ROCKVIU

Alice Cooper sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juiol de 2005

Ahir revisant les fotos de les edicions del Doctor Music Festival vaig adonar-me que en els  711 posts i els vint mesos de vida de Rockviu encara no havia penjat cap foto del pare, rei i creador del shock rock (amb el permís de Screamin’ Jay Hawkins), el senyor Alice Cooper.

Alice es va estrenar en directe al país en la segona edició del festival amb un espectacle grotesc i impressionant. Va costar poder veure’l aquí ja que el seu anunciat concert a principis dels vuitanta es va haver de cancel·lar a darrera hora per culpa d’una vaga de duanes. Milers de persones es van quedar a la porta del Palau d’Esports amb la seva entrada en la ma, maleïnt als duaners gavatxos i sense veure a n’Alicia, la seva boa constrictor, les camises de força i la cèlebre decapitació.

Després ha tornat al Palau Sant Jordi (en format d’amfiteatre) l’any 2002 i al Razz el 2005. El truc de la guillotina és efectiu i tant entranyable com els números de màgia del Màgic Andreu. Se li veu el llautó per tot arreu però el “ooooh!!!” final no te’l treu ningú.

(amor de pare)

Amb seixanta anys al damunt Alice Cooper encara aconsegueix sorprendre i mantenir intacte la seva actitut rockera.

Aquí a la foto demostrant l’amor paternat envers la seva filla Calico Cooper:

Pla de Santa Maria-Escalarre

Si, aquest ha estat el gran any dels festivals amb guerres incloses. Es un bon moment també per recordar que vam ser molts els que ens vam estrenar a les cerimònies festivaleres a l’enclau paradisíac de Valls d’Àneu amb el Doctor Music Festival, també conegut com el festival de la vaca.

1996
David Bowie

La primera edició em va coincidir amb la boda del meu cunyat al bell mig del festival i vaig haver d’anar i tornar d’allà en un sol dia, deixant el cotxe trencat a mig camí. Pel record queden les actuacions de Davi Bowie, Suede, Sepultura, Lou Reed, Iggy Pop, Patti Smith i sobretot Bad Religion amb un espontani que va immortalitzar la frase “tu estás gordo, eres un vendido, y estás calvo” abans que  Greg Graffin li endinyés una òstia:

1997
David Byrne

La segona edició va comptar amb l’espectacular Jim Rose Circus, Rage Against The Machine, Extremoduro, Sheryl Crown, Simple Minds, Sinéad O’Coonor, Echo & The Bunnyment, Hawkwind, David Byrne (amb un horrible i inadequat abric rosa i faldilla escocesa) i Alice Cooper. A aquesta segona edició una vaga d’aeroports va deixar a gran part del cartell a les seves ciutats d’orígen, havent de fer canvis de darrera hora. Així quan molts creien que veurien a Ziggy Marley es van trobar als berguedans Brams. En Titot em comentava abans de començar el concert que es posaria un fregona al cap per dissimular.

1998
Bob Dylan

L’any 1998 Neo Sala es va treure de la butxaca la frase “el cartell no és el més important”, i amb aquest plantejament The verve van decidir separar-se abans d’anar-hi i els anunciats Aerosmith també van caure del cartel. Si que hi van ser Dylan, Mojinos Escozíos, Beastie Boys, Garbage, Love of Lesbian, Nick Cave, Deep Purple, The Corrs… Els fotògrafs ens vam plantar per un contracte que obligaven a signar segons el qual l’organització era la propietària de les imatges. (Aquesta clàusula va tornar a aparèixer al recent Doctor Loft i, segons tinc entés, ningú ho va voler signar.)

(com va acabar el Glanstombury català? + fotos dins)

Però l’encertat espai del Doctor Music Festival va ser també la seva tomba. Fer un Glanstombury a les Valls d’Àneu tenia un cost impossible d’assumir. Arribar fins allà era una odisea, Patti Smith de poc no es queda a mig camí després de vomitar fins la primera papilla al mig de les corbes de la carretera, l’helicòpter va ser un mitja de transport necessari per portar als artistes (entre ells un Bob Dylan que va demanar ¡estufes¡ a l’escenari).

El transport de les infraestructures per muntar tota una ciutat del rock al mig dels Pirineus també tenia un cost estratosfèric i es diu que el major deute el van contraure amb telefònica per fer arribar líneas fins allà en una època en que el mòbil encara no existia massivament i internet era un estrany. A algú se li pot acudir avui en dia trucar des d’una cabina en un festival?

 
Jo vaig tenir la sort de poder dormir sota sostre les tres edicions però els que ho van fer en tendes van patir de valent amb la climatologia del Pallars: calor sahariana durant el dia i fred pirenaic per la nit, un contrast de temperatures difícil d’aguantar.

Al 2000 la vaca se’n va anar a pastar al principat d‘Astúries, mentre que amb les contractacions que ja tenien tancades amb antelació es van inventar el Gutiérrez Festival (Madrid, 1999), el Doctor Music Day a l’estadi Olímpic de Barcelona l’any 2003 i el Doctor Loft (Caselló d’Empúries, 2008).

Insane Clown Posse, sala Garatge Club (Barcelona) 22 de maig de 1998

Els venien com una mescla entre Kiss, Alice Cooper i Beastie boys i anunciaven el dark carnival, el carnestoltes de la foscor i l’apocalipsi. Els seus discos van ser segrestats per la comunitat baptista i tenien enemics declarats com el mateix Eminem i tota la comunitat hip-hop. Venien de l’industrial ciutat de Detroit i Violent J i Shaggy 2 Dope van trobar un lloc en un moment que Slipknot començaven a treure el cap i Marilyn Manson triomfava. Green Jelly i els simpàtics Gwar eren els referents més propers a nivell d’espectacle.

La seva música? un parell de blanquets fent hip-hop amb tota la xerrameca, els fucks i els shits corresponents.

La seva gràcia? sortir amb la cara pintada de pallasso (deien que la seva infuència era Stephen King, però jo els veig més a prop de Ronald MacDonald) i llençar litres i litres d’un repugnant refresc anomenat Faygo, algo així com els succedanis de taronjada que et venen al Lidl. Suposem que al rerefons de la seva performance hi havia algun element de crítica radical contra el sistema, però jo no vaig saber trobar la gracia al fet de ruixar a tothom amb aquell líquid fastigós. Sort que ja anava avisat de la seva xarlotada i portava ja l’impermeable preparat.

(què se n’ha fet?)

Després de deixar-nos pringats fins les celles i deixar la sala Garatge feta un fàstic , poca cosa més se’n ha sabut d’aquesta colla de desheredats. La recerca per internet ens porta a una carrera que dura fins els nostres dies, tenen un abundant menxandatge i fins i tot han participat en combats de Wrestling, però mai més van tornar a sonar per aquí. Suposo que travessar el continent amb centenars de litres de Faygo ha de ser actualment una traba impossible de superar en els aeroports nordamericans.

Joe Cocker, Falset (Priorat), 2 d’agost de 1991

Era una tarda xafogosa d’agost, a Barcelona no hi ha res a fer, tot tancat, ni un cotxe pels carrers. Truco al company Aitor Ramos, un col·lega gràfic (i futur company de pis, però aquesta és una altre història amb final decebedor) que treballava com a càmera en una agència de notícies i em diu “t’apuntes a anar a veure a Joe Cocker a Falset?”. Abans de penjar el telèfon ja tenia la càmera penjada i sortia pitant cap Falset.

Resulta curiós que a un personatge amb un passat alcohòlic com Joe Cocker el convidin a tocar a una comarca vinícola com és el Priorat.

(en Massagran a la terra del vi)

Cotxe, carretera i manta i en poca estona ja som a Falset. La entrada, tot s’ha de dir, va ser triomfal. Anavem carregats amb càmeres de televisió i jo amb la meva de fotos i el primer comentari és evident “els de la tele ja són aquí!”. De nou la sensació de protagonitzar una versió local de Bienvenido Mr Marshall: tot el poble és al carrer, amb les taules i les cadires a la porta per ser testimonis en primera filera de la riuada de gent que, segons els han promés, posarà el nom de la població al mapa del món mundial gràcies al concert.

Disset anys després l’únic resultat vàlid que dona google de “Joe Cocker + Falset” és el post que vaig escriure el 10 de juny i un article de El Mundo de l’any 1996 parlant del malbaratament de fons i dobles comptabilitats al consistori de la comarca a l’època. Resulta que aquest concert va ser finançat per comptes foscos i segons em comentava Jordi Garrigós va deixar la població sense cap concert més en quinze anys.

Doncs si, els de la tele ja havien arribat i vam ser rebuts amb una amabilitat sorprenent, tothom ens convidava fotre xumades als porrons de vi i deixant-nos provar els embotits i teques de la zona. Vam dirigir-nos fins l’ajuntament on a la roda de premsa anunciada on no hi va aparèixer en Joe Cocker, només va xerrar l’alcalde dient allò tan bonic de la gran oportunitat que aquest concert suposa per la problació i convidant-nos a fer un glop. Entre una cosa i l’altre ja portàvem un bon torrat.

I després cap el concert. Un concert normalet sense que hi hagués res remarcable que el pogués diferenciar d’altres concerts del cantant amb veu trencada que havia fer a Barcelona.

No ho recordo, però segur que va dir allò de “sou el millor públic del món!” o “Falset, us portaré sempre al cor” (després de llegir el nom de la població en un xivato).

Willie DeVille, sala Bikini (Barcelona), 2 de juliol de 2008

Aquest maleït bastard s’està recuperant. Ja no és l’ombra fantasmagòrica que ens va visitar el juliol de 2006 fent de teloner de B.B. King al Poble Espanyol. Amb la seva xuleria de tota la vida i amb el pas dels anys solcats a les arrugues de la cara, el bigotet ha tornat a aparèixer i fins i tot n’hi va haver algún que li va veure una mica de panxeta.

Un concert força complet vampiritzant l’herència de Nova Orleans, creuant quan convenia el Mississippí, fent una visita als carrerons de Nova York sense oblidar Chicago i trepitjant territoris fronterers. Si, també va baixar fins a Mèxic: “Hey Joe” i “Demasiado corazón” desgraciadament també van sonar.

“Mink DeVille!!!” va cridar un espectador al principi de l’actuació, “no, Mink DeVille ja no existeix, jo sóc Willie DeVille” va respondre. Aquest seguidor no se’n va anar tampoc defraudat ja que “Savoir faire”, “Cadillac Walk”, “Mixed up, shook up girl” o “Spanish stroll” van sonar com en els vells temps.

Amb els anys he tingut un parell de trobades amb aquest senyor. La primera va ser l’any 1988 quan em va voler pispar una birra a la plaça Reial, fet que ja vaig explicar en el seu moment. La segona va tenir lloc en un hotel de Barcelona on l’any 1994 va fer una roda de premsa per presentar “Backstreets of desire”. Una trobada on l’èxit mediàtic de “Demasiado corazón” (cançó de l’estiu de 1993) va ser un dels principals arguments dels periodistes i que Willie DeVille es va prendre amb força desgana passant l’estona fent un dibuix amb un boli Bic del que tenia davant.

En acabar em vaig acostar a ells per que em signés una foto i uns quants discos (entre ells algún bootleg). Això em va valer el premi de ser el fan més fan de la sala (o al menys qui s’havia escoltat algún disc seu) i, després de signar-lo, em va regalar el dibuix que havia fet. Durant una bona temporada va formar part de la decoració del menjador de casa.

Voleu veure com és un DeVille autèntic? clickeu aquí.

I aquest va ser l’acte de lliurament de l’original. Crec que la foto me la va fer en Diego Muñoz tot i que no estic gaire segur.

The Dogs D’Amour, Telecogresca – Sot del Migdia (Barcelona), 22 d’abril de 1994

Després de tant de Sònar tornem a les batalletes amb una actuació dels Dogs D’Amour que n’hi ha que es refereixen a ella com si es tractés d’una llegenda urbana. Però va ser certa, va passar en una Telecogresca i en alguna cinta Betacam perduda segur que hi ha imatges en vídeo (mot buscades) ja que es va retransmetre per dues pantalles. De moment aquí hi ha un parell de fotos d’aquella nit.

El concert era la ja clàssica salvatjada que fins aleshores eren els bolos dels Dogs D’Amour, una mescla de sexe, drogues i rock’n’roll amb tots els tòpics ben assimilats des de la dignitat d’encapçalar la segona divisió.

I quan els van donar la oportunitat de tocar en un escenari gran i davant d’un fotimer de gent alcoholitzada, Tyla es va creure tota una estrella del rock.

(quina animalada va fer?)

Cap el mig de l’actuació Tyla, totalment drogat fins les celles, va agafar una ampolla de vidre, la va fer miques i amb el coll va començar a tallar-se per tot el cos. Va continuar amb l’actuació, per les pantalles gegants de vídeo se’l veia amb tot el cos sanguinolent tirant-se pel terra i reproduint l’antepenúltima cerimònia del rock and roll, mentre la banda continuava com si no passés res.

Però aquesta no va ser la escena més patètica. El pitjor havia d’arribar als bisos quan va sortir sense haver-se netejat encara la sang del pit ni curar-se les ferides portant a les mans… un cartró de sangria Don Simón! Quina poca dignitat! No tenien cap ampolla de Jack Daniels per quedar una mica millor amb els tòpics?

Recordo també que als camerinos en Salvador Escribà de La Salseta del Poble Sec se’n feia creus del que havia passat a l’escenari on havien de tocar ells després.

Legint la seva bio a l’Allmusic descobreixo que això mateix ho havia fet ja l’any 1990 a Los Angeles i que va significar l’aturada de la banda per dos anys. Després de l’esbudellament de la Telecogresca, els Dogs D’Amour no van recuperar-se de la orgia de drogues i alcohol fins deu anys després… però ja era massa tard. Els intents de rehabilitació de Tyla en els bars de Barcelona, on va viure una bona temporada, no van servir de gaire.

Ramones, sala Zeleste (Barcelona), 11 de març de 1991

D’aquest concert és del que va sortir el darrer disc en directe oficial dels Ramones i on la imposició de “3 primeres sense flash” es va convertir en un absurd (de nou): en tres minuts tot resolt.

Mano Negra, sala Zeleste (Barcelona), 23 de febrer de 1991

En aquella època els concerts de Mano Negra ja eren una llegenda que corria de boca a orella. Però a principis dels 90 els seus concerts s’anunciaven i podia anar-hi qui volgués, i no com ha passat després (sobretot en la carrera en solitari del seu cantant) en que ràdio macuto ha estat la font més fiable d’informació. Recordo festes de la Mercè on la gent corria de punta a punta de la ciutat seguint tota mena de rumors infundats. Ara has d’investigar noms estranys (Atomic Pardalalets i coses així) per esbrinar el lloc on actuarà el senyor Chao davant d’una colla d’escollits.

L’any 1991 era l’any de Mano Negra, quan el grup era tot un espectacle tant dalt de l’escenari com a baix. “Patchanka” i “Puta’s fever” eren un clamor popular i “King of the Bongo” tot just sortia del forn. Els dos concerts que van fer al Zeleste de Poble Nou van ser èxits aclaparadors on es van veure totes les varietats de moshing, stage driving i surfing, començant pel mateix Manu Chao que es va llançar a la piscina a les primeres cançons.

Però n’hi havia que encara volien més, que no n’hi havia prou amb estavellar-se al terra des de la tanca de seguretat. N’hi va haver un que va decidir anar més amunt, pujar-se a la pea d’altaveus i fotre l’animal gairebé des del primer pis de la sala. El resultat va ser una santa hòstia i la sortida immediata cap urgències. Però abans d’entrar a l’ambulància i mentre comprovava quins ossos no tenia trencats em va veure a mi i tot cofoi em va dir: “eps, fotògraf, fes-me una foto!”. El resultat de la seva pocasoltada el teniu a vull llegir la resta de l’article.

Status Quo, Palau de Plegamans, 22 d’agost de 1992

Status Quo a Palau de Plegamans? Dit així sembla un acudit però va ser veritat: “Whatever you want” i “In the army now” va sonar al camp municipal vallesà l’any 1992.

Hi ha ajuntaments que en mig d’un deliri de grandesa decideixen portar a grans estrelles internacionals en declivi assegurant a tort i a dret que “mig món parlará de la nostra bonica població, el turisme vindrà a cabassos i els ingressos ens sortiran per les orelles.” I en aquest cas, coincidint amb els Jocs Olímpics, algún tècnic municipal ple de saviesa devia pensar “ara veuran aquests de Barcelona!”.

Després de deixar un forat a les arques municipals, aquests concerts acostumen a caure en l’oblit més absolut. I si no que el hi preguntin als xativins amb el concert d’Elton John l’any passat, tal i coms ens recordava ahir Toni Cucarella al seu bloc.

(i com va anar el concert?)

A l’hora de la veritat el d’Status Quo va ser un concert gairebé en
família, poc menys de mil persones en un camp de fútbol atrotinat ple
de pedres i sense grades. Un concert rutinari de la banda
britànica en que segur que debien tenir el nom del poble escrit a sobre
d’un monitor (“buona neet palau of pleigamens!”) i en el que també segurament va sonar pels altaveus alló de “sou el
millor públic del món” o “no us oblidarem mai”.

D’aquest concert el senyor Google només dona tres o quatre resultats vàlids.

Proper concert fora de lloc: Joe Cocker a Falset!

(si teniu més propostes, m’ho feu saber)

Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989

Era el mes de juliol, en un dia xafogós dels que la camisa se’t queda enganxada a la pell per la suor i la calor del dia fonia les pedres. Però en un hotel de Badalona un èsser estrany demanava mantes i estufes ja que, segons deia, allà hi feia molt de fred. Aquest personatge era Screamin’ Jay Hawkins.

Algú que va estar criat per la tribu índia dels Peus Negres, es va dedicar a la boxa (campió els pesos mitjans a Alaska l’any 1949) i va lluitar a la guerra del Corea sense disparar ni un tret també va voler optar a la corona del rei del rock. Però ho va fer des del cantó fosc i bizar, només cal escoltar el seu “Constipation blues” (El blues del restrenyit) per saber que el regne d’Screamin’ no era d’aquest món. A algú que va fer el seu primer single l’any 1954 amb una cançó titulada “Baptize me in wine” (Bateja’m amb vi) calia prestar-li tota l’atenció. I això vaig fer quan l’any 1989 va actuar a Badalona (és a dir, segueix a vull llegir la resta de l’article).

A sobre de l’escenari del parc de Can Soley, en una de les primeres edicions del Blues & Ritmes, hi havia una calavera fumadora que responia al nom de Henry, una ma mutilada que es movia al ritme de la música, aranyes, una serp, element de vudú i rock and roll, rock primerenc en la seva més pura essència.

Les cròniques —especialment la que va aparèixer en la revista madrilenya Boogie número 20, escrita per un servidor— expliquen que portava vestit vermell que faria mereixedor de la pena de mort al seu sastre i que va torcar els seus clàssics: “Alligator Wine”, “Frenzie” i, es clar, “I Put Spell on You” i “Constipation Blues”:

En acabat el concert vaig entrar als camerinos amb el company Trashmike i Ignasi Julià que li farien una entrevista pel Ruta 66. Impressionava estar tancat amb ell dins d’una rulot i sota la vigilància de la calavera Henry. El meu flaix i una ampolla de vi van sortir volant quan va colpejar la taula al sentir el nom de Little Richard, va deixar a Nick Cave com un imitador vulgar, va cagar-se en Michael Jackson (“no és que vulgui ser blanc, és que ara vol ser com LaToya Jackson”) i també va tenir algunes paraules amables per Lloyd Price o Bo Diddley (“llàstima que sigui una mica tonto”).

Deu anys després es va anunciar una nova actuació al mateix escenari de Badalona, però la mala salut ho va impedir. Va morir als 70 anys el 7 de febrer de 2000 deixant a 9 vídues i 57 fills (tot i que algún cop va assegurar que en tenia 75).

Si us plau, si heu arribat fins aquí no us perdeu aquesta suculent biografia publicada a Space Rock Eaters.

Hermanos Calatrava, Centre Cívic Les Basses (Barcelona), 22 d’octurbre de 2004

Després de la derrota (o victoria?) d’ahir de’n Txiquiliquatre a Eurovisió, celebrem avui el dia mundial de l’orgull freak recordant a uns clàssics catalans.

Reconec que la línea que separa el freakisme il·lustrat de l’humor xungo i caspós és molt fina, fins el punt de ser difícil esbrinar el gra de la palla. Els germans Calatrava ja fa anys que van superar aquest límit i fins i tot han donat la volta al cercle diverses vegades.

Mestres de l’acudit fàcil i de les les cançons cafres han estat capaços de moments de veritable genialitat sobretot en els seus directes quan Paco Calatrava (el lleig, per entendre’ns) imita a Mick Jagger, però també amb una filmografia innenarrable que va tenir el seu cènit a la mai prou ben valorada “El ete y el oto” (1983) sense oblidar els mèrits d’“Horror story” (1972) o “Contra el imperio del kárate” (1973).

Però on no tenen rival i més es van lluïr va ser a nivell musical on van assolir fites històriques.

Anava jo una tarda de fa molts i molt anys (finals dels vuitanta) pel carrer Bòria avall i vaig trobar una botiga d’aquelles d’electrodomèstics que també tenien un apartat de discos, en aquells moments en liquidació. Sempre he estat amant de discos psicotrònics, de petites engrunes greixoses tretes de context i amb pretensions absurdes de perdurar o simplement de distreure cercant l’impossible. Aquí hi caben des dels discos de Capri fins als d’Emilio El Moro o la discografia sencera de Raphael. A més amb el repte d’aconseguir-los sense que la despesa superés les 100 pessetes.

No us podeu imaginar el meu goig i la meva joia quan ja amb els dits polsosos de mirar caixes de singles descatalogats i material de desfeta quan van aparèixer aquest dos germans caricaturitzats a la portada del single “Gigi l’Amoroso” a la cara A i “Space Oddity” a la cara B. Bowie revisitat pels Calatrava! Potser els vint duros més ben invertits de la meva vida.

A la primera festa de les que fèiem al carrer Tamarit en que el vaig punxar, els efectes en plena pujada àcida van ser devastadors. N’hi va haver que van quedar en estat de xoc, d’altres que volien saltar per la finestra i la majoria van patir un atac de riure que encara es recorda. Pel bé de la salut pública se’m va recomenar que posés aquest disc només en ocasions especials.

PD: Nota curiosa, quan els coneixes en persona i fora de l’escenari resulta que “el guapo” (Manolo) és força mes lleig que “el lleig” (Paco) sobretot si aquest segon no fa ganyotes.

Björk, FIB (Benicàssim), 9 d’agost de 1998

Després de deu anys consecutius sense faltar a cap edició del Festival de Benicàssim, aquest any en faré campana. No és que el festival sigui una marató difícil d’aguantar per una persona de la meva edat en un espai envoltat d’adolescents i cada cop més hooligans (que ho és), el que passa és que la competència entre festivals prevista per aquest any ha estat ferotge i sagnant.

És per això que un cop posat a la balança Leonard Cohen —FIB amb allotjament a Marina d’Or— i els Sex Pistols —Summercase i dormint a caseta—, queda clar que preferiré la paròdia de Rotten i la seva colla al cantautor canadenc amb cara de pomes agres al que ja vaig poder veure l’any 1993.

Tota una dècada anant cada estiu a Benicàssim i sense haver trepitjat mai les seves platges (odio la sorra i l’aiga salada). Encara recordo la primera vegada…

El primer cop hi vaig anar estrenant un Citroën Visa de segona mà que corria que se les pelava i que deixava buit el dipòsit amb una voracitat increïble, però que em va fer un viratge al mig de l’autopista que em va fotre el collons per corbata. La manca de previsió em va obligar a dormir dins del cotxe una de les nits mentre que a la darrera vaig decidir tornar a caseta de matinada després de l’actuació de Björk. La zona de premsa amb aire condicionat va ser el millor lloc per les migdiades. De tot se n’aprèn, els altres nou anys vaig ser bastant més previsor.

A aquell meu primer FIB també hi van tocar PJ Harvey, Sonic Youth, Beef, Yo la Tengo, Jesus & Mary Chain Los Planetas o Teenage Fanclub tocant a la luxosa esplanda recien estrenada després d’abandonar el Velòdrom de Benicàssim.

El que més sentiré d’aquest any sabàtic serà no veure a vells i bons companys de foso com Kaiko, Llibert Peiró i molt altres que només ens trobaven gairebé en aquesta cita estiuenca. Però com diu la cançó: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instants.

Green Day, Pavelló Olímpic (Badalona), 17 de juny de 2005

Brian May, Palau Sant Jordi (Barcelona), 2 d’abril de 2005

Manolo Garcia, Pavelló Municipal Fontajau (Girona), 21 d’octubre de 2001

Joel Joan, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 d’abril de 2006

… / … / ………
Seguim aprofitant els dies de pluja per fer una mica d’ordre i de pas recuperar algunes perles oblidades.

U2, Palau Sant Jordi (Barcelona), 8 d’agost de 2001

Coldplay, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de novembre de 2005

Depeche Mode, Palau Sant Jordi (Barcelona), 10 de febrer de 2006

Bryan Adams, Palau Sant Jordi (Barcelona), 21 de febrer de 2003

Queen, Palau Sant Jordi (Barcelona) 2 d’abril de 2005

(…/…)

Si, això és el que fem quan ens avorrim en un concert.

Limp Bizkit, Holel Villamagna (Madrid), 19 de maig de 2001

Aquí us deixo una musiqueta (per a la bressola) de Feliu Ventura per poder gaudir d’una diada com avui:

Aquí també le pots escoltar si el goear no rutlla.

(al cretí de Fred Durst tampoc li agrada treballar)
En un llunyà Festimad, de quan es feia a Móstoles, ens van convocar al migdia a tota la premsa a un hotel de luxe de Madrid per la roda de premsa que el grup faria prèvia a la seva actuació al festival. Allà vam esperar hores i hores mentre els organitzadors anaven traient plates de bon pernil i canapés mentre que les existències de tota mena de vins anaven desapareixent i deixant-nos torrats per tot el dia.

Finalment van aparèixer amb cara de ressaca i el portaveu de la discogràfica ens va prohibir taxativament fer qualsevol pregunta sobre l’actuació que havien de fer aquella nit. Un Fred Durst desganat va posar un minut per les fotos i va contestar les preguntes amb total desgana. Per la nit van suspendre el concert programat dient que les tanques de seguretat (que s’havien canviat durant la nit seguint les indicacions del grup) no els hi agradaven.

Pocs dies després van aparèixer per tot arreu fotografies d’aquella mateixa nit amb grup anant de putes pels bordells de la capital.

PD: A partir d’ara i sentint-ho molt, la mosca amb la signatura i l’adreça del bloc anirà al mig de la imatge. Ahir l’Agència Catalana de Notícies va distribuir dues imatges d’aquest bloc a tots els mitjans (si, les d’Ariel Santamaria) tallant-les i manipulant-les, sense donar a conèixer el seu orígen ni l’autor i, evidentment, sense demanar-me cap mena de permís. Si, sóc feliç sense fer feina, i no m’agrada que d’altres s’aprofitin de la que faig.