Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s’acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el que jo anomeno “política de doble fons” que, lògicament, requereix polítics de doble fons.
Catalunya ha de desempallegar-se d’aquestes polítiques i d’aquests polítics. No s’hi val a jugar amb els conceptes; no s’hi val a jugar amb les expectatives. Cal que tornem a la Política, a la seriositat. I ho hem de fer per una triple exigència: una exigència ètica, una exigència moral i una exigència democràtica.
És important jutjar els polítics per les intencions, però sobretot per les realitats. I sembla que avui encara hi ha polítics en aquest país que juguen a fer veure que el que expliquen que volen ja val com si fos una realitat. Més doble fons, més trucs, més desafecció democràtica, més problemes quotidians, menys qualitat de vida. Aquest és l’efecte final de la política de doble fons!
Hi insistiré en l’article que publicaré al Dossier Econòmic d’aquesta setmana.
És clar que per tenir un èxit total els mags necessiten un públic disposat a empassar-se els trucs com si fossin realitat…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Imagino que no ets un ingenu. Els ingenus no se solen trobar fent política, i menys encara en càrrecs electes.
En conseqüència, si pretens eliminar els “polítics de doble fons” cal facis una llista que estaria encapçalada per tipus com Duran i Lleida. Però irremeiablement pel senyor Pujol i els seu fill Oriol.
I el públic no cal ni esmentar-lo: tots aquells ingenus a qui enganyeu des de fa tres dècades amb el vostre tan ambigu “amor a Catalunya”.