Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (5)

Deixa un comentari

La borbonització de l’Església Catalana

Santa Maria del Mar
Santa Maria del Mar

Les esglésies, com gairebé totes les sectes religioses, a més de condicionar les llibertats individuals i col·lectives, han estat perseguides o perseguidores en funció de les circumstàncies històriques i geogràfiques. La catòlica no és cap excepció. En els seus orígens va patir les imposicions de l’imperi romà, però anys després abandonà la defensa dels humils i se situà al servei del poder polític de torn. A banda dels exemples clàssics de la Inquisició o del genocidi d’Amèrica, a la Guerra dels Tres Anys, la Conferència Episcopal Espanyola1 va declarar cruzada nacional la insurrecció armada feixista-militar contra la República. En canvi, a la Guerra de Submissió, a tota la Nació Catalana, l’Església va situar-se al costat de la voluntat majoritària del poble i es va significar contra Felip V. Per això, més per catalana que no per església, va ser objecte de repressió.

Després de claudicar Barcelona, la persecució va ser generalitzada i, tot i que les autoritats i els militars patirien en primer lloc les conseqüències de la derrota, ningú no en va sortir escàpol. Un dels sectors castigats més severament varen ser els eclesiàstics. L’oprobi, la submissió, la uniformització i la castellanització; la borbonització, en definitiva, va ser tensa i intensa, perquè adoptà caràcter de venjança.

En aquest punt, és important relatar el paper del clero. Al Principat molt majoritàriament l’església catalana va fer seva la causa austriacista, posant l’èmfasi en la defensa dels furs i de les institucions. A partir de l’any 1707, quan el Papa Climent XI va nomenar l’Arxiduc d’Àustria legítim rei de la monarquia hispànica amb el nom de Carles III, l’església catalana intensificà el posicionament, ara ja gairebé unànime, contra Felip V.

Al llarg del setge de 1713 i 1714, són nombroses les expressions de religiositat popular. Cada petita victòria, servia d’excusa per anar a la Catedral, a la Mercè o a qualsevol plaça dins de la murada per cantar-hi un Te Deum. Hi havia una gran fe en el sentit profètic dels anomenats “beats”, a qui la gent i els caps militars professaven gran respecte. La crònica que informa dels centenars de morts a la defensa del Bastió de Santa Clara, diu: “Les beates i els beats consultats pel poble i les autoritats, continuen afirmant que el Cel és amb nosaltres i que la nostra resistència obtindrà la glòria de la victòria.”

Les principals mostres de culte i veneració anaven dedicades a dos sants catalans, Santa Eulàlia i Sant Raimon de Penyafort, a Sant Jordi i a la Mare de Déu de la Mercè. L’any 1713 va néixer i créixer una devoció nova a la Mare de Déu de la Llibertat, ubicada a la Capella d’en Marcús no gaire lluny del Born.

04rllibertat

Les apel·lacions als miracles són continuades per mantenir la moral de la població. Un cas concret és el de Josep Rifós, vicari general de Barcelona, que va assegurar que la defensa de la ciutat estava sota protecció miraculosa de la Mercè i va conferir a la guerra la condició de causa justa i santa. Sense eufemismes, la Casa d’Àustria va qualificar la guerra de “creuada catòlica contra l’absolutisme”.

Quant a la participació directa dels frares i les monges en la lluita, en dóna testimoni clar François Marie Arouet de Voltaire en el primer volum del llibre Le siecle de Louis XIV, publicat l’any 1752, en referir-se al setge de Barcelona: Les assiégés se défendirent avec un courage fortifié par le fanatisme. Les prêtes, les moines, coururent aux armes & sur les breches, comme s’il s’était agi d’une guerre de religion. Un fantôme de liberté les rendit sourds à toutes les avances qu’ils reçurent de leur maître. Plus de cinq-cents ecclésiastiques moururent dans ce siege les armes à la main. On peut juger, si leurs discours et leurs exemples avaient animé les peuples.2

Hi va haver participació directa d’eclesiàstics en els combats. A Girona més de cent capellans agafaren les armes i un d’ells, Jeroni Mora, va ser coronel. A Barcelona, centenars de clergues portaven armes. No obstant, la incidència de l’Església va ser molt superior pel que fa a l’autoritat que exercia sobre els feligresos. Una autoritat que no només tenia la condició de religiosa i moral, sinó que s’incardinava en els referents econòmics, polítics i intel·lectuals.

Dia 11 de setembre de 1714, gairebé a trenc d’alba, les campanes de les més importants parròquies barcelonines repicaren a sometent.3 Aquell dia, al llarg d’un matí de sang, des dels balcons dels principals convents, les monges i frares, cridaven a la resistència fins a la mort. 

Santa Maria del Pi
Santa Maria del Pi

La repressió

En atenció a la significació dels clergues i a la força dels símbols religiosos, era previsible que la repressió caigués de manera severa. Ni tan sols respectaren els temples. La façana gòtica de Sant Nicolau de Bari de Requena, a València, va ser destruïda per un bombardeig.

L'església de Sant Nicolau a Requena
L’església de Sant Nicolau a Requena

A Lleida, l’església de Sant Francesc va ser enderrocada, la del Roser també va ser víctima dels atacs, mentre que la Seu Vella fou convertida en quarter dels felipistes, amb tot el turó com a recinte militar.

La Seu vella convertida en recinte militar
La Seu vella convertida en recinte militar

La darrera envestida contra Barcelona afectà l’església de Sant Agustí. El Convent de Sant Pere de les Puel·les va ser destruït parcialment. El de Santa Clara, molt afectat pels atacs, va ser ordenat destruir per Felip V.

claustresantagusti

Postal de Sant Pere de Puel·les. A l'esquerra, clastra de Sant Agustí.
A la foto superior, clastra de Sant Agustí. A la inferior, postal de principis del segle XX de Sant Pere de Puel·les

Després de la capitulació de Barcelona, el Duc de Bervick, sense informar les autoritats eclesiàstiques, va fer tancar a la presó del castell de Tortosa el trinitari valencià Josep Alcantarilla, coautor de l’opuscle Despertador de Catalunya4, i també empresonà el canonge Jaume Anglada, el qual, en caure els artillers del Pla d’en Llull, havia assumit la bateria artillera d’aquella barricada.

El canonge Anglada, amb armes, en el combat
El canonge Anglada, amb armes, en el combat

El mes d’octubre de 1714, en veure la llarga llista de capellans que havien agafat les armes, es va dictar un ban amb una relació de 55 religiosos que havien d’abandonar Catalunya d’immediat. El primer de la llista era Josep Rifós i va ser substituït en el càrrec per Baltasar de Bastero. D’aquest és prou conegut l’exhort que va fer de servitud a Felip V si no es volia incórrer en pecat mortal. Va ser recompensat, primer com a inquisidor a Mallorca i després com a bisbe de Girona. Curiosament, Francesc, un dels germans de Baltasar, va ser capità de La Coronela, i un altre germà, Antoni, figurava l’agost de 1716 entre els clergues que, clandestinament, encara defensaven la causa austriacista. Descoberts per espies, foren denunciats al Consejo de Castilla de fer part d’una “maldita congregación” i de ser “desleales, desafectos, infames y traydores”, per la qual cosa serien advertits pel rei “en lo que pudiere ocurrir en adelante en quanto estos sugetos y sus pretensiones”.

Un cas singular és el del gironí Benet de Sala i de Caramany. Com a Bisbe de Barcelona, l’any 1701 va reconèixer Felip V com a rei, però l’any 1707 es va posicionar al costat de Carles III. Segrestat pels francesos i tancat a Baiona, va evadir-se i es refugià a Avinyó. L’any 1712 va ser nomenat cardenal. En caure Barcelona, va anar a Roma on moriria dia 2 de juliol de 1715, el mateix dia que començava a negociar-se la capitulació de Mallorca. Felip V prohibí que se li retés l’ofici de mort que li corresponia a la catedral de Barcelona.

Dels extradits del 1714, uns partiren cap a Viena i uns altres, la majoria, cap a Roma a rebre l’aixopluc del Vaticà. La Cort de Madrid no sabia com evitar un conflicte amb el Papa i, finalment, va proposar que els convents de Catalunya repartissin els seus frares en altres centres castellans, amb la precaució que a cada convent n’hi hagi el mínim possible. En l’ordre invers, els convents de Catalunya varen omplir-se de frares castellans i, en algun cas, es convertiren en casernes de l’exèrcit.

Encara el gener de 1715 va ser bandejat el canonge tarragoní Pere Vidal, perquè en els sermons anomenava “el nostre bisbe” quan esmentava Isidre Beltran, l’arquebisbe que havia estat expulsat de Catalunya. Dia 3 d’agost de 1715 va ser mort al garrot el diaca Raimon Moga, dirigent d’un grup guerriller que va continuar la lluita armada, després de la capitulació. Hi ha constància d’ordres de desterrament de religiosos durant els anys posteriors i que, el novembre de 1718, encara es varen bandejar altres cinc canonges de Barcelona per defensar la legitimitat de la resistència.

Com a contrast, a l’esclafament ideològic dels religiosos, destaca el cas singular d’Agustí Eura (1684-1763), poeta i eclesiàstic barceloní que va escriure en llatí i castellà, però que defensava l’ús del català per a la literatura culta. Va ser nomenat bisbe d’Ourense el 1736 i va exercir el càrrec fins a la seva mort. D’ell són aquests versos:

Qui pensaria que no

fóra ma pretensió vana

dir la glòria catalana

en esta constel·lació,

quan se mira la nació

més esclava i ultratjada,

la més vilipendiada

que al món se puga trobar

encara que açò ho apar

a la gent que és abovada?5


I a Mallorca?

La Nació Catalana, efectivament, era la més ultratjada i vilipendiada del món i no només en el Principat, sinó a tots els territoris. De fet, la situació de l’Església a Mallorca, quant al posicionament i les conseqüències posteriors, va ser gairebé idèntica a la del Principat, amb episodis molt similars abans, durant i després de la guerra. A Mallorca, entre el 1701 i el 1706, es va palesar la divisió entre els franciscans, partidaris de Carles III, i els dominics6 i els jesuïtes, al costat de Felip V7. Entre el setembre de 1706 i el juliol de 1715 la divisió es va deixar de fer tan evident.

També, i igual que va passar a Barcelona, hi ha notícia de la participació de clergues en el combat. A la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715, quan un grup d’uns sis-cents homes intentaren aturar l’exèrcit borbònic que havia desembarcat a Cala Llonga, a banda dels sis felanitxers que hi moriren, entre els resistents detinguts hi havia el prevere Antoni Obrador.

Pel que fa a la destrucció de temples, a Mallorca va ser el Marquès de Rubí qui ordenà, dia 26 de juny de 1715, la demolició del convent dels agustins amb l’església de Santa Maria d’Ítria, de vuit capelles i situada al camí de Sóller, per tal d’evitar que les tropes felipistes s’atrinxerassin a un punt estratègic tan important per posar setge a Palma.

Després de capitular, la repressió posterior contra els clergues més significats contra Felip V va ser igualment intensa. Dia 17 d’agost foren desterrats 12 frares franciscans, amb ordres d’abandonar l’illa en el termini d’una setmana. Dia 1 de setembre de 1715, tan sols un mes i mig després de la capitulació de Mallorca i malgrat les condicions pactades8, els expulsats varen ser nou capellans de la Seu: Josep Sancho, Guillem Fluxà, Jordi Descallar, Antoni Vallès, Jordi Poderós, Bartomeu Escarrer, Bernat Tomàs, Guillem Vives i Nicolau Truyols. Dia 19 de setembre va ser desterrat un capellà felanitxer. Dia 14 de gener de 1716, encara expulsaren el Provincial de Sant Francesc amb cinc frares més, per no haver obeït les ordres rebudes de designar el Provincial que volia el Marquès de Lede.

Clastra i església dels franciscans, objecte de represàlies borbòniques
Clastra i església dels franciscans de Palma, els més afectats per les extradicions borbòniques

El paper repressor de les noves autoritats eclesiàstiques va entrar de ple en l’actuació política. Dia 15 de juliol de 1715, quatre dies després de la capitulació, D’Asfeld publicà un ban que ordenava, sota l’amenaça de la pena de la vida, entregar totes les armes en un termini de 24 hores. Es veu que la crida no va ser atesa en plenitud i, dia 18 d’octubre, l’Església mostrà el seu grau de col·laboracionisme quan el Bisbe va cridar els rectors de les parròquies i, com diu la crònica, “en una arenga amenazadora” els instà a reclamar els feligresos que “entregaran las armas, así las de fuego como las cortantes y punzantes”.

Una altra mesura que suposà un canvi radical de conducta de l’Església a Mallorca va ser la supressió del tradicional dret d’asil. El Dret Canònic respectava la protecció anomenada “refugi en sagrat”, però el nou vicari general, Domingo Sureda de Sant Martí no només no el va respectar, sinó que va promoure la delació dels fugitius., mitjançant la instal·lació d’unes bústies a les parròquies per dipositar-hi els llocs on s’amagaven.

A partir d’aquell moment, al llarg de tot el segle XVIII i, pràcticament, de tot el XIX, l’església mallorquina va viure submisa a la monarquia borbònica. El cas de Juan Díaz de la Guerra és especialment rellevant. Nomenat bisbe de Mallorca l’any 1772 per Carles III de Borbó (no confondre amb l’Arxiduc d’Àustria), actiu atiador de la castellanització de la Nació Catalana, el nou prelat va atacar qualsevol símbol identificador de la catalanitat de Mallorca. No li va anar bé imposar l’ús del castellà a la doctrina i va decidir atacar el referent més preclar de la Cultura Catalana: Ramon Llull. Va condemnar retre-li culte i ordenà la retirada de totes les icones. Hi va haver duríssims enfrontaments. Una vegada més, els dominics a un costat i els franciscans a l’altra. Les autoritats contra el poble. L’església de la por contra la de l’evangeli. Les penes d’excomunió contra qui procuràs devoció a Ramon Llull no només no atemoriren la gent, sinó que s’incrementà la veneració i, a Andratx, Felanitx i Manacor, hi va haver revoltes populars que, finalment, propiciaren l’expulsió del bisbe. Just cinc anys després d’haver arribat a Mallorca son pare el va venir a recollir i se n’anà amb la cua enmig de les cames. La tasca borbonitzadora de l’Església espanyola, tanmateix, mai no ha assolit els objectius.

Estàtua de Ramon Llull davant del Palau dels Reis de Mallorca i la Seu de Palma
Estàtua de Ramon Llull, gran referent de la catalanitat, davant del Palau dels Reis de Mallorca i la Seu de Palma

NOTES

1 Puta paparra, carronya on fermenta
la claveguera de la llum del dia,
apunta el seu coet lluna opulenta
i implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
de tèrbola tenebra, i no desdenya
de beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
aquesta activitat d’ensenyar els altres
aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

L’Església Catòlica Espanyola. Joan Brossa

2 Els assetjats es van defensar amb un coratge fortificat pel fanatisme. Els sacerdots, els monjos, es van apressar a les armes i a les bretxes com si es tractés d’una guerra de religió. Un fantasma de la llibertat els va fer sords a tots els avisos que van rebre del seu senyor. Més de 500 eclesiàstics van morir durant el setge amb les armes a la mà. Es pot jutjar si llurs discursos i llur exemple van animar al poble.

3 En clicar l’enllaç inferior podeu escoltar un fragment del toc de sometent que vaig enregistrar dia 11 de setembre de 2014, en la recreació que es va fer, 300 anys després, a l’església del Pi de Barcelona.

1101videocampanes

4 Despertador de Catalunya va publicar-se el 1713, editat per la Diputació, en defensa del parlamentarisme i les constitucions catalanes: “Despertau-vos! Despertau-vos, Catalans adormits! (…) no sepulteu la vostra honra, les vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat d’una perpètua i deplorable esclavitud.”

 00zDespertador_de_Cathalunya

5 Antoni Comas situa aquest poema just després de 1714.

6 L’any 1837, la demolició de Sant Domingo a Palma va ser celebrada amb festes populars que demostraren clarament quin era el sentiment dels mallorquins respecte d’aquella orde. El botifarra Diego Zaforteza s’exclamà de la destrucció del convent i l’església: «…sacrificada en aras de una expansión popular, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación y avance de las ideas liberales. El recuerdo de que los dominicos fueron inquisidores, y los sambenitos que adornaban las mansiones conventuales, armaron el brazo destructor». En contrast amb aquesta percepció, el valent intel·lectual contemporani Llorenç Buades estima que “la seva grandesa artística no va ser més important que la ràbia que provocava entre la gent que havia patit les conseqüències de la repressió i dels assassinats organitzats pels seus frares.” Vg.- Sant Domingo: Memòria històrica del cau a Palma d’una organització religiosa i criminal a http://ixent.org

santodomingo1 Hort, claustre i església, on ara hi ha el Parlament de les Illes Balears

Hort, claustre i església, on ara hi ha el Parlament7 Els jesuïtes, acabada la guerra i tant al Principat com a Mallorca, serien els més acarnissats promotors de la castellanització de les escoles. Això no obstant, a Mallorca el català va continuar com a llengua habitual en els sermons, la divulgació del catecisme i els llibres i arxius parroquials.

8 “…conservación de las franquícias e immunidades de todo el Estado eclesiástico, libre goce de sus bienes y privilegios, seguridad y salvaguarda suficiente de Iglesias y Monasterios, especialmente los de Religiosas, y facultad de los clérigos, forasteros o naturales, para irse o quedarse en este Reino.”


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.