Etziba Balutxo...

S’ha publicat que sobre la Feixina ja està tot escrit i dit. No és així ni d’un bon tros! La mirada, com passa sovint, es restringeix a allò que tenim davant del nas. No sabem, no volem o no ens deixen veure, amb una projecció no limitada ni restringida de la memòria històrica, una perspectiva completa i diàfana. De la Feixina, per exemple, s’ha ocultat l’origen. Quasi res! Això ha impedit veure com un espai que, inicialment, va ser resultat del diàleg i del pactisme, va esdevenir símbol de l’absolutisme i d’homenatge a un acte de guerra derivat d’una insurrecció amb armes contra un govern emanat de les urnes. Amb el temps, gràcies a unes perverses interpretacions, s’ha capgirat el vell sentit d’un espai que hauria de ser referent de llibertat i l’han transformat en una imatge d’exaltació feixista. És just i higiènic, des del punt de vista cultural i democràtic, denunciar la manipulació i detallar les complicitats que, unes per desídia i altres, massa, per les llargues i sinistres mans dels col·laboracionistes, han fet possible el canvi d’orientació de l’espai. 

El febrer de 1715, Josep Antoni de Rubí i Boixadors, el darrer Virrei del Regne de Mallorques, sabia que a Barcelona es preparava una gran expedició militar de les corones de Castella i de França per atacar i sotmetre Mallorca, com a darrer bastió resistent de la Guerra de Submissió (1705-1715). Per tal d’enfortir la defensa, va ordenar esbucar les cases que hi havia a l’exterior de la murada de la ciutat, amb l’objectiu d’evitar que fossin usades per l’exèrcit atacant. Va ser una sàvia decisió, perquè pocs mesos després, les tropes borbòniques de D’Asfeld varen haver d’acampar a Son Fortesa i Son Ferragut, al límit d’on podien arribar les canonades dels defensors. D’acord a l’ordre de Rubí, el mes de març s’enderrocaren les cases que hi havia davant de les portes de Jesús, Pintada i Sant Antoni, però no va ser així amb les de Santa Catalina. Per tal d’evitar l’enderrocament d’aquell poblet de mariners i de pescadors, els trinitaris, que tenien el convent en aquella barriada, proposaren un pacte al Virrei. Es comprometien a tomar les cases més properes a la ciutat fortificada, aquelles que feien partió amb el cau del torrent de la Riera que davallava, tal com ara, ran-ran per la part exterior de la murada. Hi farien una gran explanada i, a l’entorn de l’església de Sant Magí, aixecarien un mur i, a l’entorn dels habitatges, cavarien un fossar per dificultar-ne l’accés. A més, destinarien 300 homes a la defensa del lloc i satisfarien el cost econòmic pertinent de tota la remodelació.

Rubí va acceptar la proposta i així va ser com es va salvar Santa Catalina. L’espai que preservaria la població, l’actual parc de la Feixina, es va aplanar en un sol jornal a escarada. Dia 12 de març de 1715, hi acudiren 500 picapedrers de la Part Forana i una companyia de 400 dones, amb tambors i bandera. Des del costat del cau de la Riera fins a les cases, aquell espai, fruit de la negociació i del consens, va esdevenir tot un referent de la defensa dels drets i les llibertats dels mallorquins. La Feixina, doncs, esdevenia un símbol com a resultat de la cultura de l’entesa que definia el model pactista de les institucions catalanes, antagònic al model borbònic de la imposició que, fatalment esdevindria amb la capitulació de Palma, dia 11 de juliol d’aquell any. La derrota va significar perdre la sobirania i l’extinció del Regne de Mallorca, sotmès, des d’aleshores, a partir del Decret de Nova Planta, a una permanent castellanització, militarització, espoliació fiscal, aculturació…

Avui sembla que la memòria històrica està reservada a vindicar el record de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), però hauríem de tenir en compte que la història no té data de caducitat. Venim d’un silenci? Més aviat, hi vivim! No hi ha ningú mai que, en parlar de la Feixina, faci esment al seu origen ni, tampoc, als valors que va representar. No hi ha cap nom ni cap placa que esmenti d’on prové. No hi ha un memorial dedicat a qui va fer possible aquella explanada salvadora. De fet, el Marquès de Rubí no té cap espai a Palma que el recordi. Tampoc aquelles 400 valeroses dones o aquells 500 picapedrers voluntaris que aplanaren l’espai disposen de cap memorial. Cap pedra no mostra el crit dels pagesos revoltats: “Fora galls i botiflers!”. No hi ha cap recordatori dedicat als artillers mallorquins que defensaren Barcelona i, després, Mallorca, ni cap esment als mariners (segur que molts de Santa Catalina) que exposaren hisendes i vides en una guerra que significà perdre la sobirania del conjunt de la Nació Catalana, sotmesa a Castella en quatre Decrets de Nova Planta que, en en el cas del Regne de Mallorca, significà la usurpació dels drets i de les llibertats. Res. No hi ha res que recordi l’endemesa. Cap institució, cap partit polític, cap associació no ha vindicat aquest acte de justícia i de reparació. Al contrari, com el foc colgat o com la flor romanial, tot s’ha suplantat i, d’entre les moltes ignomínies que representa fer parts i quarts amb la història, D’Asfeld, el genocida de Xàtiva que va atacar i sotmetre Mallorca per les armes, disposa d’un carrer a Palma. La desvergonya al galop! I el cronista oficial de la ciutat, responsable de no fer una crida a reparar el greuge comparatiu, ben panxacontent!

Quant a l’estigmatització de l’espai durant 70 anys, què n’hem de dir? Clavada com una estaca sobre un indret fruit del diàleg i del consens s’hi va edificar un nyarro arquitectònic fruit de la imposició. ¿Quin paper correspondria, en rigor i amb decència, a qualsevol Associació de Revitalització de Centres Antics? ¿Revitalitzar l’espai com es va crear, per consens popular, o defensar l’estaca posterior imposada que profana els seus antics valors? Només hi ha una resposta condreta al dilema i, abans de procedir a la justa reparació de l’espai, abans de contextualitzar (sí, però en sentit positiu i amb rigor històric) un memorial que dignifiqui el pacte del darrer Virrei de Mallorca amb el poble de Santa Catalina, com a primera providència, cal una acció immediata: la demolició del símbol feixista.