“Barcelona ha de ser una ciutat amable, una ciutat feta de palmeres i música a l’estil de la que ens van anar colant des del temps del Gato Pérez, perquè era fàcil i ens permetia anar fent. Barcelona ha de deixar de competir per ser una ciutat entre ciutats, ha d’optar per l’optimisme de la gandula a la platja i de la caipirinya a la claror de la lluna. Mentre tant, si podem anar colant algun centre de recerca amb professors que s’estan una temporada amb nosaltres sense massa opcions a fer-hi estada de debò (ningú que vulgui jugar fort no fa un projecte de vida al voltant d’una vida en xancletes, però a nosaltres què, oi?!), si podem mantenir algun museu amb alguna col·lecció que no estigui malament per poder dir als turistes que temps enrera vam ser alguna cosa; o si de tant en tant ensopeguem algun bon concert al Liceu o al Palau -a ser possible de producció compartida amb el Teatro Real de Madrid-… per què hem de demanar res més a la vida? Al final, Espanya també necessita les seves ciutats de províncies, i comparats amb Oviedo o León, home, encara som alguna cosa més…”
No us penseu que he embogit; senzillament miro de trobar alguna lògica al que ens està passant, i he arribat a la conclusió que implícitament aquest és el model dels qui ens han fet la ciutat, la capital de Catalunya, aquests darrers anys. Precisament aquest matí, del Naranco d’Oviedo estant, pensava en aquesta història que ens estan colant de la Catalunya optimista, que lliga amb la Barcelona tropical que ens hem anat empassant. Hi pensava perquè del cim del turó d’Oviedo s’hi veu una ciutat en transformació, amb voluntat de créixer i de situar-se en el mapa de les ciutats amb millor qualitat de vida d’Espanya. Oviedo sap que no pot competir amb Madrid. Però per què no amb Barcelona? I això ha volgut dir transformar els barris i el centre (per exemple amb una obra monumental -no entro a jutjar-ne la qualitat estètica ni urbanística- d’en Calatrava), això vol dir mirar de situar-se en el circuit cultural espanyol, en el circuit turístic de qualitat i en el camí d’una gran transformació industrial d’una manera que si no sortim de Barcelona ens sembla que nosaltres som els únics que fem coses d’aquesta mena.
També hi pensava quan circulava per la ronda de Saragossa, la Z-40, que com el nombre indica és el quart cinturó de la capital aragonesa. Nosaltres encara discutim. I encara més hi pensava quan ahir vaig parlar amb en Joaquim Forn, que havia passat un parell de dies a Madrid, on va quedar sorprès de la gran transformació de la capital de l’Estat. Per cert, que en visitar el Centre d’art Reina Sofia hi va ensopegar amb el bon amic Manel Borja Vilell, que ha fugit de la província per anar a la capital. Coses del tròpic i de la verborrea tropical, que acaba cansant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Respectat Antoni. Estàs segur quen Borja ha fugit de la província per anar a la capital. No serà que Barcelona no ha sabut retenir-lo amb recursos i reptes engrescadors a l’alçada de la seva innegable contribució?. Carregar el mort a en Borja Vilell no és just, però sobretot és banal venint d’un home que aspira a governar aquesta ciutat. Ell ha fet molt pel MACBA. Ha trencat esquemes, ha aportat un nou model de museu, la feina que va fer amb les Agències i els joves va ser extraordinària…. No cal ser desagraits encara que li diem amic. Ojalà un dia torni en Borja a Barcelona i si teniu l’oportunitat de manar en l’Ajuntament el torneu a engrescar. En Todolí, en Vilell, són fills del nostre sud que s’han fet a Barcelona i que han escapat la boira per crèixer. En Gato Perez no ens va colar res.Va venir de fora i va fer una canço preciosa de Barcelona, va fer bona música – veure documental de Ventura Pons-
Tots ells no formen part de la Barclona optimista i xarona del PSC, no us confongueu. No diamonitzem als creadors, a la cultura. Els problemes són més enllà de les palmeres. Potser són en la miopia dels governs. La Catalunya tropical, per què no?. O no és suggerent veuree en Mariscal i la gent de l’Escola Valenciana treballant de bracet.
Estimat company, t’aprecïo i respecto el que has fet, quan estaves en l’empresa privada i en la vida política. Compartim militància a l’ACP i això ens fa complices de moltes coses.
Un detall un pèl suggerent, no pot ser que per a veure que el món camina al seu aire hagis de parlar de sortir a Oviedo o anar a Madrid. Sembla provincià sobretot l’afirmació del Sr. Forns. Si us plau deixem-nos de mirar a travès de la feina dels altres, jo puc compartir clarament força el teu anàlisi del model de creixement barceloní, però et prometo una cosa quan vius a l’estranger, analitzes l’impacte del teu pais i de la capital del teu pais des d’una perspectiva més global. Jo penso que déu n’hi dò, la capacitat de projectar-se que té la ciutat i sobretot la capacitat de projectar-se com la capital dels catalans.
I això no és patrimoni dels politics, és patrimoni dels ciutadans, de Barcelona i de Catalunya. Sigues optimista, creu en un pais del que formem part, encara els hi fem nosa, molta més de la que et penses. Jo he hagut de marxar del meu pais a treballar fora, això no vol dir res, ans al contrari, els que ens considerem independentistes hauríem de fer estades o milis a l’estranger.
Benvolgut company, saps que m’agradaria que hi hagués un nou model de capital. Però ningú és capaç de guanyar mai presentant models a la contra. Aposteu per a guanyar i feu-ho entusiasmant a la gent. Vens del món de l’empresa i saps que vol dir benchmarking, com pot ser posible que els partits nacionalistes siguin incapaços d’aprendre res d’aquells que un cop darrera l’altre guanyen les eleccions sense dir res. CiU i ERC us heu passat els darrers 8 anys presentant la galeria dels horrors dels governs del PSC, PSOE i PP, i així us ha anat. Aprèn de quan estaves al món de l’empresa, com diu un bon amic meu, allò que no es tradició és benchmarking.
Una abraçada, i agafat la resposta com un plantejament de crítica constructiva. Tenim un pais millor del que els polítics nacionalistes voleu vendre i això fa creïble el PSC. Estic orgullós de ser català, orgullós a la nostra manera humil i discreta, i no m’agraden els discursos de catàstrofe fets a la lleugera i amb fonaments eminentment retòrics.
Una abraçada i quan vullguis parlem-ne.
Manel Salvadó