba amb potes sense cap mena d’escrúpols a qui han posat com a cap de seguretat d’una estrella amb ínfules, pretensiosa i vanitosa. Un ex marine traumatitzat sense cap neurona viva que tenia molt poc a veure amb la professionalitat habitual del road-manager.

… / …

Per començar, va agafar la llista de les televisions que hi havia
convocades i va deixar-ne la meitat sense cap explicació, i d’aquesta
meitat només hi podia entrar el càmera. Dels fotògrafs va decidir que
ja no calia esperar (encara no havia passat l’hora de convocatòria) i
que qui arribés tard es fotés.

La presència de l’armari sense escrúpols era intimidatòria. Ens va
donar permís per fer fotos a una sola cançó amb la signatura prèvia
d’un contracte. Mentre que esperàvem a una de les boques laterals del
Sant Jordi (podíem fer fotos a la tercera o quarta cançó) havíem
d’estar amb les càmeres mirant al terra i gairebé en la posició de
firmes. Però un dels fotògrafs va tenir la gosadia d’aixecar la càmera
i posar l’ull al visor mentre començava el show. No hi havia cap intenció de fer fotos, només mesurar la llum. Sense cap mirament i de manera violenta, el filldeputa el va agafar i el va acompanyar directament a la sortida sense donar-li temps ni a reclamar ni a queixar-se.

Al final, la cançó que podíem fotografiar no tenia res a veure amb el show
ni amb les acrobàcies ni amb les coreografies i ni amb el pit i cuixa
que lluïa en la resta del seu espectacle. La senyora castament vestida
de negre rigorós i més pintada que una porta i nosaltres, sempre
vigilats per l’armari, a una distància prudencial de seguretat no fos
cas que li tirèssim els objectius al cap.

I la Laia? va fer tot el que humanament  possible, però és força difícil lluitar contra aquesta mena d’anormals.

Murderdolls, Palau Sant Jordi (Barcelona), 12 de juny de 2003

Les sorpreses que et trobes quan arribes abans d’hora a un concert d’Iron Maiden i et trobes a uns teloners a l’alçada.

… / …

Demà comencem un nou festival, aquest com al punt més nord de la Catalunya Nord, a la platja de Leucate (el Rosselló). Veurem com suporta la sorra de la platja el baix de Kim Gordon i desvetllarem la incògnita de què pot fer Pascal Comelade com a Dj a les Méditerranéennes.

Suede, sala Zeleste (Barcelona), 11 de maig de 1995

Actualment estic a La Palma de Cervelló a casa de la mare cuidant a l’Adrià i esperant que la M+ comenci les vacances. Demà ens haurem d’anar fins la Bisbal d’Empordà a veure al Gerard que està de campaments amb el seu cau, és el dia dels pares i hi hem de ser. Diumenge viatjarem fins Benavarri (Ribagorça) per deixar al petit amb l’altre avia i al dia següent tornarem a buscar al gran a La Bisbal per anar tot seguit fins a Leucate (Catalunya Nord) per estar a Les Méditerranéennes, el festival amb més “e”, “n” i accents del món. Allà combinarem a Sonic Youth, dEUS, Charles Aznavouz o Watcha Clan (si, un cartell d’allò més polièdric) amb visites als castells occitans i jornades de platja a tocar dels concerts. Ah… i l’excel·lent tracte que ens donen al festival.

Tal i com ha fet en Jordi Garrigós jo també us explicaré la meva pròpia mixtape en mp3 per amanir les hores de carretera que tinc al davant els propers dies. Una pila de kilòmetres que necessiten banda sonora.

Des de fa temps al meu ITunes tinc una carpeta on vaig emmagatzemant cançons que m’agraden o temes que vaig descobrint mes a mes. Cançons soles, mai discos sencers. Un dia d’aquest us parlaré del valor de la cançó i faré una apologia dels singles a 45 rpm.

De vegades hi afegeixo alguna cançó perduda que està dormida en alguna neurona dormida. Tot això ho junto, ho mesclo, li dono al mode aleatori i d’aquest còcktail en faig un CD. De tornada del viatge, deixo abandonat el CD en qualsevol lloc -a l’espera que algú l’aprofiti-, elimino les cançons que no han funcionat i n’afegeixo de noves. Hi ha una base fixe que no falla mai i que ha aguantat molts viatges (Esclarecidos, Calamaro, Lucio Dalla, Love of Lesbian, Suede, Andy Chango, Beach Boys o les versions heavy d’ABBA…) i aquest any m’ha agafat fort la neurona vuitentera (d’on venim? on anem? qui som?). Un calaix de sastre en que hi ha més pop del que se’m podria suposar.

A vull llegir la resta de l’article teniu el resultat de les 100 cançons triades, més de sis hores de música:

Aguas De Março-Carlos Berlanga
Un Agujero En El CieloEsclarecidos
al amanecer-Los Fresones Rebeldes
Alien Divino-German Coppini
Amazones en sa lluna-Antònia Font
anno che verrà-Lucio Dalla
Atrás-Nacha Pop
As Time Goes By-Bryan Ferry
Azul-Elefantes y Bunbury
El Bar De La Esquina-Albert Plá
Beautiful Ones-Suede
El Bello Verano-Family
Bourbon-Dinamita Pa Los Pollos
La Casa De La Bomba-Brighton 64
Buffalo Gals-Bruce Springsteen
Carabás-Germán Copini
Carta a todas tus catastrofes-Love Of Lesbian
Cita En Hawaii-La Mode
Com fulles mortesLa brigada
Common People-Pulp
Villancico Para Mi Cuñado Fernando-Love Of Lesbian
De Mayor-Enrique Bunbury
Descafeinat-Els Pets
Desde El Este-Facto Delafé Y Las Flores Azules
Dios Por Dios Es Cuatro-Love Of Lesbian
Els meus ulls aquí-Lluís Llach
En Cualquier Fiesta-La Mode
En Familia-Andy Chango
El Eterno Femenino-La Mode
Exótico-Germán Copini
El Far-Ktisch
Flors i Violes-Adrià Puntí
La Forma D’un Sentit-Mishima-Set tota la vida
Glow – Dancing Queen-ABBA
Igual, Nos Da Igual-Brighton
Houston, tenemos un poema-Love Of Lesbian
Una imatge més-La brigada
Indicios De Arrepentimiento-Carlos Berlanga
Insurrección-El último de la fila
Jacob’s Ladder-Bruce Springsteen
La Juani-Facto Delafé Y Las Flores Azules
Lipstick To Japan-Suzy & Los Quattrro
La Luz De La Mañana-Facto Delafé Y Las Flores Azules
Maniobras de escapismo-Love Of Lesbian
Mariposa Tecknicolor-Fito Paez
Me Amo-Love Of Lesbian
El Mejor Cocktail-Brighton
Mi personulidad-Love Of Lesbian
Aquella canción de Roxy-La mode
Música de ascensores-Love of lesbian
Nation – Waterloo    ABBA
Neighborhood #1 (Tunnels)-Arcade Fire
Neuronas-Andy Chango
Que idea  –  New Trolls
No me acostumbro  –  El úlitmo de la fila
La Noche Inventada –   Family
O Mary Don’t You Weep  –  Bruce Springsteen
Ocea  –  Ktisch
País Petit  –  Lluís Llach
Palabras Con Sabor – Brighton  
Paloma  –  Andrés Calamaro
Pandilleros  –  Dinamita Pa Los Pollos
Para ti  –  Paraiso
La Parte De Adelante  –  Andrés Calamaro
La parte de atrás  –  Andrés Calamaro
Pay Me My Money Down  –  Bruce Springsteen
Piedad  –  Elefantes
Y al final (Carolina) –   Paraiso
Por Amor Al Comercio  –  Esclarecidos
¿por qué me tengo yo que enamorar?  –  Los Fresones Rebeldes
Purita Dinamita  –  Dinamita Pa Los Pollos
Querida milagros  –  El último de la fila
Qui N’ha Begut –  Mishima-Set tota la vida
Quién eres tú  – El último de la fila
La revolución sexual  –  La Casa Azul
Rough Silk – Take A Chance On  –  ABBA
Saturday Night  –  Suede
Se me va  –  Elefantes
Sé que l’amor no durarà per sempre  –  La brigada
Ses Al·Lotetes   –  Cris Juanico
Spiral Tower – Chiquitita    ABBA
Surfin’ U.S.A. –   The Beach Boys
La Tarda Esclata  –  Mishima
Te Quiero Igual  –  Andrés Calamaro
El Temple –   Mishima-Set tota la vida
Wa Yeah! – Antònia Font
Trash  –  Suede
Un Tros De Fang  –  Mishima-Set tota la vida
UA – La cantante de opera   
El Único Juego En La Ciudad  –  La Mode
Universos Infinitos  –  Love Of Lesbian
Viaje a los sueños polares  –  Family
Viva La Vida  –  Coldplay
Wake Up  –  Arcade Fire
Wild Puppets (We Love You So)  –  La Mode
Willy Joe Bronca  –  Dinamita Pa Los Pollos
Accidente  –  Kiki d’Akí
Groenlandia  –  Zombies
Ull per ull – Adrà Puntí
7 Novias Para 7 Hermanos  –  Dinamita Pa Los Pollos

Si, ja se que Dinamita Pa Los Pollos o Los Fresones Rebeldes no arribaran al mes de setembre, però tot s’ha de provar. Per si no en tingués prou també porto algunes de les novetats (Mercury Rev, Calexico…) que han arribat recentment a la redacció.

Judas Priest, Pavelló Olímpic de Badalona, 24 de juny de 2004

El de Rob Halford vocalista dels Judas Priest, és un cas curiós en el món del rock: no deixa de ser estrany que tota una icona del heavy metal ho sigui també dels sectors gays més durs. L’anomentat metal god es mou cerimoniosament, ni corre ni salta, només es passeja amb solemnitat per l’escenari vestit de cuiro de cap a peus, portant unes jaquetes carregades de ferralla que es canvia contínuament durant tota l’actuació, rematades per unes botes amb esperons.

Un músic capaç de sortir després de acabar cada èxit de la banda (“Breaking the law”, “Turbo lover” o “Painkiller”) a demanar més aplaudiments com si una diva de la òpera es tractés mentre la resta de la banda se’l mira amb els braços creuats, i que te el seu gran moment cabareter quan interpreta “Hell bent for leather” completament estirat a sobre d’una platejada Harley-Davidson.

… / …

Els heavys adoren a un personatge que podria sortir del cuarto fosc de Cruising d’Al Pacino i que no va sortir de l’armari fins l’any 1988 quan en una entrevista a la MTV va declarar una cosa que era ja un secret a veus. O potser no tant: fa poc Brian May va declarar que als primers anys de Queen no se’n va adornar que el seu company Freddy Mercury era també gay, només l’extranyava que als camerinos hi entressin tants senyors amb bigoti.