Etziba Balutxo...

Les excuses de mal pagador dels defensors del nyarro de La Feixina es fonamenten sobre falsedats tan gegantines que, atesa l’evidència, sobta fins a la sospita que hagin merescut l’atenció de persones que van de sabudes, de partits polítics que van de progressistes i d’administracions públiques que han de vetllar per un mínim de rigor en les actuacions. L’acord patètic de l’Ajuntament de Palma de l’any 2008, orientat a “contextualitzar” unes pedres sense gràcia que mantenen a l’aire una proclama feixista, lluny d’un acte de desídia o de negligència va certificar la connivència activa i el col·laboracionisme mesell. Quines eren, quines han estat, les tres principals desraons que al·legaren els negacionistes.

1. NO ÉS UN MONUMENT FEIXISTA

Un primer factor que delata la consideració, majoritàriament i generalment acceptada, que la Feixina constitueix un símbol feixista és la minsa reacció que provocà la retirada del dedicat als Jinetes de Alcalá, no gaire lluny del nyarro. En aquest cas no hi va haver, com hi ha hagut en el cas de la Feixina, una mobilització aferrissada dels grups d’extrema dreta, malgrat que l’obelisc dels Jinetes de Alcalá es va dedicar l’any 1941 “a todos los que heróicamente lucharon y consiguieron salvar esta isla del dominio rojo”, com figura a l’expedient municipal. Com així, doncs, tal diferència de reacció? La clau és que l’obelisc en qüestió no va ser ben rebut ni valorat per les autoritats franquistes que, amb una curiosa interpretació, hi veren la marca de la maçoneria.

Per situar-nos en els orígens del nyarro de la Feixina, la simple lectura dels noms dels projectes que es presentaren al concurs per aixecar el memorial, delata implícitament altres tantes proclames ideològiques: Flechas hacia los luceros, Heroico, Dios y Patria, Helmántica, Sacrificio, Virtud, Mediterráneo, Plus Ultra, Por Dios y por la Patria, Patria, Arriba España, Beso de la Gloria, Lucero i Sobre los luceros… Qualque dubte?

El projecte escollit, Inmortalidad, de Francesc i Antoni Roca, amb l’escultor Josep Ortells, va ser reproduït a la revista Aquí estamos, la publicació de Falange que “sale cuando la da la gana”. On si no? De no ser un monument feixista, com es podrien entendre els nombrosos actes que s’hi farien al llarg del temps? Quantes de vegades aquelles pedres no han sentit cantar el Cara al sol?

La memòria explicativa del projecte guanyador, desemmascara la pretensió d’un monument neutral sense cap proclama ideològica en el seu continent. A la part principal del far, la que mira a la mar, a més de la dedicatòria als “herois” a qui es tributava homenatge, destacaria l’àguila franquista “símbolo de la España, única, grande e indivisible”. Els morts a l’enfonsament del vaixell de guerra glorificat se representaren amb uns mariners presentant armes a la part posterior i, al frontis, amb una escultura d’un mariner sobre l’àncora en el moment d’afonar-se, amb el braç dret fent la salutació feixista, en actitud d’estar “gritando Arriba España, en el instante que la gloriosa nave se hunde en los abismos profundos de nuestro mar, inmenso sepulcro que a todo cubre con sus olas, y a todos iguala, envolviendo en un misterio sublime”.

A la part posterior, mirant cap al quarter d’infanteria de marina (posteriorment escola Jaume I), s’hi posà una gran creu “símbolo de la cristiandad característica de la España grande, y por la que se hizo inmortal, abarcando continentes y multiplicando la raza”. Al capcurucull, un far de quatre sortides (també per il·luminar de nit una creu aèria) per ser vist, des dels seus 22 metres d’alçada, a tota la badia de Palma: “El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de «Presentes» y «Arriba España»”. Tot plegat, més patètic que poètic. En qualsevol cas, la descripció dels autors del projecte canta santa clara!

Qui estableix si un conjunt arquitectònic té o no té connotacions feixistes? Els polítics? No és més raonable que siguin els professionals de l’arquitectura els que dictaminin aquesta consideració? Doncs, entre moltes altres veus qualificades, cal llegir la valoració que en va fer Josep Quetgles, arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya: “L’immortal monument manté íntegres els seus valors commemoratius d’una gesta típicament franquista, com fou el bombardeig de poblacions costaneres indefenses, des de Màlaga fins a Dénia, Mataró, Sant Feliu de Guíxols… (…) Qualsevol contextualització d’aquesta commemoració certifica que el franquisme és contextualitzable, i que vivim per tant sota un franquisme contextualitzat.” (EL PAÍS, 11-2-2010 ). Aquell article anava acompanyat per un apunt del periodista Andreu Manresa que, amb la perspectiva del temps, va verificar el seu valor premonitori. 

Fita neta de Franco a Ciutat

La cosa fa 22 metres d’ alçada i s’afina de lluny. Ara la maquillen per ordre de l’esquerra i el nacionalisme municipal per a eternitzar la fita urbana. S’ha decidit conservar-lo, però el debat entre els que volien la demolició i els que el consagren ha deixat la societat mallorquina crivellada. És un artefacte monumental engalavernat al ventre de la badia de Palma, a Sa Feixina, un espai buit i espenyat, on fora murada acabava Ciutat de Mallorca i l’ordre vell que mai no s’acaba. Aquella inèrcia i el teatre triomfen amb la dreta fent fer una disfressa per a salvar la fita neta gegantina que Franco estrenà el 1948. La dictadura féu record del creuer Baleares i dels 700 mariners nacionals morts. La nova màscara política no és innocent. S’ha vetat un concurs internacional d’idees, amb figures de firma, un per a pensar què fer, potser l’esbucament. A més de l’estètica, Palma ignora l’argument dels perdedors qui de bell nou se senten vençuts. Als 80, el batle que fou socialista tampoc deixà tocar la penyora simbòlica. A la vorera de mar, al costat d’on pixen Sa Riera i es Baluard, prop de les icones fantàstiques com Sa Llonja o La Seu, restarà aquest projectil altrament consagrat, i tan lleig també sense àguila, jou, fletxes i proclames. (Andreu Manresa a EL PAÍS, 11-2-2010)

El mes següent, aquesta opinió va ser completada i complementada per l’autoritzada veu d’Oriol Bohigas quan, en un article (Diario de Mallorca, 7 de març de 2010), aportava arguments sòlids per defensar la demolició del monument. Pel que fa al caràcter feixista, afirmava que “És l’arquitectura típica del franquisme” i, quant a la maniobra política de “contextualitzar”, sentenciava que “És més fàcil reutilitzar el Valle de los Caídos que el monument al creuer Baleares”. Arrodonia la qüestió expressant que mantenir aquell conjunt esdevenia “Una proclama històrica a favor d’un acte bàrbar”.

Com és possible que hi hagi gent que negui el caràcter feixista del monument? Més encara, com és possible que hi hagi gent que digui que no existeix l’arquitectura feixista? En un món, el d’avui, on s’ha palesat que ni tan sols la Ciència és neutral, ¿qui gosa presentar l’Art, en qualsevol de les seves manifestacions, com un element asèptic i sense connotacions ideològiques? Doncs, després de negar per pa i per sal que la Feixina sigui un monument feixista, vista la inconsistència de la tesi, compareix Mercè Truyols, en condició d’expresidenta d’ARCA, per repudiar la major i afirmar que l’art feixista no existeix. En el seu ridícul deliri negacionista (que tapen de llàstimes els més elementals llibres d’Art i els més bàsics d’Història de la Humanitat), s’atreveix a acusar a qui digui el contrari de divulgar falsedades, sandeces y papanatadas (sic). Per pura cortesia, no ampliaré els desqualificatius, perquè l’efecte bumerang la fa beneficiària dels insults que ella dirigeix a les persones que no pensen com ella. Al capdavall, esdevé una autodefinició per la via del popular refrany: l’ase va dir al porc orellut.

Resulta malintencionat presentar un vaixell de guerra com a una dolça damisel·la que va ser víctima de la barbàrie. No! El vaixell va ser enfonsat en un enfrontament bèl·lic i en una guerra incívica i incivil provocada pels militars que el pilotaven. Parlar de “màrtirs”, per referir-se als mariners que moriren en aquell combat, és d’un cinisme que no té enfront. No, aquell vaixell era una màquina de matar que, a més, es passava pel forro les convencions internacionals quan a respectar la població civil. Talment els avions italians i alemanys que, amb Mallorca com a portavions, es dedicaren a bombardejar Barcelona i València, el Baleares va ser un vaixell criminal, una arma assassina i mortal; una màquina de crims de guerra. Ho explicà el documentat especialista Josep Vílchez en un article ben il·lustratiu, publicat en el Diario de Mallorca (06-XII-2007), que va titular Despiadado crimen:

En febrero de 1937, Málaga, ciudad que se había declarado partidaria del legítimo gobierno republicano, sucumbía ante el empuje de un nutrido ejército mayormente integrado por trece batallones italianos al mando del general Roatta. La ciudad no opuso resistencia originándose un éxodo masivo de la población civil hacia Almería por la costa, vía Motril,  dirigiéndose hacia la ciudad más cercana que se encontraba en manos de las fuerzas leales, para evitar las represalias.

En la gran columna humana se calcula que participaron unas 40.000 personas, hombres, mujeres, ancianos y niños que fueron sistemáticamente ametrallados y bombardeados por la aviación italiana y por la artillería emplazada en las cubiertas de los buques de guerra “Almirante Cervera” y “Baleares”. El número  de víctimas civiles, inocentes, fue enorme. Las cifras totales de fallecidos se desconocen pero las apreciaciones existentes no bajan de los 3.000 muertos –existiendo fuentes que sitúan la cifra entre 5.000 y 15.000 fallecidos – así como numerosísimos heridos producidos por la aviación italiana y  la artillería naval que acosaba a los huidos desde la cercanía de la costa. Según relato de Encarnación Barranquero, en “Victimas de la Guerra Civil”, obra colectiva coordinada por el historiador Santos Juliá, “tiraban a los acantilados para que la metralla, al rebotar, hiriera a la gente”.

El camino se cubrió de muertos y heridos, mientras muchas familias perdían a sus niños en su huída. Almería, que contaba en la época apenas 60.000 habitantes tuvo que cargar, sin medios, con esa avalancha humana de refugiados. En los meses siguientes a la toma de Málaga fueron asesinadas en esta ciudad más de 1.500 personas. El bombardeo de Málaga junto con las atrocidades cometidas por las tropas del coronel Yagüe en Badajoz y el cruel bombardeo sobre Guernica, forman parte de la iconografía de la represión fascista más despiadada por ser actuaciones indiscriminadas dirigidas contra población civil indefensa.

La marinería, al iniciarse el golpe militar de julio de 1936, se mostró ampliamente partidaria del régimen republicano y en la mayoría de los casos abortó de manera contundente los intentos golpistas, generalmente protagonizados por parte de la oficialidad. Los cruceros gemelos “Canarias” y “Baleares” pudieron ser utilizados por los golpistas al encontrarse en los astilleros de El Ferrol, cuya base fue tomada por un audaz golpe de mano de los rebeldes, en espera de su puesta a punto para ser botados. Así la tripulación del crucero Baleares se conformó con tropas peninsulares de infantería de marina que con la incorporación de falangistas y requetés entró en acción a finales de 1936.

Sólo la utilización de Mallorca como base naval de operaciones vinculó al crucero de combate con la isla incorporándose al mismo un reducido grupo de jovencísimos flechas navales. El crucero “Baleares”, considerado como uno de los buques insignia de la marina de los insurgentes, fue hundido, en batalla naval, en el cabo de Palos por el crucero republicano Libertad el 6 de marzo de 1938 y hubo 788 víctimas.

El 16 de mayo de 1947 el caudillo fascista Francisco Franco, expresamente desplazado a Palma para presidir la inauguración del monumento ubicado en Sa Feixina, a los acordes del Himno Nacional, vistiendo uniforme de Capitán General de la Armada, acompañado de la inevitable Carmen Polo y todas las autoridades habidas fue recibido, en un altar situado en el monumental escenario, por el obispo de Mallorca monseñor  Hervás y con la asistencia de un numeroso público se dispusieron a inaugurar el monumento diseñado por los arquitectos Francisco y José Roca Simó, quienes le proporcionaron la impronta política e ideológica que le caracteriza. Así culminaba la propuesta iniciada  por el periódico La Ultima Hora, entonces propiedad de José Tous Ferrer, el 14 de marzo de 1938, quien desde sus páginas y a través de un artículo titulado Gloria a la armada nacional,  lanzó la iniciativa de construir el hoy polémico monumento.

Por su parte, en su momento, el poeta Rafael Alberti  escribió “el calvario de Málaga a Almería, el despiadado crimen …” refiriéndose a los escalofriantes acontecimientos que afectaron a la ciudad andaluza y a sus habitantes cuyas inocentes víctimas durmieron el silencio del olvido durante décadas.

2. ÉS UNA OBRA D’ART EMBLEMÀTICA

Veus prou autoritzades han palesat que el conjunt monumental no té el mínim nivell arquitectònic exigible. La doctora Catalina Cantarelles va deixar ben clar el nul valor artístic en un informe a l’Ajuntament de Palma. Com que no va agradar, des de la regidoria de Cultura, n’encarregaren un altre a la carta, ajustat a les intencions d’evitar la demolició. Aquest fet es deu acostar molt a la conjugació exacta del verb prevaricar, en el sentit de fer venir a bé informes favorables a les intencions de qui governa per fer servir d’escut que justifiqui les pretensions d’emparar allò que, dit ras i curt, és una cacicada.

D’entrada, cal negar amb tota contundència que es tracti, com es va voler fer creure, de “l’única mostra de l’arquitectura Bauhause alemanya” que hi ha a Mallorca. Ni ho és ni s’hi assembla, perquè el nyarro és una mescladissa del racionalisme amb el neoclassicisme, la mescla que delata precisament els monuments dels feixistes italians i dels nazis alemanys! Només cal consultar la veu “arquitectura feixista” a la Viquipèdia o cercar informació sobre Albert Speer, l’arquitecte d’Hitler.

Amb moltes altres veus autoritzades, en els respectius articles abans esmentats, tant Josep Quetgles com Oriol Bohigas deien que estava més que justificada la demolició ja que “no té cap qualitat artística” i “és un insult a l’urbanisme de Mallorca”.

Hi ha, però, una nova dada que desautoritza l’oportunitat del monument. En aquest cas aporta un valor afegit que la fa encara més definitiva ja que és de l’època del monument quan, en plena efervescència d’exaltació feixista, l’any 1941, encara sis anys abans d’inaugurar-se, l’arquitecte Guillem Forteza que l’any 1923 havia estat batle de Palma, en referència al conjunt, escrivia: “Con referencia a esta urbanización me cumple advertir que el emplazamiento del monumento a los héroes del Baleares no está escogido por mí, ni acepto la responsabilidad del mismo como Arquitecto Municipal encargado del departamento de Ensanche y Murallas a pesar de no ceder a nadie en admiración a los héroes recordados. Desconozco quién eligió este emplazamiento, pues no fui consultado. Sólo sé que el autor del proyecto Sr. Roca disentía también de tal elección y que lo proyectó, pensando situarlo cerca de La Riba. Mi composición general urbanística en el Glacis obedece sistemáticamente a un leit-motiv horizontal, muy apaisado, tranquilo. La operación de introducir un tema de verticalidad violenta en tal composición, buena o mala, tiene, en urbanismo, un nombre: «desorquestar».”

3. VA SER BASTIT PER INICIATIVA I SUSCRIPCIÓ POPULAR

La iniciativa d’aixecar un monument té l’origen en una crida feta, en un article de José Tous Ferrer, director del diari ULTIMA HORA, pocs dies després de l’enfonsament del vaixell i, per tant, enmig de la commoció i emoció general. La campanya que s’organitzà orientada a recollir aportacions no va obtenir el ressò desitjat. La fam, la misèria i la por campaven a l’ampla i la crida no va obtenir el resultat que s’esperava. L’entusiasme del promotor i l’esforç persistent del seu diari es desinflaren en veure que no es podria tirar envant el projecte.

Finalitzada la guerra, un nou impuls va reactivar la campanya. Franco, impregnat de la cultura mussoliniana d’exhibir monuments, pensant potser en les dotzenes d’escultures eqüestres que li dedicarien a ell (Barcelona, El Ferrol, Santander, Saragossa, Toledo, València…), va decretar aixecar monuments “a los caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. L’èmfasi en el “peremne” era característic del feixisme: projectar les gestes cap a la immortalitat.

Fos com fos, es reactivà la campanya, amb algunes aportacions voluntàries arribades d’Itàlia i d’Alemanya i d’altres, no tan voluntàries, dels considerats “desafectos al Movimiento”. A l’hora de relacionar els noms dels mecenes, resulta curiós veure la manipulació dels qui defensen el monument. Es limiten a esmentar els noms de mitja dotzena de senyorots botifarres i d’algunes empreses com el Banco de España, GESA, el Grand Hotel, el Hotel Victoria, el Hotel Alambra, el Bar Bosch, el Teatro Lírico, El Círculo Mallorquín, CAMPSA…, però d’entre els primers subscriptors sempre s’obliden de tres noms destacadíssims: Franco, Hitler i Mussolini. Tres grans defensors, com es presentaven, de la pau i de la civilització… a costa de milions d’assassinats!

Malgrat la propaganda persistent, l’entusiasme del diari no va obtenir el resultat desitjat fins al punt que l’any 1946 encara es feien crides, amb noves apel·lacions al patriotisme, per obtenir els recursos que calien per tal de concloure les obres. No s’arribà a recollir voluntàriament ni la meitat del pressupost inicial de 100.000 PTA, i això que es va ficar mà als imports confiscats per la Comisión de Depuración, és a dir, un capital robat a les víctimes de la insurrecció armada feixista-militar, en més d’un cas ja afusellades (com Emili Darder) o camí de l’exili (com Pere Oliver i Domenge). Afirmar que el monument es va bastir gràcies a una subscripció popular supera el cinisme més barroer. D’altra banda, és cert que hi va haver persones que decidiren col·laborar amb les obres, però no totes ho feren amb la llibertat que un donatiu reclama, perquè hi ha més d’un cas conegut de persones que, per evitar sospites o per desmarcar-se de familiars republicans, feia generoses aportacions en defensa de la supervivència, ja que els noms dels donants apareixien a les relacions que el diari publicava. Aquests patrocinadors per força serien dobles víctimes, tant d’espoliació com d’humiliació pública.

PER AVALL S’HA DIT!

La desídia dels qui, més de quaranta anys després de la mort del dictador que va inaugurar el nyarro, no varen fer res per acabar amb tan malsà impacte visual i emocional, s’ha vist superada amb escreix amb el posicionament baralladís i actiu de tot el ventall de l’extrema dreta. Allò que no ha estat lògic i, sobretot, ha resultat extravagant i extemporani és el comportament d’ARCA. Lluny d’emparar-se en informes objectius dels professionals competents, lluny d’escoltar veus sàvies i amb una digna trajectòria en la defensa de les llibertats públiques, ARCA ha preferit situar-se a la trinxera més abjecta i, més que assumir-les, abanderar totes i cada una de les mentides manifestes. Les declaracions públiques d’algunes persones de la revitalitzadora entitat romanen a les hemeroteques a l’espera de l’estudi analític de tan gegantí despropòsit, sostingut per tantes de mentides, per a vergonya dels protagonistes.

¿Ha reclamat mai ARCA (ep, atenció!, una Associació de Revitalització de Centres Antics) la revitalització del centre antic de l’explanada que, l’any 1715 i mitjançant un pacte ciutadà amb els veïnats de Santa Catalina, va crear el Marquès de Rubí? ¿Ha reclamat mai que es retiri una estaca imposada en aquell espai contra l’opinió professional i raonada, prèvia a l’enclavament, de Guillem Forteza? ¿Com així es dediquen a invertir la funció que els pertoca i opten per fer-se còmplices, directes i actius, d’una ignomínia del feixisme més barroer del segle XXI?

Les persones associades a ARCA són còmplices directes i actives d’aquesta exhibició feixista. No saben que són molt més importants les persones que les pedres? Que no hi ha monument al món que valgui més que la dignitat deguda a les persones? Que els humanistes han de defensar el civisme i no voler impulsar una societat paramilitar? Els qui escampen les mentides podrides que el nyarro és una obra d’art, que no té connotacions feixistes i que va ser fruit espontani i lliure de la voluntat popular certifiquen que tenen el cor de pedra… i una barra que se la trepitgen! Els poetastres pusil·lànimes que, conscients o amb el lliri a la mà, fan cants de reconciliació i de preservar la memòria són uns errats de comptes… en el millor dels casos. Mantenir el monument representa brindar un espai als qui, encara ara, volen presentar com a gesta gloriosa un cop d’estat que va esclafar les urnes amb les armes i que costà, directament, mig milió de vides i milions de víctimes. Mantenir el monument és avalar la continuïtat futura d’imatges enaltidores tant de la guerra com del feixisme. És, també, deixar obert un espai emblemàtic obert a les manifestacions de l’extrema dreta.

Quant a l’Ajuntament de Palma, presidit per Aina Calvo, amb Nanda Ramon de regidora de Cultura i Eberhard Grosske de regidor de Benestar Social, que aprovaren mantenir el nyarro, només cal recordar que, a la cruïlla entre uns vençuts refugiats en el silenci i uns vencedors exhibicionistes, varen decidir brindar suport als segons. Tenien a mà totes les raons sensates i objectives. Fins i tot precedents similars. Manacor, per exemple, amb un batle i una majoria del Partit Popular, havia enderrocat els dos monuments feixistes que hi havia al seu port. El referent els va fer més nosa que profit.

Cal esbaldregar el nyarro de la Feixina i tot pirulí feixista a escala que hi hagi enquistat en els cervells dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monument feixista més gran del món (a banda del Valle de los Caídos). Si encara avui els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic que representa no haver fet bugada, a diferència d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó, és perquè hi ha gent venuda, personatges errats de compes si més no, que serven la ignomínia. Els noms dels autors, dels responsables i dels col·laboracionistes, tant dels qui aixecaren el nyarro com els qui l’han volgut mantenir aferrissadament estrafent llei i lògica, ja estan inscrits a les hemeroteques per a sempre més, de manera molt destacada els postfranquistes disfressats que campen a l’ampla per dins partits hipotèticament progressistes.