Etziba Balutxo...

D’ençà que, amb una victòria electoral aclaparadora, Sandro Rossell arribà a la presidència, la seva gestió s’ha caracteritzat per fer malbé un patrimoni esportiu i cultural que només calia mantenir. La seva pèssima gestió va iniciar-se deixant ben palès que no seria “el president de tots”, com havia anunciat, i va exhibir unes conductes baralladisses i guerracivilistes que delaten un gran sectarisme. Just amb quatre exemples n’hi ha prou per a certificar-ho: la retirada del reconeixement honorífic a Johan Cruiff (que canvià l’ai-ai-ai! per la moral de victòria), de la interposició de demandes judicials contra la junta precedent, el pacte vergonyant (negat però evident) amb els violents que havien amenaçat de mort el president anterior, amb l’excusa de fer una “grada d’animació”, i la retirada d’un gens onerós equip d’assessors i consultors que havien aportat èxit. Tot això, just començar el mandat.

En l’aspecte personal, s’han divulgat vinculacions professionals i dependències financeres amb les empreses de Florentino Pérez, president del màxim rival de la lliga espanyola. Rossell s’ha esbravat apel·lant a la no-politització del Barça. Acusà de sectarisme Laporta per haver-se proclamat independentista, però ell es mostrà dependentista (o això no és politització?) i, fins i tot, va incidir i condicionar el Concert per la Llibertat. En l’aspecte d’imatge, va traslladar la publicitat de franc a favor d’UNICEF, ara palplantada a l’esquena dels jugadors, i va posar al pit la propaganda d’un país no democràtic. En l’aspecte esportiu, va forçar la sortida de Pep Guardiola i va capgirar l’equip tècnic, amb el malbaratament d’un implicat i integrat Txiqui Beguiristain per un submís “amendic” i “totmhobec” Zubizarreta. L’objectiu del president era immiscir-se en temes esportius que no són de la seva competència… i remenar personalment les cireres. D’aquesta manera, ha estat el màxim responsable de la no renovació de Víctor Valdès, posant en perill el futur esportiu d’un home que ha servit amb eficàcia l’entitat, ha ficat el nas en les compravendes de jugadors i ha pogut intervenir en diverses operacions com és el cas del fitxatge de Neymar o la contractació de l’actual entrenador, Martino. Massa ingeriments! Massa sospites!

Les dues darreres actuacions conegudes de Sandro Rossell són molt greus. La penúltima va ser el desafiament públic al jutge que investiga possibles irregularitats en el fitxatge de Neymar. L’aleshores encara president del club, reclamà al jutge “per favor i amb total respecte” que el convidés a declarar. Molt bé! El bou per les banyes i l’home per la paraula! Quan el jutge el cridà, Rossell hauria d’haver estat satisfet de veure atesa la petició, però no va ser així i va demostrar que la incitació era un farol. Què va fer? Dimitir! No només això, sinó que abans de partir i com si el club fos una dinastia monàrquica, imposà el seu relleu i evità allò que calia fer: noves eleccions! Com així tot això? Per esquivar responsabilitats? Per tenir un escolanet que tingui cura de la pols sota la catifa? No acaba aquí la cosa, tot i haver assegurat que tot era transparent i que les coses s’havien fet bé, el club decideix pagar 13,5 milions d’euros a Hisenda i argumenta que és una “mesura preventiva”. Com quedam? No era tot tan net i tan clar? 

Si la penúltima ja era d’envergadura, la darrera ha desbordat les previsions. La sanció de la FIFA, per vulneració de la normativa de contractacions d’estrangers menors d’edat, és econòmica i provoca desprestigi, però sobretot afecta l’equip de futbol, perquè el condemna a una immobilitat d’un any. Què ha fet la Junta? Tres coses previsibles. La primera, deixar caure via mitjans de comunicació afins la teoria de la persecució (que ja varen practicar amb el tema del fitxatge de Neymar i el possible frau fiscal de Messi), atribuir el desastre a una conspiració i convidar a caçar bruixes. La segona, fer circular que això prové de la política de fitxatges de Laporta, però silenciant que la norma és d’octubre de 2010, quan Laporta ja no era president, la tercera insídia, anunciar que el club presentarà recurs. Ai, quina intranquil·litat, vists els èxits jurídics de l’actual Junta! Sobretot quan s’ha dit que el club ja estava apercebut d’aquesta irregularitat, amb un recordatori del passat mes de novembre. En quines mans és el Barça? Amb gent que es dedica a atribuir els mals a causes exògenes i evitar fer les dues preguntes claus: què ha fet malament el club i qui n’és el responsable?

El problema de les crisis (que prové del grec “decidir”) és que sovint no les pateix qui les ha generat. La presidència de Sandro Rossell i l’heretada de Bartomeu han viscut fins ara de rendes i ells no hi seran quan s’hagin d’atendre les conseqüències. La majoria de les seccions del club encara recullen el fruit sembrat per les bones polítiques anteriors. En el cas concret del primer equip de futbol, els jugadors pertanyen encara majoritàriament a l’època de Pep Guardiola. El relleu de Tito Vilanova i, encara, el de Tata Martino no han fet oblidar la música ni l’estil de fa cinc anys. L’equip encara juga “de memòria” i es poden obtenir mols de títols “d’inèrcia” durant els tres o quatre propers anys, però és cert i evident que la gestió d’ara s’allunya de l’anterior excel·lència. En orientació i plans estratègics, som a anys-llum dels èxits de l’època de Laporta i això romandrà escrit a la història, encara que no es veurà el resultat a curt termini. El Barça actual, com a institució, viu sense un líder clar, amb ensurts setmanals derivats de problemes directius, amb sospites d’infraccions en tots els ordres… Sort que els jugadors i els socis, d’ençà del canvi de xip de l’època Cruiff, creuen en la victòria, senten els colors del club i no han abandonat la il·lusió. Aquesta fe, dissortadament, juga a favor dels qui practiquen la mala gestió. Malgrat les evidències, gairebé tots els afeccionats sembla que tenen el somni retratat dins d’una bombolla, però aquesta inconsciència no és altra cosa que el fruit de viure i gaudir encara dins de la ressaca de la festa i no de la vertadera realitat, del dia a dia. El desglaç és proper. Possiblement a quare anys vista. Les bombolles, més prest o més tard, esclaten. El mal és que quan esclatin els autors de l’endemesa hauran esvaït les responsabilitats.

Naturalment, els mitjans de comunicació espanyols aprofiten per fer sang. Res de nou. Com a contrast, la major part de la premsa escrita catalana exhibeix un lliri a la mà. Posen l’èmfasi en el recurs que presentarà el club i validen la tesi de les mans negres que, molt possiblement, hi ha al darrera sense voler fer l’autocrítica que cal. El fet cert, atesa la manca de previsió, la mala gestió i la profanació fefaent de les normes és que ningú no reclama depurar les responsabilitats directives. I els socis? Sembla que, també amb el lliri a la mà, cantin el Virolai! Com així tants de silencis del famós “entorn”? Com així tanta de por a la crítica? Com es pot callar davant d’uns fets tan greus sols per no ser acusats de fer el joc als enemics exteriors? Mirar cap a una altra banda no evitarà els enemics interiors, els infiltrats, els quintacolumnistes o, en el millor dels casos, els ineptes! El Barça necessita més que mai un grup opositor per foragitar tan mala gestió i posar remei a la crisi que s’obrirà en un tres i no-res. Ens hi van moltes de coses. Una bona part de l’orgull de pertinença al país català (sí, en singular) va lligada a la malmesa salut del club. El cos social perilla i reclama una intervenció que extirpi la malaltia. El Barça pateix sandritis aguda i el corc és al cap.

Rossell representa escàndol i fracàs en tots els ordres. Ha surat tres anys gràcies a la inèrcia de la feina dels seus predecessors a qui tant ha desprestigiat. El seu escolanet major, Bartomeu, no té cap legitimitat per untar-se el cul amb araldit i aferrar-se a una cadira que no li pertany, perquè no va ser elegit com a President. Els darrers esdeveniments l’obligarien, cas de tenir un mínim sentit de l’ètica, a presentar la dimissió i convocar eleccions d’immediat. Ai, las! Hi ha qualque cosa més? Exacte! Abans cal consumar una gran operació de remodelació de l’estadi. Necessària? Sí, però no a mans de qui ha demostrat tan mala gestió com ha fet l’actual Junta. Ho sabran veure els socis? Tornaran a fer confiança a aquests directius? El mal que han fet (i que fan) al Barça ja ha superat amb escreix i en molt més poc temps, l’època més abjecta del tàndem Núñez-Gaspart. L’escolania de Sandro Rossell ha superat una fita que semblava inassolible. És impossible trobar a la història del Barça una gestió tan dolenta en tots els ordres en tan poc temps.

Deia Heribert Barrera que Catalunya assoliria el punt sense retorn cap a la llibertat en coincidir tres fites: quan el president de la Generalitat sigui sobiranista, quan en el camp del Barça el públic clami per a la independència i quan els partits polítics vagin a remolc de la societat civil, perquè aquesta els hi ha passat davant. El símil permet rebotar la pregunta i reduir-la a l’àmbit estricte del Barça. No passa d’hora ja que els socis passin, no davant, sinó per damunt d’una junta incompetent? Esperem que la gent reaccioni, que es reconegui l’immens i intens error d’haver facilitat l’entrada d’aquesta gent ineficaç i que els foragitin, com més aviat millor i per a sempre més, a les primeres eleccions obertes sense atribuir el mèrit dels resultats esportius als actuals gestors. Si no es fa així, si es revalida aquest equip, encara n’haurem de veure de més grosses!