L’altre dia vam veure que el txec s’escriu de forma fonètica i que a l’hora de començar a estudiar-lo podria ser una ajuda saber que tot el que s’escriu es pronuncia i es pronuncia sempre igual.

Per tant davant del text una de les primeres coses que necessàriament cridarà l’atenció seran els accents en forma de “v” sobre algunes lletres (i d’apòstrof a la “t”, la “l” i la “d”). Marquen allò que tècnicament es denomina la palatalització, o la pronunciació amb la punta de la llengua al cel del paladar.

ě š č ř ž ť ľ ď

En català també passa. Si diem “pes” i tot seguit “peix”, si allarguem l’essa dient “pesss” podem notar com tenim la punta de la llengua darrere les dents de dalt quan diem la “s”, mentre que amb “peixxx” es desplaça cap al cel del paladar dient “ix”.

La “s” txeca, que és sorda i en català s’escriu amb “s”, “ss” o “c” amb el diacrític de palatalització es llegeix exactament igual que la xeix catalana (“peix”).

Hi altres sons iguals: la “n” palatal és com l’enya (“pinya”). La “c” txeca es llegeix “ts”, en canvi palatal és com “tx” a “cotxe” o “ig” a “maig”. La “z” txeca és com l’essa sonora catalana escrita amb “s” i “z”, palatalitzada en txec sona com la “j” a “joc” o la “g” a “Girona”.

La palatalització de les consonants existeix per una raó, la mateixa paraula amb o sense el diacrític pot voler dir una cosa totalment diferent. Per exemple “moc” [mots] vol dir “poder”, però “moč” [motx] vol dir “orina”; “most” vol dir “pont” i “mošt” [moixt] és precisament el most, el suc del raïm i d’altres fruites, sobretot poma.

Hi ha més sons de consonants palatalitzades que no existeixen en català. A la pràctica ens hi podem aproximar afegint una “i”. La “e” a “měsíc” (“lluna”) es pot llegir “ie”, per tant [miesits]. Passa igual amb la “t” i la “d” palatals. La coneguda xarxa de sabateries “Baťa” la podem llegir quasi com “batia” i els amics txecs ja ens ho perdonaran, perquè són molt tolerants: no és casual que l’empresa tragués el diacrític del logo a les botigues que té pel món.

El millor el deixem per al final, és la “r” palatal i no hi ha trucs per acostar-se a la pronunciació. És una erra forta i vibrant com a “res” o “carro”, però amb la punta de la llengua no darrere les dents de dalt sinó al cel del paladar. Produeix una vibració estranyíssima, i és l’ultima frontera de la pronunciació del txec: quan hi arribeu i ho aconseguiu, els vostres txecs us aplaudiran.