ROCKVIU

Keith Richards, sala Zeleste (Barcelona), 10 de desembre de 1992

Avui m’han alegrat el dia per diverses raons. En primer lloc, poder començar les vacances, curtes però necessàries, i per altre banda arribar a les 20.000 visites en aquest bloc inaugurat el passat 26 de novembre. Gràcies a tots.

I a sobre ahir a Loops van parlar dels Endeblocs amb imatges d’aquest.

Però el millor han estat les declaracions de Keith Richards al New Musical Express, aquest home està en plena forma:

"El més estrany que he esnifat? Les cendres del meu pare, a ell no li hagués importat. Les vaig mesclar amb cocaïna. Van entrar molt bé i encara estic viu." (nota: el mànager de Keith ho ha desmentit, diu que es tractava d’una broma de l’April Fools Day, el dia dels innocents en el món anglosaxó. Però, a què és creïble?).

"He assistit al funeral del metge que em va diagnosticar sis mesos de vida."

"No tinc cap pretensió de ser immortal. Sóc igual que la resta… però amb una mica més de sort."

"Hem van trepanar el crani i obrir el cervell i hi van posar i treure tota mena de merda. En tinc fotos." (ja ho saps Tardà)

"Arctic Monkeys, Bloc Party i Libertines són un munt de merda, uns impostors. Volen ser el que no són."

"Vaig ser el primer a la llista dels que probablement moririen en menys de 10 anys. Em va decebre quan vaig sortir d’ella."

"Els Rolling Stones és la única banda que encara aprecio. No puc esperar-me a tornar a la carretera amb aquests bastards."

"Vaig arribar als estudis de Walt Disney per fer "Pirates of the Caribbean III", i vaig pensar: estic seguint les passes de Mickey Mouse!"

"Sóc el millor rock-star que hi ha al món."

Heroes del Silencio, Palau d?Esports (Barcelona), 31 d?octubre de 1991

Això m?explicava Enrique Bunbury l?any 1999 quan presentava les cançons de ?Pequeño? (Revista Neon núm. 137, octubre de 1999):

?No hi ha ni la més remota possibilitat que Heroes del Silencio tornin. No vull tornar a passar per aquell calvari. Tan sols ens podríem ajuntar de nou en un hipotètic cas d?un cop d?estat on el dictador de torn hagués estat tant fan nostre que ens posés una pistola al cap per que tornéssim a tocar junts. Només podria passar en un cas de vida o mort. Per diners? hi ha coses millors a fer per guanyar diners… pots muntar un restaurant. Saps una cosa? seria molt millor cuiner que no pas tocant amb Heroes del Silencio.?

Que jo sàpiga encara no hi ha hagut cap fan d?Heroes que hagi fet un
cop d’estat. Es parla de xifres milionàries que s?embuxacaran els membres del
grup. Una inversió ràpidament amortitzada: més de cinc-centes mil
entrades (tres concerts a l?Estat i quatre a Amèrica) venudes en hores
set mesos abans dels concerts.

Mago de Oz, La Farga (L’Hospitalet), 20 d’abril de 2002

 

Pantera, sala Zeleste (Barcelona), 16 de juny de 1986

Alguns no se’n saben sortir

El Último de la Fila + Duncan Dhu, Studio 54 (Barcelona), 17 de març de 1987

Ja que aquesta setmana el guapo d’El Último de la Fila ha tingut un lloc destacat en aquest bloc, ara anem a per l’altre. Aquí tenim el lleig del grup juntament amb el lleig dels Duncan Dhu a la enyorada sala Studio 54 del Paral·lel barceloní, a la festa dels premis de Radio 3. Tots dos juntets van cantar allò de "y cien gaviotas dónde iraaán", amb una col·lecció de galls imperdonables (es pot trobar aquest enregistrament en algun disc pirata d’EUDLF).

Aquella nit també hi van tocar Las Ruedas, Los Ronaldos i Los Rebeldes. I no ens oblidem del Flowers, que en un discurs que ningú li va demanar va deixar  per la posteritat aquella sentència immortal: "el pop s’escriu amb tres lletres: els Whos, els Jams, el pop-arts i els Kinks".

(Odio l’olor a fixador que em queda als dits després de remenar fotos antigues de l’arxiu)
  

Yoko Ono i amics, sala Zeleste (Barcelona) 16 de juny de 1989

Primer de tot voldria demanar disculpes per aquest atemptat visual al bon gust i a les bones costums.

Si, aquesta foto no és un fake, va ser totalment real presa als camerinos de la sala Zeleste d?Almogàvers l?any 1989, després d?un concert d?homenatge a John Lennon. Tot i que no cal presentacions, a la foto hi ha Ramoncín, la Yoko i el Flowers, junts de nou per primer cop.

Yoko Ono és un d?aquells personatges als que tinc una admiració estranya. Ella soleta va ser capaç de desmuntar totalment l?imperi dels Beatles. Recentment ha tingut el toc d?humor àcid al publicar un disc amb el títol de ?Yes, I?m a witch?, un joc de paraules impressionat. Al Ramoncín, en canvi, no l?admiro per res. I al Flowers… bé a aquest ?fotògraf? ja li dedicaré un altre dia l?atenció que es mereix (si, algún dia penjaré la foto de la performance que va fer a la sala Màgic juntament amb La Banda Trapera del Rio, un altre document esgarrifós). A qui tinc més estimació dels personatges que surten a la foto és al Santi Carulla de Los Mústang que treu el nas a la part superior de l?esquerra. Una bona persona.

La presència sobre l?escenari de Zeleste de la gran Yoko Ono va ser impressionant, un d’aquells moments que no s’obliden. Als bisos i mentre tots els convidats cantaven el ?Give peace a change? ella va aparèixer sobtadament (havia estat veient el concert des del primer pis) i a un inconscient se li va ocórrer acostar-li el micro sense saber que aquesta pot ser un arma mortífera en mans de la Yoko. Els crits de Yoko van ser esfereïdors, tota una mostra de terrorisme sonor. Mentre la resta de músics feien cara de pòquer i sense autoritat moral per treure-li el micròfon.
  

Gwar, Garatge Club (Barcelona), 14 de febrer de 1996

Hola amigues, amics i simpatitzants d’aquest bloc inclosos els nombrosos fans de NIN que han fet una pujada monumental als comptadors d’aquesta humil bitàcora. Entre tots heu fet que en tres mesos de vida a la blogosfera hagi superat les 10.000 visites.

I com que sembla que els freaks del rock us agraden molt i fan molt de riure, aquí teniu a Oderus Urungus dels Gwar per felicitar aquells que cliqueu per veure aquest bloc inclòs dintre dels Endeblocs. Un dels concerts en que he sortit més guarro, brut i pringat de la meva vida… ah! i amb el flaix de la càmera de la meva dona escapçat.

NIN, Hotel Arts (Barcelona), 13 de novembre de 1999

Ja que els fans de Nine Inch Nails de mig món estan envaint aquest bloc (de moment més 1.400 visites des de dilluns), doncs aquí tenen un petit regal amb una foto de la la roda de premsa que van oferir a l’Hotel Arts el dia abans de la seva primera actuació a Barcelona al Pavelló de la Vall d’Hebron l’any 1999.

La Polla Records, Zeleste – Argenteria (Barcelona), 15 de febrer de 1985

Tal dia com avui era també el meu aniversari però era vint-i-dos anys més jove. Coincidia també amb el Carnestoltes, però en comptes de disfressar-me (cosa que mai m’agradat) vaig decidir ser més transgressor i anar a veure a La Polla Records a l’enyorada sala Zeleste, previ pas pel Rodri a posar-me ben torrat. Un munt d’empentes, la sala plena com un ou i jo aguantant la càmera de la família a la primera filera, esquivant escopinades i puntades de peu mentre tots corejàvem allò tan bonic de “los enanitos buenos al patrón han de matar”.

Era molt especial aquest concert per a mi, ja que el meu primer article publicat en una revista va ser justament la crítica del disc “Salve” del grup d’Andoain Agurain a finals de 1984. Va ser per la revista Rock-In, un artefacte de paper i amb una grapa al mig dirigida per la mateixa tenebrosa i estranya gent que també portaven el segell discogràfic Wilde Records. I que jo sàpiga també és la primera ressenya que va sortir de La Polla Records en un mitjà que no fos fotocopiat

L’Odi Social, Plaça de la Guineueta (Barcelona), 8 de març de 1986

Va ser un concert compartit amb bandes com Anti-Manguis, Snuffo i Últimos de Cuba, dins dels actes anti-OTAN, sota el títol de "L’últim cap de setmana sente OTAN es NOTA". I tant que ho vam notar, una setmana més tard ja haviem perdut part de la ingenuitat i de la confiança amb la humanitat. Sempre quedaran els lemes immortals de L’Odi: "Que pagui Pujol!" i el que dona títol a aquest post.

Fa deu anys aquesta xicota amb prou feines mig omplia la sala Bikini amb un públic format majoritariament per compatriotes seus. Ara ven discos a cabassos, les ràdios ens torturen contínuament amb les seves cançons i el Sant Jordi l’omple gairebé sense proposar-s’ho.

La solució a "vull llegir la resta de l’article"

Shakira, sala Bikini (Barcelona), 7 de febrer de 1987