AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

Arxiu de la categoria: societat

L’humor txec i la publicitat (primera aproximació)

Deixa un comentari

És impertinent o incorrecte, gens sentimental, però d’una forma subtil, i sovint es basa en el joc de paraules. L’idioma juga per tant un rol, deixa fora el qui no el parla ni l’entén i delimita qui, pel fet de parlar-lo, forma part de la tribu, i se n’espera una mínima intel·ligència, perquè haurà de pensar almenys un o dos segons i entendre el doble sentit. (No vol dir que no hi hagi una línia d’humor obscè i fecal, de baixos fons, però queda relegat a contextos tavernaris).

20160510_142716

 En aquesta fotografia, obtinguda gràcies al meu treball de camp incansable, podem veure un exemple d’aquesta mena d’humor: és una nansa penjada a la barra del tramvia, perquè s’hi puguin agafar persones sense prou altura per arribar a la barra. Com es pot veure té un anunci del desodorant Rexona.

A la part de dalt diu literalment “alguna cosa no et fa bona olor?”. Això està demanant a la persona que ho llegeix si, en el sentit literal, detecta alguna mala olor. Però alhora li demana si hi ha alguna cosa que no acabi de veure clara, perquè l’expressió vol dir això en sentit figurat. En el text de la part de baix s’ofereix la solució, diu “lluita contra la mala olor amb l’antiperspirant Rexona”.

¿Es podria anunciar a Catalunya un desodorant dient-li al públic “va, no siguis brut/a i posa’t desodorant”? Es dirà que la gent a casa nostra es dutxa i es renta més com sol passar en països de clima més càlid. Però això seria fugir d’estudi: la qüestió es si la publicitat a Catalunya podria fer servir aquest to i permetre’s una cosa semblant.

Com saben els aficionats a l’antropologia de saló, la publicitat pot anar un o dos passos per davant de la societat, però no més, perquè aleshores al publicitari el tret li pot sortir per la culata. Si fan aquesta mena d’anunci és per tant perquè creuen, per alguna raó, que s’ho poden permetre.

No em voldria posar insuportablement nostàlgic i començar a explicar batalletes, però això em fa pensar com, als anys noranta, a un home estranger jove per tenir un cert èxit amb les dones del país (ehem) només li calia comportar-se de forma educada i rentar-se sovint. La combinació d’un cert masclisme ancestral, una indústria ineficient i la pobresa general feia que en arribar a l’estació càlida fos fàcil trobar tuf d’humanitat en transports públics i llocs tancats.

Des d’aleshores ha plogut molt, ha pujat una nova generació, la indústria inunda el mercat de cosmètica, els ingressos reals han pujat i la situació ha millorat dràsticament. Però pel que sembla els publicitaris creuen que encara hi ha lloc per promoure el desodorant amb aquesta impertinència divertida.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en societat el 30 de maig de 2016 per antoni

Txèquia, els immigrants i el rerefons geopolític de la crisi

Deixa un comentari

Continua creixent el nombre de txecs que no volen refugiats ni de països en guerra i se senten amenaçats pel problema. La premsa d’avui recull les últimes enquestes del Centre per a la Recerca de l’Opinió Pública (en txec CVVM), segons la qual el 65 per cent de la població no vol refugiats i el 81 per cent els considera un risc de seguretat.

Són les xifres més altes de la regió d’Europa central i de l’est, en un país que no té xifres d’immigrants significatives, i que en el passat ha absorbit i aculturat minories immigrades amb èxit.

Politòlegs i analistes de tots els colors debaten d’on surt aquest nivell de pànic i aversió. A quines conclusions arriben? És el resultat de la frustració buscant un enemic imaginari. A la província txeca els sous son ínfims i en determinades zones com el nord hi ha més atur i menys perspectives en general.

El cosmopolitisme i l’europeisme es veuen com una cosa de certes elits de Praga. “Pražská kavárna” (“el cafè praguès”) ja és un terme genèric per parlar amb mensypreu de certs cercles intel·lectuals  de la capital, de certs ambients que són, més o menys, els hereus de Václav Havel.

Una de les claus pot ser geopolítica. El president Zeman i el primer ministre Sobotka no se suporten. El president està voltat de gent de qui se sospita que afavoreix els interessos de Putin, que consisteixen en desestabilitzar la Unió Europea. En canvi el primer ministre escolta més el que diu la senyora Merkel.

Dels quatre Estats del Grup de Visegrad, que agrupa Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria, els txecs serien, de moment, els únics sense govern de tirada populista, autoritària o nacionalista, i per aquesta raó l’interlocutor preferit del govern alemany a la regió.

Per tant, segons aquestes anàlisis, darrere la reacció desmesurada dels txecs a la qüestió dels immigrants hi ha una base de por, inflada i manipulada per al propaganda i els agents del Kremlin, amb l’objectiu de desestabilitzar el govern i apartar-lo de la política europea.

Ara com ara, el Kremlin guanya de llarg entre la població, sense que de moment tingui una traducció política. Tant els socialdemòcrates com els conservadors i els liberals dels partits tradicionals són europeistes. L’altre partit és ANO d’Andrej Babiš, un oligarca que ha comprat diaris i dotzenes de periodistes, i que a través de les seves empreses és el primer receptor d’ajuts europeus: no és previsible que faci res contra la doctrina oficial que vingui de la Unió Europea.

Aquesta entrada s'ha publicat en societat el 16 de febrer de 2016 per antoni

A Txèquia els contraris a la immigració es posen violents

Deixa un comentari

Un musulmà apunyalat, un atac incendiari a un centre d’acollida la nit del 6 al 7 de febrer i violència verbal i intimidació a periodistes de la ràdio pública que cobrien la manifestació al Castell de Praga el 6 de febrer, davant la passivitat de la policia.

Es diria que la violència sembla guanyar terreny entre els contraris a la immigració a Txèquia. Ara bé, l’estridència dels incidents i l’escàndol mediàtic no ha de fer perdre de vista que set de cada deu txecs són contraris o tenen objeccions a la immigració. En concret un 35 per cent no vol immigrants i un 38 per cent està preocupat i vol controls.  

Sembla que hi ha minories militants a favor i en contra dels immigrants davant una passivitat preocupada de la majoria social. A Txèquia estaríem per tant davant d’una situació de guerra cultural que potser es deu poder aplicar, amb variants, a tot Europa.

D’una banda establishment d’intel·lectuals i opinadors professionals, defensant els immigrants amb la miserable hipocresia de qui sap que no haurà de competir amb ells pel treball. D’altra banda, la frustració creixent de les classes populars autòctones amb individus aïllats implicats en episodis violents. Al mig, les masses passives però preocupades.

El que és curiós en el cas txec és que tot això passa sense una presència d’immigrants estadísticament significativa a la societat. La immigració africana i musulmana és mínima, a Praga no es detecta a simple vista pel carrer com passa en altre llocs. Per tant el perquè de l’oposició i les objeccions a la immigració s’explicaria per altress raons de fons, que afecten la societat txeca i en general les de l’antiga Europa comunista.

Mentrestant a Txèquia l’humor negre de la població, sempre en guàrdia, ja ha fet córrer que als immigrants no els val la pena quedar-se a Praga, miren per la finestra del tren i no baixen, continuen fins a Alemanya i més al nord.

Aquesta entrada s'ha publicat en societat el 7 de febrer de 2016 per antoni

A Txèquia dubtar de la doctrina oficial en immigració no et fa ser un criminal

Deixa un comentari

Els governs de la “nova Europa” refusen les quotes d’acollida d’immigrants imposades per la Unió Europea. La indignació o el paternalisme que això provoca en el columnista català de guàrdia demostren sobretot una ignorància i falta de respecte que fan vergonya aliena.

En aquestes societats hi ha gent a favor i en contra dels immigrants. Però els contraris són una part massa substancial de les poblacions. Els governs no es poden permetre ignorar-los, ni de fet tenen perquè.

Això contrasta amb l’aparent unanimitat catalana. En la típica tertúlia s’escenifica un diàleg i intercanvi d’opinions variades, però sempre dins d’una escala. En el fons, i és fàcil de comprovar veient-ne unes quantes, entre els tertulians hi ha una complicitat de vells coneguts i un estar d’acord en l’essencial.

El missatge/massatge que han de donar a canvi d’un sobresou ha de ser tranquil·litzador: les tietes del públic mirant-s’ho des de casa estan commocionades per fotografies de nens morts a la platja. Volen fervorosament sentir-se bones persones.

És un sentimentalisme impostat i hipòcrita de professionals del nedar i guardar la roba. Gent instal·lada, normalment d’una certa edat, que toca d’oïda, i que mai haurà de competir amb immigrants al mercat de treball.

Però sabeu què? Resulta que no és l’única manera d’enfocar la qüestió. A Budapest, Varsòvia, Bratislava o Praga la gent no s’ha tornat boja. El que passa és que el debat és més informat i contrastat, i menys sentimental.

Bàsicament no s’obvien els costos i es qüestionen llocs comuns. Per exemple, després d’haver sentit repetir fins a l’avorriment que els immigrants “ens pagaran les pensions”, a algú el pot sorprendre saber que en realitat això no està demostrat en absolut.

Al contrari: a Alemanya i Escandinàvia hi ha un gavadal d’estadístiques sobre el fracàs escolar, l’atur, la criminalitat i el cost de les poblacions immigrades.  A Catalunya això s’ignora als mitjans principals, en canvi a Txèquia això circula.

L’experiència històrica és una altra. Si a Catalunya parlem tant de la memòria històrica, és impresentable qüestionar la memòria més recent de la dictadura soviètica, a causa de la qual la nova independència del país només data del 1989. Per tant és lògic desconfiar d’un nou muntatge supraestatal burocràtic i allunyat com la Unió Europea. No té res de monstruós refusar imposicions, és normal defensar la pròpia sobirania.

A més els txecs tenen una relació ambivalent amb el poder europeu d’Alemanya. Admiren els alemanys i alhora els provoquen complex d’inferioritat. Històricament la “txequitud” neix com una petita nació definint-se contra “germanitat” immensa.

Per tot això sorprèn, des d’una perspectiva catalana, aquesta manera d’ignorar el recel justificat de la nació petita davant la dissolució o la pèrdua de la pròpia identitat. Sobretot quan tens una llarga història d’integrar població balcànica, ucraïnesa, russa i fins i tot vietnamita.

Per Praga es veuen molts ulls oblics i cabell llis, negre atzabeja, sobretot a les botigues d’aliments. Als anys setanta, la Txecoslovàquia comunista va tenir els seus “gastarbeiter” del Vietnam, i avui els seus fills són adolescents i joves que parlen txec amb fluïdesa perquè han passat pel sistema educatiu. Es poden plantejar deixar enrere la botiga d’aliments dels pares i arribar a tots els àmbits, com ciutadans de ple dret.

Aquesta entrada s'ha publicat en societat el 18 de gener de 2016 per antoni