una entre tants

I us preguntareu, amor?, quin amor? Doncs una mica sí, com a mínim en
un sentit figurat. Vull dir que, des de fa set anys, el tren m’ha donat
molts maldecaps i m’ha posat d’una mala llet extrema. Però anar amb
tren també té les seves coses bones.

Avui, que he agafat el tren de
tres quarts de vuit (cosa que no feia des que vaig acabar la carrera),
m’he recordat d’alguns bons moments.

Realment, el tren de quarts de vuit no sona igual que el del migdia o el del vespre. Al matí, la cosa va més pausada. Al tren hi ha silenci, així que no cal posar-se la ràdio gaire alta per escoltar les tertúlies i el butlletí. Les vinyes tot just es desperten i el sol encara ha d’acabar de treure el cap. Tot i que se’m dóna fatal llevar-me d’hora i em passaria el matí fent mandres entre els llençols, m’agrada tenir algun motiu per fer-ho. I aprofitar les hores. I anar amb tren a Barcelona sense cap pressa.

Gràcies al tren, el primer any de carrera vaig conèixer l’Eva. Bé, no va ser pel tren sinó perquè anàvem juntes a classe, però van ser les hores dins aquells comboins les excuses per conèixer-nos i fer-nos cul i merda. Tant, que quan em va dir que deixava la uni, vaig plorar. Encargolada en un seient del tren, per cert.

Molta gent (de Barcelona, és clar) m’ha mirat amb sorpresa quan els he dit que anava i venia de Vilafranca: “quantes hores perds, al llarg de la setmana?”. Però per a mi, com a norma general (que diria el llibre de l’autoescola), no em suposa pas una pèrdua de temps. Al contrari. És una hora que tinc per a mi. I una hora pot donar per a molt! Pot donar per repassar de principi a fi els apunts de Dret Mercantil (sempre odiaré aquesta assignatura), per dormir, per llegir, per escoltar detingudament aquell disc que t’acabes de descarregar per l’amule (no, no ho he escrit malament, els ubunteros tenim amule), o per no fotre res si no et dóna la gana.

Sempre pot passar que coincideixis amb aquella persona mig coneguda, amb qui no tens cap ganes de parlar, i que s’assegui davant teu i hagis d’estar forçant una conversa que no t’interessa el més mínim. Però això sol ser l’excepció. Normalment al voltant se t’asseuen estranys, alguns més agradables que altres. Et pots fer una idea de com són pel volum que fan servir quan parlen pel mòbil o per com masteguen el xiclet. A vegades coincideixes amb gent pesada i, fins i tot, maleducada, però en tens prou amb apujar-te el volum de l’mp3 per tornar al teu món. O a vegades passa el contrari, t’agafa la vena xafardera i dissimuladament apagues el reproductor de música -però sense treure’t els cascos, perquè sembli que no estàs al cas-, i pares atenció a la discussió dels del costat, mossegant-te la llengua.

A les hores puntes el tren és un batibull, i no cal ni intentar escoltar música, perquè no t’assabentes de res. Tampoc intentis llegir, perquè els cridaners del costat et distrauran cada dos minuts. És aquí quan em dedico a inventar-me històries sobre la gent que hi ha al tren. Què deuen pensar, en què treballen, si van a buscar l’amant, si els acaben de dir que tenen un càncer terminal, si s’hauran quedat sense feina, si acaben de deixar-ho amb la parella, si matarien algú en cas que no existissin lleis penals, si es depilen amb cera o amb gillette, els faran pudor les aixelles?

La calma al tren no torna fins a la nit. Als trens de les nou en endavant. Aleshores torna el silenci, però no és el mateix que el del matí. Aquell silenci és de gent que encara no s’ha despertat, el d’ara és silenci de cansament. És més avorrit perquè per la finestra no s’hi veu res, només les llums dels cotxes i les estacions; i a més, els ulls et couen tant que ja no tens ganes de llegir. I el viatge es fa més llarg, sembla que no hagis d’arribar mai a casa! Sí, hi ha dies que m’agrada el tren.

PD: La foto és feta des del tren, a l’alçada de Lavern-Subirats. És la parada de tren que més m’agrada.