ROCKVIU

The Who, Pabellón Príncipe Felipe (Saragossa), 29 de juliol de 2006

Durant una bona pila d’anys vaig estar escrivint, editant, maquetant i fent les fotos d’un opuscle anomenat Neon, una revista gratuïta que es distribuïa en els que possiblement eren els pitjors bars del Baix Llobregat (un dia entraré a fons en el tema). Una feina molt mal pagada però que em va portar a conèixer també una mica a fons l’entrellat de la indústria discogràfica i l’estrany món de la promoció de discos. Una feina que, com ja vaig dir en el seu moment, està en greu perill d’extinció.

… / …
Els Ace of Base eren d’aquella mena de grups descafeinats que tenien un so semblant al que feien els països nòrdics quan es presentaven a Eurovisió abans de l’invasió del frikisme paròdic. Gràcies a un parell o tres de hits (“All that she wants”, “Happy nation” i para de comptar) van aconseguir vendre una burrada de discos en una época en que els discos es venien en les botigues i la gent els comprava.

Doncs aquests xicots, a les acaballes de la seva carrera, van plantar-se a Barcelona el setembre de 1998 per fer un play-back pels 40 Principales i de pas fer una mica de promoció del seu “Singles of 90” en els grans mitjans catalans.

El grup volia sortir als diaris, res de revistetes ni petits mitjans. Des de Madrid a l’encarregat de promoció li van posar en el seu plànning una entrevista amb El Periódico, venent la moto al grup que serien molt ben tractats. A l’hora de la veritat al diari no els va interessar el més mínim ocupar temps i espai per aquest grup. Però la promoció estava en marxa. Aquí és on entro jo quan el promocionero em va trucar per dir-me “Xavi, tinc un petit problema”. I és així com es va haver de plantar un servidor davant d’un hotel de luxe de Plaça Espanya amb El Periódico a sotra d’un braç, el disc dels suecs a l’altre i la gravadora a la butxaca per entrevistar als Ace of Base. Cal a dir que me’n vaig sortir prou bé, la entrevista la vaig aprofitar per Neon i el grup va quedar content pensant que obririen les pàgines d’espectacles d’un rotatiu. Després d’això mai més en vaig saber res més dels carallots d’Ace of Base. Seria aquesta la seva darrera entrevista? Doncs, no el quartet -ara en formació de trio- anuncia la seva tornada als escenaris. Feia falta?

No era la primera vegada que em menjava un gripau d’aquesta mena. El març de 1996 el mateix promocionero ja em va trucar per dir-me “Xavi, tinc un problema”. En aquesta ocasió era per daurar la píndola a un grupet anomenat Solo que feien de teloners de (glups!) Michael Bolton al Palau d’Esports. Eren quatre morenos que feien R&B a capella i havien quedat en es faria una roda de premsa en acabar el concert. Als camerinos del poliesportiu del carrer Lleida em veieu a mi i a altres quatre personatges que no tenien res a veure amb la música reclutats aquella mateixa tarda, tots al voltant dels quatre negres intentant fer veure que allò semblés alguna cosa seriosa. Per sort havia fet els deures havia escoltat el disc del grup i vam poder dissimular amb quatre o cinc preguntes més o menys genèriques i quatre fotos amb les quals ens vam guanyar unes merescudes cerveses robades dels camerinos del grup. D’aquest Solo tampoc en vaig saber mai res més, tot i que segons Allmusic van durar un parell d’anyets més.

A què ve la foto dels The Who? Primer que no em venia de gust posar una foto d’aquest dos grups, i segon que com a premi pels serveis prestats per aquests i molts altres marrons, la discogràfica va obsequiar-me amb la caixa luxosa amb quatre CD’s “Thirty years of maximum r’n’b” del quartet anglés. Em mereixia molt més, però em vaig saber conformar.