AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

Arxiu de la categoria: general

Karlovy Vary: els balnearis, el cinema i l’intangible.

Deixa un comentari

La ciutat de Karlovy Vary és coneguda entre els txecs per la tradició balneària i pel Festival Internacional de Cinema.

La cultura balneària prové de les idees del segle XIX però ha perdurat, a diferència de la taxidèrmia o la frenologia. Gràcies al turisme dit “de qualitat” el balneari es manté. A Txèquia en concret, en segons quines circumstàncies la seguretat social el paga.

De manera que, amb tanta gent guanyant-hi diners, no té sentit plantejar-se cap debat sobre els beneficis del tractament balneari. Al cap i a la fi, descansar no fa cap mal, ni fer uns dies de vida regular, fent exercici moderat o passejant per jardins anglesos.

Karlovy Vary: façanes de pastitx històric en blancs i colors pastel, com immensos pastissos de casament.

En el moment de màxim esplendor al segle XIX la ciutat va ser un centre on l’aristocràcia i l’alta burgesia de mig Europa venia a prendre les aigües. En aquesta època es consolida l’aspecte del lloc, les façanes de pastitx historicista i colors pastel, com enormes pastissos de casament.

L’emperador d’Àustria va ser un de tants clients il·lustres. Va tastar la Becherovka i pronunciar unes paraules elogioses i immortals sobre el llegendari licor d’herbes amb toc final de canyella. Aquesta joia de la txequitud que és la Becherovka ve precisament de Karlovy Vary.

La Becherovka prové de Karlovy Vary. La ciutat, orgullosa, ofereix un museu temàtic al visitant.

Tot aquell antic esplendor avui és una entelèquia. Què en queda? El decorat de la ciutat, entès com un sistema de façanes, i el “Grand Hotel” Pupp. La pregunta és per què continua atraient tant aquell antic esplendor. Una pista: avui els hotels cars els rètols també estan en rus i en àrab

Hi ha una església ortodoxa i vols des de Moscou. Els russos, com totes les nacions eslaves, tenen tradició balneària. Ara bé, els àrabs rics? La proliferació de joieries i les multinacionals habituals de la moda de luxe podria ser una altra pista. El lloc també continua atraient el ric europeu: les matrícules dels porsches vermells descapotables i els ferraris són txeques, alemanyes, austríaques.

El nou ric txec, i en principi a Txèquia tot ric és nou, està molt a gust a Karlovy Vary. Per la part alta de la ciutat hi ha hotelets acollidors i restaurants sobrats tant de pretensions com de ganes de fer-ho bé, com ara el “Malé Versailles“. “Malé” vol dir “petit” en txec, però segur que passa desapercebuda als propietaris la petitesa principal, l’estretor mental tan provinciana de posar-se un referent francès al nom. En els jardins de llocs així pot fer presentacions, per exemple, la dissenyadora de moda txeca Beata Rajska.

Una altra clientela de Karlovy Vary menys adinerada són turistes dels països emergents. Vas pel carrer i veus un grup de dones turques escoltant cansadíssimes les explicacions del guia, o una família que podria ser d’algun territori asiàtic en principi no musulmà, per la fruïció amb què endrapen genoll de porc rostit, al carrer, sota el sol de juliol, en silenci, absorts en la masticació, el fill adolescent assegut amb gorra, la visera girada. Van vestits amb roba de marca, i tenen a taula estris de porcellana comprats especialment, per omplir-los d’aigua de les fonts, de suposats efectes medicinals, amb molts minerals i gust de claus rovellats.

Per on passejaven aristòcrates passeja la classe mitjana buscant vés a saber quina entelèquia.

Posem que són segments de població que als seus països fa deu minuts que han deixat de passar gana, han prosperat i ara volen consumir i conèixer “Europa”. La qüestió fascinant és què vénen a buscar, i sobretot, què entenen. Són preguntes sense resposta fàcil, dubtes que es perdran com llàgrimes en la pluja.

El festival de cinema

La primera setmana de juliol se celebra el Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary. La indústria el qualifica de nivell A, com els de Cannes, Berlín, Venècia, Sant Sebastià, Moscou, Montreal, Xangai i Tòquio. Fa més de cinquanta anys que va i ha passat per diverses èpoques. El mèrit de la supervivència actual correspon a l’equip dirigit per  Jiří Bartoška, un exactor txec ja veterà, molt popular i estimat entre com a mínim dues generacions de dones txeques.

L’exactor Jiří Bartoška, líder carismàtic i factòtum del Festival, geni i figura, mascle alfa, adorat com a mínim per dues generacions de dones txeques: ha passat per un càncer i continua enfotent-se de la histèria higienista que avui és de bon to (foto blesk.cz)

Els anys noranta hi va haver una època marcada per l’entusiasme d’una joventut motxillera que, amb bulímia cinèfila, s’empassava en pocs dies tantes pel·lícules com podia, s’allotjava com fos i s’alimentava de quarts de pizza. Aquest públic encara hi és. Hi ha centenars, milers de persones per la ciutat, molts dels quals passegen amb orgull la tarja de plàstic de premsa penjada al coll, que els identifica i els permet veure pel·lícules gratis.

La quantitat de pel·lícules que hi ha és impossible de veure per una persona sola, de manera que l’esgotament fa estralls, cap al migdia es comença a veure els festivalers estirats en qualsevol pam d’herba, fent la migdiada. També hi deu contribuir el fet que la vida nocturna del festival és intensa i molts deuen dormir poc.

La privatizació del carrer. La vulgaritat invasiva del màrketing. La complicitat de gent d’empresa i organitzadors i polítics municipals, o qui paga mana. En primer pla un matrimoni discret fent-se una foto de record, la viva imatge de la felicitat.

Un desenvolupament més tardà en la història del festival és la manera com les empreses l’han colonitzat. Qui paga mana, i així privatitzen el carrer, el col·lapsen, fan incomptables actuacions sinistres de màrqueting, d’una vulgaritat invasiva de l’espai públic. Sembla que la qüestió clau sigui posar una tanca vigilada per goril·les, dedicats a filtrar la gent perquè els de dins se sentin importants mentre els de fora el miren com beuen còctels pagats per patrocinadors.

Ve Uma Thurman! O com tenir l’intangible a la punta dels dits i poder-ho contar.

Tant el festival que exalta el món del cinema com el negoci balneari es basen en simulacres. D’aquí que mantingui una relació simbiòtica i es reforcin mútuament. És sinèrgia pura per qui vulgui entendre-ho: el que abans era l’emperador, avui ho pot ser una estrella de Hollywood com (per exemple) Uma Thurman, que és qui ve enguany com el “plat fort” de l’últim dia.

Ve a recollir un premi qualsevol, es farà la foto a la catifa vermella, la majoria de la gent la veurà de lluny, passant durant uns segons. Entre el públic es barrejaran motxillers cinèfils, joves i de cor pur, famílies àrabs riques de vacances al balneari i falsos periodistes enxufats per les empreses patrocinadores.

Però veure de prop de l’estrella i tenir-la a la punta dels dits, com per poder-la tocar, estarà reservat als rics i poderosos. Els caps de l’organització, els polítics, els directors de les empreses patrocinadores. Podran explicar que es van apropar a l’estrella i alguns podran dir i tot que van intercanviar dues o tres frases banals en anglès simplificat.

I was there.
Aquesta entrada s'ha publicat en cinema, general el 3 de juliol de 2017 per antoni

Brno, la segona ciutat

Deixa un comentari
Matěj Hollan, de l’equip de govern municipal. Un polític sortit de la protesta humorística contra la corrupció legal, en forma de publicitat institucional sobre coses inexistents com la “identitat” d’una ciutat (foto: Reflex)

Val la pena conèixer Brno. És la segona ciutat del país. Hi viuen quasi 400 mil persones, 600 mil si es compta la conurbació. L’Estat txec, en una admirable política de descentralització real i efectiva, hi ha instal·lat el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i algun més. La ciutat és la capital judicial del país, amb tot l’impuls que el moviment de juristes, funcionaris i advocats representa per al desenvolupament local.

Hostaleria espectacular

El bistro Franz, un de tants (foto: hrdina.tv)

Brno té també zones industrials i tecnològiques, la principal institució firal, un circuit de motociclisme internacional i sis o set facultats universitàries, amb tot el dinamisme que sol anar associat a les ciutats d’estudiants. En conseqüència, la coincidència de juristes, assalariats qualificats i estudiants fa que no sorprengui l’onada d’energia creativa dedicada a posar en marxa bars i bistros esnobs, dissenyadíssims, cafès i restaurants, en quantitat i qualitat molt notables.

Un grau universitari de català

Una particularitat de la vida universitària de la ciutat és el fet que hi ha començat el primer grau de català fora del domini lingüístic, en una col·laboració entre la Universitat Masaryk i l’Institut Llull. Si la iniciativa es consolida es formaran estudiants de llengües romàniques especialitzats en la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Si sou catalans i viviu a Brno esteu-hi atents.

Societat civil, política i humor

La política municipal de Brno és interessant. Sobretot des del 2011. L’ajuntament va posar en marxa una web de publicitat institucional. Una campanya d’aquelles en què polítics, publicistes i grafistes es posen d’acord en saquejar el pressupost públic mentint a consciència i en benefici propi. La cosa havia de defensar la identitat i la marca de la ciutat i altres conceptes buits.

Aleshores va passar una cosa que no havia previst ningú. Hi va haver una reacció cívica extraordinària. Es va fundar una web satírica per denunciar amb humor la infàmia. Es va formar un moviment que no es va limitar a “petar-ho” a les xarxes, sinó que es va presentar a les eleccions i va treure regidors a les municipals següents el 2014, i avui participa en el govern municipal.

El cap visible del moviment és Matěj Hollan. Un fenomen que representa que és músic, i que en el moment dels fets no tenia ni trenta anys.

La vil·la Tugendhat

La vil·la Tugendhat justifica per ella mateixa una visita a Brno. Té una web magnífica, amb fotografies de qualitat com aquesta de la sala d’estar. S’hi poden notar aquestes barres metàl·liques, que són ornament i estructura alhora. També hi ha una visita virtual (foto: tugendhat.eu)

Una joia absoluta de Brno, que justifica la visita, és la vil·la Tugendhat. La va construir entre 1929 i 1930 Mies Van der Rohe, és a dir immediatament després del pavelló alemany a l’exposició universal de Barcelona, i és igualment una una obra icònica de l’arquitectura funcionalista, però a diferència del monument barceloní no és una reconstrucció sinó que és l’original, restaurat amb tota la saviesa i intel·ligència necessàries. Si hi aneu informeu-vos bé i confirmeu si cal o no reservar l’entrada abans, perquè les visites, amb molt bon criteri, estan limitades. Té una web molt completa.

Els Tugendhat eren una família de l’alta burgesia jueva. L’edifici, a part del valor històric, permet imaginar el nivell de riquesa i refinament que certs sectors del país tenien el 1930. Hi ha també el sentiment tràgic, el fet de saber que la família no va poder viure al lloc ni deu anys, per tot el que va venir després. El fill, Ernst Tugendhat, va néixer el 1930 i arribaria a ser un filòsof de nom.

 Sortir de Praga

La vida a Txèquia per a molts expatriats és la vida a Praga. Això és lògic perquè l’efecte centrípet de la capital sobre el país és més fort que de costum. Hi viu més d’un 10 per cent de la població del país i representa el 25 per cent de l’economia. Praga ja és una ciutat de les més riques i cares de la Unió Europea.

Però bé, diguem l’obvietat: hi ha vida fora de Praga. Convé sortir pel país i Brno, la segona ciutat és un primer pas lògic. A part del que s’ha dit més amunt, hi ha oferta adequada d’arts visuals i escèniques. La ciutat, sobretot el centre històric, té unes dimensions humanes i una calma provinciana només aparent que la fan molt fàcil de caminar i de copsar com un ambient, una comunitat humana viva i plena d’energia i dinamisme.

Sobretot en l’estació càlida, a partir de l’hora en què la gent plega, va omplint les tavernes i els cafès, i surten al carrer i conversen, drets, prenent cervesa, amb el plaer de deixar passar el temps amb els amics.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 22 de gener de 2017 per antoni

Expatriats, govern català, vot, referèndum: a veure si ens entenem.

Deixa un comentari

El govern català prepara la legislació per als catalans a l’exterior i mirarà, entre altres coses, de facilitar-los el vot. De moment els catalans expatriats que vulguin votar faran bé d’inscriure’s ara mateix al Censo Electoral de Residentes Ausentes (CERA). Segonament, les entitats catalanes a l’estranger, o grups organitzats a les xarxes socials, han de ser decisius perquè la gent voti. Sense compromís personal de cada home i dona expatriat no hi haurà vot des de l’estranger. No existeix un sistema perfecte i còmode, no existeix votar prement un botó. 

Les històries de terror lligades al vot per correu s’han d’ignorar. Poden haver funcionat com una profecia autocomperta: “uf, quin rollo, això de votar”. Combinades amb l’infantilisme dels catalans que “passen” de l’Estat espanyol a l’estranger (infantilisme perquè actuen de forma infantil, és a dir “si tanco els ulls el monstre desapareix”),  tot plegat pot haver contribuït a que el nombre de catalans i catalanes que va demanar votar a les últimes eleccions espanyoles del 27 de setembre (21 mil) no arribés ni al 9 per cent dels que viuen fora (242 mil, segons l’Ara).

Dels 21 mil que van demanar votar ho van poder fer 14 mil i es van rebre 500 queixes, que el govern català tramita davant l’espanyol, etc. Les dades són d’una notícia confusa d’aquest digital.

El digital El món posa el focus en els problemes del vot. Però el problema és la desmobilització i l’apoliticisme dels catalans a l’estranger. En realitat ningú és apolític, encara que s’ho pensi: qui es diu apolític viu enganyat perquè és un aliat objectiu de l’estatus quo.

Dit això, quin sentit té participar en el procés del vot espanyol, si és tan complicat i incert? Senzillament per armar-se de raó. Podem especular una mica: si la resposta instintiva o inercial d’Espanya, de l’Estat, és el joc brut, alhora també és evident que no poden dir “no volem que voteu”, encara que el sistema sembli dissenyat perquè la gent no voti, i encara que els catalans ximples es quedin instal·lats en la santa indignació estèril de sempre contra l’Estat espanyol.

Però l’Estat espanyol no ho pot admetre: per tant cal seguir el sistema, inscriure’s pressionar des de dins. Les xifres són ridícules: només vota un 9 per cent dels catalans a fora. Hi ha queixes, però és que senzillament no hi ha notícies de gent que vota perquè “no és notícia”, etc. Per tot això involucrar-se en la maquinària electoral espanyola té sentit.

Passem a la qüestió del referèndum català. El govern diu que demanarà dades electorals al govern espanyol. Segurament no s’ho creuen ni tips de vi, que rebran les dades. Així doncs, per què ho fan? Especulem més, que és gratis: per posar en evidència el govern espanyol?

Mentrestant, als catalans a l’estranger els toca organitzar-se i pensar i actuar políticament, a través dels Casals i les entitats existents, o creant-ne de noves. Sense compromís personal de cada home i dona expatriat no hi haurà vot des de l’estranger. No existeix un sistema perfecte i còmode, no existeix votar prement un botó.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 30 de novembre de 2016 per antoni

La connexió txeca de Trump

Deixa un comentari
Donald i Ivana en els bons temps (foto: thecelebrityauction.co)

Ivana Zelníčková i Donald Trump es van casar el 1977 i es van divorciar el 1992. Van tenir tres fills, Donald (1977), que parla txec, Ivanka (1981), que en té nocions, i Eric (1984), que ja no el parla. Després del divorci a ella li va tocar l’ús del cognom, 20 milions de dòlars i 350 mil dòlars l’any. Des d’aleshores s’ha dedicat als negocis, associant el seu nom a productes de consum (llenceria, joieria) que es venen per televisió als Estats Units. S’ha tornat a casar diverses vegades, sempre breument i amb homes més joves. Viu als Estats Units, a Nova York, i té la ciutadania.

Ivana Trump és filla de Zlín, una ciutat industrial de Moràvia. És coneguda per ser l’origen de les fàbriques de Tomáš Baťa (1876-1932), el qual va ser, per entendre’ns, un Henry Ford de les sabates, el creador d’un gran imperi industrial. Va oferir als obrers un sou digne i segur, una casa i tota mena de beneficis. La figura de l’obrer industrial feliç avui és incomprensible. En canvi a l’època va enlluernar, perquè les classes populars venien de segles de treball agrícola, d’una duresa i una sordidesa que avui ja no ens podem imaginar.

En aquesta ciutat industrial va néixer Ivana solament un any després del 1948, quan els comunistes txecoslovacs van fer el cop d’Estat, van robar les fàbriques i van acabar amb els burgesos, matant-los o obligant-los a emigrar. A Zlín el teixit industrial, el clúster, que diríem avui, va passar a mans de l’Estat i va perdurar, i fins avui s’hi pot aprendre a fer sabates i dissenyar-les: alguna dissenyadora txeca que ha passat per Camper ve d’aquest entorn.

El pare d’Ivana era un enginyer elèctric i un esportista aficionat. Va estimular la carrera esportiva de la filla: la petita Ivana va tirar per l’esquí, que al país era i és una qüestió molt més massiva i popular que a Catalunya, amb molts nens que acaben d’aprendre a caminar i ja esquien. El 1972 Ivana va participar en l’equip olímpic d’esquí als Jocs d’Hivern de Sapporo… o potser no, segons algunes fonts sembla que la carrera esportiva és un invent de la maquinària de relacions públiques del propi Trump, el qual, quan s’hi va casar va voler donar-li color a la biografia, per demostrar que ella no era només un tros de dona estupend sinó que tenia més talents. En canvi, el que sí sembla segur és que Ivana a Praga va fer educació física a la Universitat Carolina.

Després va aconseguir arribar al Canadà a través d’Àustria i Suïssa. En un novel·la autobiogràfica mig inventada, “For Love Alone”, que es va publicar el 1992 (qui no ha escrit una novel·la, oi?) explicava una fugida esquiant per la neu que sembla treta d’una pel·lícula de James Bond. La novel·la té l’al·licient d’imaginar-se Donald Trump vivint un orgasme. No l’he llegit però sí que hi ha gent que ho ha fet i ho ha explicat.

En realitat, Ivana va estar casada breument amb un home txec de l’emigració que ja tenia papers a Àustria, i igualment es va instal·lar al Canadà gràcies a un altre emigrant. Allí va començar a fer de model, cosa que li va permetre ser vista i casar-se amb el milionari.

La seva història és la d’una mena de ventafocs accelerada que, gràcies a la força de caràcter, a una determinació tremenda, passa de la grisor i la misèria moral de la vida provinciana en un racó introbable al mapa d’Europa, en plena guerra freda, fins al luxe de llautó daurat i marbre rosa al centre del món, joies i glamour. Moltes rosses espectaculars de la seva generació van voler fer el mateix camí, decidides a fugir de la fàbrica i de la grisor de la vida en un estat policial. Ivana seria la que “més lluny, més alt, més fort” va arribar entre elles.

Avui declara ser molt bona amiga de Donald, del qual diu que serà un gran president, i que ell li consulta coses i l’escolta. Ha transcendit als mitjans txecs, perquè Ivana és un personatge mediàtic al seu país natal, que li demanarà al seu antic marit l’ambaixada dels Estats Units a Praga. El portaveu del president de la República Txeca ja ha dit que és una gran idea.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 14 de novembre de 2016 per antoni

Un restaurant amb la carta en català a Praga

Deixa un comentari

Prova d’agudesa visual: què té de particular aquest restaurant?

staromacek

La carta està perfectament escrita. La tria d’idiomes és previsible, hi ha països grans i/o veïns. El que és curiós és la bandera danesa, però si hi és deu ser per alguna bona raó. No tinc res a veure amb el restaurant i la cuina txeca la tinc més que descoberta, i tampoc no tinc ni idea de per què hi ha la carta en català. Però si sou turistes ja ho sabeu.

Ps. Un amic que també viu a Praga i ja coneix la cuina del país diu que ho va descobrir per casualitat, veient els gestos que feien dos homes. Va parar l’orella i va sentir “pero-pero-pero-esto-qué-es”, o “no puede serrr” o “joooder” i tot així, per l’estil.

Ps2. La carta NO està tan perfectament escrita com m’havia semblat, està traduïda amb molt de mèrit però hi ha txequismes, com observa amb raó una lectora.

Aquesta entrada s'ha publicat en general, turisme, viure a Praga el 7 de setembre de 2016 per antoni

Una cançó que “ningú” sap d’on ve i és d’origen txec…

Deixa un comentari

Una curiositat: és una polca composta el 1927 i amb la primera lletra del 1934. És “Škoda lásky”, que vol dir “amor malaguanyat”, i la lletra és el lament d’una noia refusada que li ve a dir al noi “tu t’ho perds”, aquesta és la idea (la versió d’ell no surt). Els txecs diuen que és la cançó txeca més coneguda de tots els temps, però segurament pocs dels no txecs que la coneixen saben que és txeca. A mi em recorda cants d’autobús de la infantesa, tornant d’excursions en autocar, amb l’associació de veïns o l’escola, amb lletres apòcrifes, d’esperit més obscè i borratxo…

https://www.youtube.com/watch?v=qFcpQZ38-AI

skodalasky

 

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 31 de juliol de 2016 per antoni

La qüestió del nom de Txèquia, a Vilaweb

Deixa un comentari

La qüestió està prou ben explicada a la primera pàgina de Vilaweb, tret que curiosament no es menciona que el nom “Czechia” és oficial… en anglès. Els esportistes olímpics duran el nom del país en anglès. També s’aplicarà a la indústria exportadora, al cervesa txeca i els Skoda Octavia que tenen tants taxistes de Barcelona passaran a ser “Made in Czechia”.

En txec serà “Česko”, amb un signe damunt la ce que és propi del txec i altres llengües eslaves, i que fa que la lletra ce es pugui pronunciar exactament igual que en català “tx” a “cotxe” i “ig” a “maig”. Per tant el nom del país el llegirem “txesco”.

En anglès ho escriuen amb “cz”, per això no queda clar d’on han tret a Vilaweb el nom de “Čechia”, que barreja ortografia txeca i anglesa. El nom “Česko” podrà ser oficial txec, però trigarà en ser acceptat per la població, sobretot entre les generacions de més edat, perquè se’ls fa estrany, el troben lleig, i el txec té una distància important entre la llengua de l’administració i la cultura i la llengua col·loquial.

Aquesta entrada s'ha publicat en general, idioma txec, mitjans de comunicació el 17 d'abril de 2016 per antoni

Txèquia i la Xina: de l’idealisme al pragmatisme

Deixa un comentari

Juguem a les diferències amb aquestes fotos. Un president txec, Havel, rep el Dalai Lama i se’n fa amic personal.

(tibet.net)

Un altre, l’actual, Zeman, es posa un jersei vermell i convida a la residència privada el president de la tirania comunista que massacra els tibetans.

(denik.cz)

El president de la Xina passa un parell de dies a Praga en camí cap als Estats Units. La conversa pública txeca queda dividida entre dos camps irreconciliables, que es reconeixen en una de les dues fotos.

“Sou abjectes amb el tirà, insulteu la memòria de les víctimes del comunisme, tot no s’hi val”, diuen els idealistes. “Sou idiotes perillosos”, diuen els pragmàtics, “la comèdia amb els drets humans no ens ha de fer perdre oportunitats, hem de sucar al mercat xinès, que és el que vol tothom.”

Davant de la possibilitat de negoci el pragmatisme guanya la partida. La República Txeca ja ha rebut inversió directa xinesa a través sobretot del grup CEFC. Fins ara no és una part molt significativa de la inversió estrangera total que rep el país, però es considera que l’important no és tant la suma del moment com la tendència i el potencial d’un futur que comença ara.

Els xinesos, per la seva banda, busquen una entrada a la Unió Europea i busquen qualsevol aliat, fins i tot en un petit país com Txèquia, de deu milions de persones, que a la Xina deu ser la població d’una comarca. Aconseguir que la comitiva s’aturi a Praga és un triomf diplomàtic.

L’idealisme pot fer coses com embrutar banderes xineses: ho recull la BBC i és un petit desastre de relacions públiques. També hi ha previstes manifestacions i actes: ajuntaments controlats per l’oposició pengen la bandera del Tibet.

Actualització: Un amic lector que viu a la Xina ha deixat aquest comentari a FB.

China does not care at all about having the Czech Republic as an ally, just the opposite. It was [Czech president] Zeman who sent the invitations to President Xi. The Chinese president has rejected many invitations from many countries in the past. This is all about Czech businesses looking for money. There is a lot to talk about Dalai Lama and the brutal feudalistic regime in Tibet before the Chinese invasion… He is, indeed, a self-proclaimed, head of state in exile. Basically, an exiled dicatator. It does not come as a surprised that the Uygurs in Xinjiang Province are not even mentioned…. Why? Because they are Muslims. The most repressive policies against any minority in China are taking place against the Uygurs. While there are issues in Tibet, I don’t deny that, those headline seekers who use the occasion to get some attention are just pathetic. Tibet is so far away that requires no commitment and there are nice Hollywood movies about a world that never existed….

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 28 de març de 2016 per antoni

Polítics txecs a contracorrent sobre els immigrants

Deixa un comentari

Dos polítics prominents es destaquen avui per declaracions en contra del que pensa la majoria de la població. Dir a la gent el que no vol sentir té un mèrit innegable en els temps que corren.

“Semblem gent que rep molt de gust però a qui no li agrada donar”, diu Karel Schwarzenberg en una entrevista al setmanari Týden. Es mostra demoledor dient “no som una nació culta i civilitzada” .

El primer ministre Sobotka coincideix en el fons de la qüestió quan diu: “si hi ha gent fugint de la guerra tenim l’obligació d’ajudar-los”.

Aquestes declaracions s’han d’entendre com contràries al rebuig dels immigrants majoritari entre la població txeca. Schwarzenberg i Sobotka intenten alliçonar la població.

El rebuig dels txecs als immigrants és tan massiu com desproporcionat, vist el nombre insignificant d’immigrants en qüestió. Està sorprenent els analistes per la seva violència.

Per exemple, en els comentaris a l’entrevista a Schwarzenberg citada hi ha mostres d’un odi salvatge i pertorbat contra la seva persona, amb autèntics malalts fent acudits racistes. L’acusen de ser alemany o austríac perquè s’ha passat la vida fora del país i parla txec amb accent.

La crisi dels immigrants a Txèquia no és sobre els immigrants sinó sobre la frustració d’amplis sectors de la població. D’acord amb els mitjans sembla que les coses no hagin anat mai tan bé i que per tant toca estar contents.

Però això passa perquè en el discurs dels mitjans domina una línia liberal-conservadora. En realitat els beneficis del creixement econòmic, superior a la mitjana europea, per a una gran majoria només són una estadística. Especialment fora de Praga la vida és dura, amb sous molt baixos i preus massa alts, i sense perspectives de millorar.

El racisme de molts txecs repugna, però és una revolta contra l’altura moral que s’autoconcedeixen les elits polítiques i mediàtiques, mentre obvien el patiment d’una majoria silenciosa i enrabiada.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 22 de febrer de 2016 per antoni

Efectes de l’absència d’hegemonia cultural de l’esquerra a Txèquia: el cas d’Israel i Palestina

Deixa un comentari

Com que Txèquia ve d’una dictadura comunista, els intel·lectuals i els artistes no són esquerranosos. No hi ha una hegemonia cultural de l’esquerra en els mitjans, la cultura i les arts. Això es concreta en l’existència d’un tipus de persona d’inclinacions intel·lectuals i artístiques que no viu de forma convencional i manté una distància crítica amb la massa de la societat, però sense caure en tics i trets del que a Catalunya entenem com el progre. Davant del cas d’Israel i Palestina això crea una situació interessant d’observar, que s’explica per aquesta diferència (la memòria recent del comunisme) i tres més.

La segona diferència és l’herència jueva. L’última guerra mundial i el nazisme van acabar amb mil anys de presència dels jueus, però la literatura i les arts estan plenes de la seva herència. Les sinagogues i els cementiris, escampats per tot el país i ben presents a Praga, són testimonis impossibles d’obviar. Avui la comunitat és una ombra del que va ser, però el rabí del país i antic rabí de Praga, Karol Sidon, és un intel·lectual conegut i respectat.

L’herència cultural i artística, la memòria viva de la comunitat jueva, els episodis de l’holocaust, la presència del camp de concentració de Terezín, tot això fa que ser antisemita no sigui socialment acceptable entre gent seriosa. Al mateix temps fa que el bàndol proisraelià no sigui tan estrident ni tan postís com a Catalunya, on el “ciunisme” sembla una reacció compulsiva per distanciar-se de l’esquerra.

La tercera diferència és que les relacions entre els dos Estats són especials. Israel no oblida, la memòria històrica és de fet la seva raó de ser. El 1948, quan es va fundar l’Estat i l’entorn musulmà li va declarar la guerra, un dels pocs Estats que va subministrar armes als israelians per a defensar-se va ser precisament Txecoslovàquia. Això avui encara ressona.

La quarta diferència la crea l’hegemonia liberal conservadora als mitjans. Això fa que les entrevistes a intel·lectuals, polítics i diplomàtics israelians siguin freqüents. A partir d’aquí circula una informació que a Catalunya no sé si s’ignora, però almenys a qui això signa li costa detectar-la.

Per exemple, se sap que els palestins van ser expulsats de les seves cases i terres i reclamen compensacions i parlen de dret al retorn. El que no està clar que se sàpiga a Catalunya és que el 1948 i sobretot el 1967, després de la guerra dels Sis dies, centenars de milers de jueus que vivien des de sempre als països àrabs van ser expulsats i també se’ls van prendre les cases i les terres. Els jueus no han reclamat compensacions.

L’èxode dels expulsats dels països àrabs va crear la necessitat d’assimilar masses de gent en poc temps. Prop d’un milió de persones van viure temporalment en tendes de campanya. Israel va passar fa molts anys una autèntica crisi de refugiats. Però al cap de pocs anys tots estaven instal·lats i integrats, i els campaments havien desaparegut.

Tot l’anterior no vol dir que les atrocitats que comet Israel i els excessos criminals i racistes de certs sectors de la societat israeliana, o l’intolerable menyspreu sistemàtic a les resolucions de les Nacions Unides, siguin entesos, acceptats o tolerats per tothom en el debat públic txec. Com passa a Catalunya, existeix una línia de pensament més sensible al patiment dels palestins. Però quan es comparen les converses públiques dels dos països, en la txeca sembla que hi ha menys dogma i menys consigna per part dels dos bàndols, i més respecte pels fets i més pragmatisme.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 27 de gener de 2016 per antoni

El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant

Deixa un comentari

Quan vaig arribar a Txèquia era jove i em movia entre la ingenuïtat i l’arrogància. Jo pretenia “ensenyar” els txecs a menjar “com déu mana” i anava fent pa amb tomàquet amb embotit portat de casa.

Primer de tot era una pura qüestió de supervivència. La meva parella del moment no comptava l’interès per cuinar entre les seves moltes virtuts. La cuina local era una orgia interminable de carn i greix. Les tavernes eren llocs mal ventilats i plens de pudors, servits per homes panxuts amb el cabell brut i maneres medievals, entestats en parlar només el seu idioma impenetrable.

Com no m’havia de posar a cuinar? Fins aleshores la qüestió l’havia enfocat com l’estudiant que havia deixat de ser feia poc: cuina de supervivència. Literàriament coneixia, per exemple, Pla escrivint sobre el menjar o les digressions gastronòmiques a les novel·les de Pepe Carvallo. Els referents en el món real eren la mare, les seves germanes i l’àvia materna.

Adquirir un bagatge teòric (comprar llibres de cuina) i alhora el coneixement pràctic de la cuina (planificar, comprar, elaborar) va ser un camí ple d’alegries però també de disgustos formatius. Un dels que més efecte em va fer durant la primera època va ser el txec que davant el meu pa amb tomàquet em va dir que no li agradava el pa mullat, que preferia pa sec o amb mantega. Em vaig quedar catacroker, en estat, de xoc, sense paraules: com gosava aquell primitiu criticar el sagrat pa amb tomàquet i el diví oli d’oliva?

Però després vaig entendre que tenia raó: el pa amb tomàquet és pa mullat, això és un fet. A partir d’aquí vaig admetre que l’obsessió gastronòmica dels catalans i dels llatins en general poden semblar ridículs a algú que s’ho miri des de fora. Qualsevol persona humana a tot el món té afecte pel que li posaven a taula durant la infantesa.

Ara bé, l’agressió externa del txec que menyspreava el pa amb tomàquet em va fer descobrir un “nosaltres” i un “ells”. De cap manera em vaig fer enrere, al contrari, em vaig reafirmar en la necessitat d’aprofundir i ampliar l’obsessió gastronòmica. Si “ells” en tenien prou tapant el forat de la gana amb qualsevol tros de carn amb salsa marró i patatotes bullides sense gràcia, jo en canvi em revoltaria buscant coses originals, inventant, provant. Descobrint el saber tradicional (familiar) i alhora aprenent dels llibres de receptes.

El nacionalisme, almenys el gastronòmic, no es cura viatjant. No hi ha res com viure allunyat del lloc on vas néixer per adonar-te que la humanitat es divideix en nacions, i que tu formes part d’una d’aquestes nacions, la qual es caracteritza, entre altres coses, per donar una gran importància al que menja cada dia. Hi trobem un camí, un plaer que dóna sentit a l’existència. Ells s’ho perden, oi? Bon profit.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 25 de gener de 2016 per antoni

Sóc un “expatriat”

Deixa un comentari

praga2

Porto mitja vida a Praga. Ara m’he fet subscriptor de Vilaweb després de llegir-lo des del primer dia, i aprofitaré aquest bloc per concentrar-me en explicar la ciutat i aquesta part del món. Si puc ser útil a qui passi per aquí o s’hi interessi me n’alegraré. També sé que divagaré pels afers catalans i de tot el món mundial.

Sóc un precursor en això de sortir a l’estranger a buscar-se la vida que fan els llicenciats d’ara. No té un mèrit especial: em vaig cansar de treballar per menjar i pagar el lloguer i vaig emigrar. Avui constato que la societat catalana continua sent tan tancada com quan jo era jovenet per qui neix en el barri equivocat.

Ho dic perquè continua arribant gent obligada a buscar-se la vida. Així, avui som més a Praga perquè, com a tants altres llocs del món, no paren de venir catalans i valencians, gent jove, maca i brillant. Me n’alegro molt: em sento més ben acompanyat que quan vaig arribar.

La paraula que proposo per definir-nos és “expatriat”, calcada del terme anglès “expatriate”. L’entenc com “allunyat de la pàtria”. Altres termes com “exiliat” i “emigrat” tenen connotacions lleugerament dramàtiques i no és això: es pot esmorzar a Praga i dinar a Barcelona, dues hores de vol és menys que alguns recorreguts per Catalunya. Amb Internet es pot estar tan al dia com qualsevol altre resident de les quatre províncies.

La vida a Praga és diferent, però no tant. Els txecs són europeus. És pràctic que uns i altres estiguem a la Unió Europea. Les diferències no són essencials: aquí tenim pitjor clima i pitjor cuina però les multinacionals habituals ens fan la vida uniforme. Les noies de Praga també passegen bosses de Zara i Mango.

A Catalunya la paraula “expatriat” pot provocar reticències en l’idiota de guàrdia perquè conté “pàtria”. Em refereixo a una certa noció del teu país d’origen com un tot complex, més enllà de l’ombra del campanar del barri o el poble on has nascut. Això t’ho dóna passar molts anys a l’estranger. No tinc gens clar que molts catalans comparteixin aquesta noció: els dominen odis de classe, dogmatismes i ignorància.

Sobre la qüestió de la identitat, m’ha passat més d’un cop que dient-li a un txec d’on sóc m’ha contestat amb un “ah, així tu no ets espanyol”. Per a un unionista en el meu lloc no ha de ser fàcil.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 7 de gener de 2016 per antoni