Demà és 14 d’abril. Aquesta data encara és comentada a casa. Els avis són morts. El temps dels avis, però, és viu a les converses familiars. I el 14 d’abril és viu per tot allò que duu de càrrega d’il·lusió compartida. Ja us n’he parlat força aquestes darreres jornades, però hi insistiré: agafeu les memòries
No fa gaire dies us parlava d’en Josep Benet. Ara que he pogut rellegir-ne el primer volum de les seves memòries (ja us vaig dir que n’havia llegit l’original en tant que va ser un dels textos canidats al premi d’assaig Ramon Trias Fargas), no vull deixar passar ni un instant sense demanar-vos que les
Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s’acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el
Vaig ser responsable de coordinar l’acció del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre durant els temps del PHN. Això vol dir que vaig tenir l’oportunitat de conèixer a fons i des de molts punts de vista diferents, tot el que afectava aquelles comarques, les implicacions del transvasament, els actors polítics, socials i
Fa uns mesos, un diumenge en havent dinat, l’Albert Manent i jo vam anar a veure Josep Benet. Ens va obrir la porta la Florència, atenta com sempre, i de seguida va aperèixer la figura tentinejant d’en Josep Benet. Hi anàvem per acabar de parlar de l’edició del primer volum de les seves memòries, que acabaven
Hi ha una qüestió metropolitana oberta a Barcelona. Fa uns quants anys, quan molts de nosaltres encara no havíem sortit de la universitat, l’àrea metropolitana de Barcelona va esdevenir motiu de foc creuat entre dues concepcions del país. Avui, al cap de més de vint anys, cal que recuperem el coratge per unir-nos al voltant
“Barcelona ha de ser una ciutat amable, una ciutat feta de palmeres i música a l’estil de la que ens van anar colant des del temps del Gato Pérez, perquè era fàcil i ens permetia anar fent. Barcelona ha de deixar de competir per ser una ciutat entre ciutats, ha d’optar per l’optimisme de la
La Laura i jo ens ho hem pogut arreglar per agafar tota la Setmana Santa de vacances. Som a Villaviciosa, Astúries, enmig de prats verds a tocar del Cantàbric magestuós. Hi hem vingut a reposar i a veure si endreço un parell d’idees sobre dos llibres que tinc a mig projectar i a mig escriure.
Tots nosaltres som fills del nostre temps. En termes montserratins nosaltres som fills de l’¡abat Cassià. Ell també va ser un home del seu temps, un vidu de Joan XXIII, com li agrada dir a Mn. Rovira Belloso. I nosaltres en som néts gràcies a homes com en Cassià Maria Just. Persones que ens han
Em sap greu el trencament de l’Unitat per les Illes. No comparteixo la pressa per desfer el que tan sols ha estat un preàmbul de construcció d’un espai de centre ampli a les Illes, que anés del centre-esquerra al centre-dreta. Un espai convergent, perquè ens entenguem tots plegats. Convergència aguanta al Principat perquè la gent
Estic content perquè CiU ha estat capaç d’aguantar l’embranzida bipolaritzadora de l’Estat. Fent campanya per ciutats i pobles de tot el país he topat amb algunes persones que em demanaven si CiU es presentava a les eleccions: “és que em pensava que tan sols s’hi presentaven en Rajoy i en Zapatero!” Això és el que
Perplexitat per l’atemptat d’ahir al migdia i per les reaccions generals. Curiosament tothom parlava de la possibilitat de l’atemptat d’ETA. Era un esdeveniment anunciat d’antuvi, amb reaccions també anunciades d’antuvi. La perplexitat que també neix en el moment de veure com tots els que parlen de no condicionar res als assassins ho acaben fent girar
Avui al vespre, al Pati Manning de Barcelona, en Vicenç Villatoro explicava el seu darrer llibre, gairebé un pamflet en el sentit clàssic del terme: “Reacciona, Catalunya!” No érem gaire gent; de fet érem pocs, però gràcies a això la sensació d’estar en família ha provocat que les paraules d’en Vicenç arribessin a nosaltres amb tota
La Conferència Episopal Española ha proclamant president en la persona del Cardenal Rouco Varela. És la primera vegada en la història de la Conferència estatal que no es permet un segon mandat al president vigent, en aquest cas el moderat bisbe de Bilbao Ricardo Blazquez. No es nomena Rouco sense que el nunci ni, per
Aquests dies faig el que jo anomeno “campanya sèrie B”, que vol dir aquella mena de campanya que no surt als diaris ni a les televisions, i que parla d’un país molt més viu i positiu del que massa sovint ens parlem. La campanya que he fet i que encara he de fer passa entre