AHOJ

No sé si es pot dir “bistro” però em fa una mandra colossal buscar-ho. En txec és un préstec del francès. Es refereix a l’establiment amb menjars senzills, amb més oferta que un cafè però sense pretendre ser un restaurant. Són llocs per esmorzar i dinar els dies de feina. Recordem que el costum local és dinar poc, lleuger i ràpid.

És una paraula del moment a Praga. La primavera aquí no arriba sinó que es proclama, i si es pot veure des de la terrassa d’un bistro millor. El bon temps, l’inici de l’estació càlida i el nombre creixent de llocs on es pot menjar bé conviden a l’optimisme.

Karlín és ple de llocs d’aquests, nous i interessants. Un dels més nous és el Proti Proudu (“a contra corrent”). L’interior juga amb el doble sentit de corrent: “anar a contracorrent” dóna un toc alternatiu i chic, que en un barri ple de multinacionals és una il·lusió estètica. Alhora té una decoració mínima i original (i baratíssima) basada en cables elèctrics.

Potser perquè els amos són experiodistes serveixen els entrepans embolicats en un papers que imiten el paper de diari…

La web està només en txec, el que dóna la idea justa del que esperen de la clientela no nativa. Una galeria de fotos de gastroporno i interiorisme us permetrà fer-vos una idea.

The only way to get rid of temptation is to yield to it… I can resist everything but temptation.

Oscar Wilde

Aquesta sèrie estava centrada en llocs per a esmorzar per alegrar-vos la vida i donar-vos idees al personal d’oficina, aula o laboratori. Avui parlem d’una orgia de dolç i per tant d’esmorzar dolç i de dolç per a qualsevol hora del dia:

Això que presentem avui és una petita meravella en el seu camp. De fet dos, perquè n’hi ha dues, a Praga 3 i Praga 7, en llocs oposats de la ciutat, a les dues ribes.

“Cukrárna” deriva de “cukr” [tsucr], que vol dir “sucre”. Són els llocs on es venen dolços i si pot ser es fan. Són del millor esmorzar dolç possible, i un lloc on podeu trobar l’oferta més rica i plena de dolços i pastisseria en tota la ciutat.

Què hi ha? Hi ha influències de la rebosteria centreuropea com el pastís sacher vienès o el větrník (molinet), que és una mena de lionesa gran amb caramel, per quan us volgueu abandonar a la luxúria de les calories, tal com podeu veure a la foto. També hi ha influències italianes i franceses. Per exemple coses com la versió italiana dels carquinyolis.

Tal com expliquen a la web tot el que fan ho fan al mateix establiment. Es pot encarregar qualsevol cosa de les exposades o de l’extens catàleg que tenen a la web. En la clientela que s’asseu als dos establiments abunden senyores d’una certa edat que es troben per conversar a la tarda, o mares amb nens petits que poden trobar-se i aparcar el nen.

El lloc reprèn una tradició que comença el 1937 però que devia deixar d’existir durant el llarg període del règim comunista. El primer establiment, el de Praga 7, està en un edifici de valor històric, de l’arquitectura d’avantguarda de l’època. Aquesta reivindicació del passat fins a cert punt és una idealització, però és va repetint en molts àmbits de la vida txeca i és perfectament comprensible, perquè és un patrimoni que seria absurd ignorar.

És un dels comptats espais que enllacen amb la tradició llegendària dels grans cafès d’abans la guerra, a Praga i a Europa Central. No està al nivell del carrer sinó en un primer pis, s’han de pujar escales però no té pèrdua, està al centre, al Passeig Nacional. L’espai actual és grandiloqüent, ampli, de sostres alt, ben il·luminat, i s’omple cada dia.

El que no té però és Internet. És una decisió política de la casa. Deuen voler que la gent parli, i la gent parla, sense parar. El Louvre és una institució. És interessant ja solament com un treball de camp de sociologia de saló: els praguesos hi passen per a tota mena de reunions, socials i de negocis. Es poden tenir reunions successives i planificar-hi tot un dia de treball. La clientela és un tall perfecte de tota la societat, des de l’estudiant fins al senyor amb corbata solvent i seriós conscient del valor del seu temps. El qui això signa recorda haver-hi vist el mateix Václav Havel, i haver admirat la forma com el públic el deixava tranquil.

La carta es molt llarga, és de fet un restaurant i us hi podeu passar tot el dia. Sens dubte la cuina és immensa i la producció gran. El menjar, en general, té més bon aspecte que gust, però no cau mai per sota del que és correcte. La part de l’esmorzar és molt forta.

Una prova de la solvència del lloc és que hi ha cambrers que porten anys i treballen a la distància justa, no són ni maleducats ni servils. Supervisen els més joves i probablement els deuen anar formant, perquè treballen molt bé. Et retiren el plat immediatament, però, a vegades quan encara estàs mastegant. Recordeu que això en aquest país es considera bon servei. No es pot tenir tot!

Un altra botiga cafè de la gent de mamma coffe, on a més de consumir podreu comprar cafès exòtics cars, revistes, llibres i fòtils de disseny relacionats. Tot i la modernor i la botiga web impecable, al local no s’hi pot pagar amb targeta.

La localització cèntrica, prop de la plaça de Betlem, el fa accessible al turista. És petit, amb una sala principal de només set taules de dos, i una altra sala amb dues taules més. Ideal per anar-hi sol, en parella, amb un amic o amiga.

Tot pintat de blanc, amb la fusteria de finestres i portes pintada de pintura blanca vella, escrostonada, donen un aire que recorda pisos antics però espaiosos i còmodes de l’Eixample.

El nivell de coneixement i refinament cafeter a Praga arriba a unes altures impensables fa pocs anys. En llocs com aquest podeu trobar cafè d’Etiòpia, Kenya, Ruanda o Indonèsia, per si us hi voleu entretenir i convertir-vos en esnobs cafeters com déu mana. Es prepara de diverses maneres, que vol dir amb una quantitat aigua variable perquè surti més o menys fort.

També hi ha tes, “kakao” (que vol dir xocolata amb més llet, més líquida, com el Cacaolat) i xocolata desfeta. El menjar són galetes casolanes, els habituals talls de pastís i de quiche, i coses com paté de faisà: no és un lloc per als amants de l’esmorzar abundant i calent, amb ou, de forquilla, sinó més aviat un lloc de tarda.

(foto: originalcoffee.cz)

El Café Jedna, vegeu aquí un galeria d’imatges, és als baixos del Veletržní Palác (Palau de Fires), un edifici de la Galeria Nacional dedicat a l’art dels segles 19, 20 i 21. És el lloc natural per aturar-se si visiteu aquest museu. L’edifici interessarà arquitectes, perquè en el seu moment va ser l’estructura funcionalista més gran del món i va despertar l’admiració del mateix Le Corbusier.

El cafè en si està en un espai que és això, funcionalista, o sigui enorme, sobredimensionat i sense més decoració que els angles rectes de la construcció, tot pintat de blanc amb pilars i sostres de formigó i immensos finestrals que són de fet parets de vidre. O sigui que si sou de llocs petits i acollidors aquí trobareu just el contrari. Ara bé, tenir espai de sobres té altres avantatges, com ara taules ovals per a deu persones, ideals per a grups.

Els cafès, tots també sense cafeïna, i el tes són bons, la gestió la tenen la gent de mamma coffee, d’eficàcia demostrada en aquest terreny. La cuina és molt limitada, els fanàtics de l’esmorzar amb ou esteu avisats. Hi ha una sopa del dia, una quiche, l’inevitable humus, sandvitxos de rosbif i pastissos, la babovka txeca (una espècie de magdalena gran) i pastís de banana, pastanaga, formatge, xocolata. La carta de begudes és llarga en cafès, infusions, cerveses i sidres, però curtíssima en vins i tots del país, o sigui mediocres i barats.

Ei tu, catalanet de Praga! Sí, tu! Segurament et toca estar a les vuit del matí al peu del canó a l’oficina, el laboratori o l’aula, després de sortir de casa amb el temps just i l’estómac bloquejat per un cafè i una galeta industrial.

No et preocupis! Jo amenitzaré els teus matins compartint els meus esmorzars als cafès de la ciutat. La vida de freelance precari no és res que puguis explicar a ta mare amb orgull, però té compensacions! Una d’elles és poder esmorzar amb calma i en abundància, com un milionari rendista.

El Kaaba està decorat en l’anomenat estil Brussel·les, per l’exposició universal del 1958 a la capital belga, en què el pavelló txecoslovac va triomfar. És un estil que recorda o anticipa d’alguna manera les formes orgàniques i els colors llampants del pop. És característic l’excel·lent treball amb el vidre, pintat de colors i aplicat a làmpares, gerres i vasos

El Kavárna Kaaba, o simplement el Kaaba (“Kavárna” vol dir cafè en txec, el local, no la beguda) és un establiment consolidat des dels anys noranta, la qual cosa és una garantia. És cèntric, obre a les vuit del matí i manté la música en el segon pla adequat que s’ha d’esperar dels llocs civilitzats. El plat fort són els ous remenats, sols, amb pernil serrà (prosciuto), formatge o ceba, a gust del consumidor. Hi ha varietat de torrades i uns notables panini al grill, servits calents, en versió completa o la meitat. Bé el te i el cafè, i croissants acabats de fer i ocasionalment coques i pastissos domèstics. El suc de taronja natural el rebaixen abusivament amb aigua, és un error que degrada tot el conjunt. Ah, i com a tot arreu et retiren el plat quan estàs mastegant l’últim mos, això a Praga passa per bon servei.

Resum: ous remenats amb prosciuto, pastís de nous. Bo, bonic i barat.

(Foto: web Kavárna Kaaba)