HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (2)

La capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat

La capella d'en Marcús

La capella d’en Marcús

1. Un somni materialitzat?

A l’entorn de l’any 1190, un jueu barceloní, Josep Ben Meir Ibb Sabara, metge i poeta, va escriure en hebreu Séfer Ša’ašu’im, una miscel·lània que recull llegendes, contes, poemes, observacions científiques, dites populars, estudis sobre medicina i altres qüestions (1). Una de les històries que recull el llibre es refereix a un coetani de l’autor. Bernat Marcús era un burgès de Barcelona a qui, en somnis, es va aparèixer un home que li deia: “Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona!”. El somni es va repetir fins al punt de fer cas al consell. En arribar a Narbona es va trobar amb un altre home que el va escometre i li demanà d’on era. Quan Marcús explicà que havia fet el viatge per indicació d’un somni, aquell home s’exclamà: “Qui pot fer cas als somnis? Són un engany!” Li confessà que ell feia dies que, en somnis, sentia una veu que li deia que havia d’anar a Barcelona, cercar la casa d’un tal Bernat Marcús i, sota l’escala, hi trobaria un tresor. El barceloní partí de quatres cap a casa seva i, després d’excavar en el lloc indicat, va trobar una olla plena de monedes d’or.

Fos per aquesta fantasiosa troballa dinerària o, com sembla més plausible, per l’herència que va rebre de son pare, banquer de la ciutat, el cert és que Bernat Marcús va sol·licitar permís al bisbe i, generosament, l’any 1166 va aixecar un petit hospital per a pobres, un cementiri i una capella romànica que, tot i les penúries que ha patit, encara es manté (2). Com que els negocis de Marcús requerien d’una colla de traginers, va voler dedicar l’església a la Mare de Déu de la Guia i la plaça de l’entrada va servir com a punt de sortida i relleu dels cavalls.

 

Dues estampes de la Mare de Déu de la Guia de la capella d'en Marcús

Dues estampes de la Mare de Déu de la Guia de la capella d’en Marcús

Hi ha constància documental que, des del portal, el capellà beneïa els correus abans de partir i que els traginers, en passar per la placeta, saludaven la seva patrona (3). Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles.

 

2. Nostra Senyora de la Llibertat

 

04rllibertat

Durant la Guerra de Submissió, a banda de la Mare de Déu de la Mercè i de la del Roser, els assetjats invocaven sobretot els dos sants barcelonins: Sant Raimon de Penyafort i Santa Eulàlia. Quan el setge es va accentuar, va néixer una nova devoció. Aprofitant una de les imatges romàniques de la capella d’en Marcús, situada a l’altar del Sant Crist, que representava una Mare de Déu sense cap identificació concreta, els barcelonins la potenciaren i veneraren com Nostra Senyora de la Llibertat i va obtenir d’immediat una gran devoció popular.

Llibertat

El 1714, en el moment més àlgid del setge de la ciutat, es varen editar els goigs dedicats a aquella imatge. Coronada per una gran estrella amb altres set estrelles més a les puntes, sosté a la mà dreta les constitucions catalanes. A l’esquerre, aguanta l’infant Jesús que ha amollat un colom amb el braç. Els primers versos dels goigs permeten intuir quina era la situació:

Si en urgent necessitat

nostre fervor vos implora,

assistiu-nos, Gran Senyora,

Verge de la Llibertat!
Aquests goigs apareixen esmentats a una lletra de batalla de Rafel de Casanova: “A mitjanit enfila pel carrer Montcada. (…) Arriba a la placeta d’en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cremen al voltant de la imatge. Murmura uns versos dels Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. I tanca els ulls.” (4) L’historiador Francesc de Castellví va transcriure (traduïda al castellà) la carta de Rafel de Casanova on fa la crònica del dia 11 de setembre de 1714: “En el moment que els enemics ordenaren l’atac general, jo era a casa meva vestit amb el meu ajudant Moreno. Vaig dirigir-me cap a la Capella d’en Marcús i, en veure que les bales ja arribaven allà, vaig anar a la Casa de la Vila per adoptar les providències. (…) Varen treure la bandera de Santa Eulàlia i s’ordenà unir les companyies de la Coronela. (…) Vaig anar amb la bandera cap a la murada de Junqueres. (…)”.


Un cromo recrea, amb més fantasia que encert, la caiguda de Barcelona

Un cromo recrea, amb més fantasia que encert, la caiguda de Barcelona

Just després, el Conseller en Cap va caure ferit. Eren els darrers moments de la defensa de Barcelona. La guerra, però, no va finalitzar aquell dia. En realitat, la lluita tampoc no va acabar quan, el juliol de 1715, va caure Mallorca. En rigor, el combat continua i continuarà fins que es pugui assolir l’objectiu d’aquella devoció dels barcelonins, nascuda a l’empara de la capella d’en Marcús: la Llibertat!

 

NOTES

(1) Aquell Llibre dels entreteniments no va ser editat fins a l’any 1557 a Constantinoble i fins a l’any 1931 no es va traduir al català per Ignasi González Llubera (Barcelona, 1893 – Cambridge, 1962), sota el títol Llibre dels ensenyaments delectables. Posteriorment, l’any 2011, es va editar en francès, sota el títol Le livre des Délices.

Les edicions catalana (1931) i francesa (2011) del llibre del segle XII

Les edicions catalana (1931) i francesa (2011) del llibre del segle XII

(2) L’absis original devia ser semicircular, però la primeria del segle XVIII, molt possiblement just després de caure Barcelona, va ser seccionat. El segle XIX va patir altres espoliacions i el 26 de juliol de 1909, durant la Setmana Tràgica, calaren foc a la capella i es va cremar la important documentació que hi havia. Tampoc les normatives urbanístiques varen ser gens favorables i, avui, la capella està encastada amb altres edificis.

capella1

(3) És la primera referència històrica d’un punt neuràlgic que marca l’expansió del correu. De fet, Marcús va establir una xarxa privada, al servei de la burgesia, amb uns preus i unes rutes adaptades a les necessitats dels comerciants per transportar mercaderies o, també, notícies i avisos. La capella va ser la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu, primera organització postal europea. Quan dins del segle XVI, Castella va implantar un monopoli de control del correu, va topar-se que la confraria gaudia del reconeixement de tenir-ne la competència en els territoris dels regnes d’Aragó i València i del Principat de Catalunya, concedida l’any 1488 pel rei Ferran i refermada per Carles I el 1519. Les proves documentals han desbaratat tots els intents de menystenir el caràcter primigeni de la capella com a primer referent dels correus. L’any 1975 va merèixer l’emissió d’un segell commemoratiu. No era la primera vegada. Molts d’anys abans, ja se n’hi havia dedicat un altre, on es veia la capella i la imatge de la marededéu de la Guia.

segell

espana-asociacion-benefica-de-correos-hermita-de-marcus-1891-MLV2871587598_072012-O

(4) Publicat per Quim Torra a www.elsingulardigital.cat (27-XI-2013)

3 pensaments a “HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (2)

  1. Antoni Pol Marcús

    Com a hereu del llinatge Marcús, m’enorgulleix la publicació d’aquesta petita història sobre la vinculació de l’ermita Marcús amb els fets de 1714 i que la advocació de la imatge que s’hi venera sigui justament la de Nostra Senyora de la Llibertat. Ja fa temps que coneixia l’existència de l’esglesiola, que he visitat vàries vegades, i alguns trets de la seva història, que he divulgat dins l’àmbit familiar. Me satisfà enormement que l’article de l’amic Balutxo, a més d’enriquir la panòplia de l’estirp, actualitzi, a través de la xarxa, la fidelitat dels que portam el cognom Marcús a la causa de la llibertat.

    Respon
  2. Teresa

    Una entrada interessantíssima! Es parla de la capella d’en Marcús al llibre EL QUARTER DE SANT PERE. Història d’un barri amagat de Ciutat Vella (de Josep M. Vilumara i Fàtima López, coord., Barcelona: Viena Edicions, 2014).

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*