La qüestió està prou ben explicada a la primera pàgina de Vilaweb, tret que curiosament no es menciona que el nom “Czechia” és oficial… en anglès. Els esportistes olímpics duran el nom del país en anglès. També s’aplicarà a la indústria exportadora, al cervesa txeca i els Skoda Octavia que tenen tants taxistes de Barcelona passaran a ser “Made in Czechia”.

En txec serà “Česko”, amb un signe damunt la ce que és propi del txec i altres llengües eslaves, i que fa que la lletra ce es pugui pronunciar exactament igual que en català “tx” a “cotxe” i “ig” a “maig”. Per tant el nom del país el llegirem “txesco”.

En anglès ho escriuen amb “cz”, per això no queda clar d’on han tret a Vilaweb el nom de “Čechia”, que barreja ortografia txeca i anglesa. El nom “Česko” podrà ser oficial txec, però trigarà en ser acceptat per la població, sobretot entre les generacions de més edat, perquè se’ls fa estrany, el troben lleig, i el txec té una distància important entre la llengua de l’administració i la cultura i la llengua col·loquial.

Per exemple, el “Rakosnik”  de l’esposa del president Mas és aquest simpàtic ocellet, en català “boscarla de canyar” segons la Wikipedia. Els seus avantpassats figura que eren austríacs, però els avantpassats dels avantpassats devien ser txecs, com milers d’emigrants pobres que venien de Bohèmia, Moràvia i tots els racons de l’Imperi Àustrohongarès a buscar fortuna a la capital. 

Un munt d’ocells i animals estan als cognoms txecs: Vrabec (Pardal), Skřivan (Alosa), Holub (Colom). També Zajíc (Llebre) o Žába (Granota).  Uns altres són atributs físics de persones, com Tlustý (Gras) o Krásný (Guapo). La majoria però vénen d’oficis ancestrals: Truhlář (Fuster), Krejčí (Sastre), Kovář (Ferrer), Řezník (Carnisser), Kolář (Fabricant de rodes).

Els cognoms van començar oficialment el 1786, quan l’emperador Josep I va obligar els súbdits a adoptar-ne un i passar-lo a la descendència. Poc abans el mateix emperador havia abolit la servitud. Els pagesos pobres van deixar d’estar lligats a la terra i van poder anar a la ciutat a convertir-se en els primers proletaris. Eren els inicis del modern Estat burocràtic i calia que cada persona fos única i identificable.

Amb el creixement de les ciutats els cognoms basats en oficis van ser massa freqüents, de manera que en van començar sortir els basats en eines o productes dels oficis: el Kladivo (Martell) de fusters i mecànics, la Jehla (Agulla) dels sastre, el Rohlík (Panet) o Vomáčka (Salsa) dels cuiners, etc, i molt més: van sortir cognoms basats en quasi qualsevol objecte de la vida quotidiana, com ara peces de vestir, com Kabát (Abric) o Kalhoty (Pantalons).

Però els cognoms txecs més únics i fantàstics són els que es basen en verbs. Entre aquests és bastant comú “Vyskočil”, que vol dir “va saltar”. D’on va saltar, el primer “Vyskočil”. De la finestra de la seva amant, quan va aparèixer el marit? De la finestra de la taverna, en una baralla?

Igualment podem fer volar la imaginació amb “Nesnídal” (“No va esmorzar”), “Netušil” (“No va sospitar res”), “Nejezchleba” (“No mengis pa”) o el millor de tots, “Skočdopole” (“Salta al camp”). L’humor, la inventiva i la imaginació d’aquests cognoms són una cosa bastant única. Els cognoms són una distracció assegurada i un bon lloc on aprendre vocabulari i idiosincràsia txeca.

L’altre dia vam veure que el txec s’escriu de forma fonètica i que a l’hora de començar a estudiar-lo podria ser una ajuda saber que tot el que s’escriu es pronuncia i es pronuncia sempre igual.

Per tant davant del text una de les primeres coses que necessàriament cridarà l’atenció seran els accents en forma de “v” sobre algunes lletres (i d’apòstrof a la “t”, la “l” i la “d”). Marquen allò que tècnicament es denomina la palatalització, o la pronunciació amb la punta de la llengua al cel del paladar.

ě š č ř ž ť ľ ď

En català també passa. Si diem “pes” i tot seguit “peix”, si allarguem l’essa dient “pesss” podem notar com tenim la punta de la llengua darrere les dents de dalt quan diem la “s”, mentre que amb “peixxx” es desplaça cap al cel del paladar dient “ix”.

La “s” txeca, que és sorda i en català s’escriu amb “s”, “ss” o “c” amb el diacrític de palatalització es llegeix exactament igual que la xeix catalana (“peix”).

Hi altres sons iguals: la “n” palatal és com l’enya (“pinya”). La “c” txeca es llegeix “ts”, en canvi palatal és com “tx” a “cotxe” o “ig” a “maig”. La “z” txeca és com l’essa sonora catalana escrita amb “s” i “z”, palatalitzada en txec sona com la “j” a “joc” o la “g” a “Girona”.

La palatalització de les consonants existeix per una raó, la mateixa paraula amb o sense el diacrític pot voler dir una cosa totalment diferent. Per exemple “moc” [mots] vol dir “poder”, però “moč” [motx] vol dir “orina”; “most” vol dir “pont” i “mošt” [moixt] és precisament el most, el suc del raïm i d’altres fruites, sobretot poma.

Hi ha més sons de consonants palatalitzades que no existeixen en català. A la pràctica ens hi podem aproximar afegint una “i”. La “e” a “měsíc” (“lluna”) es pot llegir “ie”, per tant [miesits]. Passa igual amb la “t” i la “d” palatals. La coneguda xarxa de sabateries “Baťa” la podem llegir quasi com “batia” i els amics txecs ja ens ho perdonaran, perquè són molt tolerants: no és casual que l’empresa tragués el diacrític del logo a les botigues que té pel món.

El millor el deixem per al final, és la “r” palatal i no hi ha trucs per acostar-se a la pronunciació. És una erra forta i vibrant com a “res” o “carro”, però amb la punta de la llengua no darrere les dents de dalt sinó al cel del paladar. Produeix una vibració estranyíssima, i és l’ultima frontera de la pronunciació del txec: quan hi arribeu i ho aconseguiu, els vostres txecs us aplaudiran.

La indústria de l’ensenyament d’idiomes busca infantilitzar el client convencent-lo que aprendre un idioma és fàcil i es pot fer jugant, després de passar per caixa. Però no amb el txec, res més lluny de la veritat. És refotudament difícil i no s’aprèn sense picar pedra: llegir molt (ai!), estudiar gramàtica (uf!), aprendre coses de memòria (horror!).

El que fa aprendre txec és la circumstància personal de cadascú. La població passavolant, com els diplomàtics o la gent d’empresa, s’està dos o tres anys al país i acostuma a treballar voltada d’altres estrangers i de txecs que parlen idiomes. Viuen en una bombolla més o menys confortable i l’esforç d’aprendre l’idioma no els val la pena. En canvi els qui posem arrels, que vol dir família, tenim fills amb gent del país i ens hi passem anys, acabem parlant txec per a integrar-nos i funcionar dia a dia.

Aquest post és el primer d’un fil dedicat a l’idioma txec i la meva relació amb ell. Interessarà qui ha començat a aprendre’n o s’hi interessi, i en general, potser, els junkies de la lingüística i la filologia.

El primer que hem de constatar és que el txec ens xoca perquè és una llengua eslava. El rus, polonès, serbocrata, etc. no són populars a casa nostra, segurament a penes surten de l’acadèmia. Potser els últims anys, en establiments turístics, han hagut d’aprendre alguna frase en rus. En total poca cosa.

Per tant, qui comença a estudiar txec té tot el dret a patir un xoc: no s’entén quasi ni una paraula, només les internacionals (“telefon”, “hotel”, “taxi”), i tot i que està escrit en alfabet llatí les paraules tenen més d’un accent i uns accents “estranys”, dobles, en forma de “v”, de manera que no es pot saber amb seguretat com es pronuncia.

Però calma: la primera cosa on ens podem agafar és que el txec s’escriu de forma fonètica, que vol dir que cada lletra és de forma estable, consistent i segura un so determinat, i tot el que s’escriu es pronuncia. Pot semblar poc, però val més això que no res!

En posts següents anirem comentant altres aspectes i curiositats del la llengua txeca.