Fa uns mesos, un diumenge en havent dinat, l’Albert Manent i jo vam anar a veure Josep Benet. Ens va obrir la porta la Florència, atenta com sempre, i de seguida va aperèixer la figura tentinejant d’en Josep Benet. Hi anàvem per acabar de parlar de l’edició del primer volum de les seves memòries, que acabaven de rebre el premi d’assaig Ramon Trias Fargas. “Un premi amb el nom d’en Trias Fargas per a les meves memòries, deia en Benet, és una bona manera de tancar un cicle vital, i més tenint en compte que l’editor és en Folch!”. No gaire dies després el mateix Folch ens comentava a en Vicenç Villatoro i a mi, que aquest liberalisme social, farcit de valors cristians, tenia alguna cosa a veure amb l’esperit més profund del catalanisme del segle vint, del que som fills molts dels polítics i membres actius de la societat que cavalquem per damunt dels quaranta anys.
Avui, aquest vespre mateix, al funeral que tan encertadament, que tan dignament han presidit l’abat Soler i el bisbe Carrera (algun dia haurem de parlar de la necessitat de reivindicar una manera catalana d’entendre la litúrgia catòlica: més sòbria, més centrada en els mots i menys en la gesticulació) hi pensava enmig de tants amics, coneguts i saludats. Catalunya és el que és perquè encara hi ha prou gruix per fer una celebració com la d’aquest vespre, on era molt més important la potència del que és viu, que no melangia per qui ens ha deixat.
A l’església del carrer Anglí hi corria un esperit de civilitat d’aire republicà, en el sentit que el professor Maurizio Viroli escriu en els seus llibres sobre Maquiavel: la reivindicació d’un esperit de comunitat, la necessitat de reivindicar litúrgicament que SOM i que tenim alguna cosa a oferir a les generacions que vénen. És el que m’ha demanat la Florència aquest matí, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: “en Josep no mor, Antoni, si vosaltres seguiu la tasca.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraçada!