AHOJ

El gener de 1977 un grup de txecoslovacs de l’oposició al règim comunista del moment va demanar al govern, a través d’un document públic, que complís amb acords als quals s’havia compromès en matèria de drets humans a la Constitució txecoslovaca de 1960, en acords de la Conferència de Helsinki de 1975 i en acords de les Nacions Unides de 1976.

El document es va anomenar Carta 77, i es va oferir a la gent l’opció d’afegir-s’hi firmant-lo. Václav Havel, el més conegut a Catalunya, o l’únic, va ser un dels promotors del text i un dels primers en signar-lo.

L’oposició va ser hàbil. No va proposar alternatives ni va fer grans proclames. Es va limitar a demanar al règim que complís amb el que signava pel món per promoure la noció que respectava els drets humans. La histèria repressiva de la reacció del règim va ser prou eloqüent: l’acció va tocar nervi.

Els signataris de la Carta 77 van patir assetjament policial, presó, invitacions a l’exili. Eren intel·lectuals i artistes joves. Václav Havel tenia 31 anys el 1977. Però també hi havia gent de la generació anterior, comunistes reformistes derrotats el 1968.

Avui els nens i nenes txecs aprenen a l’escola que la Carta 77 va salvar la dignitat del poble durant la dictadura comunista. En realitat van signar el document poc més de mil persones, menys del 0,007% de la població. La xifra demostra la terrorífica eficàcia de l’aparell repressiu en un estat policial comunista.

Al mateix temps, posa en perspectiva les dimensions de la “lluita” dels txecs contra el comunisme. Des de fora potser ho percebem amb una certa distorsió. La majoria de la població es va haver d’acomodar i va aprendre a viure amb el règim, no va tenir més remei.

De Havel es deia que salvava la “consciència” de la nació, la qual cosa és certa. Per això té aquest estatus de monument i de patrimoni nacional i dóna nom a l’aeroport de Praga.

Però també precisament per això hi ha una part important de la població txeca que el va odiar i encara avui menysprea el seu llegat, incapaços de suportar la seva autoritat moral i, en general, tot allò que els columnistes de la nostra dreta cultural anomenen “bonisme”.

Del 27 al 31 d’octubre se celebra el Designblok, un gran festival de disseny que s’ha consolidat com una de les grans ocasions de la vida cultural i social de Praga a la tardor. Podeu seguir el programa en anglès i explorar els actes concrets.

Aquest any coincideix amb la festa nacional del 28 d’octubre, i previsiblement tots els actes estaran petats de gent.

Designblok és una cita ineludible per a qualsevol amant del disseny, esteta o esnob que es mogui per Praga. Des de la moda fins als cotxes, passant pels mobles i el material d’oficina, hi està representat tot el disseny que es fa al país.

Està en anglès, fet des del Regne Unit i està aturat des de febrer del 2015 després de dos anys. Feia un seguiment de notícies de cinema (festivals, projeccions) i això ja no és actual, però també informa d’edicions de DVDs i altres qüestions més permanents d’informació històrica i artística relacionada amb el cinema, o té coses com aquest racó amb tots cinemes independents de Praga ben endreçats en un punt. La llista conté els que ja coneixeu més alguna cosa que no hauríeu de passar per alt, com el Ponrepo, l’equivalent a la Filmoteca. L’enllaç del blog no funciona, però el programa de la filmoteca és ben ric i es mereix ser comprovat regularment. A la llista tampoc hi ha el Kino Pilot del barri de Vršovice, perquè és l’última incorporació, un cinema d’abans de la guerra que uns entusiastes han restaurat i tornat a engegar.

Que Praga és una ciutat amb molt d’oferir als cinèfils ja ho hem vist més d’una vegada en aquest bloc. Ara del 6 al 12 d’octubre una distribuïdora de cinema organitza als cinemes Lucerna i Evald una panoràmica del més interessant dels festivals de Venècia, Berlín i Cannes, es diu Be2Can. Que vagi de gust.

El cinema a l’aire lliure fa estiu, i a Praga està proliferant d’una forma extraordinària gràcies a les noves tecnologies de projecció i a la inquietud cinèfila dels activistes culturals de les noves generacions, entestats en treure de casa els praguesos que no fem vacances.

El cinema d’estiu dóna l’oportunitat de veure cinema al cinema, amb pantalla gran i so decent, lluny de les pantalles electròniques que tenim a casa. Per publicitat, o per mandra, tendim a creure que són suficients, quan només són substituts de qualitat entre dolenta i infecta.

En segon lloc, permet tornar a veure clàssics, pel·lícules de qualsevol altra època, al marge de les novetats i del cine per a nens i adolescents subnormals que domina les multisales.

Una simple recerca de “letni kino praha” al Google us donarà llocs, horaris i programes. Però si en podem recomenar dos, casualment un a cada banda del riu, serien aquests.

Estació de càrrega de Žižkov (Nákladové nádraží Žižkov)

Un espai increïble,  arquitectura funcionalista en ús industrial, econòmic, salvada com de miracle, gràcies a l’activisme, de la santa aliança entre els profundament corruptes polítics de la ciutat i la màfia immobiliària, tot i que sempre cal dir “de moment” (podeu llegir sobre el lloc a la web oficial del turisme de la ciutat).  Avui s’hi fan accions culturals i artístiques, entre elles cinema d’estiu (programa del mes de juliol).

Cinema d’estiu al terrat de la Galeria Nacional a Holešovice

De nou, és evident la debilitat d’aquest bloc per l’arquitectura funcionalista de Praga. L’edifici de la Galeria Nacional a Holešovice s’apunta a la moda del cinema d’estiu oferint la magnífica terrassa que el corona, i que ja només per les vistes dels vespres d’estiu i sobre aquesta ciutat nostra ja val la pena (programa).

El setmanari Respekt és un dels més importants i respectats del país. Forma part d’un grup de comunicació propietat de Zdeněk Bakala, un oligarca txec (wikipedia en francès, alemany). Els milionaris no compren mitjans per diners sinó per prestigi, influència i també vanitat, per què no.

Bakala, d’acord amb el patró neoliberal, ha fet els diners en el sector energètic, és a dir a partir de masses de clients captius i gràcies a una regulació estatal favorable.

Els periodistes i intel·lectuals entorn del setmanari Respekt són del millor que dóna de sí la cultura txeca, la revista està molt ben feta i reflecteix bé la vida del país. Obviant l’angunieta que fa la manera com no parlen mai dels negocis de l’amo, és una revista digna.

Tradicionalment, Respekt fa un número doble a finals de juny i finals de desembre, per Nadal, i la setmana següent no surt. El número és doble perquè té un suplement de literatura, amb ficció i poesia i il·lustracions originals.

En el número d’aquest estiu hi ha un suplement literari dedicat a la literatura espanyola estrictament contemporània, amb textos de Rikardo Arregi, Pilar Adón, Carlos Be, Pablo García Casado, Miren Agur Meabe, Lorenzo Silva, Rosa Ribas, Alfonso Zapico i Ernesto Pérez Zúñiga, amb il·lustracions de Jorge González. Hi ha una entrevista a Jesús Ruiz Mantilla, feta per l’escriptora i hispanista txeca Markéta Pilátová.

El suplement literari de Respekt és totalment admirable i que jo sàpiga és inimaginable en un setmanari d’informació general a Espanya o Catalunya.

Miroslav Šašek (1916-1980) es va exiliar el 1948, quan els comunistes van guanyar les eleccions i van fer un cop d’estat, i ja no va tornar. Va estudiar arquitectura, i es pot dir que l’ull de l’arquitecte es nota en la precisió amb què dibuixava els edificis quan anava pel món fent els llibres de viatges que el van fer famós. Es titulaven “this is” i després una ciutat, començant per París (1959) fins a This is Historic Britain (1974, reeditat el 2008 com This is Britain).

En l’obra gràfica de Šašek hi ha molt més que la precisió de l’arquitecte. Hi ha una mirada de gran artista, amb un gran sentit de la llum i el color. Però sobretot hi ha una ànima sensible i afable contemplant la humanitat, amb humor, tendresa i una exquisida sofistació estètica que ens transporta a l’atmosfera optimista de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta.

Aquí teniu una llista dels seus llibres. Si voleu aprofundir teniu per exemple aquesta web fan i la web de la fundació dedicada a conservar i promoure la memòria de l’artista, amb l’obligada finestra a FB, i per cert si us dediqueu a la il·lustració us poden interessar premis i beques.

Actualment l’editorial Baobab recupera des de Txèquia l’obra de Šašek, en magnífiques reedicions dels seus llibres.

(Aquesta nota us arriba dins de la pretensió d’aquest bloc de presentar aspectes remarcables i estrictament originals de la cultura txeca).

Torna el festival de teatre en anglès Fringe de Praga: a partir de divendres que ve, el 27, durant 9 dies, teniu 52 produccions en vuit espais de Malá Strana o allí mateix, en un total de 273 representacions. Les entrades costen 100-150 corones txeques, entre quatre i sis euros (aquí el programa, aquí el xup-xup del FB).

La varietat dels espectacles és gran i la informació disponible és tota positiva i escrita amb l’irritant to “nice” d’aquesta mena de coses, que és tan fals. Per tant, triar un espectacle té alguna cosa de loteria, però val la pena provar si us interessa el teatre perquè el nivell (tècnic) és alt.

“Fringe” vol dir “marge”. Aquí la marginalitat i la bohèmia són una il·lusió estètica, sense fonament: el festival compta amb l’explotació del treball gratuït dels voluntaris que vénen (això diuen) de l’estranger i que per tant, probablement, són fills de papà sense res millor per fer. També té el suport, entre altres, d’institucions txeques i hotels de luxe i aquella companyia d’un milionari de Silicon Valley dedicada al foment del transport urbà pirata.

Obviant la constant pressió de la maquinària organitzativa provant de prendre el públic per idiota, val a dir que el festival, que arriba a la quinzena edició, és un muntatge important en la vida praguesa i val molt la pena.

Viure en anglès a Praga

Una de les coses que comporta la condició d’expatriat és aprendre anglès, a part de l’idioma del país. La gent de parla anglesa, com se sap, té una tremenda facilitat per reproduir les seves formes de vida allí on va. Això vol dir que (quasi) es pot viure en anglès a Praga si ets nordamericà, anglès, australià, etc., treballes en una multinacional, parles anglès a la feina, etc. 

A part dels parlants natius, que són molts, cal sumar-hi la gent de tot el món que parla (parlem) anglès, més la infinita demanda de la població txeca que estudia anglès, i el resultat és massa crítica de públic per a una gran quantitat d’iniciatives.

Aquesta potent i molt coneguda web per a expatriats cobreix en llengua anglesa literalment tots els aspectes de l’existència de l’estranger a Praga i és la via d’accés per excel·lència a tota mena serveis i productes oferts en anglès. Segurament aquesta web ha contribuït a matar The Prague Post, un setmanari que va existir en paper vint anys fins que el 2013 es va concentrar en la web i enguany ha fet fallida.

Però si ens concentrem en la vida cultural, una de les iniciatives més interessants és la retransmissió en directe i en diferit del més selecte del teatre i la música de Londres i Nova York en algunes pantalles de cinema de Praga, com les dels cinemes Světozor al centre o bé l’Aero al barri de Žižkov. Les retransmissions se solen omplir, i el públic és sobretot una interessant mostra sociològica d’empleats de multinacional, professors d’anglès i txecs cultes.

Si la vida us porta a Praga no està clar que aprengueu txec i potser ni us cal, però el que podeu fer en qualsevol cas és millorar l’anglès.

Les obres de rehabilitació del Kino Pilot a Vršovice continuen a bon ritme. L’obertura és imminent. La web no està actualitzada però la pàgina del facebook està activa.

Els cinèfils estem per tant d’enhorabona. Als cines Světozor, Aero i Bio Oko s’hi afegeix un quart. Tots estan estratègicament repartits per la ciutat, com si no volguessin competir pels clients que viuen a prop, i a Vršovice no hi ha res semblant. Per tant encaixa perfectament.

Amb el Kino Pilot el carrer Krymská, el Hipsterstrasse de Praga, guanya un establiment important que completa l’oferta dels bars i restaurants ja present.

Aquest cinema ja va acollir el mes de novembre passat la pel·lícula 13 dies d’octubre, en una projecció organitzada pel Casal Catalanotxec.

Pel març es podran veure a la Filmoteca, a Barcelona, les úniques quatre pel·lícules sobre obra de Milan Kundera, abans que l’escriptor prohibís més adaptacions. Tres són txeques dels anys seixanta, una és nordamericana dels anys vuitanta, La insostenible lleugeresa del ser, amb Daniel Day-Lewis i Juliette Binoche. El cicle és una col·laboració amb el Centro Checo de Madrid.

foto: llull.cat

Jan Schejbal acaba de publicar la traducció al txec de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. Diu que si té èxit pot obrir camí a la literatura catalana a Txèquia. Parlem d’això i, entre altres coses, del seu diccionari txec-català, culminació de tota una vida d’home de lletres, dedicat a promoure la literatura catalana en l’espai txec i a traduir i formar traductors. Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Admet que no pot evitar ser perfeccionista i que la literatura és encara el seu verí preferit. Continua ple d’energia i projectes col·laborant amb el lectorat de català de la Universitat Carolina. Ens trobem al cafè Louvre, com a bons praguesos, i continuem la conversa per correu electrònic.

(Al final de l’entrevista trobeu una relació de les traduccions i els treballs de Jan Schejbal.)

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

Com ha anat el procés de traduir?

Hi he dedicat un any de treball, compara-ho amb els vuit anys que diu l’autor que li va costar escriure-la. Amb el Jaume Cabré ens coneixem des del 1992, jo vaig llegir tots els seus llibres, i traduir Jo confesso va ser una feina molt agradable, fins al punt que li vaig escriure que la seva novel·la es traduïa per ella mateixa, perquè ell és enormement generós i atent i estava sempre a la meva disposició per a qualsevol consulta –però és així amb tots els seus traductors.

També se sap que treballes en un diccionari de txec-català. Com està el projecte?

És el resultat d’una vida de traduccions. Cada traductor es fa el seu diccionari, en principi com una eina d’estudi i treball. Jo vaig començar des del primer dia omplint fitxes amb bolígraf i arxivant-les en capses de sabates. Un ajut del govern d’Andorra va donar un impuls decisiu per convertir els materials en un diccionari, més aviat, en dos diccionaris, txec-català i català-txec. Ja hi trigo molt i conec les expectatives de totes les parts interessades, sobretot dels seus futurs usuaris, tant els estudiants com els traductors. Així que ara concentro totes les forces per ultimar els dos volums. Em mantinc optimista i espero que a la primavera d’aquest any ja podré ser més concret.

Parlem del teu principi. D’on surts?

Vaig néixer a Jičín, a Bohèmia Oriental. El meu pare era sastre, oriünd d’un llogarret petit a uns 80 km al sud-est d’allí que després de l’aprenentatge treballà a Viena i a Praga. Va ser una persona culta, parlava unes quantes llengües i tenia una biblioteca envejable. Tots els seus avantpassats van ser pagesos, potser néts dels néts dels colons alemanys que al segle XII poblaren aquells racons selvàtics. Segons el cens dels súbdits del 1651 ja eren bons txecs i catòlics. El meu cognom vol dir “s’inclinava”, tanmateix pot tenir l’origen alemany. El substrat alemany en el poble txec és ancestral, com també un esperit pragmàtic que jo veig com una herència jueva. M’he dedicat a la genealogia de la meva família. He arribat fins al segle XVII, però no hi puc seguir més enllà perquè els registres parroquials de naixements, matrimonis i òbits no comencen sinó després de la Guerra dels Trenta Anys.

D’on ve la vocació lingüística?

Potser els gens del meu pare i també l’admiració que hi sentia. Recordo un moment clau. El pare ja no vivia i l’home de la meva germana va aparèixer amb un manual d’espanyol, i em va interessar. Vaig començar a estudiar de forma autodidacta, i vaig començar a mantenir correspondència amb espanyols. Estem parlant de mitjans del anys cinquanta.

En plena dictadura d’esquerra vostra i de dreta nostra es podia fer?

Sí, i també amb Amèrica Llatina. Vaig estudiar formació professional relacionada amb el paper, i quan vaig acabar l’any 60 em van enviar a una fàbrica de paper a Praga perquè anava així, l’Estat t’assignava un lloc de treball, i tu l’acceptaves. Vaig viure a Vinohrady, amb un oncle, prop d’un hotel on s’allotjaven membres de la Unió Mundial d’Estudiants. Em vaig fer amic de cubans i colombians que feien estades d’estudis, els ensenyava la ciutat i tot això. Encara no estava orientat a les humanitats, perquè volia entrar a la facultat d’econòmiques i fer comerç exterior.

Això era molt difícil, perquè era un lloc que permetia relacionar-se amb l’estranger, fer diners i tocar divises, i se’l reservava l’elit del règim.

Efectivament. El que vaig decidir estudiar, al final, va ser una combinació d’espanyol i arts plàstiques a la facultat de filosofia. Recordo que érem sis, i recordo la professora Diana Moix, filla de Josep Moix, comunista català exiliat a Praga, exministre de la República i exalcalde de Sabadell.

Era aquella petita comunitat d’exiliats comunistes catalans i espanyols de què parla Teresa Pàmies a Testament a Praga.

Sí. La Diana Moix ens ensenyava fonètica de l’espanyol, i com que era catalana la vam convèncer perquè ens donés les primeres nocions de català.

La cultura catalana a Txèquia sol ser un “descobriment” de la gent que fa estudis hispànics. A tu, exactament, què t’hi va portar?

Mentre estudiava em va cridar l’atenció la pintura catalana, des del Mestre de Sant Climent fins a Antoni Tàpies. Per saber més d’aquella cultura em vaig preguntar com seria la literatura. Com que no havia traduccions no hi va haver més remei que aprendre l’idioma, i aquí va ser on va intervenir la professora Moix al principi, i després vaig ser autodidacta. Durant el servei militar em vaig dedicar al català. Davant la perspectiva d’un avorriment interminable, d’estar un any esperant Godot en uniforme, em vaig dedicar a parlar amb el magnetòfon, conjugar verbs i aprendre vocabulari.

Què vas fer en acabar el estudis?

Entre 1966 i 1974 vaig treballar al departament de relacions exteriors del Ministeri de Cultura, vaig estar en contacte amb escriptors estrangers i traductors i ja vaig veure que tot aquell món era molt més interessant que la política i el funcionariat.

Dins d’aquells anys hi ha la invasió de 1968 i la supressió violenta de la Primavera de Praga. La repressió que va seguir va afectar molt la gent de la cultura. Com ho vas viure?

Sí, no m’agrada parlar de tot allò, però efectivament, l’atmosfera va anar empitjorant, i per a molts l’editorial Odeon va ser un cert refugi, una illa de llibertat, basada en la cultura literària. Hi vaig trobar un col·lectiu formidable, tots especialistes de primera categoria, cadascú volia oferir les millors mostres literàries del seu domini lingüístic. I a més, gent represaliada, que no podia publicar, hi va trobar una forma de treballar i guanyar-se la vida fent treballs editorials i signant amb pseudònims. Hi vaig treballar des del 74 fins a principis del any 90 perquè després de la “revolució de vellut” em volien novament al Ministeri de Cultura, aquesta vegada com a secretari del viceministre.

L’editorial Odeon era una empresa pública dedicada a editar sistemàticament literatura de tot el món. Això s’ha d’explicar una mica, perquè és inimaginable per al lector català d’avui.

Odeon era l’instrument del Ministeri de Cultura per fer arribar a la població literatura no solament de tot el món sinó de tots els temps. Rebíem revistes literàries i estàvem organitzats per idiomes i perfectament informats.

S’editava sense considerar l’economia i el Ministeri de Cultura assumia les pèrdues?

Es venien molts de llibres, es movien diners. D’un èxit es podien arribar a vendre desenes de milers exemplars, en el cas de la novel·la negra fins a cent cinquanta mil. Publicar-ne més el Ministeri no permetia, a més a més, la quantitat de paper de què podia disposar Odeon era limitada, o sigui “planificada”. El 1988 va sortir un volum de narrativa catalana amb Espriu, Calders, Rodoreda, Pedrolo i Miquel Àngel Riera i se’n van vendre trenta-tres mil exemplars.

A això no arriben, ni de lluny, la immensa majoria dels escriptors catalans d’ara.

Els redactors no ens preocupàvem de l’economia, però teníem gent fent un treball de promoció seriós, amb un club de lectors que va arribar a 250 mil membres. Com he dit es publicava novel·la negra, pensada per vendre’s molt. Era un altre món: la major part de la gent no podia viatjar a l’estranger, no hi havia tanta televisió ni tant de cine, no existia Internet. El llibre ocupava una posició dominant en la cultura, era una finestra oberta al món.

Amb tot, Odeon no va sobreviure el capitalisme i a principis dels noranta va fer fallida.

Solíem deixar les tirades a un gran distribuïdor, que va començar a endarrerir-se en els pagaments i a no pagar, fins que va fer fallida. Però en general el capitalisme i el canvi d’època van desplaçar el llibre a un lloc secundari. La gent va començar a viatjar, a fer negocis, va tenir moltes més oportunitats vitals i estímuls. Vist amb perspectiva és lògic que el llibre perdés posicions.

Com veus la indústria editorial txeca avui?

D’entrada es publica massa cosa de qualitat problemàtica, 18.379 títols l’any últimament. Els llibres solen ser cars, jo entenc que si cobres 12 mil corones (uns 445 euros) de pensió t’ho hagis de pensar molt abans de pagar 500 corones per un llibre. Però amb el preu del llibre i l’IVA dels llibres a penes hi ha diners per repartir entre el llibreter, el distribuïdor, l’editor, l’autor i les parts implicades. És molt difícil de resoldre.

Tant el cas txec com el català són dues cultures que fan mercats petits. A Catalunya hi ha conseller de cultura nou i els intel·lectuals ja li han enviat pels mitjans missatges on bàsicament li demanen diners, amb una fe desmesurada en el poder de l’Estat i de les polítiques públiques.

Sí que hi ha paral·lelismes per això que dius. Com ja t’he dit el canvi d’època ha desplaçat el llibre i el mercat és el que és. El poder pot ajudar o pot perjudicar, per exemple és lamentable que a Txèquia s’hagi retallat en les xarxes de les biblioteques municipals. Però el que es pot esperar del poder públic és limitat.

Tornem al teu treball amb la literatura catalana als anys setanta. Deies que la teníeu perfectament detectada.

Sí, gràcies a les revistes Les Lettres Françaises i Europe, que ressenyaven traduccions del català al francès i parlaven dels autors i gràcies també als meus contactes personals. Es tractava de decidir què publicar, perquè no s’havia traduït res dels dels temps de Verdaguer i Guimerà. Pensa que el 1906 Terra Baixa va tenir èxit representada normalment al Teatre Nacional, i fins a després de la guerra alguns teatres aficionats la tenien al repertori. Però bé, entre la gent que col·laborava amb Odeon hi havia un traductor que va arribar a traduir tres contes de la Rodoreda, publicats el 1969 en la revista Světová literatura (Literatura mundial). Però el projecte es va aturar perquè aquest senyor va marxar a l’exili després de la invasió russa l’any abans.

El projecte el vas heretar tu.

Sí, per aquella època, després del servei militar vaig entrar en contacte amb el món literari català i va ser una reacció en cadena: escriptors, crítics i editors es van passar la meva adreça, em van venir a veure a Praga, vaig començar a rebre llibres. No vaig saber mai qui em va subscriure a Serra d’Or i l’Avenç. En canvi fins avui estic molt agraït al senyor Lluís Carulla, que em va fer enviar cent volums de Els nostres clàssics de l’editorial Barcino, i al senyor Francesc Vallverdú, gràcies al qual vaig començar a rebre llibres d’Edicions 62. Quan vaig arribar a ser el segon editor de literatures hispàniques a Odeon no es pot dir que no estigués preparat, però encara havia de preparar-me molt més.

Com vas enfocar el treball de presentar al lector txec la literatura catalana?

Amb el temps volia crear una biblioteca catalana bàsica d’uns trenta títols, alternant el contemporani i l’antic. Després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, seguia una antologia de poesia dels segles XIV i XV i després una antologia del poeta del moment, que era Salvador Espriu. Hi havia La ben plantada d’Eugeni d’Ors i Solitud de Víctor Català, i també contemporanis com Manuel de Pedrolo i Miquel Àngel Riera. El volum de narrativa que he mencionat, amb els trenta-tres mil exemplars venuts, era part d’aquest pla.

Com es decidia què publicar? Perquè suposo que alguna instància central o devia autoritzar o com a mínim coordinar i programar.

Havies de competir amb altres col·legues, els redactors de cada idioma s’esforçaven en fer entrar obres al pla general.

Com defensaves la literatura catalana davant les grans, amb més volum de producció i una maquinària més potent, per dir-ho així?

Tot això era irrellevant, el criteri era la qualitat. Nosaltres, l’empresa, volíem fer una oferta rica i variada, això era l’objectiu, i les literatures dites “petites” o menys conegudes n’eren una part necessària.

L’època et va dur a concentrar-te en l’anomenada generació dels setanta. Quins autors et van cridar l’atenció i no dubtaries en publicar avui?

No faltarien a més de Jaume Cabré autors com Jesús Moncada o Joan Rendé, Carme Riera, Quim Monzó, entre els poetes Pere Gimferrer, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas. També inclouria un vell deute que tinc amb Pere Calders, i una sèrie d’autors més joves.

La cultura catalana celebra l’any Llull. Com veies aquest autor, els anys setanta i vuitanta?

No m’hi vaig atrevir! Tampoc tenia clar què triar. No m’agradava gens veure gent relativament ben informada lligant-lo amb l’alquímia, els seus escrits sobre la matèria són apòcrifs posteriors. El Llibre d’amic i amat és en canvi una obra autèntica. El 2004 es va reeditar una traducció de fa cent anys, com un recordatori i un homenatge al seu traductor, un intel·lectual catòlic txec.

Com veus la situació política catalana?

En la tensió d’avui veig les raons polítiques i econòmiques i les raons històriques que el lector català ja coneix, però també raons humanes. Les eleccions del 27 de setembre van ser clares, quan un matrimoni no funciona el bon costum és separar-se, i si les parts són raonables no cal fer escenes innecessàries. No serà fàcil ni ràpid, però no hi veig una altra sortida.

Reconèixer el dret a l’autoderminació i fer el referèndum són la solució civilitzada, en això estarem d’acord. Ara bé, no perjudica la causa catalana la idea del nacionalisme i les connotacions negatives que el terme té a Europa Central, per la història de la regió?

En la intel·lectualitat txeca hi ha reticències davant de la idea de “nacionalisme” perquè aquí no s’entén una cosa, que el nacionalisme català té a veure amb un patriotisme i un orgull de la pròpia nació, és el mateix significat que solia tenir en txec. El catalans no diuen “patriotisme” perquè la paraula la senten contaminada pel franquisme, però és el mateix. Aquest patriotisme català és una reacció als atacs, els insults, etcètera. No entenem els boscos de banderes quatribarrades amb el triangle blau i l’estrella blanca, com si haguéssim oblidat les aspiracions dels nostres avantpassats quan eren ciutadans austrohongaresos, o els dies plens d’emocions de l’agost de 1968 i el novembre de 1989.

Traduccions de la literatura catalana al txec

per Jan Schejbal

 A. Llibres publicats

 CABRÉ, Jaume. Přiznávám, že…[Jo confesso]. Praga: dybbuk, 2015.

CALDERS, Pere. Zde odpočívá Nevares[Aquí descansa Nevares], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

CATALÀ, Víctor (Albert i Paradís, Caterina). Samota[Solitud]. Praga: Odeon, 1987.

DALMAU, Antoni. Země zapomnění. Po stezkách katarů[Terra d’oblit. El vell camí dels càtars]. Praga: Mladá fronta, 2001.

ESPRIU, Salvador. Zachráněná slova(Paraules salvades, antologia poètica). Praga: Odeon, 1980. (Conté Cementiri de Sinera i poemes dels reculls Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, Final del laberint, La pell de brau, Llibre de Sinera i Fragments…)

ESPRIU, Salvador. Laia[Laia], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes], Praga: Odeon, 1988.

MONZÓ, Quim. Průšvih na druhou[La magnitud de la tragèdia]. Praga: Faun, 2006.

MORELL, Antoni. Boris I., král andorrský [Borís I, rei d’Andorra]. Praga: Argo, 2000.

MORELL, Antoni. Protivný sníh [La neu adversa]. Praga: Argo, 2005.

ORS, Eugeni d’. Ztepilá [La Ben Plantada]. Praga: Odeon, 1982.

PEDROLO, Manuel de. Okna se otvírají do noci [Les finestres s’obren de nit[, dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RIERA, Miquel Àngel. Až nastane ticho [L’endemà de mai]. Praga: Odeon, 1983.

RIERA, Miquel Àngel. Andreu Milà [Andreu Milà], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RODOREDA, Mercè. Diamantové náměstí [La plaça del Diamant]. Praga: Odeon, 1973.

RODOREDA, Mercè. Aloma [Aloma], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

VERŠE LÁSKY A LOUČENÍ. (Versos d’amor i de comiat. Antologia de la poesia catalana d’amor dels segles XIV i XV. Praga: Odeon, 1976. Conté poemes d’anònims, de Joan Basset, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Perot Joan, Constança de Mallorca, Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume March, Guerau de Maçanet, Gilabert de Pròixita, Pere de Queralt, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi i Pere Torroella.)

 B. Traduccions publicades a les revistes literàries Plav i Světová literatura

 ALONSO, Vicent. Měsíční běl / Blanc de lluna (bilingüe). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 43-45.

ANÒNIM. Curial a Guelfa [Curial e Güelfa, fragment]. Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 11- 15.

BARTRA, Agustí. La tercera elegia [Ecce homo, fragment]. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 63-65.

BARTRA, Agustí. Kristus s 200 000 pažemi [Crist de 200.000 braços, fragment]. Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 35-38.

BROSSA, Joan. Nocturnàlia; La pàtria equivocada. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 68-70.

CALDERS, Pere. El desert; La ratlla i el desig; Un reportatge de l’esbós de la mort. Světová literatura 1970, any XV, núm. 2, pp. 60-76.

ESPRIU, Salvador. A la vora del mar; Díptic dels vivents; Assaig de càntic en el temple. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 66-67.

ESPRIU, Salvador. Letizia. Světová literatura 1973, any, XVIII, núm. 3, pp. 25-33.

FERRATER, Gabriel. In memòriam (fragment); Cambra de la tardor. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 70-72.

FOIX, J. V. És quan dorm que hi veig clar; Vaig arribar en aquell poble… Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 59-60.

MARCH, Ausiàs. Poemes I, III, XI, XXIII, XXVIII, XXIX, XLVI, LXXXII, CI. Plav 2015, any XI, núm. 2, pp. 25-29.

MARTORELL, Joanot i GALBA, Martí Joan de.Tirant Bílý (Tirant lo Blanc, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 16-20.

MOIX, Terenci. Pastitx d’estiu [de Torre dels vicis capitals]. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 40-43.

MONCADA, Jesús. Potahová stezka (Camí de sirga, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 21-25.

PERUCHO, Joan. El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz. Plav 2014, any X, núm. 9, pp. 30-32.

PORCEL, Baltasar. Una gran senyora; Alexandre, realment el Magne.Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 36-40.

RENDÉ, Joan. Molt distingida senyora Cecília (de Consultori sentimental de Cecília Babiloni). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 26-27.

QUART, Pere. Noe; Vacances pagades. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 61- 62.

RODOREDA, Mercè. Rozbité zrcadlo (Mirall trencat, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 39-43.

ROIG, Montserrat. En Jordi Soteres reclama l’ajut de Macisme(de Molta roba i poc sabó…). Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 44-48.

SALES, Joan. Nejistá sláva(Incerta glòria, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 28-32.

SARSANEDAS, Jordi. La proesa de Riter Hans von Altenberg. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 34-36.

VALLVERDÚ, Francesc. Jurament; Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos(de Cada paraula, un vidre). Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 73-74.

VILLALONGA, Llorenç. Charlus a Bearn. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 14-24.

 C. Col·laboracions sobre la literatura catalana a les enciclopèdies

Encyklopédia literárnych diel (Enciclopèdia de les obres literàries). Bratislava: Obzor, 1989.

SLOVNÍK SVĚTOVÝCH LITERÁRNÍCH DĚL1-2 (Diccionari de les obres de la literatura universal). Praga: Odeon, 1987.

SLOVNÍK SPISOVATELŮ ŠPANĚLSKA A PORTUGALSKA(Diccionari d’escriptors d’Espanya i Portugal: 164 articles sobre els escriptors en llengua catalana). Praga: Libri, 1999.

A part això, estudis sobre les obres traduïdes, publicats com a pròlegs o epílegs dins els llibres esmentats a l’apartat A, estudis i comentaris a les revistes literàries, conferències i xerrades a les universitats txeques i catalanes, biblioteques públiques, etc.

Ja hi ha programa, del 16 de febrer al 3 de març. Projeccions a Praga, Hradec Králové, Brno i Ostrava.

Al passatge Lucerna, al centre de la ciutat, hi ha una estàtua eqüestre de Sant Venceslau cavalcant un cavall mort. Com que l’animal no s’aguanta dret està penjat cap per avall. El resultat és estrany i curiós i crida l’atenció i sempre hi ha algú fent fotos.

Allí mateix, a tres minuts, a l’Avinguda Venceslau, hi ha l’estàtua “de veritat”, la de tota la vida. Fins a tal punt és una part del paisatge urbà que els praguesos la fan servir per trobar-se i queden a “el cavall” o “a la cua del cavall”.

Qui és l’artista a qui devem el Sant Venceslau en cavall mort? Quin és el sentit últim del seu missatge? Les respostes són, respectivament, “David Černý” i “absolutament cap”.

David Černý va saltar a la fama el 1991 pintant de rosa el tanc d’un monument d’homenatge a l’exèrcit de la Unió Soviètica com l’alliberador de Praga. L’enrabiada dels russos va ser indescriptible. 

El tanc rosa va ser durant anys una imatge icònica de Praga, fins que va ser retirat. La imatge era poderosa. Degradava a través del ridícul tota l’èpica militarista soviètica, antiga, masculina, lligada a la Segona Guerra mundial. Černý era un xitxarel·lo de 24 anys que escandalitzava els vells. L’exèrcit va repintar el tanc de verd i uns diputats el van tornar a pintar de rosa, en un acte de “lluita per la llibertat”. Els mitjans en van anar plens. Avui el tanc rosa és un record de l’època que es va rovellant en algun museu.

L’acció del tanc rosa va marcar la pauta de tot el que faria David Černý. És un d’aquells artistes als quals ja no cal pintar o esculpir res. L’important és la idea, el concepte. La realització en si es pot deixar a mà d’obra llogada i adequadament supervisada. Allò que compta és que les “intervencions” en l’espai públic cridin molt l’atenció, causin polèmica, surtin als mitjans. La gent les ha de voler fotografiar.

Però buscar-hi un missatge és un error. No n’hi ha cap, si no és que considerem missatge la pura buidor postmoderna. La cosa es pot defensar amb aquella xerrameca insuportable de certs crítics, i que només impressiona polítics analfabets: “la intervenció de l’artista és un contrapunt irònic que dialoga amb les veritats rebudes i qüestiona les narratives caduques del passat…”. Improviso però suposo que ja s’entén la idea.

David Černý és la millor obra de David Černý: cultiva una estètica personal “d’artista”: alternativa, independent, antisistema. Una aura personal inspirada en l’artista de l’avantguarda històrica, que sí que arriscava la marginació i el morir-se de gana.

Però Černý no podia estar més lluny de tot això: en realitat és un mestre lucrant-se amb encàrrecs que exploten els seus contactes personals amb persones del nucli dur del poder. No per casualitat és l’artista contemporani amb més obra a l’aire lliure instal·lada a la ciutat, i també per altres ciutats del món.

L’última creació de David Černý és una sèrie de 42 llesques mòbils d’acer que pesen 39 tones i representa són un cap de Kafka. Això algú ho va considerar com una solució ideal, entre restaurants, per omplir una placeta darrere un centre comercial. Amb ella l’increïble i incansable artista recicla, optimitza i maximitza els beneficis del mateix concepte aplicat als Estats Units uns anys abans.

El Lectorat de català de la Universitat Carolina anuncia la presentació de l’edició en txec de la novel·la “Jo confesso” de Jaume Cabré, el proper dijous 18 de febrer a les 17.30, a l’aula del Lectorat. La presentació serà a càrrec del mateix traductor, Jan Schejbal.

Es diu “Krteček” [cr te txec], diminutiu de “krtek”, talp. Els Harry Potter i les princeses cursis de Disney van i vénen, però ell regna en la imaginació dels nens txecs, els més petits de tots, els que encara no parlen, des que el 1957, quan va obtenir un lleó d’or a al festival de cinema de Venècia amb el primer curt.

Convertir en estrella el talp, que és una mena de rata lletja i cega, va ser una idea brillant de l’il·lustrador txec Zdeněk Miller (1921-2011). Sembla que va ser l’única bestiola que Walt Disney no va tocar, i això el va fer original. Les formes corbades, els ullassos i el nassiró vermell el van fer irresistible. Però sobretot en Krteček és bo, simpàtic i eixerit. Sempre està content, o quasi. Viu al bosc i té un munt d’amics entre les altres bestioles. Les històries són senzilles, evidents, i transmeten valors positius i l’alegria de viure en pau amb els amics i en harmonia amb la natura.

Va tenir un èxit immens des del primer dia. En vint anys es van fer una seixantena de curts, que van generar llibres il·lustrats. Després del primer capítol, l’autor va decidir que en Krteček no parlés i només emetés interjeccions per expressar estats d’ànim i emocions. Eliminar la barrera lingüística va ser una jugada mestra per fer-lo arribar a tot el món. Avui es calcula que és a 80 països.

A Praga i a tot el país ha generat un considerable imperi comercial. El veureu per les botigues estampat en tota mena d’objectes. Ho gestiona tot amb mà de ferro, una ambició descordada i un completa falta d’escrúpols la néta de l’artista, la qual, segons la Viquipèdia txeca, ha arribat a acords amb una televisió xinesa per a fer més capítols, s’ha dit que ignorant la voluntat de l’avi.