AHOJ

El gener de 1977 un grup de txecoslovacs de l’oposició al règim comunista del moment va demanar al govern, a través d’un document públic, que complís amb acords als quals s’havia compromès en matèria de drets humans a la Constitució txecoslovaca de 1960, en acords de la Conferència de Helsinki de 1975 i en acords de les Nacions Unides de 1976.

El document es va anomenar Carta 77, i es va oferir a la gent l’opció d’afegir-s’hi firmant-lo. Václav Havel, el més conegut a Catalunya, o l’únic, va ser un dels promotors del text i un dels primers en signar-lo.

L’oposició va ser hàbil. No va proposar alternatives ni va fer grans proclames. Es va limitar a demanar al règim que complís amb el que signava pel món per promoure la noció que respectava els drets humans. La histèria repressiva de la reacció del règim va ser prou eloqüent: l’acció va tocar nervi.

Els signataris de la Carta 77 van patir assetjament policial, presó, invitacions a l’exili. Eren intel·lectuals i artistes joves. Václav Havel tenia 31 anys el 1977. Però també hi havia gent de la generació anterior, comunistes reformistes derrotats el 1968.

Avui els nens i nenes txecs aprenen a l’escola que la Carta 77 va salvar la dignitat del poble durant la dictadura comunista. En realitat van signar el document poc més de mil persones, menys del 0,007% de la població. La xifra demostra la terrorífica eficàcia de l’aparell repressiu en un estat policial comunista.

Al mateix temps, posa en perspectiva les dimensions de la “lluita” dels txecs contra el comunisme. Des de fora potser ho percebem amb una certa distorsió. La majoria de la població es va haver d’acomodar i va aprendre a viure amb el règim, no va tenir més remei.

De Havel es deia que salvava la “consciència” de la nació, la qual cosa és certa. Per això té aquest estatus de monument i de patrimoni nacional i dóna nom a l’aeroport de Praga.

Però també precisament per això hi ha una part important de la població txeca que el va odiar i encara avui menysprea el seu llegat, incapaços de suportar la seva autoritat moral i, en general, tot allò que els columnistes de la nostra dreta cultural anomenen “bonisme”.

El 21 d’agost (per tant això hauria d’haver sortit fa uns dies) és l’aniversari de la invasió soviètica de 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga. Fotografies com aquesta, del txec Josef Koudelka, són icones de la història del segle XX.

En el relat dominant amb què els txecs s’expliquen a si mateixos qui són i d’on vénen es voldrien veure com una de les petites nacions d’Europa central, entre el món germànic i el món rus, sotmesa durant segles a imperis, ocupada repetidament. El discurs el transmet per exemple la propaganda estatal i acaba filtrant-se a les guies turístiques i a la premsa internacional. Vist “des de dins”, o des del país, es pot matisar i ampliar.

Primer de tot la de Praga no va ser ni l’única ni molt menys la més cruenta intervenció militar soviètica a Europa entre 1945 i 1989. Solament el terror militar va mantenir els països satèl·lits sota control. Alemanys orientals, hongaresos i polonesos també van rebre. ¿Per què és més conegut el final de la Primavera de Praga? El fet que hi hagi tantes fotografies excel·lents debia ajudar a fixar-lo en la memòria. Però sobretot, el 1968 va ser un any que va quedar en la memòria de tota la generació jove a Occident com un punt d’inflexió, a partir del qual l’esperit lliure i de revolta de la dècada s’aniria acabant a garrotada seca.

En aquest sentit, els fets de Praga estan entre els fets de maig de París, la policia apallissant brutalment a Chicago els manifestants contra la guerra del Vietnam, o la matança d’estudiants a Mèxic. Als més rojos d’aquella generació, com ara l’insigne Manuel Vázquez Montalbán, Praga els va curar de tota il·lusió de reformar el comunisme, i així van continuar avançant, en la llarga marxa fugint de l’estalinisme.

Un segon aspecte amb el qual l’estranger no entra en contacte és que, tot i el caràcter obvi d’invasió i ocupació militar que la cosa va tenir, el fet és que als russos no els va faltar població local disposada a substituir el govern que van derrocar. Els comunistes txecoslovacs reformistes van ser substituïts per altres comunistes no menys txecoslovacs, però de línia dura, fidel a Moscou.

El que sí va venir després de 1968 va ser una nova gran emigració d’elits, la segona després de la del 1948, quan els comunistes van guanyar les eleccions i van instaurar el règim. La memòria de tot allò avui la mantenen esforços militants d’un anticomunisme que va quedant tan arqueològic com el mateix comunisme, enmig d’una indiferència bastant general.

La bonica plaça de Jordi de Poděbrad (náměstí Jiřího z Poděbrady) a Praga, entre els barris de Vinohrady i Žižkov, està plena de cafès i restaurants, té un mercat d’aliments de proximitat i una bellíssima església construïda el 1929-32 pel genial arquitecte eslovè Jože Plečník.

Jordi de Poděbrad va ser un rei txec de mitjans del segle XV. No busqueu cap monument a la plaça, només hi ha un mediocre medalló al mural de l’estació de metro: la iconografia el presenta lluny de l’aire atlètic i ferotge d’altres cabdills, més aviat rabassut i amb panxeta de bon vivant.

Si tenim present que no va voler ser rei, sinó que li van oferir la corona els hussites moderats, i que el físic acompanyava el caràcter, perquè va ser pragmàtic i pacifista, s’entén que sigui un dels reis més populars del panteó.

Una de les coses més curioses que va fer va ser enviar missatgers a les corts d’Europa, per mirar de convèncer els altres regnes a través del diàleg (al segle XV!). Val a dir que una de les missions va passar per Barcelona i per Catalunya, tal com recull la crònica d’un dels viatgers, un dels testimonis més antics de relacions catalanotxeques.

Tot aquest esforç diplomàtic havia de corregir els efectes del mig segle anterior, ple de guerres i inestabilitat política. El punt culminant d’esplendor medieval del país és el regnat de Carles IV (“el del pont”), del qual ja vam parlar. Després d’ell, mort el 1378, la falta de braços al camp a causa de la pesta va acabar provocant una recessió econòmica, com també vam veure.

Per completar la tempesta perfecta, a la fractura socioeconòmica se’n sobreposava una d’ètnica i lingüística: l’alta noblesa terratinent i els rics mercaders que concentraven la riquesa parlaven alemany, vivien a la Ciutat Vella i tenien interessos oposats als petits mercaders, artesans i un proletariat urbà que es concentrava a la Ciutat Nova i parlava txec.

La tensió acumulada va esclatar el 1415, quan Jan Hus, el reformador religiós, va ser cremat a la foguera. La religió va ser un detonant, en el primer nivell d’un dens embolic d’odis més profunds, de classe i ètnics. La plebs praguesa va calar foc a uns quants edificis i va llençar regidors per la finestra, en la inauguració del que es convertiria en una famosa tradició del país.

El regne va repel·lir invasions militars estrangeres, croades enviades per l’Emperador i el Papa. Quan es va acabar amb aquest perill, els hussites es van començar a massacrar entre ells. El 1434 hi va haver la batalla definitiva i van guanyar els moderats. El 1437 la casa dels Luxemburg, la dinastia de Carles IV, va acabar perdent el tron. Van seguir períodes de regnats breus de la casa dels Habsburg i períodes sense rei.

El 1458 va pujar al tron Jordi de Poděbrad, que havia estat un noble cortesà al servei dels Habsburg. Va comptar amb els suport dels hussites moderats, que van voler consolidar els guanys de la revolució: va ser un dels primers embats de la burgesia naixent contra el poder feudal, i les viles van adquirir uns drets davant de la noblesa que calia conservar.

El sentiment religiós hussita es va generalitzar entre el poble, de manera que Jordi de Poděbrad va tenir el bon sentit d’actuar amb tacte i tolerància. Culturalment l’herència de l’hussitisme va ser profunda i irreversible: quan Jan Hus va traduir la Bíblia al txec va codificar l’idioma i va provocar una primera articulació d’una consciència nacional.

Jordi de Poděbrad no va poder consolidar el seu poder fundant una dinastia. Un rei hongarès li va disputar part del territori per les armes, de manera que va haver d’aparcar el pacifisme. Al final va optar per deixar el regne a una dinastia d’origen lituà, els jagellons, que van regnar entre 1471 i 1526.

La sala Vladislau, al Castell de Praga

D’aquest temps i dels esforços constructors dels nous reis daten monuments com la Sala Vladislau del castell de Praga, dita així pel rei que la va fer construir. El sostre és d’un estil gòtic tardà, i a les parets es van obrir les primeres finestres renaixentistes. El seu fill Lluís, segon i últim, té el nom associat a una ala del Castell.

L’absència de dinastia nacional va implicar que el cap d’Estat estava absent la major part del temps, El regne passava a ser una peça més en la política regional, que a l’època era com dir guerra més o menys contínua i llunyana. El 1526 el rei Lluís de Jagelló va morir lluitant contra el turc. La noblesa va haver de tornar a triar rei, i van arribar de nou els Habsburg.

Aquesta vegada va tenir conseqüències a llarg termini: en l’Europa fracturada per les guerres de religió, el protestantisme del poble i l’aristocràcia local va ser vençut, la contrareforma es va imposar, i el regne acabaria integrat en l’Europa catòlica i en l’imperi d’Àustria durant quatre segles.

Al centre de la plaça de la Ciutat Vella hi ha un monument amb la figura d’un home que s’alça dramàticament sobre una pila de cossos, el conjunt voltat per un parterre amb vegetació i bancs per al repòs dels turistes, que s’hi asseuen d’esquena.

És Jan Hus. Se’l recorda sobretot perquè va traduir la Bíblia al txec. Va ser un fet decisiu en la història de l’idioma, i a través d’aquest en una primera articulació d’una consciència nacional. (En una nota al marge relacionada, val a dir que precisament a Hus es deu el sistema de diacrítics palatals que vèiem l’altre dia.)

El context històric és el de transició de la baixa edat mitjana a l’alta modernitat, en el tombant dels segles XIV i XV. Per tot Europa, i a Catalunya no va ser diferent, hi va haver una confluència de moltes crisis: la pesta va delmar la població i va deixar la noblesa terratinent sense braços al camp. Mentrestant a les ciutats, la burgesia comercial incipient defensava els seus interessos, contraris tant a la pressió fiscal dels reis com a l’asfíxia de les regulacions feudals.

A Praga hi va haver un element local de diferència etnolingüística: la Ciutat Vella estava poblada per mercaders de parla alemanya, mentre que a la Ciutat Nova s’hi havia anat establint una menestralia més petita però més abundant, i predominantment de parla txeca. Mentrestant l’església catòlica era fantàsticament corrupta. A Europa hi va arribar a haver fins a tres Papes, i el comportament dels capellans arribava a extrems infames de corrupció i venalitat.

Sobre aquest caldo de cultiu (crisi econòmica, divisió etnolingüística, corrupció de l’església) la prèdica reformista de Jan Hus va es va escampar com un incendi en un camp de blat madur. Primer a la universitat de Praga. Després per les ciutats i els pobles del regne. No va ser ni el primer ni l’últim: va recollir l’obra d’altres crítics de l’església i es va avançar cent anys a Luter.

Traduir la Bíblia al txec era necessari per dur la paraula de Déu directament al poble, sense intermediaris. Però hi havia més idees trencadores: quan proposava, per exemple, l’eliminació dels béns terrenals de l’església, que era propietària d’una gran quantitat de terres, la petita noblesa txeca es va sumar al projecte amb entusiasme perquè va veure la possibilitat de quedar-se amb aquelles terres.

La prèdica reformista radical va dur Jan Hus a la foguera. Això va provocar una revolta a Bohèmia i l’inici d’uns anys de guerres. Però va saltar la sorpresa: el poble, entrenat per la petita noblesa, amb armes agrícoles modificades, va derrotar successives croades enviades per l’emperador. Els cavallers aristòcrates amb pesades armadures van ser exterminats per hordes de pagesos furiosos.

El barri praguès de “Žižkov” deu el nom a Jan Žižka, un cabdill militar que va derrotar els invasors allí mateix, al turó on hi ha un parc, un museu militar i una enorme estàtua eqüestre visible des de tota la ciutat, i que ha generat un acudit: “¿què té quatre potes, tres ulls i dues cues?” (La resposta, al final)

Quan van derrotar els exèrcits beneïts pel Papa els “bohemis” de l’època es van guanyar una mala fama terrible. Qui sap si un dels significats de la paraula (“…que mena una vida precària i desordenada, deslligat de les convencions socials”) no ve d’aleshores. Els hussites només van perdre quan es van barallar entre ells. Els pragmàtics moderats van acabar derrotant els fonamentalistes, i les guerres es van acabar de pura extenuació.

El moviment husita ha estat vist diferentment al llarg de la història. Durant la Primera República es va intentar enllaçar-hi fent una religió “nacional” txecoslovaca a la manera anglesa, un protestantisme autòcton, que permetia per exemple el sacerdoci femení i recuperava símbols com el calze. Queden les esglésies, els edificis, però actualment és irrellevant, els txecs són una de les nacions més atees del món.

De forma prou previsible el règim comunista es va apropiar de l’hussitisme com la primera revolta popular. Va promoure superproduccions de cinema històric que vistes avui tenen l’encant decadent i retro del cinema en technicolor dels anys cinquanta.

La historiografia moderna ha recuperat una visió més equilibrada, amb els aspectes menys afalagadors, com els nivells a què es va arribar de destrucció, mort i fanatisme religiós. L’hussitisme és vist modernament com una revolta popular contra les elits, una de les primeres manifestacions d’una ancestral vena plebea en el poble txec, que es va repetint al llarg de la història.

(Resposta a l’endevinalla “Què té quatre potes, tres ulls i dues cues?” El monument a Žižka. Les potes les posa el cavall, els ulls són els del cavall i el que li va quedar a l’home després de perdre’n un en la batalla. Les cues són la del cavall més la del guerrer, i no costa endevinar què vol dir “cua” en txec col·loquial.)

El pont “de Carles”, un monument icònic de la ciutat, es diu així des del segle XIX, com un homenatge del nacionalisme txec al rei del segle XIV que el va construir. Enguany se celebra el setè centenari del naixement. Se’l considera un pare de la pàtria: la seva obra encara perdura en la ciutat d’avui.

A ell es deu, entre moltes altres coses, la fundació de la Universitat Carolina que du el seu nom. Va ser la primera a Europa Central, com diu a totes les guies txeques, i la que en feia trenta-i-tantes a Europa, com no diu a cap guia txeca. Carles va ampliar el Castell i va començar la construcció de la Catedral, perquè va elevar la ciutat a la condició d’arquebisbat.

Però sobretot Carles va ser el més gran promotor immobiliari de la història de Praga. Va fer noves muralles i va urbanitzar la riba dreta en el que avui és el barri de Ciutat Nova. L’aspecte actual del barri va anar quedant fixat en els cent anys anteriors a la segona guerra mundial. Però les vies principals i les esglésies són d’origen medieval, igual que les places principals, que són els antics mercats. La més cèntrica, l’avinguda Venceslau, va ser el mercat de cavalls.

El caràcter visionari, l’ambició i l’empenta del rei Carles van ser extraordinaris. Però tot el que va fer obeïa a la voluntat de fer-se proclamar emperador del Sacre Imperio Romanogermànic i convertir Praga en la capital, cosa que va aconseguir el 1355. L’imperi era una confederació d’Estats o regnes, on cadascun era plenament autònom, però un dels sobirans era elevat a emperador i els altres se li subordinaven.

Carles va deixar Praga com una gran metròpolis al centre d’Europa, plenament integrada en els circuits europeus del comerç i la circulació d’idees, com el “cap i casal” d’un regne estable i pròsper. Poc després de la seva mort, el 1378, va arribar la pesta que ja havia arrasat Europa, i les coses van començar a anar malament. Per exemple la Catedral, començada amb tanta pompa, va estar inacabada fins al segle XX.

Avui el bon rei Carles té una estàtua a la placeta de la riba dreta, a l’entrada del pont que porta el seu nom. És un retrat idealitzat, tal com ha sortit en incomptables llibres i pel·lícules, no solament per a nens. En la imaginació popular és el rei alt, fort i virtuós dels contes de fades.

El primer text conservat on apareix el nom “Praga” el va escriure un tortosí fa més de mil anys. Ibrahim ibn Yaqub al-Tartushi, un comerciant i diplomàtic enviat pel Califa de Còrdova, va descriure l’any 965 un comerç d’esclaus, metalls, teles i ambre, freqüentat per mercaders d’origen eslau, alemany, llatí, jueu i musulmà.

Després de l’any 1100 hi ha un mercat al que avui és la Plaça de la Ciutat Vella i la placeta adjacent (Malé Náměstí). Les places apareixen quan els comerciants tanquen un perímetre construint-se cases, i la ciutat té molts edificis per l’època. Des del 1170 hi ha un pont de pedra sobre el riu. Els soterranis on avui els turistes s’emborratxen i s’atipen de porc són els primers pisos de la ciutat romànica, perquè per fer front a les inundacions s’arriba l’enginyosa solució de terraplenar-ho tot per elevar el nivell del sòl.

L’Ungelt, darrere l’església de la Mare de Déu de Týn, avui ple de cafès, botigues i restaurants, sorgeix com un recinte tancat, una zona segura per als comerciants, on poden descansar, guardar la mercaderia i sobretot pagar impostos al rei. “Týn” volia dir zona tancada i protegida, fortificació, i ve de la mateixa paraula celta que en anglès ha donat “town”. És un testimoni prou eloqüent de l’origen comercial de la ciutat, com un mercat al peu del Castell, protegit pels reis.

L’interès del reis en protegir la prosperitat dels mercaders serà clau, perquè els permetrà cobrar-los impostos i contrapesar el poder rural dels nobles. Per aquest motiu van atreure estrangers: alemanys i jueus van formar les primeres comunitats, a més d’altres eslaus i llatins. El cronista Kosmas ja parla de jueus a finals del segle XI. La comunitat es dedica a l’orfebreria i les finances. 

Missioners, colons i mercaders germànics arriben contínuament. El 1257 funden Malá Strana a la riba esquerra, avui un barri del centre històric. Per fer lloc als alemanys cal expulsar abans els jueus, que són traslladats a la riba dreta, on creixeria el Call i avui encara hi ha les sinagogues i el cementiri.

Després d’anys de bonança el regne de Bohèmia al segle XIII és pròsper i fort. El nom d’Otakar us sonarà als tintinòfils, el porten una sèrie de reis clau del període. Otakar I obté de l’emperador l’autorització de fer-se tractar de “rei” i dur una corona més grossa. Otakar II a través de matrimonis i batalles eixampla el regne des del Bàltic fins a l’Adriàtic i s’expandeix per Àustria. El seu regnat marca el moment de màxima expansió i esplendor.

Desgraciadament per a ell, en volia més: una cavalleresca ànsia de glòria l’empeny a voler fer-se proclamar emperador. Buscant aliats arriba a enviar missatgers al rei castellà Alfons X, però no li surt res. Els prínceps electors, per a frenar-lo, fan emperador un suís desconegut, un tal Rodolf d’Habsburg. Otakar II es nega a acceptar-ho i mor al camp de batalla. Anys després aquest caràcter obsessiu el convertiria en una figura tràgica de la literatura, citada per Dant i Shakespeare.

Bohèmia, la regió central i més gran de Txèquia, era la terra de la tribu celta dels boii a les cròniques romanes. A l’època del naixement de Crist, els legionaris romans de Vindobona (Viena) van creuar el Danubi i es van topar amb la tribu germànica dels marcomans, que havien desplaçat els celtes. Més tard els marcomans van tornar la visita i van arrasar Vindobona.

Davant d’això els romans van fortificar la frontera al riu, per separar el seu món de ciutats, carreteres i funcionaris i un territori de boscos impenetrables ple de salvatges perillosos. Al segle II l’emperador Marc Aureli va mirar d’incorporar Bohèmia, però ho va haver de deixar córrer, era una terra massa bàrbara.

Després dels romans, com vam aprendre a l’escola, van venir les “invasions bàrbares”. La historiografia txeca ha vist connotacions pejoratives en un terme que nosaltres fem servir sense pensar, i s’entén: a qui li agrada ser descendent de “bàrbars”? El terme que fan servir és un neutral “migració de les nacions” (“stěhování národů”).

Una d’aquestes nacions migrants, els eslaus, va decidir instal·lar-se en un ampli espai que incloïa el territori txec actual. D’altres pobles més que fer el pagès preferien matar pagesos i robar-los-ho tot. Al segle VII la necessitat de defensar-se dels àvars va unificar el primer estat txec conegut, entorn del cabdill Samo. Quan va morir el seu regne es va dissoldre.

D’aquesta manera, durant la violenta i obscura alta edat mitjana es va anar formant la nació txeca. Hi ha tot de boniques llegendes relacionades. Així l’arribada dels eslaus s’explica no com una “invasió bàrbara”, acompanyada de genocidi i rapinya d’un territori poblat, sinó com una excursió idíl·lica dirigida pel pare de la pàtria, de nom Čech, que quan va veure la bellesa del paisatge va dir “ens quedarem aquí”.

La néta de Čech, Libuše, és recordada per les seves visions: “veig una gran fortalesa, d’una glòria que toca el cel” va ser la seva premonició de Praga. També va veure un home que es construïa el llindar de casa, i va decidir que com que els grans senyors també s’inclinen per creuar el llindar, la ciutat rebrà el nom de “Praha”, en txec “llindar” és “práh”, la “h” es pronuncia aspirada.

Però sobretot Libuše va tenir una visió eròtica decisiva: va veure un formós pagesot que llaurava la terra, i va ordenar els seus servidors que l’anessin a buscar perquè seria el seu home. Els descendents de Libuše i Premysl, que vol dir “llaurador”, serien els Premíslides, la dinastia que va fundar i governar el país.

Tot aquest entramat de llegendes ve sobretot de Kosmas, un monjo cronista que a finals del segle XI escrivia el que avui veuríem com mera propaganda per a glorificar els seus amos, el clan dels Premíslides. Aquesta família, des de la fortalesa del Castell de Praga, va acabar per imposar-se a les altres a través de la guerra i l’assassinat.

Abans de l’emergència del ducat de Bohèmia i dels Premíslides, cap a l’any 800, el lloc era un forat de mala mort. Prop del Castell de Praga s’han trobat restes d’un rude palau del senyor, una primitiva tanca de troncs, poblats de cases petites i miserables, simples barraques de pedra amb sostres de palla. Era part del regne eslau de Moràvia, situat entre els imperis germànic i bizantí.

Les dues potències de l’època buscaven influir tal com es feia aleshores, a través de la conversió dels prínceps al cristianisme. Quan uns missioners van arribar per l’oest propagant la litúrgia romana, Ratislau de Moràvia, recelós de l’Imperi germànic, va fer cridar Ciril i Metodi, dos eslaus súbdits de Bizanci, seguidors de la litúrgia oriental.

L’any 871 les coses es van precipitar. Un nebot del pobre Ratislau no va poder controlar la impaciència per heretar el tron i el va assassinar. Va ocupar el seu lloc i va optar pel cristianisme occidental i per fer-se vassall de l’emperador germànic. Metodi va tenir temps de convertir Bořivoj, el primer príncep txec documentat i instal·lat a Praga, fundador del casal Premíslida. A finals del segle IX els magiars van envair el regne de Moràvia, i Espitineu, fill de Bořivoj, va córrer a posar el ducat de Bohèmia sota la protecció de l’emperador germànic.

El segle X els Premíslides van continuar expandint i consolidant el seu domini. El més recordat va ser Venceslau, el sant patró del país, el de l’avinguda del mateix nom al centre de Praga, el personatge de l’estàtua eqüestre. La imatge idealitzada el presenta com un home bo, beat, fundador de temples. Però aquesta bondat potser s’aprecia comparant-lo amb la família.

Així a l’àvia Ludmila la va fer matar Dragomira, mare de Venceslau, que va portar la disputa amb la sogra a un altre nivell. El mateix Venceslau va ser assassinat pel seu germà Boleslau, àlies “el cruel”. Un altre sant baró que va acabar malament va ser Sant Adalbert, segon bisbe de Praga. Era de la família dels Slavník. Quan estava a Roma per qüestions de feina Boleslau II, del clan dels Premíslides, va aprofitar l’oportunitat i va exterminar tota la família. D’aquesta manera va acabar amb l’últim obstacle per al domini total. Adalbert va entendre que li valia més no deixar-se veure per Praga, i va acabar els seus dies al bàltic, assassinat pels pagans a qui intentava convertir.

L’any 1054, quan la cristiandat es va escindir entre Orient i Occident, Bohèmia s’havia decantat pel cristianisme occidental en comptes de l’ortodox, i de forma definitiva l’orientació geoestratègica de les terres txeques va quedar establerta cap a l’oest.

Això té almenys una conseqüència important encara avui dia: gràcies a aquells fets el txec s’escriu amb alfabet llatí i ens estalviem, a més d’aprendre l’idioma, haver d’escriure’l amb alfabet ciríl·lic, perquè només ens faltaria aquesta.

L’1 de gener de 1993 Txecoslovàquia es va separar de forma pacífica en dos Estats, Txèquia i Eslovàquia. Això fascina el catalanisme com un exemple d’alta cultura política. És lògic, pel que va tenir de pragmàtic i no violent. Però no té res a veure amb la plurinacionalitat ibèrica perquè és el resultat d’unes circumstàncies molt diferents.

Els txecs estaven situats històricament en una relació de superioritat. La nació eslovaca és un invent d’intel·lectuals nacionalistes txecs al segle XIX. Necessitaven definir la població de llengua eslava autòctona al nord de la gran Hongria, parlada per una gent que mai havia tingut no experiència d’Estat, sinó consciència nacional. Incorporant-la guanyaven territori i població davant del món germànic, amb molta més població i una cultura més potent. Pavel Kosatík, un historiador txec actual, ha parlat de “somni eslovac” dels txecs: els eslovacs eren un poble més rural i endarrerit, però més pur en tant que més eslau i menys germanitzat.

La independència va arribar el 1918. Txecoslovàquia, el nou Estat, es va es va bolcar en l’Eslovàquia rural i endarrerida: va construir carreteres i escoles, va enviar mestres i funcionaris. Per la llei de les conseqüències no desitjades es va crear “Praga” com una capital llunyana i paternalista, llavor de ressentiments futurs.

Durant la Primera República, fins a 1938, hi va haver intents intel·lectuals de fondre les nacions en una, però la diferència va perdurar. Durant la segona guerra mundial els eslovacs van tenir l’única experiència semblant a un Estat propi, en forma d’un protectorat de l’Alemanya nazi. L’únic reconeixement va arribar als anys seixanta, amb una reforma federal de l’Estat que va perdurar després de la invasió soviètica de 1968.

Quan la separació va arribar uns i altres tenien plena consciència que existia l’altre. La gent triava la nacionalitat que volia tenir als documents però la ciutadania era comuna. L’idioma eslovac es feia servir amb normalitat a Eslovàquia i era present en la vida txeca. Val a dir que els dos idiomes són tan semblants que decidir si són idiomes o variants del mateix és un debat bizantí entre lingüistes. La diferència la crea i la cultiva la política.

Després de 1989 el final dels Estats comunistes a Europa va provocar noves independències. Van ser pacífiques al Bàltic, però l’horror bèl·lic a Iugoslàvia va incentivar el pragmatisme. A Eslovàquia, com en altres parts de l’Europa postcomunista, Vladimír Mečiar va recórrer al nacionalisme per aferrar-se al poder. A la banda txeca el neoliberal Václav Klaus va estar encantat de treure’s del damunt un territori pobre. L’estiu del 1992, en qüestió de dies i negociant en mànigues de camisa, aquests dos senyors van dividir l’Estat (galeria de fotos).

En resum, el moment va afavorir una independència ràpida i sense cap referèndum. Això va provocar protestes a una i altra banda, Václav Havel va dimitir però després va acceptar ser president de Txèquia. Aquell procés avui és vist amb ressentiment només per un grapat d’intel·lectuals praguesos, als quals la paraula “nacionalisme” provoca un reflex pavlovià a la contra.

El fet és que no se’ls escolta ningú. Les relacions entre txecs i eslovacs són tot un món. Praga té una vibrant comunitat eslovaca. Andrej Babiš, el ministre de finances txec, que a més és un dels homes més rics del país, és eslovac: la societat txeca és oberta per als eslovacs. Ha continuat la relació fluïda en tots els àmbits, des dels matrimonis mixtes fins a les inversions recíproques. Si la frontera no va arribar a existir mai, més enllà de la placa a l’autopista, l’accés dels dos països a la Unió Europea la va acabar de fer invisible. Per als txecs els eslovacs són uns estrangers que en realitat no són estrangers.