AHOJ

Nous paradigmes en ciència, empresa i societat

El Xavier Martí és un científic amb fàbrica pròpia i més de trenta mil seguidors a Internet. Abans de fer-ne quaranta ha trencat tants esquemes que la majoria només ho podem entendre fent un esforç de concentració. Ell mateix només n’és conscient en part, no té gaire temps, entre viatges constants i una vida entre l’acadèmia i l’empresa tan moguda com un circ de tres pistes.

És un home entusiasmat, amb una missió. La docència, el treball d’equip i la negociació amb gent d’altres disciplines i d’altres cultures li han donat una capacitat de comunicar fent servir imatges amb eficàcia. Per exemple, a un clixé tan cansat com “facilitar la transferència tecnològica” li dona una nova vida quan l’expressa com “passar de la pissarra a la factura”.

Això és el que fan amb el seu equip en una fàbrica pròpia a Tarragona. El camp del Xavier és el magnetisme. És físic i enginyer electrònic i alhora ha desenvolupat sensors de presència d’automòbils que permeten gestionar places d’aparcament. Ha venut l’invent a un lloc tan simbòlic com l’edifici central de l’Acadèmia Txeca de Ciències, davant del Teatre Nacional. Viu a Praga per amor, que és el que sol passar: la mare dels seus dos fills és del país.

Els últims deu anys ha passat de viure austerament entre el laboratori i excursions pel Pirineu a deixar un lloc de científic a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, per obrir fàbrica. Escoltar què està fent, seguir el seu pensament, la cadena d’associacions que provoquen els seus arguments, supera les possibilitats d’una entrevista escrita. Això per no dir que, per moments, és tan estimulant com prendre alguna substància psicotròpica. Però és l’avenç d’un futur que ja està present.

Al principi de tot què et porta a la ciència?

Sempre m’havia agradat i m’havia anat bé a l’institut. L’ambient familiar devia tenir alguna influència, a casa hi havia llibres i revistes de ciència. El meu pare era químic a Tarragona, tota la vida laboral en una sola empresa. Era la primera generació de la família que estudiava, el seu pare va ser un pagès de la Conca de Barberà.

Comences estudiant a Barcelona.

Física el 98 a la Central. Quatre anys. Com que m’agradava la bona vida de l’estudiant faig una altra carrera, enginyeria electrònica, quatre anys més. Quan acabo encara no vull deixar aquesta vida i faig un doctorat de ciència dels materials a l’Autònoma. No solament podia estudiar sinó que a més a més em pagaven! Acabo el desembre de 2009.

Són onze anys d’universitari.

Era un home feliç! Estudiava, cobrava un petit sou i vivia austerament, i feia excursions a les muntanyes als Pirineus. Vaig treballar becat al CSIC i era més o menys el mateix. Buscant pis per compartir vaig arribar a un amb tres noies txeques, que treballaven a Barcelona en qüestions d’administració d’empresa. Em van acceptar, i una d’elles acabaria sent la meva dona.

D’aquí que siguis a Praga. Això et devia obligar a posar-te en contacte amb l’acadèmia txeca.

Sí, però a Praga em vaig adonar que la vida va “en sèrio”. Abans en la vida tot m’havia vingut rodat, i vaig viure el primer moment clau de canvi personal. Parlem del gener de 2010. Al més següent d’acabar a Barcelona. Estava cobrant encara menys, uns 800 euros bruts. Nevava, feia fred. Em van dir que era un país barat, em deien, però ningú et regala res.

Això de país barat inclou la mà d’obra.

Efectivament. Imagina’t el xoc cultural. Els txecs que cobraven tan poc i semblava que no els importava. Jo ja m’imaginava la resta de la meva vida així. Per primer cop no veig un horitzó clar cap on anar.

Ja veig que s’acumula la tensió, ara ve un gir en la teva història.

Agafo l’Internet i busco els txecs més importants en el meu camp prop de Praga. La banda ampla em va portar a Stanislav Kamba, l’expert elèctric, i Tomáš Jungwirth, el magnètic. La meva tesi era sobre una manganita multiferroica i l’havia estudiat des del punt de vista elèctric i magnètic, perquè deixa passar la corrent. Els vaig escriure oferint-me a treballar amb ells, jo no deixaria el que estava fent a l’Acadèmia de les Ciències txeca però els vaig dir que faria el que em diguessin.

Com va anar?

Els dos em van voler ajudar. Van ser un parell d’anys intensos. Vaig aprendre a portar l’agenda, a gestionar dos o tres projectes alhora, vaig aprendre a delegar. Però sobretot gràcies als experts vaig començar a publicar, perquè si no publiques estàs mort. En això que el març de 2012 em van enviar a Boston a fer una conferència. Després de parlar, allí mateix, surt un senyor que em diu que em vol a Berkeley, a la Universitat de Califòrnia, i em posa sobre la taula un salari que triplicava el que jo estava guanyant a Txèquia. Li dic que la meva dona està embarassada i em diu que això no és problema.

La universitat americana, a cop de talonari!

Sí, però imagina’t com m’havia de sentir, pensa que jo no havia destacat mai molt com a estudiant, ni després al doctorat. Tothom va ser sempre molt correcte, però a poc a poc t’adonaves que els viatges, els premis i els caramelets acadèmics els anaven donant als altres. A tu, quan se t’acabava el contracte, com a molt et donaven la mà i et desitjaven molta sort. Jo no havia donat motius als que eren els meus caps per recomanar-me “als millors”.

Mentre els altres becaris feien política de passadissos tu feies excursions.

Sí, i jo vaig estar molt temps pensant en tornar, per demostrar-los que m’havia espavilat, que “havia publicat”. Els americans no em van deixar ni tornar: de Praga a Califòrnia. Em vaig trobar concentrat en la recerca, al campus, amb la dona i el fill acabat de néixer. Un cop instal·lat i amb tota aquella calerada arriba la decepció acadèmica.

Què vols dir?

Et comences a preguntar què fem, quin sentit té, la nostra feina, si tot és publicar “papers” que ens llegim entre nosaltres, demanar beques que ens concedim entre nosaltres, convidar-nos els uns als altres als congressos que organitzem entre nosaltres.

Molts acadèmics són feliços en la bombolla. La recerca sembla inatacable.

El sistema no funciona, però si no passa res és perquè els que acaben treballant als macdonalds no diuen res: sembla un mon felic, pero en realitat molts, masses, abandonen. Pensa que l’endemà de doctorar-te no et donen plaça sinó un contracte de “postdoc”, per allargar la interinitat i pagar sous més baixos comparat amb el sector privat.

D’acord, però què passa amb qui continua fent una carrera convencional?

La qüestió clau és que els acadèmics, si no treballes en temes dignes de documentals, tenim una audiència molt minsa, som com un motor desembragat, falla la connexió amb la societat. Però ho trobem normal. Aquí sí que em va influir el que veia a Califòrnia. És cert que allà el clima va a favor de transmetre la recerca a l’empresa.

Et defensaran la recerca pura, et diran que no tota la recerca ha d’anar a l’empresa.

I hi estic d’acord! Però la recerca és molt cara. Jo veig que es retalla, no solament cada vegada hi ha menys diners, sinó que hi ha més gent demanant. Veig que la lluita contínua i cíclica per la pròxima beca i el pròxim projecte és un camí que no és sostenible, de manera que buscaré l’aplicació comercial per fer possible la recerca en lloc d’enviar sol licituds. De dilluns a dimecres faré comerç i de dijous a diumenge miraré de fer coses noves i interessants. La independència més important es l’econòmica!

Ens havíem quedat en científic jove amb dona i nen acabat de néixer aïllat a Califòrnia

El fill neix el setembre del 12 als Estats Units. Mentrestant jo anava guanyant aquell sou i no sabia ni què fer amb els diners. Tenia aquesta crisi de sentit i buscava una oportunitat dins del meu propi treball. Pensar com explicaré el que estic fent alhora que ho estic fent per a mi és el normal, ho he fet sempre. Jo no puc dir en el resum preliminar d’un article que detectar metalls és important si no ho demostro, i d’aquí ha de venir l’aplicació.

Com es produeix el salt a l’empresa?

Mentre jo estava fent tot aquest procés la meva germana havia començat a treballar amb un empresari emprenedor, al qual va acabar vinculada sentimentalment. La relació personal i familiar m’acabaria portant a l’empresa. Ells feien manteniment industrial tant de software com de hardware. Per exemple: coses rutinàries als pàrquings. Gent que sortia cada matí a canviar peces segons plans de manteniment. Van arribar a tenir 70 treballadors. Però va venir la crisi. Es van quedar amb 15 treballadors i pensant què fer. La solució va venir per la innovació.

La relació personal i familiar és un atzar, però encara no explica exactament el “com”.

Gràcies a l’instint del veritable emprenedor. Un home que a penes tenia algun estudi més enllà de la secundària em va venir a dir a mi que havia “llegit alguna cosa a Internet” sobre la possibilitat de detectar cotxes amb imants. Al principi vaig ser molt escèptic. Imagina’t l’atreviment: parlar-me a mi, amb les meves carreres i màsters, que has llegit no sé què ha Internet, amb la de tarats que hi ha Internet publicant de tot. Però al final ell tenia raó. El moment clau és quan em diu “dibuixa’m-ho i jo t’ho faig”. Així, tal qual. Aquí vaig caure del cavall. Jo era de pissarra i laboratori. Ell parlava de fer. Vam començar a treballar en tecnologia dels sensors, per a la detecció de metalls i a partir d’aquí la detecció de cotxes i la gestió d’aparcaments, també en la protecció perimetral de plantes químiques o de qualsevol cosa, incloent treballar amb geòlegs a les muntanyes.

Va ser el xoc de dos universos paral·lels dins de la família.

Que el Javier Garcés fos l’home de la meva germana va fer que fóssim família. Però no podíem ser més diferents. Ell és un home que s’ha fet a si mateix, un lluitador. Jo un acadèmic amb onze anys d’estudis superiors, arrogant, ingenu. Ell donant importància a les tasques de representació en el món de l’empresa què obliguen a manegar signes externs de riquesa. I a l’altre costat un excursionista antisistema però amb deliris de grandesa intel·lectual, com jo. Però ell va tenir l’instint correcte, ell va tenir raó. Ell va estar empenyent i empenyent, posant recursos.

La gestió d’aparcaments va ser la primera aplicació comercial de sensors de metall.

Efectivament. A l’aparcament del Col·legi Major Penyafort, de la Universitat de Barcelona, vam fer les primeres proves. Allí vam obrir un laboratori, el Penyalab, organitzat com un de tants cercles d’interès dels estudiants, que fan teatre, dansa, esport i mil coses. El col·legi major, on jo vaig estar, és un lloc molt especial, amb estudiants de totes les disciplines. L’ambient afavoreix l’intercanvi interdisciplinari. Vam poder fer coses concretes: primer provar els sensors de cotxes, però avui hi ha les impressores 3D que permeten als estudiants treballar ara amb l’última tecnologia.

La interdisciplinarietat és una de les teves inquietuds fonamentals

Absolutament. Pensa que per a construir un sensor de cotxes vam combinar quatre enginyeries: mecànica, electrònica, informàtica i de telecomunicacions. Perquè el principi és senzill, és una brúixola. Tu posa una llauna de tonyina davant d’una brúixola i l’agulla es mou si mous la tonyina. Un cotxe és una gran llauna de tonyina. Però la dificultat és fer l’aparell concret que s’ha d’instal·lar al pàrquing. No és més gran que un paquet de tabac. És alumini i xapa: plou, t’ho trepitgen els cotxes. Ha de rebre alimentació elèctrica. Vam trigar en entendre que la bateria era impossible. Ho vam solucionar fent un petit solc per allotjar un fil que connectava tots els sensors i agafava el corrent d’un fanal. Però abans d’això encara s’ha de saber pensar d’una altra manera. Quan era estudiant el paradigma del magnetisme era fer un disc dur cada cop més potent. Però jo no ho necessitava, jo volia aparells senzills, simples, barats de fer.

Els teus sensors de cotxes detectarien la presència de cotxes i farien una mapa en temps real de l’espai disponible a l’aparcament.

Sí, i per fer això a més de detectar la presència del cotxe han d’enviar dades a Internet. Hi ha moltes aplicacions que es poden fer situant aparells d’electrònica senzilla sobre el territori i connectant-los a Internet. Això és així perquè a tot arreu hi ha cobertura. Per exemple una xarxa de sensors et fa un mapa de CO2 que serveix per vigilar la qualitat de l’aire i també pot mesurar la contaminació o detectar incendis de forma precoç. Un sensor es basa en un material que exposat al CO2 canvia la resistivitat elèctrica, cosa que es pot mesurar Però per exemple, per tornar al col·legi Penyafort, també vam fer un mapa de soroll amb una cosa simple com els micròfons, i així si algun estudiant no deixa dormir els companys el poden enxampar i avisar-lo. Tot projectes desenvolupats per estudiants, evidentment.

Fer créixer empresarialment els sensors és cosa de tècnics i comercials. En canvi el científic continua pensant, i he vist fotos teves a la muntanya, ficant-te en coves, instal·lant imants.

Hi ha un institut oficial txec de geologia i jo aquesta vegada vaig ser jo qui els acaba dient allò que em diu el cunyat, “dibuixa’m-ho i t’ho faig”. M’acaben comprant instruments i serveis. Però com? Doncs gràcies a un amic geòleg anglès que treballava per a ells. A més de l’amistat ens unia l’interès per la muntanya. Per als geòlegs la muntanya és la seva feina i la seva vida, i jo era excursionista. “Inquietud interdisciplinària” vol dir que m’agrada sentir-li explicar què fa i com resol problemes. Al final l’acompanyo. La geologia és clau en enginyeria civil. Les carreteres i els ponts es fan sobre muntanyes. Les muntanyes són masses de roca i terra que es mouen contínuament. Els geòlegs ho han de mesurar. Feien servir regles i barres metàl·liques. Però vaig veure que si posava un sensor dels nostres, dels pàrquings, i un tros de metall, la mateixa tecnologia permetria detectar com es mou una massa de terra i roca en relació amb una altra. D’aquí va venir l’aplicació en enginyeria civil de la tecnologia dels sensors magnètics de presència de cotxes als aparcaments.

Si tens la tecnologia desenvolupada trobar-li més aplicacions és ampliar el negoci.

La capacitat empresarial ens dóna un avantatge. Una cosa és fer una gran presentació multimèdia de la smart city i de la tecnologia que ve, del futur imminent, tot així eufòric i optimista. Però una altra cosa molt diferent és la capacitat industrial de fabricar deu mil sensors iguals, reals, deu mil aparells en caixes, pel mes que ve. Nosaltres això ho podem fer.

Com protegeixes la tecnologia, ho patentes?

La patent és una cosa antiga. Patentar és car i és paperassa. Almenys a mi no m’han convençut. Això va contra de la saviesa convencional de les escoles de negocis, però si en comptes de patentar ho publico a Facebook i Google plus impedeixo que altres ho puguin patentar, i provoco que si algú té interès ens hagi de buscar a nosaltres per fer sorgir una aplicació molt personalitzada. Ens ho podem permetre per la capacitat industrial. Sense aquesta, què és la propietat de la tecnologia?

Dones molta importància a l’audiència a Internet, als followers

És l’audiència, i és una moneda legítima. Tinc més de trenta mil persones seguint-me, poden rebre el contingut directament. Pensa que el sistema de transmissió del coneixement deixa l’acadèmia en molt mala posició. Jo vull estar a l’acadèmia, m’interessa, tinc set o vuit coses publicades a Nature. Però saps com va la publicació d’articles? L’altre dia veia un article a Nature. Un pdf de quatre pàgines a 32 euros. Quatre pàgines i vint autors! Pensa que per 12 euros al mes tens tot l’audiovisual del món a Netflix! Aquesta gent no solament l’ha rebut gratis, sinó que cobra per publicar-te, cobra de la publicitat, i els que ho han revisat han treballat gratis. Però el CEO de l’empresa editora Elsevier va cobrar més de quatre milions de lliures esterlines el 2013 segons la Viquipèdia.

Però tothom vol publicar, tu coneixes un científic i abans dels deu primers minuts ja t’ha dit que si no publica està mort, tu mateix m’ho has dit

Home sí, perquè qui tingui Natures tindrà beques. No hi ha tantes empreses editores grans, i jo no ho sé, però no costa d’imaginar el lobby, fent els amics adequats a Brussel·les per assegurar aquesta posició de poder, per assegurar que qui tingui Natures continuarà tenint beques. Però seran diners del projecte de recerca, per tant diners del contribuent. Amb l’audiència directa a Internet i evitant el sistema de les patents hi ha un paradigma que es trenca. El triangle de l’audiència, l’acadèmia i l’empresa és un paradigma nou, perquè el difícil és tenir les tres coses alhora: no ser només un que no està tancat a l’acadèmia, no ser només una empresa fabricant de coses i no ser només una mena de científic youtuber. No: és ser tot això alhora.

Col·loques el científic al centre.

El científic és com una artista que crea coneixement. Jo entenc que si algú fa recerca bàsica no pensarà en muntar una fàbrica, però també pot aspirar a tenir audiència, a explicar el que fa. La gent que paga pel treball del científic indirectament, o sigui el contribuent, ho valorarà més positivament si ho entenen. L’èxit del futur demanarà esforç, com sempre, però també interdisciplinarietat, que vol dir humilitat, i també estructures lleugeres. El treball en equip crea ansietat, perquè evocaràs el passat quan estaves tan còmode en la teva parcel·la, i tindràs por del futur perquè no sabem què ens portarà el futur. Però jo veig això com un pas evolutiu, una cosa similar a passar de bacteris aïllats a organisme multicel·lulars.