AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

Karlovy Vary: els balnearis, el cinema i l’intangible.

Deixa un comentari

La ciutat de Karlovy Vary és coneguda entre els txecs per la tradició balneària i pel Festival Internacional de Cinema.

La cultura balneària prové de les idees del segle XIX però ha perdurat, a diferència de la taxidèrmia o la frenologia. Gràcies al turisme dit “de qualitat” el balneari es manté. A Txèquia en concret, en segons quines circumstàncies la seguretat social el paga.

De manera que, amb tanta gent guanyant-hi diners, no té sentit plantejar-se cap debat sobre els beneficis del tractament balneari. Al cap i a la fi, descansar no fa cap mal, ni fer uns dies de vida regular, fent exercici moderat o passejant per jardins anglesos.

Karlovy Vary: façanes de pastitx històric en blancs i colors pastel, com immensos pastissos de casament.

En el moment de màxim esplendor al segle XIX la ciutat va ser un centre on l’aristocràcia i l’alta burgesia de mig Europa venia a prendre les aigües. En aquesta època es consolida l’aspecte del lloc, les façanes de pastitx historicista i colors pastel, com enormes pastissos de casament.

L’emperador d’Àustria va ser un de tants clients il·lustres. Va tastar la Becherovka i pronunciar unes paraules elogioses i immortals sobre el llegendari licor d’herbes amb toc final de canyella. Aquesta joia de la txequitud que és la Becherovka ve precisament de Karlovy Vary.

La Becherovka prové de Karlovy Vary. La ciutat, orgullosa, ofereix un museu temàtic al visitant.

Tot aquell antic esplendor avui és una entelèquia. Què en queda? El decorat de la ciutat, entès com un sistema de façanes, i el “Grand Hotel” Pupp. La pregunta és per què continua atraient tant aquell antic esplendor. Una pista: avui els hotels cars els rètols també estan en rus i en àrab

Hi ha una església ortodoxa i vols des de Moscou. Els russos, com totes les nacions eslaves, tenen tradició balneària. Ara bé, els àrabs rics? La proliferació de joieries i les multinacionals habituals de la moda de luxe podria ser una altra pista. El lloc també continua atraient el ric europeu: les matrícules dels porsches vermells descapotables i els ferraris són txeques, alemanyes, austríaques.

El nou ric txec, i en principi a Txèquia tot ric és nou, està molt a gust a Karlovy Vary. Per la part alta de la ciutat hi ha hotelets acollidors i restaurants sobrats tant de pretensions com de ganes de fer-ho bé, com ara el “Malé Versailles“. “Malé” vol dir “petit” en txec, però segur que passa desapercebuda als propietaris la petitesa principal, l’estretor mental tan provinciana de posar-se un referent francès al nom. En els jardins de llocs així pot fer presentacions, per exemple, la dissenyadora de moda txeca Beata Rajska.

Una altra clientela de Karlovy Vary menys adinerada són turistes dels països emergents. Vas pel carrer i veus un grup de dones turques escoltant cansadíssimes les explicacions del guia, o una família que podria ser d’algun territori asiàtic en principi no musulmà, per la fruïció amb què endrapen genoll de porc rostit, al carrer, sota el sol de juliol, en silenci, absorts en la masticació, el fill adolescent assegut amb gorra, la visera girada. Van vestits amb roba de marca, i tenen a taula estris de porcellana comprats especialment, per omplir-los d’aigua de les fonts, de suposats efectes medicinals, amb molts minerals i gust de claus rovellats.

Per on passejaven aristòcrates passeja la classe mitjana buscant vés a saber quina entelèquia.

Posem que són segments de població que als seus països fa deu minuts que han deixat de passar gana, han prosperat i ara volen consumir i conèixer “Europa”. La qüestió fascinant és què vénen a buscar, i sobretot, què entenen. Són preguntes sense resposta fàcil, dubtes que es perdran com llàgrimes en la pluja.

El festival de cinema

La primera setmana de juliol se celebra el Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary. La indústria el qualifica de nivell A, com els de Cannes, Berlín, Venècia, Sant Sebastià, Moscou, Montreal, Xangai i Tòquio. Fa més de cinquanta anys que va i ha passat per diverses èpoques. El mèrit de la supervivència actual correspon a l’equip dirigit per  Jiří Bartoška, un exactor txec ja veterà, molt popular i estimat entre com a mínim dues generacions de dones txeques.

L’exactor Jiří Bartoška, líder carismàtic i factòtum del Festival, geni i figura, mascle alfa, adorat com a mínim per dues generacions de dones txeques: ha passat per un càncer i continua enfotent-se de la histèria higienista que avui és de bon to (foto blesk.cz)

Els anys noranta hi va haver una època marcada per l’entusiasme d’una joventut motxillera que, amb bulímia cinèfila, s’empassava en pocs dies tantes pel·lícules com podia, s’allotjava com fos i s’alimentava de quarts de pizza. Aquest públic encara hi és. Hi ha centenars, milers de persones per la ciutat, molts dels quals passegen amb orgull la tarja de plàstic de premsa penjada al coll, que els identifica i els permet veure pel·lícules gratis.

La quantitat de pel·lícules que hi ha és impossible de veure per una persona sola, de manera que l’esgotament fa estralls, cap al migdia es comença a veure els festivalers estirats en qualsevol pam d’herba, fent la migdiada. També hi deu contribuir el fet que la vida nocturna del festival és intensa i molts deuen dormir poc.

La privatizació del carrer. La vulgaritat invasiva del màrketing. La complicitat de gent d’empresa i organitzadors i polítics municipals, o qui paga mana. En primer pla un matrimoni discret fent-se una foto de record, la viva imatge de la felicitat.

Un desenvolupament més tardà en la història del festival és la manera com les empreses l’han colonitzat. Qui paga mana, i així privatitzen el carrer, el col·lapsen, fan incomptables actuacions sinistres de màrqueting, d’una vulgaritat invasiva de l’espai públic. Sembla que la qüestió clau sigui posar una tanca vigilada per goril·les, dedicats a filtrar la gent perquè els de dins se sentin importants mentre els de fora el miren com beuen còctels pagats per patrocinadors.

Ve Uma Thurman! O com tenir l’intangible a la punta dels dits i poder-ho contar.

Tant el festival que exalta el món del cinema com el negoci balneari es basen en simulacres. D’aquí que mantingui una relació simbiòtica i es reforcin mútuament. És sinèrgia pura per qui vulgui entendre-ho: el que abans era l’emperador, avui ho pot ser una estrella de Hollywood com (per exemple) Uma Thurman, que és qui ve enguany com el “plat fort” de l’últim dia.

Ve a recollir un premi qualsevol, es farà la foto a la catifa vermella, la majoria de la gent la veurà de lluny, passant durant uns segons. Entre el públic es barrejaran motxillers cinèfils, joves i de cor pur, famílies àrabs riques de vacances al balneari i falsos periodistes enxufats per les empreses patrocinadores.

Però veure de prop de l’estrella i tenir-la a la punta dels dits, com per poder-la tocar, estarà reservat als rics i poderosos. Els caps de l’organització, els polítics, els directors de les empreses patrocinadores. Podran explicar que es van apropar a l’estrella i alguns podran dir i tot que van intercanviar dues o tres frases banals en anglès simplificat.

I was there.
Aquesta entrada s'ha publicat en cinema, general el 3 de juliol de 2017 per antoni

Des del terrat del Palau Lucerna, a Praga

Deixa un comentari

 

D’acord: els selfis són lamentables, però donen una idea de les vistes des del terrat del Lucerna.

Els hiverns durs d’aquesta part d’Europa han afavorit, des de fa molts anys, una mena de ciutat interior, amb passatges o carrers coberts, on s’organitzen espais comercials i residencials d’ús divers. Entre els més antics i essencials en la vida de Praga hi ha el Palau Lucerna.

El va construir l’avi de Václav Havel entre 1907 i 1911. Va causar sensació perquè era més gran i luxós i oferia més: botigues, cafès, restaurants, oficines, tallers d’artistes, algun habitatge, sales de concert i fins i tot un cinema. Tot organitzat en diversos pisos i nivells de profunditat, en un conjunt harmònic i plenament integrat al centre de la ciutat, i fins avui.

Un concepte com el del Lucerna fa molts anys que ha quedat superat per les construccions a escales monstruoses del turbocapitalisme posterior, que només caben a les perifèries de la ciutat. Per contra, el Lucerna té una escala encara humana i un ambient antic i envellit amb elegància, com una vella dama que conservés les joies, els vestits i sobretot l’actitud d’un passat d’esplendor. Arquitectònicament, el lloc està en la transició entre el modernisme i els estils posteriors.

Ara bé, el futur del Lucerna és una qüestió oberta. La complexitat i el cost horrorós de restaurar i rehabilitar de forma integral tot el complex fa que encara estigui pendent, quasi trenta anys després del retorn del capitalisme i la democràcia. La peripècia de les relacions de propietat, amb judicis que s’han allargat anys, tampoc ha ajudat.

L’actual propietària és Dagmar Havlová, esposa d’Ivan Havel, germà petit de l’expresident. Pel que sembla, ha arribat a un acord amb Ondřej Kobza, propietari i gestor de diversos bars i cafès d’èxit a Praga. Kobza té un sisè sentit per copiar un aire de cool berlinès en els interiors. És un mestre en l’ús del capital social i la propaganda gratuïta. Per exemple, és seva l’ocurrència de posar pianos al carrer que es poden veure per diverses places de la ciutat. Li diuen “activista cultural”.

L’acord entre Havlová i Kobza consisteix en recuperar el terrat del Lucerna fent-hi un cafè i a partir d’aquí un nou espai per a la vida social, cultural i artística. El repte econòmic, tècnic i regulatori és tan gran que posarà els talents d’en Kobza a prova. Però si tot va bé, els estius al terrat del Lucerna seran un dels escenaris més concorreguts de la ciutat entre intel·lectuals, mediàtics, estetes i esnobs de tots els colors. L’espai no pot ser més emblemàtic, amb vistes al Castell incloses, com demostra els selfis lamentablement mal fets que il·lustren aquesta nota.

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 1 de juliol de 2017 per antoni

Xavier Martí o el futur present

Deixa un comentari

Nous paradigmes en ciència, empresa i societat

El Xavier Martí és un científic amb fàbrica pròpia i més de trenta mil seguidors a Internet. Abans de fer-ne quaranta ha trencat tants esquemes que la majoria només ho podem entendre fent un esforç de concentració. Ell mateix només n’és conscient en part, no té gaire temps, entre viatges constants i una vida entre l’acadèmia i l’empresa tan moguda com un circ de tres pistes.

És un home entusiasmat, amb una missió. La docència, el treball d’equip i la negociació amb gent d’altres disciplines i d’altres cultures li han donat una capacitat de comunicar fent servir imatges amb eficàcia. Per exemple, a un clixé tan cansat com “facilitar la transferència tecnològica” li dona una nova vida quan l’expressa com “passar de la pissarra a la factura”.

Això és el que fan amb el seu equip en una fàbrica pròpia a Tarragona. El camp del Xavier és el magnetisme. És físic i enginyer electrònic i alhora ha desenvolupat sensors de presència d’automòbils que permeten gestionar places d’aparcament. Ha venut l’invent a un lloc tan simbòlic com l’edifici central de l’Acadèmia Txeca de Ciències, davant del Teatre Nacional. Viu a Praga per amor, que és el que sol passar: la mare dels seus dos fills és del país.

Els últims deu anys ha passat de viure austerament entre el laboratori i excursions pel Pirineu a deixar un lloc de científic a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, per obrir fàbrica. Escoltar què està fent, seguir el seu pensament, la cadena d’associacions que provoquen els seus arguments, supera les possibilitats d’una entrevista escrita. Això per no dir que, per moments, és tan estimulant com prendre alguna substància psicotròpica. Però és l’avenç d’un futur que ja està present.

Tot comença amb un imant i una brúixola.

Al principi de tot què et porta a la ciència?

Sempre m’havia agradat i m’havia anat bé a l’institut. L’ambient familiar devia tenir alguna influència, a casa hi havia llibres i revistes de ciència. El meu pare era químic a Tarragona, tota la vida laboral en una sola empresa. Era la primera generació de la família que estudiava, el seu pare va ser un pagès de la Conca de Barberà.

Comences estudiant a Barcelona.

Física el 98 a la Central. Quatre anys. Com que m’agradava la bona vida de l’estudiant faig una altra carrera, enginyeria electrònica, quatre anys més. Quan acabo encara no vull deixar aquesta vida i faig un doctorat de ciència dels materials a l’Autònoma. No solament podia estudiar sinó que a més a més em pagaven! Acabo el desembre de 2009.

Són onze anys d’universitari.

Era un home feliç! Estudiava, cobrava un petit sou i vivia austerament, i feia excursions a les muntanyes als Pirineus. Vaig treballar becat al CSIC i era més o menys el mateix. Buscant pis per compartir vaig arribar a un amb tres noies txeques, que treballaven a Barcelona en qüestions d’administració d’empresa. Em van acceptar, i una d’elles acabaria sent la meva dona.

D’aquí que siguis a Praga. Això et devia obligar a posar-te en contacte amb l’acadèmia txeca.

Sí, però a Praga em vaig adonar que la vida va “en sèrio”. Abans en la vida tot m’havia vingut rodat, i vaig viure el primer moment clau de canvi personal. Parlem del gener de 2010. Al més següent d’acabar a Barcelona. Estava cobrant encara menys, uns 800 euros bruts. Nevava, feia fred. Em van dir que era un país barat, em deien, però ningú et regala res.

Això de país barat inclou la mà d’obra.

Efectivament. Imagina’t el xoc cultural. Els txecs que cobraven tan poc i semblava que no els importava. Jo ja m’imaginava la resta de la meva vida així. Per primer cop no veig un horitzó clar cap on anar.

Ja veig que s’acumula la tensió, ara ve un gir en la teva història.

Agafo l’Internet i busco els txecs més importants en el meu camp prop de Praga. La banda ampla em va portar a Stanislav Kamba, l’expert elèctric, i Tomáš Jungwirth, el magnètic. La meva tesi era sobre una manganita multiferroica i l’havia estudiat des del punt de vista elèctric i magnètic, perquè deixa passar la corrent. Els vaig escriure oferint-me a treballar amb ells, jo no deixaria el que estava fent a l’Acadèmia de les Ciències txeca però els vaig dir que faria el que em diguessin.

Com va anar?

Els dos em van voler ajudar. Van ser un parell d’anys intensos. Vaig aprendre a portar l’agenda, a gestionar dos o tres projectes alhora, vaig aprendre a delegar. Però sobretot gràcies als experts vaig començar a publicar, perquè si no publiques estàs mort. En això que el març de 2012 em van enviar a Boston a fer una conferència. Després de parlar, allí mateix, surt un senyor que em diu que em vol a Berkeley, a la Universitat de Califòrnia, i em posa sobre la taula un salari que triplicava el que jo estava guanyant a Txèquia. Li dic que la meva dona està embarassada i em diu que això no és problema.

La universitat americana, a cop de talonari!

Sí, però imagina’t com m’havia de sentir, pensa que jo no havia destacat mai molt com a estudiant, ni després al doctorat. Tothom va ser sempre molt correcte, però a poc a poc t’adonaves que els viatges, els premis i els caramelets acadèmics els anaven donant als altres. A tu, quan se t’acabava el contracte, com a molt et donaven la mà i et desitjaven molta sort. Jo no havia donat motius als que eren els meus caps per recomanar-me “als millors”.

Mentre els altres becaris feien política de passadissos tu feies excursions.

Sí, i jo vaig estar molt temps pensant en tornar, per demostrar-los que m’havia espavilat, que “havia publicat”. Els americans no em van deixar ni tornar: de Praga a Califòrnia. Em vaig trobar concentrat en la recerca, al campus, amb la dona i el fill acabat de néixer. Un cop instal·lat i amb tota aquella calerada arriba la decepció acadèmica.

El jove científic català a Berkeley, en acció.

Què vols dir?

Et comences a preguntar què fem, quin sentit té, la nostra feina, si tot és publicar “papers” que ens llegim entre nosaltres, demanar beques que ens concedim entre nosaltres, convidar-nos els uns als altres als congressos que organitzem entre nosaltres.

Molts acadèmics són feliços en la bombolla. La recerca sembla inatacable.

El sistema no funciona, però si no passa res és perquè els que acaben treballant als macdonalds no diuen res: sembla un mon felic, pero en realitat molts, masses, abandonen. Pensa que l’endemà de doctorar-te no et donen plaça sinó un contracte de “postdoc”, per allargar la interinitat i pagar sous més baixos comparat amb el sector privat.

D’acord, però què passa amb qui continua fent una carrera convencional?

La qüestió clau és que els acadèmics, si no treballes en temes dignes de documentals, tenim una audiència molt minsa, som com un motor desembragat, falla la connexió amb la societat. Però ho trobem normal. Aquí sí que em va influir el que veia a Califòrnia. És cert que allà el clima va a favor de transmetre la recerca a l’empresa.

Et defensaran la recerca pura, et diran que no tota la recerca ha d’anar a l’empresa.

I hi estic d’acord! Però la recerca és molt cara. Jo veig que es retalla, no solament cada vegada hi ha menys diners, sinó que hi ha més gent demanant. Veig que la lluita contínua i cíclica per la pròxima beca i el pròxim projecte és un camí que no és sostenible, de manera que buscaré l’aplicació comercial per fer possible la recerca en lloc d’enviar sol licituds. De dilluns a dimecres faré comerç i de dijous a diumenge miraré de fer coses noves i interessants. La independència més important es l’econòmica!

Ens havíem quedat en científic jove amb dona i nen acabat de néixer aïllat a Califòrnia

El fill neix el setembre del 12 als Estats Units. Mentrestant jo anava guanyant aquell sou i no sabia ni què fer amb els diners. Tenia aquesta crisi de sentit i buscava una oportunitat dins del meu propi treball. Pensar com explicaré el que estic fent alhora que ho estic fent per a mi és el normal, ho he fet sempre. Jo no puc dir en el resum preliminar d’un article que detectar metalls és important si no ho demostro, i d’aquí ha de venir l’aplicació.

Com es produeix el salt a l’empresa?

Mentre jo estava fent tot aquest procés la meva germana havia començat a treballar amb un empresari emprenedor, al qual va acabar vinculada sentimentalment. La relació personal i familiar m’acabaria portant a l’empresa. Ells feien manteniment industrial tant de software com de hardware. Per exemple: coses rutinàries als pàrquings. Gent que sortia cada matí a canviar peces segons plans de manteniment. Van arribar a tenir 70 treballadors. Però va venir la crisi. Es van quedar amb 15 treballadors i pensant què fer. La solució va venir per la innovació.

La relació personal i familiar és un atzar, però encara no explica exactament el “com”.

Gràcies a l’instint del veritable emprenedor. Un home que a penes tenia algun estudi més enllà de la secundària em va venir a dir a mi que havia “llegit alguna cosa a Internet” sobre la possibilitat de detectar cotxes amb imants. Al principi vaig ser molt escèptic. Imagina’t l’atreviment: parlar-me a mi, amb les meves carreres i màsters, que has llegit no sé què ha Internet, amb la de tarats que hi ha Internet publicant de tot. Però al final ell tenia raó. El moment clau és quan em diu “dibuixa’m-ho i jo t’ho faig”. Així, tal qual. Aquí vaig caure del cavall. Jo era de pissarra i laboratori. Ell parlava de fer. Vam començar a treballar en tecnologia dels sensors, per a la detecció de metalls i a partir d’aquí la detecció de cotxes i la gestió d’aparcaments, també en la protecció perimetral de plantes químiques o de qualsevol cosa, incloent treballar amb geòlegs a les muntanyes.

Va ser el xoc de dos universos paral·lels dins de la família.

Que el Javier Garcés fos l’home de la meva germana va fer que fóssim família. Però no podíem ser més diferents. Ell és un home que s’ha fet a si mateix, un lluitador. Jo un acadèmic amb onze anys d’estudis superiors, arrogant, ingenu. Ell donant importància a les tasques de representació en el món de l’empresa què obliguen a manegar signes externs de riquesa. I a l’altre costat un excursionista antisistema però amb deliris de grandesa intel·lectual, com jo. Però ell va tenir l’instint correcte, ell va tenir raó. Ell va estar empenyent i empenyent, posant recursos.

Sensors magnètics per detectar la presència de cotxes, enviar les dades a Internet i fer mapes en temps de real. Tecnologia pròpia i capacitat industrial amb la confluència de quatre enginyeries.

La gestió d’aparcaments va ser la primera aplicació comercial de sensors de metall.

Efectivament. A l’aparcament del Col·legi Major Penyafort, de la Universitat de Barcelona, vam fer les primeres proves. Allí vam obrir un laboratori, el Penyalab, organitzat com un de tants cercles d’interès dels estudiants, que fan teatre, dansa, esport i mil coses. El col·legi major, on jo vaig estar, és un lloc molt especial, amb estudiants de totes les disciplines. L’ambient afavoreix l’intercanvi interdisciplinari. Vam poder fer coses concretes: primer provar els sensors de cotxes, però avui hi ha les impressores 3D que permeten als estudiants treballar ara amb l’última tecnologia.

La interdisciplinarietat és una de les teves inquietuds fonamentals

Absolutament. Pensa que per a construir un sensor de cotxes vam combinar quatre enginyeries: mecànica, electrònica, informàtica i de telecomunicacions. Perquè el principi és senzill, és una brúixola. Tu posa una llauna de tonyina davant d’una brúixola i l’agulla es mou si mous la tonyina. Un cotxe és una gran llauna de tonyina. Però la dificultat és fer l’aparell concret que s’ha d’instal·lar al pàrquing. No és més gran que un paquet de tabac. És alumini i xapa: plou, t’ho trepitgen els cotxes. Ha de rebre alimentació elèctrica. Vam trigar en entendre que la bateria era impossible. Ho vam solucionar fent un petit solc per allotjar un fil que connectava tots els sensors i agafava el corrent d’un fanal. Però abans d’això encara s’ha de saber pensar d’una altra manera. Quan era estudiant el paradigma del magnetisme era fer un disc dur cada cop més potent. Però jo no ho necessitava, jo volia aparells senzills, simples, barats de fer.

Els teus sensors de cotxes detectarien la presència de cotxes i farien una mapa en temps real de l’espai disponible a l’aparcament.

Sí, i per fer això a més de detectar la presència del cotxe han d’enviar dades a Internet. Hi ha moltes aplicacions que es poden fer situant aparells d’electrònica senzilla sobre el territori i connectant-los a Internet. Això és així perquè a tot arreu hi ha cobertura. Per exemple una xarxa de sensors et fa un mapa de CO2 que serveix per vigilar la qualitat de l’aire i també pot mesurar la contaminació o detectar incendis de forma precoç. Un sensor es basa en un material que exposat al CO2 canvia la resistivitat elèctrica, cosa que es pot mesurar Però per exemple, per tornar al col·legi Penyafort, també vam fer un mapa de soroll amb una cosa simple com els micròfons, i així si algun estudiant no deixa dormir els companys el poden enxampar i avisar-lo. Tot projectes desenvolupats per estudiants, evidentment.

Fer créixer empresarialment els sensors és cosa de tècnics i comercials. En canvi el científic continua pensant, i he vist fotos teves a la muntanya, ficant-te en coves, instal·lant imants.

Hi ha un institut oficial txec de geologia i jo aquesta vegada vaig ser jo qui els acaba dient allò que em diu el cunyat, “dibuixa’m-ho i t’ho faig”. M’acaben comprant instruments i serveis. Però com? Doncs gràcies a un amic geòleg anglès que treballava per a ells. A més de l’amistat ens unia l’interès per la muntanya. Per als geòlegs la muntanya és la seva feina i la seva vida, i jo era excursionista. “Inquietud interdisciplinària” vol dir que m’agrada sentir-li explicar què fa i com resol problemes. Al final l’acompanyo. La geologia és clau en enginyeria civil. Les carreteres i els ponts es fan sobre muntanyes. Les muntanyes són masses de roca i terra que es mouen contínuament. Els geòlegs ho han de mesurar. Feien servir regles i barres metàl·liques. Però vaig veure que si posava un sensor dels nostres, dels pàrquings, i un tros de metall, la mateixa tecnologia permetria detectar com es mou una massa de terra i roca en relació amb una altra. D’aquí va venir l’aplicació en enginyeria civil de la tecnologia dels sensors magnètics de presència de cotxes als aparcaments.

Si tens la tecnologia desenvolupada trobar-li més aplicacions és ampliar el negoci.

La capacitat empresarial ens dóna un avantatge. Una cosa és fer una gran presentació multimèdia de la smart city i de la tecnologia que ve, del futur imminent, tot així eufòric i optimista. Però una altra cosa molt diferent és la capacitat industrial de fabricar deu mil sensors iguals, reals, deu mil aparells en caixes, pel mes que ve. Nosaltres això ho podem fer.

Com protegeixes la tecnologia, ho patentes?

La patent és una cosa antiga. Patentar és car i és paperassa. Almenys a mi no m’han convençut. Això va contra de la saviesa convencional de les escoles de negocis, però si en comptes de patentar ho publico a Facebook i Google plus impedeixo que altres ho puguin patentar, i provoco que si algú té interès ens hagi de buscar a nosaltres per fer sorgir una aplicació molt personalitzada. Ens ho podem permetre per la capacitat industrial. Sense aquesta, què és la propietat de la tecnologia?

Dones molta importància a l’audiència a Internet, als followers

És l’audiència, i és una moneda legítima. Tinc més de trenta mil persones seguint-me, poden rebre el contingut directament. Pensa que el sistema de transmissió del coneixement deixa l’acadèmia en molt mala posició. Jo vull estar a l’acadèmia, m’interessa, tinc set o vuit coses publicades a Nature. Però saps com va la publicació d’articles? L’altre dia veia un article a Nature. Un pdf de quatre pàgines a 32 euros. Quatre pàgines i vint autors! Pensa que per 12 euros al mes tens tot l’audiovisual del món a Netflix! Aquesta gent no solament l’ha rebut gratis, sinó que cobra per publicar-te, cobra de la publicitat, i els que ho han revisat han treballat gratis. Però el CEO de l’empresa editora Elsevier va cobrar més de quatre milions de lliures esterlines el 2013 segons la Viquipèdia.

Però tothom vol publicar, tu coneixes un científic i abans dels deu primers minuts ja t’ha dit que si no publica està mort, tu mateix m’ho has dit

Home sí, perquè qui tingui Natures tindrà beques. No hi ha tantes empreses editores grans, i jo no ho sé, però no costa d’imaginar el lobby, fent els amics adequats a Brussel·les per assegurar aquesta posició de poder, per assegurar que qui tingui Natures continuarà tenint beques. Però seran diners del projecte de recerca, per tant diners del contribuent. Amb l’audiència directa a Internet i evitant el sistema de les patents hi ha un paradigma que es trenca. El triangle de l’audiència, l’acadèmia i l’empresa és un paradigma nou, perquè el difícil és tenir les tres coses alhora: no ser només un que no està tancat a l’acadèmia, no ser només una empresa fabricant de coses i no ser només una mena de científic youtuber. No: és ser tot això alhora.

Col·loques el científic al centre.

El científic és com una artista que crea coneixement. Jo entenc que si algú fa recerca bàsica no pensarà en muntar una fàbrica, però també pot aspirar a tenir audiència, a explicar el que fa. La gent que paga pel treball del científic indirectament, o sigui el contribuent, ho valorarà més positivament si ho entenen. L’èxit del futur demanarà esforç, com sempre, però també interdisciplinarietat, que vol dir humilitat, i també estructures lleugeres. El treball en equip crea ansietat, perquè evocaràs el passat quan estaves tan còmode en la teva parcel·la, i tindràs por del futur perquè no sabem què ens portarà el futur. Però jo veig això com un pas evolutiu, una cosa similar a passar de bacteris aïllats a organisme multicel·lulars.

Aquesta entrada s'ha publicat en entrevistes el 31 de març de 2017 per antoni

Estem en plena temporada de balls a Txèquia

Deixa un comentari
Ball de l’Ajuntament de Praga, d’època recent. Polítics, alts funcionaris, lobistes… Mirant, fent-se mirar, parlant, ballant… (g.denik.cz)

Mudar-se i anar a ballar un cop l’any amb els companys de feina, en algun espai prou gran i adequat, amb una orquestra. Tota empresa o institució prou gran que es respecti mínimament té el seu ball.

Es fa sobretot el mes de febrer, quan queda enrere la pausa nadalenca i la primavera i el bon temps encara han de trigar. Fa fred, neva, ve de gust estar en sales grans, amb bona calefacció, amb amics i gent pròxima, menjant i bevent bé, i ballant, sobretot balls de saló, però no solament.

La tradició està viva de forma del tot natural, per la pròpia dinàmica de la societat txeca. Un acte amb unes arrels tan òbvies en el passat burgès es va adaptar molt bé al clima social del règim comunista, en les diverses etapes més o menys repressives. Quan la democràcia i el capitalisme van tornar els balls es van adaptar a la nova situació amb tota normalitat.

En aquesta època de l’any es pot veure al Lucerna, una sala de festes del centre de Praga, noietes amb el seu primer vestit llarg i els primers tacons sota l’abric, i noiets amb el primer esmòquing sota l’abric, a la cua que es forma en el moment d’entrar al ball.

Els balls tenen un lloc clau en l’educació sentimental de la gent del país. Per al joves són un lloc de culminar primers amors i primers drames i borratxeres serioses. Als més grans els poden posar fàcilment en un estat de melangia, provocat pels inevitables records. És lògic per tant que els balls tinguin una presència abundantíssima en el cinema, la literatura, la cultura.

Com tota institució complexa, els balls reflecteixen les distàncies en el nivell de riquesa i glamur dels diferents cercles i ambients socials: no és igual el ball de, per exemple, l’Ajuntament de Praga o un gran banc, que el d’una escola de formació professional de barriada.

Ara bé, ser part d’una organització que fa el seu ball és vist com un signe de distinció: tots els balls tenen en comú és que són un esdeveniment pensat per a ser memorable i per a reforçar el sentiment de pertinença al col·lectiu.

Ball de la facultat d’econòmiques.

Se’n comença a parlar setmanes abans, es van venent entrades. Quan arriba el dia es barregen els directius i els empleats, els professors i els alumnes, tot el personal de l’organització, més parelles, família, amics, en un ambient festiu i relaxat.

Això sí, tots lluint les millors gales. En alguns poden ser molt estrictes, pot passar perfectament que no es deixi entrar l’home sense corbata. En d’altres el criteri és més relaxat. L’endemà, i durant uns dies, el ball perdura en les converses.

Els règims polítics han anat canviant, els anys de crisi i de prosperitat s’han anat succeint, però els txecs han trobat la manera de continuar ballant. Doncs que els duri, oi?

Foto d’un ball a Karvina, prop de Polònia (g.denik.cz)
Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 21 de febrer de 2017 per antoni

Català a Brno: si vius a l’estranger busca o crea cercles de conversa

Deixa un comentari

Els cercles de conversa et poden permetre parlar català si vius a l’estranger. A Txèquia n’hi ha un a Praga (web), ara comença un altre a Brno. Si vius a la capital de Moràvia i la seva àrea d’influència potser et pot interessar (facebook).

“Cercles de conversa” és el “fer un cafè” o el “quedar per parlar” de tota la vida. Però es plantegen una sèrie de qüestions derivades de la vida que fem les persones expatriades i que són pròpies de la nostra situació.

És normal preguntar-se per què anar a trobar catalans només perquè són catalans. La resposta curta és “per què no”. En realitat, viure a l’estranger i tractar només amb catalans podria ser tan perillós, avorrit o inimaginable com viure en un submarí.

Alhora, negar que tens alguna cosa en comú amb aquesta gent perquè ve d’on ve és limitar-se. Ser fora del país és el millor que hi ha per tenir una idea de país.

Les vides dels expatriats són diverses, però coincidir una hora o dos a la setmana et pot aportar alguna mesura de qualitat de vida. Tant per alguna raó pràctica (consells relacionats amb les Grans Qüestions de la feina i el pis), simplement per conèixer més gent, del país d’on vens, del país d’acollida i de tot el món mundial.

És evident que la comunicació és més fàcil, tant en català com en castellà. Pot ser un descans deixar de parlar per un moment anglès o l’idioma del país.

L’altra qüestió és qui va a aquestes trobades, o quin és el perfil de l’expatriat. Variarà molt de país a país. És diferent anar per la vintena, la trentena, la quarantena. Tenir fills o no.

Un altre cas són els estudiants de llengües romàniques que parlen català. Ignorar-los és injust amb ells i elles. Solen ser gent culta, que sol arribar al català a través de les llengües romàniques. A vegades coneixen millor l’idioma i hi creuen més que molts nascuts a Catalunya.

Anant-los a trobar hi pot haver un intercanvi mútuament enriquidor. L’autòcton veurà que no ha après català en el buit. L’expatriat, l’al·lòcton, pot trobar una via per conèixer el país on viu.

Ramon Muntaner va ser un gran escriptor i propagandista de les gestes dels reis d’Aragó, en la baixa edat mitjana, quan la casa de Barcelona dominava el Mediterrani occidental. En un moment donat va dir d’algú “Pus parla en català, déu li don glòria!”. Nosaltres avui diríem “parla en català, a veure què diu”. Entre poc i massa: portat a un extrem, és tan absurd l’individualisme com el gregarisme.

En conclusió: si viviu a l’estranger organitzeu cercles de conversa. Aneu-hi amb una predisposició una mica més oberta, amb una màniga una mica més ampla del faríeu a Catalunya, i a veure què passa. No hi teniu res a perdre, però sí molt a guanyar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Brno, viure a Praga el 5 de febrer de 2017 per antoni

Brno, la segona ciutat

Deixa un comentari
Matěj Hollan, de l’equip de govern municipal. Un polític sortit de la protesta humorística contra la corrupció legal, en forma de publicitat institucional sobre coses inexistents com la “identitat” d’una ciutat (foto: Reflex)

Val la pena conèixer Brno. És la segona ciutat del país. Hi viuen quasi 400 mil persones, 600 mil si es compta la conurbació. L’Estat txec, en una admirable política de descentralització real i efectiva, hi ha instal·lat el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i algun més. La ciutat és la capital judicial del país, amb tot l’impuls que el moviment de juristes, funcionaris i advocats representa per al desenvolupament local.

Hostaleria espectacular

El bistro Franz, un de tants (foto: hrdina.tv)

Brno té també zones industrials i tecnològiques, la principal institució firal, un circuit de motociclisme internacional i sis o set facultats universitàries, amb tot el dinamisme que sol anar associat a les ciutats d’estudiants. En conseqüència, la coincidència de juristes, assalariats qualificats i estudiants fa que no sorprengui l’onada d’energia creativa dedicada a posar en marxa bars i bistros esnobs, dissenyadíssims, cafès i restaurants, en quantitat i qualitat molt notables.

Un grau universitari de català

Una particularitat de la vida universitària de la ciutat és el fet que hi ha començat el primer grau de català fora del domini lingüístic, en una col·laboració entre la Universitat Masaryk i l’Institut Llull. Si la iniciativa es consolida es formaran estudiants de llengües romàniques especialitzats en la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Si sou catalans i viviu a Brno esteu-hi atents.

Societat civil, política i humor

La política municipal de Brno és interessant. Sobretot des del 2011. L’ajuntament va posar en marxa una web de publicitat institucional. Una campanya d’aquelles en què polítics, publicistes i grafistes es posen d’acord en saquejar el pressupost públic mentint a consciència i en benefici propi. La cosa havia de defensar la identitat i la marca de la ciutat i altres conceptes buits.

Aleshores va passar una cosa que no havia previst ningú. Hi va haver una reacció cívica extraordinària. Es va fundar una web satírica per denunciar amb humor la infàmia. Es va formar un moviment que no es va limitar a “petar-ho” a les xarxes, sinó que es va presentar a les eleccions i va treure regidors a les municipals següents el 2014, i avui participa en el govern municipal.

El cap visible del moviment és Matěj Hollan. Un fenomen que representa que és músic, i que en el moment dels fets no tenia ni trenta anys.

La vil·la Tugendhat

La vil·la Tugendhat justifica per ella mateixa una visita a Brno. Té una web magnífica, amb fotografies de qualitat com aquesta de la sala d’estar. S’hi poden notar aquestes barres metàl·liques, que són ornament i estructura alhora. També hi ha una visita virtual (foto: tugendhat.eu)

Una joia absoluta de Brno, que justifica la visita, és la vil·la Tugendhat. La va construir entre 1929 i 1930 Mies Van der Rohe, és a dir immediatament després del pavelló alemany a l’exposició universal de Barcelona, i és igualment una una obra icònica de l’arquitectura funcionalista, però a diferència del monument barceloní no és una reconstrucció sinó que és l’original, restaurat amb tota la saviesa i intel·ligència necessàries. Si hi aneu informeu-vos bé i confirmeu si cal o no reservar l’entrada abans, perquè les visites, amb molt bon criteri, estan limitades. Té una web molt completa.

Els Tugendhat eren una família de l’alta burgesia jueva. L’edifici, a part del valor històric, permet imaginar el nivell de riquesa i refinament que certs sectors del país tenien el 1930. Hi ha també el sentiment tràgic, el fet de saber que la família no va poder viure al lloc ni deu anys, per tot el que va venir després. El fill, Ernst Tugendhat, va néixer el 1930 i arribaria a ser un filòsof de nom.

 Sortir de Praga

La vida a Txèquia per a molts expatriats és la vida a Praga. Això és lògic perquè l’efecte centrípet de la capital sobre el país és més fort que de costum. Hi viu més d’un 10 per cent de la població del país i representa el 25 per cent de l’economia. Praga ja és una ciutat de les més riques i cares de la Unió Europea.

Però bé, diguem l’obvietat: hi ha vida fora de Praga. Convé sortir pel país i Brno, la segona ciutat és un primer pas lògic. A part del que s’ha dit més amunt, hi ha oferta adequada d’arts visuals i escèniques. La ciutat, sobretot el centre històric, té unes dimensions humanes i una calma provinciana només aparent que la fan molt fàcil de caminar i de copsar com un ambient, una comunitat humana viva i plena d’energia i dinamisme.

Sobretot en l’estació càlida, a partir de l’hora en què la gent plega, va omplint les tavernes i els cafès, i surten al carrer i conversen, drets, prenent cervesa, amb el plaer de deixar passar el temps amb els amics.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 22 de gener de 2017 per antoni

Quaranta anys de la Carta 77 a Txecoslovàquia

Deixa un comentari

El gener de 1977 un grup de txecoslovacs de l’oposició al règim comunista del moment va demanar al govern, a través d’un document públic, que complís amb acords als quals s’havia compromès en matèria de drets humans a la Constitució txecoslovaca de 1960, en acords de la Conferència de Helsinki de 1975 i en acords de les Nacions Unides de 1976.

El document es va anomenar Carta 77, i es va oferir a la gent l’opció d’afegir-s’hi firmant-lo. Václav Havel, el més conegut a Catalunya, o l’únic, va ser un dels promotors del text i un dels primers en signar-lo.

L’oposició va ser hàbil. No va proposar alternatives ni va fer grans proclames. Es va limitar a demanar al règim que complís amb el que signava pel món per promoure la noció que respectava els drets humans. La histèria repressiva de la reacció del règim va ser prou eloqüent: l’acció va tocar nervi.

Els signataris de la Carta 77 van patir assetjament policial, presó, invitacions a l’exili. Eren intel·lectuals i artistes joves. Václav Havel tenia 31 anys el 1977. Però també hi havia gent de la generació anterior, comunistes reformistes derrotats el 1968.

Avui els nens i nenes txecs aprenen a l’escola que la Carta 77 va salvar la dignitat del poble durant la dictadura comunista. En realitat van signar el document poc més de mil persones, menys del 0,007% de la població. La xifra demostra la terrorífica eficàcia de l’aparell repressiu en un estat policial comunista.

Al mateix temps, posa en perspectiva les dimensions de la “lluita” dels txecs contra el comunisme. Des de fora potser ho percebem amb una certa distorsió. La majoria de la població es va haver d’acomodar i va aprendre a viure amb el règim, no va tenir més remei.

De Havel es deia que salvava la “consciència” de la nació, la qual cosa és certa. Per això té aquest estatus de monument i de patrimoni nacional i dóna nom a l’aeroport de Praga.

Però també precisament per això hi ha una part important de la població txeca que el va odiar i encara avui menysprea el seu llegat, incapaços de suportar la seva autoritat moral i, en general, tot allò que els columnistes de la nostra dreta cultural anomenen “bonisme”.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura, història el 11 de gener de 2017 per antoni

Expatriats, govern català, vot, referèndum: a veure si ens entenem.

Deixa un comentari

El govern català prepara la legislació per als catalans a l’exterior i mirarà, entre altres coses, de facilitar-los el vot. De moment els catalans expatriats que vulguin votar faran bé d’inscriure’s ara mateix al Censo Electoral de Residentes Ausentes (CERA). Segonament, les entitats catalanes a l’estranger, o grups organitzats a les xarxes socials, han de ser decisius perquè la gent voti. Sense compromís personal de cada home i dona expatriat no hi haurà vot des de l’estranger. No existeix un sistema perfecte i còmode, no existeix votar prement un botó. 

Les històries de terror lligades al vot per correu s’han d’ignorar. Poden haver funcionat com una profecia autocomperta: “uf, quin rollo, això de votar”. Combinades amb l’infantilisme dels catalans que “passen” de l’Estat espanyol a l’estranger (infantilisme perquè actuen de forma infantil, és a dir “si tanco els ulls el monstre desapareix”),  tot plegat pot haver contribuït a que el nombre de catalans i catalanes que va demanar votar a les últimes eleccions espanyoles del 27 de setembre (21 mil) no arribés ni al 9 per cent dels que viuen fora (242 mil, segons l’Ara).

Dels 21 mil que van demanar votar ho van poder fer 14 mil i es van rebre 500 queixes, que el govern català tramita davant l’espanyol, etc. Les dades són d’una notícia confusa d’aquest digital.

El digital El món posa el focus en els problemes del vot. Però el problema és la desmobilització i l’apoliticisme dels catalans a l’estranger. En realitat ningú és apolític, encara que s’ho pensi: qui es diu apolític viu enganyat perquè és un aliat objectiu de l’estatus quo.

Dit això, quin sentit té participar en el procés del vot espanyol, si és tan complicat i incert? Senzillament per armar-se de raó. Podem especular una mica: si la resposta instintiva o inercial d’Espanya, de l’Estat, és el joc brut, alhora també és evident que no poden dir “no volem que voteu”, encara que el sistema sembli dissenyat perquè la gent no voti, i encara que els catalans ximples es quedin instal·lats en la santa indignació estèril de sempre contra l’Estat espanyol.

Però l’Estat espanyol no ho pot admetre: per tant cal seguir el sistema, inscriure’s pressionar des de dins. Les xifres són ridícules: només vota un 9 per cent dels catalans a fora. Hi ha queixes, però és que senzillament no hi ha notícies de gent que vota perquè “no és notícia”, etc. Per tot això involucrar-se en la maquinària electoral espanyola té sentit.

Passem a la qüestió del referèndum català. El govern diu que demanarà dades electorals al govern espanyol. Segurament no s’ho creuen ni tips de vi, que rebran les dades. Així doncs, per què ho fan? Especulem més, que és gratis: per posar en evidència el govern espanyol?

Mentrestant, als catalans a l’estranger els toca organitzar-se i pensar i actuar políticament, a través dels Casals i les entitats existents, o creant-ne de noves. Sense compromís personal de cada home i dona expatriat no hi haurà vot des de l’estranger. No existeix un sistema perfecte i còmode, no existeix votar prement un botó.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 30 de novembre de 2016 per antoni

La connexió txeca de Trump

Deixa un comentari
Donald i Ivana en els bons temps (foto: thecelebrityauction.co)

Ivana Zelníčková i Donald Trump es van casar el 1977 i es van divorciar el 1992. Van tenir tres fills, Donald (1977), que parla txec, Ivanka (1981), que en té nocions, i Eric (1984), que ja no el parla. Després del divorci a ella li va tocar l’ús del cognom, 20 milions de dòlars i 350 mil dòlars l’any. Des d’aleshores s’ha dedicat als negocis, associant el seu nom a productes de consum (llenceria, joieria) que es venen per televisió als Estats Units. S’ha tornat a casar diverses vegades, sempre breument i amb homes més joves. Viu als Estats Units, a Nova York, i té la ciutadania.

Ivana Trump és filla de Zlín, una ciutat industrial de Moràvia. És coneguda per ser l’origen de les fàbriques de Tomáš Baťa (1876-1932), el qual va ser, per entendre’ns, un Henry Ford de les sabates, el creador d’un gran imperi industrial. Va oferir als obrers un sou digne i segur, una casa i tota mena de beneficis. La figura de l’obrer industrial feliç avui és incomprensible. En canvi a l’època va enlluernar, perquè les classes populars venien de segles de treball agrícola, d’una duresa i una sordidesa que avui ja no ens podem imaginar.

En aquesta ciutat industrial va néixer Ivana solament un any després del 1948, quan els comunistes txecoslovacs van fer el cop d’Estat, van robar les fàbriques i van acabar amb els burgesos, matant-los o obligant-los a emigrar. A Zlín el teixit industrial, el clúster, que diríem avui, va passar a mans de l’Estat i va perdurar, i fins avui s’hi pot aprendre a fer sabates i dissenyar-les: alguna dissenyadora txeca que ha passat per Camper ve d’aquest entorn.

El pare d’Ivana era un enginyer elèctric i un esportista aficionat. Va estimular la carrera esportiva de la filla: la petita Ivana va tirar per l’esquí, que al país era i és una qüestió molt més massiva i popular que a Catalunya, amb molts nens que acaben d’aprendre a caminar i ja esquien. El 1972 Ivana va participar en l’equip olímpic d’esquí als Jocs d’Hivern de Sapporo… o potser no, segons algunes fonts sembla que la carrera esportiva és un invent de la maquinària de relacions públiques del propi Trump, el qual, quan s’hi va casar va voler donar-li color a la biografia, per demostrar que ella no era només un tros de dona estupend sinó que tenia més talents. En canvi, el que sí sembla segur és que Ivana a Praga va fer educació física a la Universitat Carolina.

Després va aconseguir arribar al Canadà a través d’Àustria i Suïssa. En un novel·la autobiogràfica mig inventada, “For Love Alone”, que es va publicar el 1992 (qui no ha escrit una novel·la, oi?) explicava una fugida esquiant per la neu que sembla treta d’una pel·lícula de James Bond. La novel·la té l’al·licient d’imaginar-se Donald Trump vivint un orgasme. No l’he llegit però sí que hi ha gent que ho ha fet i ho ha explicat.

En realitat, Ivana va estar casada breument amb un home txec de l’emigració que ja tenia papers a Àustria, i igualment es va instal·lar al Canadà gràcies a un altre emigrant. Allí va començar a fer de model, cosa que li va permetre ser vista i casar-se amb el milionari.

La seva història és la d’una mena de ventafocs accelerada que, gràcies a la força de caràcter, a una determinació tremenda, passa de la grisor i la misèria moral de la vida provinciana en un racó introbable al mapa d’Europa, en plena guerra freda, fins al luxe de llautó daurat i marbre rosa al centre del món, joies i glamour. Moltes rosses espectaculars de la seva generació van voler fer el mateix camí, decidides a fugir de la fàbrica i de la grisor de la vida en un estat policial. Ivana seria la que “més lluny, més alt, més fort” va arribar entre elles.

Avui declara ser molt bona amiga de Donald, del qual diu que serà un gran president, i que ell li consulta coses i l’escolta. Ha transcendit als mitjans txecs, perquè Ivana és un personatge mediàtic al seu país natal, que li demanarà al seu antic marit l’ambaixada dels Estats Units a Praga. El portaveu del president de la República Txeca ja ha dit que és una gran idea.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 14 de novembre de 2016 per antoni

Arriba el Designblok 2016

Deixa un comentari

Del 27 al 31 d’octubre se celebra el Designblok, un gran festival de disseny que s’ha consolidat com una de les grans ocasions de la vida cultural i social de Praga a la tardor. Podeu seguir el programa en anglès i explorar els actes concrets.

Aquest any coincideix amb la festa nacional del 28 d’octubre, i previsiblement tots els actes estaran petats de gent.

Designblok és una cita ineludible per a qualsevol amant del disseny, esteta o esnob que es mogui per Praga. Des de la moda fins als cotxes, passant pels mobles i el material d’oficina, hi està representat tot el disseny que es fa al país.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura, disseny, viure a Praga el 28 d'octubre de 2016 per antoni

28 d’octubre, dia de la independència

Deixa un comentari
Proclamació de la independència de Txecoeslovàquia el 1918 a l’Avinguda Venceslau, a Praga

El 28 d’octubre de 1918 es va proclamar la independència de Txecoeslovàquia. La derrota d’Àustria a la Primera Guerra Mundial va crear un buit de poder que els independentistes van saber aprofitar. El país va durar 74 anys, fins al 1992, i avui a Txèquia es continua celebrant com un festiu oficial. El president de la república reparteix condecoracions oficials i fa diversos actes protocolaris. L’actual president Miloš Zeman és un home molt controvertit, genera molta divisió. Té en contra la premsa conservadora i dels estudiants, però té més a favor la gent gran, menys educada, a les ciutats petites i els pobles. És un home antic, arcaic, no tant per l’edat (n. 1944) sinó per l’actitud. Es mostra en públic fumant i bevent. En política exterior se l’acusa de servilisme amb la Xina i amb la Rússia de Putin, a canvi de negoci. Per les mateixes raons se l’elogia pel pragmatisme. Avui els txecs no tenen un sentit d’Estat propi gaire desenvolupat, no circulen idees grandiloqüents sobre l’Estat. El dia festiu és valorat per estudiants i assalariats, que es limiten a fer vacances.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en calendari el 27 d'octubre de 2016 per antoni

Geni i figura: quan a Praga eleven el mal servei a categoria d’art

Deixa un comentari
Aquí no fem cuetes!
Aquí no fem cuetes!

Al barri de Vršovice, al l’extrem del carrer Krymská que toca al carrer Košická, hi ha un barber, una perruqueria d’homes, que eleva la proverbial mala llet txeca i el servei infecte a la categoria d’art. El lloc té aspecte de garatge abandonat, però el responsable es comunica amb la clientela potencial sobretot a base de cartells.

Per exemple, amb aquest de la il·lustració fa saber que no fa aquestes cuetes de samurai que es fan els noiets avui, i que poden arribar a quedar tan grotesques quan no es té pèl ni cara de japonès. Però també avisa que no renta el cap i que espera que els clients vinguin amb el cap rentat, sense pomades ni productes al cabell. També avisa que amb deu clients al dia ja en té prou, que si els fa plega. Qualsevol dia pots arribar i trobar-te un altre cartell dient que se n’ha hagut d’anar a una altra ciutat.

Es pot dir que és una actitud suïcida. Però si ho pensem bé aquesta actitud de “no m’atabalis” té alguna cosa de sana i admirable, comparada amb el servilisme comercial de tota la vida.

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 27 d'octubre de 2016 per antoni

Un blog sobre cinema txec i eslovac

Deixa un comentari

Està en anglès, fet des del Regne Unit i està aturat des de febrer del 2015 després de dos anys. Feia un seguiment de notícies de cinema (festivals, projeccions) i això ja no és actual, però també informa d’edicions de DVDs i altres qüestions més permanents d’informació històrica i artística relacionada amb el cinema, o té coses com aquest racó amb tots cinemes independents de Praga ben endreçats en un punt. La llista conté els que ja coneixeu més alguna cosa que no hauríeu de passar per alt, com el Ponrepo, l’equivalent a la Filmoteca. L’enllaç del blog no funciona, però el programa de la filmoteca és ben ric i es mereix ser comprovat regularment. A la llista tampoc hi ha el Kino Pilot del barri de Vršovice, perquè és l’última incorporació, un cinema d’abans de la guerra que uns entusiastes han restaurat i tornat a engegar.

Aquesta entrada s'ha publicat en cinema, cultura el 19 d'octubre de 2016 per antoni

Euros a meitat de preu: trampes per a turistes a Praga

Deixa un comentari

Això és un post  de servei públic. Benvolguts turistes de Praga!
No canvieu diners aquí, a tocar del rellotge astronòmic,

…perquè us donaran 15 corones txeques per un euro, quan us n’haurien de donar unes 27.

Que l’emprenedoria i la criminalitat poden ser la mateixa cosa es veu molt bé en els serveis del turisme a Praga. Que vint-i-cinc anys d’impunitat es podrien explicar bé amb una corrupció entre les autoritats que ha fet metàstasi és una sospita raonable.

No és que no es faci res, però són coses simpàtiques i ben intencionades com els vídeos del Honest Guide de Praga al You Tube, on sembla que participa l’Ajuntament. És un noi txec que explica totes aquestes qüestions de protecció del turista amb molt bon anglès.

Aquesta entrada s'ha publicat en turisme el 6 d'octubre de 2016 per antoni