HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (7)

Amb Felanitx no podran! (a faisó de referència)

Portocolom (litografia del Die Balearen de l'Arxiduc Lluís Salvador a finals del s. XIX)

Portocolom (litografia del Die Balearen de l’Arxiduc Lluís Salvador a finals del s. XIX)

Via fora els adormits!

Aviat farà 300 anys en clau d’un episodi transcendental a la nostra història. Com he argumentat en aportacions anteriors, a partir del Tractat d’Utrecht, la Guerra de Submissió va passar de ser un conflicte mundial a una guerra de caràcter colonial, amb la subjugació borbònica per part de Castella (amb el determinant suport militar de l’exèrcit francès) de la Nació Catalana. El Tanto monta, monta tanto, ni que fos més teòric i fictici que autèntic, entre els diversos regnes durant la dinastia dels Àustria, va esvair-se i, amb els subsegüents Decrets de Nova Planta, se suprimiren els privilegis, els furs, les institucions i la relació confederal entre els diversos territoris catalans.

Al llarg d’aquest any passat, a Barcelona, amb motiu de commemorar els tres-cents anys d’ençà de la caiguda de la ciutat, hem vist com s’ha honorat l’efemèride i s’han festejat els herois (Casanova, Villarroel, Bac de Roda, Moragues, Carrasquet…), la majoria dels quals són reconeguts popularment i els seus noms retolen carrers, places i monuments. Les illes Balears i Pitiüses, en canvi, no només no han enaltit els noms dels lluitadors en defensa dels seus drets i llibertats, no només els ignora, sinó que, de manera ignominiosa, qui retola un carrer amb el seu nom a Palma és d’Asfeld, el cap de les tropes borbòniques de Felip V que va subjugar el regne de Mallorca. Passa d’hora de deixondir la vertadera història i decantar, bandejar i arraconar el manipulat i pervertit relat borbònic que ens ha regat de sal la memòria.

00MAPAFEISBUC

Tots i cada un dels territoris catalans tenen la seva particular història de la Guerra de Submissió. Al Principat han estat enaltits els herois i recordades les efemèrides. No ha estat així al País Valencià i, molt menys encara, a les Illes. Tothom, d’Eivissa, de Menorca i de Mallorca, té feina al seu redol per posar en hora el despertador i fer que el rellotge de la història ens deixondeixi, però segurament uns dels qui més de tots, som els felanitxers. El patriòtic poble de Joanot Colom, de Pere Oliver i Domenge, de Nadal Batle i de Miquel Bauçà (per esmentar només quatre referents), a més de fer l’exercici de recordar el protagonisme ocultat durant tres segles, ha de retre tribut agraït de reconeixement als seus herois que, en aquella guerra i de manera anònima, moriren en defensa de Barcelona, en els enfrontaments marítims o a la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715. La important participació felanitxera a la Guerra de Submissió reclama el desgreuge de deixondir la memòria col·lectiva. No és casualitat veure com, a la seva Historia de Felanitx, Cosme Bauçà il·lustra la pàgina d’encapçalament del capítol dedicat al segle XVIII amb dues citacions, prou eloqüents, que esmenten els cadàvers retuts dels herois oblidats i el deute impagable amb els prohoms de la pàtria.

IMG_9327sobreheroisXVIII

Mariners (i potser artillers?) de Felanitx

Convé etzibar algunes pinzellades de fets documentats que guarden relació amb la Vila. Entre el març de 1705 i dia 9 de setembre de 1714, foren milers els viatges que les barques del bou mallorquines feren a Barcelona per abastir la ciutat. Felanitx va ser un dels ports importants de sortida. L’anar i venir dels vaixells illencs era tan freqüent que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Durant el setge intens que va patir Barcelona, des del 25 de juliol de 1713 fins l’11 de setembre de 1714, Mallorca va ser l’únic suport logístic d’intendència de la ciutat comtal.

Aquells viatges no eren pacífics, sinó d’alt risc. No tot va sortir sempre bé. Hi ha notícies de nombrosos enfrontaments marítims. Un fet documentat és que dia 1 de juliol de 1714 embarcaren cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats i hi va haver molts de morts. Dia 21 del mateix mes, dues naus (una eivissenca i una mallorquina) que tornaven de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”1. Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A una de les cartes explica com les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren a refugiar-se cap a Mallorca. Anys abans, dia 13 de gener de 1711, les naus franceses de Felip V se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Una il·lustració del mateix segle, referida a un fet posterior similar, retrata el paisatge de l’episodi2.

2Madre-de-Dios-de-San-Salvador-de-Felanitx-Balearides

També moriren molts de mallorquins i eivissencs que varen incorporar-se al combat per enfortir la defensa de Barcelona. Cal dir que el setge marítim de les barques borbòniques s’intensificava, amb un increment de la vigilància sobre les barques mallorquines que havien pogut arribar a port. Resulta bo d’entendre que fer el viatge de tornada a Mallorca era tant o més difícil i, per això, hi va haver mariners que s’afegiren als artillers mallorquins que lluitaven a les ordres del maulet valencià General Basset. Se sap que foren centenars els morts en els duríssims enfrontaments del 12, 13 i 14 d’agost de 1714 al bastió de Santa Clara. Els illencs, com tots els no barcelonins que no disposaven de cementiri a cap parròquia, foren enterrats al Fossar de les Moreres.

Caiguda Barcelona, alguns dels eivissencs i mallorquins supervivents es varen acollir a l’exili protegit de Viena i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat. D’altres, tornaren als seus pobles per continuar la defensa contra Felip V.

Felanitx en defensa de Mallorca

Dia 25 de febrer de 1713 arribà a Palma Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, designat nou virrei del regne de Mallorca. Va impulsar un canvi important en l’organització que es va demostrar, bàsicament, en dos aspectes claus: intensificar l’avituallament de Barcelona i enfortir la defensa del regne. Rubí, general d’artilleria de l’exèrcit de Catalunya, abans també havia estat capità de La Coronela de Barcelona i el mes de desembre va crear la de Palma, inicialment amb 400 homes, que arribaria a comptar amb 23 companyies i amb més de 3.800 voluntaris dels diversos gremis.

Va ordenar un conjunt de mesures i va distribuir les feines de vigilància i protecció. Dia 18 de maig de 1713, està documentat que el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar i va trobar que no hi havia la guàrdia a cavall preceptiva de Cala Ferrera3. Per això ordenà que cada setmana un Jurat de Felanitx anàs a revisar tots els llocs de guàrdia. Dia 12 de juliol d’aquell 1713, quan encara no s’havia començar el setge definitiu de la ciutat de Barcelona, hi ha constància de la darrera revista de les defenses de Mallorca i Eivissa. A la crida de Felanitx, hi varen comparèixer 812 homes, 90 cavallers i 50 dragons armats. Excepte aquests darrers, que tenien el quarter en el carrer del Julivert de la Vila, es pot afirmar que la resta eren milícies populars organitzades amb funcions específiques defensives. En plenitud del setge de Barcelona, dia 15 de juny 1714 a tot Mallorca es posaren guàrdies extraordinàries a vorera de mar. En el cas concret de Felanitx s’instal·laren artillers a la Torre del port. Portocolom, que havia estat clau com a punt de partida de centenars de viatges amb provisions cap a Barcelona, també esdevindria clau en la defensa de la costa.

Font: Fundació Cosme Bauçà

Font: Fundació Cosme Bauçà

Caiguda Barcelona, el setembre de 1714, el Marquès de Rubí va decidir mantenir la defensa i, tot i tenir plena consciència de no disposar de recursos ni de previsibles reforços, va negar-se a capitular. Tal com figura documentat, el Virrei de Mallorca pensava que la resistència era l’actitud més correcta per obtenir les condicions més beneficioses si, finalment, es veia forçat a retre el regne als felipistes. Orientà bona part de les energies a mantenir la moral de victòria de les tropes i de la població. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa, Felanitx entre d’altres. El mes de febrer en aquest poble hi havia quatre-cents homes d’escopeta preparats per intentar evitar el desembarcament de les tropes del pretendent Felip de Borbó.

El mes de març, el Marquès de Rubí va acompanyar el Marquès de Palmer a Felanitx4. Dia 12 d’aquell mes, en saber que hi havia moviments de barques a l’entorn de l’illa, Rubí havia decidit dividir l’illa i crear diversos districtes de guerra a la Part Forana. Designà un governador al capdavant de cada un d’ells. El Marquès de Palmer va ser nomenat responsable del districte que reunia els pobles de Campos, Santanyí i Felanitx. En aquest poble es varen comprar 300 fusells nous destinats als obligats a tenir-ne. El virrei, a la visita, avisà que tenia informació que l’enemic ja estava de partida.

Certament, el 4 d’abril de 1715 a les costes de Manacor hi va haver el primer intent d’atac borbònic, rebutjat pels vigilants, amb escopetes, arcabussos i ballestes. El talaier de la Torre del Serral dels Falcons, Guillem Riera, morí en esclatar el petit canó que utilitzà sense parar fins a rebutjar el desembarcament felipista. L’intent frustrat va obligar l’exèrcit borbònic a armar una tropa molt més nombrosa.

Torre del Serral dels Falcons a la costa de Manacor

Torre del Serral dels Falcons a la costa de Manacor

El 3 de maig de 1715, amb la invasió més que propera i esperada, a Felanitx es va posar la primera pedra de la capella de Sant Nicolau, amb una processó per tota la Vila, tirant arcabussades mentre repicaven totes les campanes del poble. Es feren pregàries perquè Déu alliberàs el poble de l’atac de l’enemic. A Portocolom es va edificar a la correguda una fortificació militar a la dreta de l’entrada del port, coneguda popularment com “sa bateria” que donaria nom a la cala que hi ha als seus peus: Barbacana5.

Fotos aèries de meitat del segle XX de La Bateria

Fotos aèries de meitat del segle XX de La Bateria

Aquest fortí, complementava la Torre de Portocolom que hi havia a la part esquerre des del s. XVI. Avui, d’ambdues construccions, en resten uns pobres vestigis6. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes). El 1719, quatre anys després de la caiguda de Mallorca, encara s’utilitzaven les antigues Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne, on s’establien les normes d’actuació. La Torre de Portocolom rebia els avisos del Castell de Cabrera, via el port de Campos, Salines, Cala Figuera i Porto Petro i les feia seguir cap a Cala Manacor, Cap d’en Massot, Cap del Llibrell, Capdepera, Cap de Ferrutx i l’Atalaia d’Alcúdia, fins a la torre d’Albercuix. Més interessant és llegir el sistema de senyes establert: “Si entrada de fosca o es vespre destriaven barco inimich, feyen un foc; si en veyen molts, pero que no passasen de deu feyen tants de fochs com barcos havien vist, y si passava de deu feyen un foc llarch que durás al manco un cuart d’hora. Si era de dia, feyen fum y tocaven corns seguit, seguit y un d’els torrés anava a donar avís a n’es Balle y aquest heu comunicava a n’es Comandant de tropes d’es districte.”

Tanmateix, els sistemes de vigilància i d’avís no podrien aturar la invasió. Dia 11 de juny de 1715, sortiren de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells, que embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior, quasi el doble, de la que havia assetjat Barcelona l’any abans.

Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els atacants a dividir-se en dos grups, un es va posar davant de la badia d’Alcúdia i l’altre va anar cap al sud-est de l’illa a la recerca d’un lloc on desembarcar. L’endemà, en albirar l’armada francesa des de la costa, es desplegaren per la zona de Portocolom sis-cents homes armats que resseguiren la ruta dels vaixells7. Finalment, dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, a Cala Llonga i a Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria. Varen preparar la zona amb norais de pedra i amarradors per tal que l’endemà, dia 16, en desembarcar l’artilleria, començàs la invasió. Els felipistes degueren considerar tan important el punt del desembarcament que, en consumar-se l’ocupació de Mallorca, hi aixecaren una fortificació defensiva que avui es manté restaurada en bon estat.

El fortí de Cala Llonga, bastit després del desembarcament

El fortí de Cala Llonga, bastit després del desembarcament

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, el petit exèrcit popular de sis-cents homes8 va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc. Els pocs vestigis que romanen (algunes baionetes franceses i una bala de canó) fan difícil assenyalar el lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes. Maties Mut parla “d’una trentena”. Sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts9, però també sembla escassa la que figura a l’arxiu parroquial de Felanitx, sense cap altra constància de mort violenta aquells dies en els arxius de Santanyí o de Campos, els dos pobles que feien part del mateix districte de guerra. És segur que un soldat francès, malferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies, concretament dia 20 de juny de 1715, i l’enterraren al cementiri parroquial10. Dos dies abans, dia 18, en el Llibre d’Òbits de la Parròquia, hi ha inscrites les morts a les seves cases, però “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó del Convent, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”.

Dia 17 de juny, les tropes felipistes anaren de Calonge fins a Felanitx11. Acamparen al costat del Convent, en el camp d’en Romaguera, l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat i castigat cap per avall davant de la façana del Convent.

1canoconvent

Dia 18 de juny, just quan acabava de partir l’exèrcit borbònic cap al nord, arribaren a Felanitx un tinent i 16 soldats a cavall que, en assabentar-se de la notícia se’n tornaren cap a Palma. Efectivament, des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia i aviat (Campanet, Sa Pobla, Binissalem…) varen caure tots els pobles de la Part Forana. El setge a Palma, va obligar Rubí a evitar un bany de sang i que la ciutat fos cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles. Dia 2 de juliol de 1715, es comença negociar la capitulació del Regne de Mallorca i dia 11, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió i l’espoliació econòmica.

El genocida de Xàtiva que va retre Mallorca, d'Asfeld, retola un carrer de Palma

El genocida de Xàtiva que va retre Mallorca, d’Asfeld, retola un carrer de Palma

La història la dicten els guanyadors, perquè un dels seus trofeus és arrabassar la memòria popular. Alguns fets documentats confirmen que la repressió va continuar durant anys12. En el cas de Felanitx, a més dels sis morts en el combat ja esmentats, varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer13, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy AlbonsLes acusacions eren diverses: escampar rumors, generar dubtes i inseguretat, afirmar que davant del port hi havia vaixells amb moltes veles, advertir per les cases que escondissin els objectes de valor que els felipistes saquejaven i feien rapinya… L’acció repressiva va continuar durant molt de temps. Així, dia 23 de juny de 1716, un any després de la batalla de Calonge, penjaren a Palma un felanitxer acusat “d’homicidi i altres delictes”. Dia 21 de juliol, el Consell amenaçà d’expulsar de la Vila algunes famílies. Dia 19 de novembre de 1716, Francisca Costa, per ser la dona de Salvador Truyols, va ser forçada a embarcar des del Port i desterrada a Menorca, sota domini dels anglesos, “per haver-se alçat a favor del rei passat Carles III”14. Abans de partir va ingressar dues filles en el convent de Santa Margalida. Encara l’any 1718, Jaume Ramis va ser mort per una arcabussada d’un soldat darrera del convent…

L’abús fiscal va empobrir la població. Trenta-tres anys després de caure Mallorca, el vicari Joan Oliver escrivia: “En lo any de 1748 arribà el blat a anar a tan car que pagava vint y cinc sous la barcella, y ditxós qui en podia trobar. Se replegà tot lo que es va poder de blat, ordi y civada y el pa era la major part de civada y les vuitenes eren tan petites que no pesaven molt més que quatre ous de gallina, y arribá a tal punt la fam que no se donava per casa sinó dos dobles de pa encara que fos molta la família y se doná llicència de menjar carn en la cuaresma (…) y moltes persones a causa de no tenir dinérs menjaven herbes (…) la gent pobre o de feyna estava tan magre que no podia treballar; el lloch o vila que mes patí fou Felenig.”

Entenc especialment interessant reproduir el fragment del llibre L’història de Felanitx contada an els infants per un amic seu de Joan Capó Valldepadrines, en referir-se a la Guerra de Submissió: “Mort el darrer rei de la casa d’Àustria s’armà una guerra per veure si seria rei de les Espanyes en Felip V, Borbó o en Carles III d’Àustria i encara que Felanitx se declarà amb entusiasme a favor del darrer que personificava la continuació del propi govern de Mallorca, quan en 1715 un exèrcit francès de 10.000 homes desembarcat a Cala Ferrera o a Cala Llonga, vengué aquí, les nostres autoritats s’hi sotmeteren acabant-se amb la victòria dels Borbons, la vida pròpia de la nostra Mallorca que se va veure privada de les llibertats i privilegis.”15

ARA ÉS L’HORA, FELANITX!

La Historia de Felanitx de Mn. Cosme Bauçà, publicada en sis volums entre 1922 i 1948, ens brinda una portada de Mateu Oliver Capó plena de suggeriments. Una imatge romàntica d’aire modernista, mostra una dona que instrueix el qui pot representar un nét seu amb una bossa escolar. Felanitx es retalla, entre el Calvari i la Mola, als peus del perfil de la serralada de Sant Salvador a Santueri. La cara de la dona és dolça i el jove segueix amb la mirada el dit que apunta cap a l’aire, cap al futur.

7bona

El juny de 2015 farà 300 anys en clau de la invasió borbònica del nostre poble. Els noms dels herois que s’enfrontaren a les tropes i els dels qui patiren la repressió més directa romanen arraconats de la memòria popular. No només això, sinó que l’actual govern municipal fa part de la trinxera de l’exèrcit que ens va sotmetre i, de manera indecent, enforteix els intents que malden per anorrear-nos la llengua i els símbols.

ZW5lbWljc2NhdGFsYQ==_227063_1_7098_1

L’actual majoria municipal, només tres mesos després d’arribar al poder, va exhibir la conducta que presidiria la legislatura. A les festes populars, la policia va ruixar els assistents que, d’acord a una tradició reconeguda i envejada, feia bulla amb alegria i en llibertat. No satisfet amb l’acte repressiu, el batle, lluny d’exercir com a autoritat de tot el poble, va protegir l’agressió policial, va denunciar una dotzena de joves felanitxers (a qui públicament els havia negat llur condició) i va promoure una caça de bruixes guerracivilista que no s’ha aturat. Tot això, mentre la Vila viu una decadència mai vista en tots els ordres, mentre les botigues i els vells casinos tanquen, mentre la gent se’n va a viure fora poble, mentre els qui comanden practiquen el nepotisme i els tractes de favor… Lluny d’enfortir la unitat de la ciutadania i, amb l’efecte transversal dels tradicionals valors felanitxers, reactivar la vida municipal, l’equip de desgovern del Partit Popular fa parts i quarts, provoca l’enfrontament i deixa ferits al carrer i morts sense enterrar.    

felanitx2012dues

Front a l’abús de poder i de manera similar a les iniciatives populars d’altres pobles (Calonge és un cas emblemàtic), també a Felanitx un grup de gent inquieta fa temps que fa feina en l’organització d’activitats per recordar els fets de fa 300 anys. És evident que s’hi haurien d’implicar les entitats culturals i socials de la Vila per enaltir els herois oblidats i satisfer aquell “deute impagable de gratitud”, al qual es referí fa un segle Cosme Bauçà. Cal aixecar el crit de l’autoestima per reparar un oblit tan injust amb els qui defensaren els furs, els privilegis, els drets i les llibertats del nostre poble. Cal fer certa la dita que la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat. 

Dibuix de l'historiador Guillem Morro que recrea Simó "lo Tort" Ballester cridant a la revolta

Dibuix de l’historiador Guillem Morro que recrea Simó “lo Tort” Ballester cridant a la revolta

La crida a girar la mirada cap enrere no ha de significar retrocedir cap al passat. Tot el contrari. Reparada l’endemesa i desemmascarada la història que ens ha estat amagada o, pitjor encara, deliberadament manipulada, hem de voler llaurar el nostre futur com qualsevol poble. Caldrà deixar endarrere la Guerra de Submissió i prendre partit a favor del Dret a Decidir. Un mes abans de la commemoració del tricentenari, el maig de 2015, hi haurà eleccions municipals i autonòmiques a la Vila. És la primera oportunitat per aixecar la veu de la dignitat i retre el millor tribut de reconeixement a aquelles víctimes i reivindicar-ne la memòria. Que les urnes esdevinguin armes! Visca Felanitx! Mori el mal govern!

feisbucvilaweb

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència en vídeo de l’Ateneu Barcelonès): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

 

NOTES

1 Cronicón Mayoricense (pàg. 494)

cronicon

2 Es tracta d’un exvot conservat al monestir de Sant Salvador de Felanitx amb aquesta llegenda: “Succeí esta fortuna a l’honor Miquel Vadell i altres que navegaven davant el port; combatuts per galiotes de moros, per intercessió de Nostra Senyora de Sant sSalvador quedaren salvos 21 de maig de 1778”. Les naus felanitxeres objecte del “miracle” varen escapar de la persecució dels vaixells algerins que les intentaren capturar.

3 Va ser justament a Cala Ferrera, a més de les veïnes Cala Llonga i Cala Figuera, on es produí el desembarcament. Podria ser una casualitat, però també fruit de la informació dels espies botiflers.

4 El marquesat, molt recent, l’havia concedit Carles III l’any 1707 a Gabriel Abrí-Descatlar i Serralta i devia el nom a les terres del Palmer de Campos, al costat del balneari de Sant Joan de la Fontsanta.

5 Segons el diccionari, el significat de Barbacana és “Obra de fortificació situada davant punts estratègics (muralles, ports, ponts, valls, etc) per tal d’obligar a l’escalonament de les ofensives enemigues”. En el dietari d’Agustí Torrella (1725) es refereix a la fortificació: “fué previsión muy acertada por haber efectuado el desembraco las tropas compuestas de 10.000 hombres, mandados por el general Asphelt (o D’asphelt Luis Ondin) en Cala Ferrera no lejana.”

6 De “sa bateria” només en resta un petit fragment de la murada que l’enrevoltava. De la Torre en roman la base que, la primeria de 2014 va ser declarada per la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca com a Bé d’Interès Cultural.

Vestigis de la murada de la bateria (foto superior) i de la base de la torre (foto inferior de la Fundació Cosme Bauçà)

Vestigis de la murada de la bateria (foto superior) i de la base de la torre (foto inferior de la Fundació Cosme Bauçà)

 

Vg. DVD fotografies

Vg. DVD fotografies

7 Anys Enrera. Segles XVIII 1 part Pere Xamena Fiol, pvre. (pàg. 39)

anysenrere

8 Història de Felanitx Pere Xamena Fiol (pàg. 146)

hfxamena

9 “Uns 2000 homes dirigits per D’Aspheld desembarcaren per aquest racó [Cala Ferrera i Cala Llonga], trobant una dèbil resistència, prop del nostre poble, en la qual, segons alguns autors, moriren uns dos-cents homes.” Josep Adrover i Vallbona 1715 (publicat a Dies i Coses el gener de 1996)

10 Lib. X d’òbits fol 270 g Font: Historia de Felanitx Cosme Bauçà Adrover.

11 La columna se dirigió a Felanitx, apagó su sed en el pozo del predio Son Suau, acampando en el terreno situado a las espaldas del convento de Agustinos, lugar conocido como campo d’en Romaguera. (Historia de Felanitx de Cosme Bauçà Adrover)

12 Vg. l’apartat concret que vaig dedicar a la repressió a Mallorca, amb el cas dels bandejats, a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

13 Va ser l’autor (1713) del retaule major de Sant Salvador que seria reformat (1774) per Salvador Sanxo.

14 Anys Enrera. Segle XVIII. 1 part Pere Xamena Fiol.

15 Llibre editat l’any 1923 per l’Associació per la Cultura de Mallorca.

capovalldepa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*