AHOJ

El Casal catalanotxec renova les trobades setmanals, que passen a fer-se dimarts a partir de les set al Cafè Sladkovsky, al barri de Vršovice, accessible amb els tramvies 4 i 22 (parada Krymská). Les trobades setmanals van ser la primera activitat i la que dóna més constància i continuïtat al Casal. Són trobades lliures, sense ordre del dia ni passar llista, es tracta de trobar-se, conversar i fer circular informació i idees. Les trobades poden ser vistes com un punt de referència a Praga, com anar a al teu bar o cafè favorit del barri o del poble i saber que hi trobaràs algú. Ara a més es podrà sopar bé, el local a més té un magnífic menú, on es destaquen unes hamburgueses que atrauen visitants que vénen expressament d’altres barris.

La indústria de l’ensenyament d’idiomes busca infantilitzar el client convencent-lo que aprendre un idioma és fàcil i es pot fer jugant, després de passar per caixa. Però no amb el txec, res més lluny de la veritat. És refotudament difícil i no s’aprèn sense picar pedra: llegir molt (ai!), estudiar gramàtica (uf!), aprendre coses de memòria (horror!).

El que fa aprendre txec és la circumstància personal de cadascú. La població passavolant, com els diplomàtics o la gent d’empresa, s’està dos o tres anys al país i acostuma a treballar voltada d’altres estrangers i de txecs que parlen idiomes. Viuen en una bombolla més o menys confortable i l’esforç d’aprendre l’idioma no els val la pena. En canvi els qui posem arrels, que vol dir família, tenim fills amb gent del país i ens hi passem anys, acabem parlant txec per a integrar-nos i funcionar dia a dia.

Aquest post és el primer d’un fil dedicat a l’idioma txec i la meva relació amb ell. Interessarà qui ha començat a aprendre’n o s’hi interessi, i en general, potser, els junkies de la lingüística i la filologia.

El primer que hem de constatar és que el txec ens xoca perquè és una llengua eslava. El rus, polonès, serbocrata, etc. no són populars a casa nostra, segurament a penes surten de l’acadèmia. Potser els últims anys, en establiments turístics, han hagut d’aprendre alguna frase en rus. En total poca cosa.

Per tant, qui comença a estudiar txec té tot el dret a patir un xoc: no s’entén quasi ni una paraula, només les internacionals (“telefon”, “hotel”, “taxi”), i tot i que està escrit en alfabet llatí les paraules tenen més d’un accent i uns accents “estranys”, dobles, en forma de “v”, de manera que no es pot saber amb seguretat com es pronuncia.

Però calma: la primera cosa on ens podem agafar és que el txec s’escriu de forma fonètica, que vol dir que cada lletra és de forma estable, consistent i segura un so determinat, i tot el que s’escriu es pronuncia. Pot semblar poc, però val més això que no res!

En posts següents anirem comentant altres aspectes i curiositats del la llengua txeca.

El turista ocasional farà bé de venir a Praga almenys un cop en la vida. La ciutat antiga té una alta qualitat escenogràfica, de museu de l’arquitectura a l’aire lliure. El patrimoni va del romànic al funcionalisme i fins avui. Des de la riba esquerra, com que el terreny està més alt, hi ha vistes impecables si voleu decorar sopars romàntics.

La ciutat és una de les més fotogèniques i fotografiades del món. Hi ha muntanyes de llibres a bons preus, plens de fotografies infinitament millors que allò que la majoria podem fer amb la sofisticada quincalla electrònica d’avui.

L’harmonia del conjunt urbà històric és el resultat d’un creixement de segles, quasi orgànic: a la casa gòtica s’obria un finestral renaixentista o se li feia una façana barroca. El conjunt s’ha conservat per xiripa: va passar la Segona Guerra Mundial intacte, i la ineficiència del règim comunista ho va congelar tot en el temps. Una rica tradició d’arqueologia i restauració i la protecció de la Unesco acabarien d’explicar-ho.

Hi ha qui diu que aquesta mateixa qualitat escenogràfica provoca la sensació d’irrealitat d’un decorat, d’una “Disneylàndia”. És una opinió ridícula. El veritable problema és la degeneració del turisme i la barreja d’incompetència, corrupció i pura barbàrie triomfant per part de l’autoritat municipal associada amb la iniciativa privada.

El tros que va de la plaça de la Ciutat Vella fins al Pont de Carles probablement és el pitjor. En un urbanisme de carrerons medievals laberíntics s’ha acumulat una quantitat desmesurada de negocis horribles i terrasses de restaurants. Es pot parlar perfectament de “lloretització”.

Però bé: el municipi ingressa taxes, perquè el doll de diners no s’ha d’aturar. Els aparadors són una apoteosi kitsch de cristall de colors i ceràmica esmaltada. Per acabar de saturar els carrers han sortit parades als racons lliures on rosteixen una pasta cilíndrica de farina amb sucre i canyella. Ho venen com unes postres “tradicionals” txeques, però és més fals que un euro amb la cara de Popeye.

A Praga és certa la idea que qualsevol temps passat va ser millor. La ciutat la van fer gegants i l’han heretat nans avariciosos, lleigs i vulgars, i sovint delinqüents. Veniu a veure-ho, però veniu preparats.

L’1 de gener de 1993 Txecoslovàquia es va separar de forma pacífica en dos Estats, Txèquia i Eslovàquia. Això fascina el catalanisme com un exemple d’alta cultura política. És lògic, pel que va tenir de pragmàtic i no violent. Però no té res a veure amb la plurinacionalitat ibèrica perquè és el resultat d’unes circumstàncies molt diferents.

Els txecs estaven situats històricament en una relació de superioritat. La nació eslovaca és un invent d’intel·lectuals nacionalistes txecs al segle XIX. Necessitaven definir la població de llengua eslava autòctona al nord de la gran Hongria, parlada per una gent que mai havia tingut no experiència d’Estat, sinó consciència nacional. Incorporant-la guanyaven territori i població davant del món germànic, amb molta més població i una cultura més potent. Pavel Kosatík, un historiador txec actual, ha parlat de “somni eslovac” dels txecs: els eslovacs eren un poble més rural i endarrerit, però més pur en tant que més eslau i menys germanitzat.

La independència va arribar el 1918. Txecoslovàquia, el nou Estat, es va es va bolcar en l’Eslovàquia rural i endarrerida: va construir carreteres i escoles, va enviar mestres i funcionaris. Per la llei de les conseqüències no desitjades es va crear “Praga” com una capital llunyana i paternalista, llavor de ressentiments futurs.

Durant la Primera República, fins a 1938, hi va haver intents intel·lectuals de fondre les nacions en una, però la diferència va perdurar. Durant la segona guerra mundial els eslovacs van tenir l’única experiència semblant a un Estat propi, en forma d’un protectorat de l’Alemanya nazi. L’únic reconeixement va arribar als anys seixanta, amb una reforma federal de l’Estat que va perdurar després de la invasió soviètica de 1968.

Quan la separació va arribar uns i altres tenien plena consciència que existia l’altre. La gent triava la nacionalitat que volia tenir als documents però la ciutadania era comuna. L’idioma eslovac es feia servir amb normalitat a Eslovàquia i era present en la vida txeca. Val a dir que els dos idiomes són tan semblants que decidir si són idiomes o variants del mateix és un debat bizantí entre lingüistes. La diferència la crea i la cultiva la política.

Després de 1989 el final dels Estats comunistes a Europa va provocar noves independències. Van ser pacífiques al Bàltic, però l’horror bèl·lic a Iugoslàvia va incentivar el pragmatisme. A Eslovàquia, com en altres parts de l’Europa postcomunista, Vladimír Mečiar va recórrer al nacionalisme per aferrar-se al poder. A la banda txeca el neoliberal Václav Klaus va estar encantat de treure’s del damunt un territori pobre. L’estiu del 1992, en qüestió de dies i negociant en mànigues de camisa, aquests dos senyors van dividir l’Estat (galeria de fotos).

En resum, el moment va afavorir una independència ràpida i sense cap referèndum. Això va provocar protestes a una i altra banda, Václav Havel va dimitir però després va acceptar ser president de Txèquia. Aquell procés avui és vist amb ressentiment només per un grapat d’intel·lectuals praguesos, als quals la paraula “nacionalisme” provoca un reflex pavlovià a la contra.

El fet és que no se’ls escolta ningú. Les relacions entre txecs i eslovacs són tot un món. Praga té una vibrant comunitat eslovaca. Andrej Babiš, el ministre de finances txec, que a més és un dels homes més rics del país, és eslovac: la societat txeca és oberta per als eslovacs. Ha continuat la relació fluïda en tots els àmbits, des dels matrimonis mixtes fins a les inversions recíproques. Si la frontera no va arribar a existir mai, més enllà de la placa a l’autopista, l’accés dels dos països a la Unió Europea la va acabar de fer invisible. Per als txecs els eslovacs són uns estrangers que en realitat no són estrangers.

Porto mitja vida a Praga. Ara m’he fet subscriptor de Vilaweb després de llegir-lo des del primer dia, i aprofitaré aquest bloc per concentrar-me en explicar la ciutat i aquesta part del món. Si puc ser útil a qui passi per aquí o s’hi interessi me n’alegraré. També sé que divagaré pels afers catalans i de tot el món mundial.

Sóc un precursor en això de sortir a l’estranger a buscar-se la vida que fan els llicenciats d’ara. No té un mèrit especial: em vaig cansar de treballar per menjar i pagar el lloguer i vaig emigrar. Avui constato que la societat catalana continua sent tan tancada com quan jo era jovenet per qui neix en el barri equivocat.

Ho dic perquè continua arribant gent obligada a buscar-se la vida. Així, avui som més a Praga perquè, com a tants altres llocs del món, no paren de venir catalans i valencians, gent jove, maca i brillant. Me n’alegro molt: em sento més ben acompanyat que quan vaig arribar.

La paraula que proposo per definir-nos és “expatriat”, calcada del terme anglès “expatriate”. L’entenc com “allunyat de la pàtria”. Altres termes com “exiliat” i “emigrat” tenen connotacions lleugerament dramàtiques i no és això: es pot esmorzar a Praga i dinar a Barcelona, dues hores de vol és menys que alguns recorreguts per Catalunya. Amb Internet es pot estar tan al dia com qualsevol altre resident de les quatre províncies.

La vida a Praga és diferent, però no tant. Els txecs són europeus. És pràctic que uns i altres estiguem a la Unió Europea. Les diferències no són essencials: aquí tenim pitjor clima i pitjor cuina però les multinacionals habituals ens fan la vida uniforme. Les noies de Praga també passegen bosses de Zara i Mango.

A Catalunya la paraula “expatriat” pot provocar reticències en l’idiota de guàrdia perquè conté “pàtria”. Em refereixo a una certa noció del teu país d’origen com un tot complex, més enllà de l’ombra del campanar del barri o el poble on has nascut. Això t’ho dóna passar molts anys a l’estranger. No tinc gens clar que molts catalans comparteixin aquesta noció: els dominen odis de classe, dogmatismes i ignorància.

Sobre la qüestió de la identitat, m’ha passat més d’un cop que dient-li a un txec d’on sóc m’ha contestat amb un “ah, així tu no ets espanyol”. Per a un unionista en el meu lloc no ha de ser fàcil.