La Conferència Episopal Española ha proclamant president en la persona del Cardenal Rouco Varela. És la primera vegada en la història de la Conferència estatal que no es permet un segon mandat al president vigent, en aquest cas el moderat bisbe de Bilbao Ricardo Blazquez. No es nomena Rouco sense que el nunci ni, per descomptat, el Vaticà, hi estiguin del tot d’acord. Això vol dir que el Vaticà no vol escoltar, o no sap escoltar què li està passant a l’Església a l’Estat ni al món occidental. L’opció Rouco és l’opció de l’exclusió de molts de nosaltres. Cal tenir molta fe per sentir-lo parlar, o per llegir els documents que fa escriure, o per veure’l en les seves persències públiques i endevinar-hi la presència de l’Evangeli. Perquè de fet tan sols s’hi veu menyspreu a la diversitat, duresa deshumanitzadora i repressió pre-conciliar.
Ara, potser el buf de l’Esperit ens fa avançar per camins difícils per aproximar-nos a una manera actual de viure el cristianisme. Nomenaments com els d’avui ens poden ajudar a recuperar una fe més neta, menys mediatitzada, més d’acord que mai amb allò que va aportar el Concili Vaticà II: acolliment, comprensió, diàleg, modernitat, pau i democràcia. Nosaltres som aquí per deixar tots els roucos del món en evidència i cridar-los a la fe que han perdut. Segur que tornaran a casa, algun dia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els Roccos Varela aquests tenen l’avantatge de pertànyer a organitzacions d’estructura medieval i súbdits totalment acrítics (en els fets). El matrimoni entre autoritat reaccionària i disciplina inqüestionable és dels més perdurables.
Com a català em preocupa que els Bisbes Catalans cada cop es diferencïin menys dels españoles i amb les seves actituts semblin uns més entre els de la España de las Cruzadas… Sort que ens resta l’Abat de Monserrat… Com a persona tant em fa si nomenen a Rouco o el Rei de Copes…
La cúria actual ha acabat amb l’esperit (i la lletra) del Vaticà II. Què lluny en el temps s’hi troba l’amenaça d’excomunicar el dictador, per part de Pau VIè, a instàncies de l’enyorat (més ara que mai) cardenal Vicente Enrique Tarancón. Aleshores, l’església catalana feia justícia del seu nom amb el també enyorat cardenal Jubany i dom Cassià M. Just, d’abat de Montserrat. Ara, deixant de banda l’ílla de Montserrat, l’església catalana va morir amb el seu últim representant: el bisbe del poble, Antoni Deig. El radicalisme del pontificat de J. Pau II ha fet florir “sectes” com l’Opus Dei o “Diáconos de no sé què” a l estil dels antics “Guerrilleros de Cristo Rey” Quina llàstima de tot plegat..
A por ellos oooooeeeeeé!!!
(Ara, que l’altre va mantenir la mateixa merda a la COPE)
Benvolgut,
seguint el teu bloc darrerament he vist que seria interessant si et volguessis afegir a la Blocsfera Cristiana: http://www.focnou.com
Una abraçada.