AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

La primavera de Praga vista des d’un bistro: Proti Proudu, a Karlín

Deixa un comentari
foto:protiproudu.cz

No sé si es pot dir “bistro” però em fa una mandra colossal buscar-ho. En txec és un préstec del francès. Es refereix a l’establiment amb menjars senzills, amb més oferta que un cafè però sense pretendre ser un restaurant. Són llocs per esmorzar i dinar els dies de feina. Recordem que el costum local és dinar poc, lleuger i ràpid.

És una paraula del moment a Praga. La primavera aquí no arriba sinó que es proclama, i si es pot veure des de la terrassa d’un bistro millor. El bon temps, l’inici de l’estació càlida i el nombre creixent de llocs on es pot menjar bé conviden a l’optimisme.

Karlín és ple de llocs d’aquests, nous i interessants. Un dels més nous és el Proti Proudu (“a contra corrent”). L’interior juga amb el doble sentit de corrent: “anar a contracorrent” dóna un toc alternatiu i chic, que en un barri ple de multinacionals és una il·lusió estètica. Alhora té una decoració mínima i original (i baratíssima) basada en cables elèctrics.

Potser perquè els amos són experiodistes serveixen els entrepans embolicats en un papers que imiten el paper de diari…

La web està només en txec, el que dóna la idea justa del que esperen de la clientela no nativa. Una galeria de fotos de gastroporno i interiorisme us permetrà fer-vos una idea.

Aquesta entrada s'ha publicat en dinar, esmorzar, viure a Praga el 10 de maig de 2016 per antoni

L’urbanisme que ve a Praga: la unió de Žižkov i Karlín a través de Florenc

Deixa un comentari

S’ha presentat un nou Central Business District que ha d’unir en un continu d’edificis administratius la zona que va de darrere l’estació de Masaryk fins a l’estació d’autobusos de Florenc i els límits de Karlín. La visualització que ha començat a córrer és aquesta bella monstruositat que podeu veure a la web de la TV txeca (més avall hi ha un vídeo).

La imatge permet veure a dalt a la dreta l’estació de Masaryk, a sota a la dreta el museu d’història de Praga, per tenir una idea de l’escala del segle XIX i l’escala del segle XXI (foto: Česká Televize)
foto: Česká Televize

Aquesta meravella de l’univers surt del taller de Zaha Hadid, l’arquitecta anglesa d’origen iraquià traspassada fa poc. Darrere hi ha el grup Penta, un dels quatre o cinc conglomerats oligàrquics que dominen l’economia txeca, d’una més que provada eficàcia ferotge. La primera part estarà llesta, diuen el 2019, i tot el conjunt el 2023, i la inversió prevista és de 6 mil milions de corones txeques, uns 225 milions d’euros.

És cert que la zona, actualment, està deixada i degradada, i que aquestes grans intervencions en el paisatge urbà és més fàcil que vinguin del capital privat. La visualització que es pot veure aquí permet fer-se una idea de l’escala del projecte. Si us fixeu en la imatge de dia, a la cantonada superior dreta de la imatge hi ha dues teulades de doble vessant amb claraboies per deixar passar la llum. A la cantonada inferior dreta hi ha un edifici de tres cossos. El primer és l’estació Masaryk i el segon el Museu d’Història de la Ciutat, i permeten fer-se una idea de l’escala amb què es construïa al segle XIX.

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 7 de maig de 2016 per antoni

Els científics catalans i valencians de Praga a l’Ara

Deixa un comentari
foto: Alexander Dobrodovský Newsweek CZ ara.cat

El diari Ara publica el reportatge sobre els científics catalans i valencians que va aparèixer en txec a la revista Newsweek i reprodueix les mateixes fotos, per a les quals els van vestir de young bright things amb els colors catalans. El que diuen, amb matisos i variacions individuals, jo ho explicava un d’ells, el Salvador Lladó, en una entrevista en aquest bloc pel gener.

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 24 d'abril de 2016 per antoni

Dinar al bistro de la FAMU

Deixa un comentari

Nova secció! Llocs per a dinar!

Ep, avís important per al turista català que fa gana caminant: el que s’entén per “dinar” a Praga no té res a veure amb el que es fa a Catalunya.

1) Es fa al voltant de les dotze del migdia; 2) és més frugal i escàs; i 3) es pot fer per 100-150 corones txeques, uns 4-6 euros.

Sí, exacte, és l’horari europeu: la gent menja una mica i continua treballant i estudiant, per a plegar a les cinc. (Han començat a les vuit, al migdia tenen gana, pleguen a les cinc, les notícies dels vespre i les funcions de teatre són entre les set i dos de vuit…)

Dit això, passem a presentar llocs interessants. El primer de tots és el bistro o “Klub” de la FAMU, l’escola de cine. Té l’enorme avantatge d’estar al cor de la ciutat, al Teatre Nacional. Exactament darrer del Café Slavia. S’ha d’entrar a la FAMU i baixar a un soterrani.

El menjar d’estudiants, però cuidat, hipster, modernet, amb molta verdureta sense fanatisme: per exemple puré, espinacs i carn de bou cuita a l’estil del gulaix.

Molt recomanable, a la pàgina del FB tenen el menú setmanal, en txec i anglès.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en dinar, viure a Praga el 19 d'abril de 2016 per antoni

La qüestió del nom de Txèquia, a Vilaweb

Deixa un comentari

La qüestió està prou ben explicada a la primera pàgina de Vilaweb, tret que curiosament no es menciona que el nom “Czechia” és oficial… en anglès. Els esportistes olímpics duran el nom del país en anglès. També s’aplicarà a la indústria exportadora, al cervesa txeca i els Skoda Octavia que tenen tants taxistes de Barcelona passaran a ser “Made in Czechia”.

En txec serà “Česko”, amb un signe damunt la ce que és propi del txec i altres llengües eslaves, i que fa que la lletra ce es pugui pronunciar exactament igual que en català “tx” a “cotxe” i “ig” a “maig”. Per tant el nom del país el llegirem “txesco”.

En anglès ho escriuen amb “cz”, per això no queda clar d’on han tret a Vilaweb el nom de “Čechia”, que barreja ortografia txeca i anglesa. El nom “Česko” podrà ser oficial txec, però trigarà en ser acceptat per la població, sobretot entre les generacions de més edat, perquè se’ls fa estrany, el troben lleig, i el txec té una distància important entre la llengua de l’administració i la cultura i la llengua col·loquial.

Aquesta entrada s'ha publicat en general, idioma txec, mitjans de comunicació el 17 d'abril de 2016 per antoni

Espanya a la premsa txeca (a humor i fets curiosos)

Deixa un comentari

El Ministeri d’Exteriors espanyol està sobredimensionat, molt lluny de tota proporció amb la importància internacional de l’Estat, que tendeix a zero, i sense cap sentit de la decència bàsica en una època de crisi que afecta tanta gent.

Es pot comprovar amb unes ambaixades espanyoles que no sembla que es retallin, vista la profusió d’immobles i càrrecs pintorescos que es mantenen. Per exemple, la jornada laboral d’un agregat militar d’ambaixada espanyola potser és un dels secrets més esotèrics que hi pot haver. Per no parlar de personal de promoció comercial que es manté i no es veu afectat tant si el comerç que han de promoure puja o baixa.

Davant de tot això, és lícit preguntar-se si l’aparat exterior espanyol és alguna cosa més que un botí de feines i bons sous per repartir entre els clients de qualsevol del dos partits dinàstics que governi l’Estat. Naturalment és una pregunta retòrica.

Mentrestant la diplomàcia espanyola va provocant un goteig regular d’escàndols sòrdids, que solen tenir en comú els excessos i abusos d’homes d’una certa edat amb anys de carrera a l’esquena. L’últim és el de l’ambaixador a Brussel·les.

Qualsevol expatriat que conegui mínimament el pa que es dóna a l’administració exterior de l’Estat ha d’al·lucinar, si es posa pensar en el nivell d’infàmia d’un personatge a qui el propi Ministerio ha hagut de parar els peus.

Per alguna raó, la notícia ha arribat a la revista Reflex. Segons el titular, “es deia” de l’ambaixador que no feia res i només anava a l’església. En un dels països més ateus del món la notícia ha de ser rebuda amb perplexitat i sarcasme.

La mateixa web relaciona una altra notícia espanyola amb aquest titular: “Absurditat a Espanya: multen el primer periodista que fa públiques fotos de periodistes”. Aquest humil blocaire no sap si aquestes associacions es fan automàticament o se n’ocupa algun periodista. Però de tota manera això és el que hi ha de moment sobre la imatge d’Espanya.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 13 d'abril de 2016 per antoni

Bosc, prats, rierols, pícnic i com arribar-hi en tramvia

Deixa un comentari

(foto:mhd140.cz)

La primavera a Praga no arriba sinó que es proclama. Ara que el temps comença a acompanyar, s’obre el cel i brilla el sol potser us ve de gust fugir de la claustrofòbia urbana per unes hores i anar d’excursió, passejar per per boscos, trobar prats, llacs i rierols, estirar la manteta i desplegar el pícnic. Ah, i arribar-hi en metro, tramvia o autobús.

Res a veure, per tant, amb altres idees per al cap de setmana que promouen altres, i que inclouen matinar encara més (!) i caminar uns quilometratges dements (!!). Tot és molt respectable entre “consenting adults”, però malaguanyada energia…

La pregunta rellevant és una, on anar? Praga és molt gran, el terme municipal: fa 500 quilòmetres quadrats, i per entendre el que això representa només cal pensar que és cinc vegades Barcelona.

Si voleu trobar idees per a sortides, la companyia dels transports municipals va editar fa anys una guia pràctica que després es va ampliar, i ara ja hi ha una aplicació telefònica. Està en txec, però ei, té moltes fotos!

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 3 d'abril de 2016 per antoni

Erhartová Cukrárna o la Praga més dolça

Deixa un comentari
El “větrník”, un pastís tradicional txec, en versió hardcore, o sigui gran, familiar, enorme. Normalment es troba en versions de porció individual. (foto:erhartovacukrarna.cz)

The only way to get rid of temptation is to yield to it… I can resist everything but temptation.

Oscar Wilde

Aquesta sèrie estava centrada en llocs per a esmorzar per alegrar-vos la vida i donar-vos idees al personal d’oficina, aula o laboratori. Avui parlem d’una orgia de dolç i per tant d’esmorzar dolç i de dolç per a qualsevol hora del dia:

Això que presentem avui és una petita meravella en el seu camp. De fet dos, perquè n’hi ha dues, a Praga 3 i Praga 7, en llocs oposats de la ciutat, a les dues ribes.

“Cukrárna” deriva de “cukr” [tsucr], que vol dir “sucre”. Són els llocs on es venen dolços i si pot ser es fan. Són del millor esmorzar dolç possible, i un lloc on podeu trobar l’oferta més rica i plena de dolços i pastisseria en tota la ciutat.

Què hi ha? Hi ha influències de la rebosteria centreuropea com el pastís sacher vienès o el větrník (molinet), que és una mena de lionesa gran amb caramel, per quan us volgueu abandonar a la luxúria de les calories, tal com podeu veure a la foto. També hi ha influències italianes i franceses. Per exemple coses com la versió italiana dels carquinyolis.

Tal com expliquen a la web tot el que fan ho fan al mateix establiment. Es pot encarregar qualsevol cosa de les exposades o de l’extens catàleg que tenen a la web. En la clientela que s’asseu als dos establiments abunden senyores d’una certa edat que es troben per conversar a la tarda, o mares amb nens petits que poden trobar-se i aparcar el nen.

El lloc reprèn una tradició que comença el 1937 però que devia deixar d’existir durant el llarg període del règim comunista. El primer establiment, el de Praga 7, està en un edifici de valor històric, de l’arquitectura d’avantguarda de l’època. Aquesta reivindicació del passat fins a cert punt és una idealització, però és va repetint en molts àmbits de la vida txeca i és perfectament comprensible, perquè és un patrimoni que seria absurd ignorar.

Aquesta entrada s'ha publicat en esmorzar, viure a Praga el 1 d'abril de 2016 per antoni

Txèquia i la Xina: de l’idealisme al pragmatisme

Deixa un comentari

Juguem a les diferències amb aquestes fotos. Un president txec, Havel, rep el Dalai Lama i se’n fa amic personal.

(tibet.net)

Un altre, l’actual, Zeman, es posa un jersei vermell i convida a la residència privada el president de la tirania comunista que massacra els tibetans.

(denik.cz)

El president de la Xina passa un parell de dies a Praga en camí cap als Estats Units. La conversa pública txeca queda dividida entre dos camps irreconciliables, que es reconeixen en una de les dues fotos.

“Sou abjectes amb el tirà, insulteu la memòria de les víctimes del comunisme, tot no s’hi val”, diuen els idealistes. “Sou idiotes perillosos”, diuen els pragmàtics, “la comèdia amb els drets humans no ens ha de fer perdre oportunitats, hem de sucar al mercat xinès, que és el que vol tothom.”

Davant de la possibilitat de negoci el pragmatisme guanya la partida. La República Txeca ja ha rebut inversió directa xinesa a través sobretot del grup CEFC. Fins ara no és una part molt significativa de la inversió estrangera total que rep el país, però es considera que l’important no és tant la suma del moment com la tendència i el potencial d’un futur que comença ara.

Els xinesos, per la seva banda, busquen una entrada a la Unió Europea i busquen qualsevol aliat, fins i tot en un petit país com Txèquia, de deu milions de persones, que a la Xina deu ser la població d’una comarca. Aconseguir que la comitiva s’aturi a Praga és un triomf diplomàtic.

L’idealisme pot fer coses com embrutar banderes xineses: ho recull la BBC i és un petit desastre de relacions públiques. També hi ha previstes manifestacions i actes: ajuntaments controlats per l’oposició pengen la bandera del Tibet.

Actualització: Un amic lector que viu a la Xina ha deixat aquest comentari a FB.

China does not care at all about having the Czech Republic as an ally, just the opposite. It was [Czech president] Zeman who sent the invitations to President Xi. The Chinese president has rejected many invitations from many countries in the past. This is all about Czech businesses looking for money. There is a lot to talk about Dalai Lama and the brutal feudalistic regime in Tibet before the Chinese invasion… He is, indeed, a self-proclaimed, head of state in exile. Basically, an exiled dicatator. It does not come as a surprised that the Uygurs in Xinjiang Province are not even mentioned…. Why? Because they are Muslims. The most repressive policies against any minority in China are taking place against the Uygurs. While there are issues in Tibet, I don’t deny that, those headline seekers who use the occasion to get some attention are just pathetic. Tibet is so far away that requires no commitment and there are nice Hollywood movies about a world that never existed….

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 28 de març de 2016 per antoni

Praga magica, de Ripellino

Deixa un comentari
Angelo Maria Ripellino (wikimedia.org)

Praga Magica és el llibre seminal de mitologia praguesa contemporània. Publicat el 1973 per l’eslavista italià Angelo Maria Ripellino, en ell es comença a parlar del Golem i el rabí Löw, Rodolf II, Švejk, Kafka i tota la colla. Està àmpliament traduït i disponible.

Ofereix una barreja d’història de la cultura, ficció i ensonyació poètica. És un producte derivat del treball de l’eslavista: un vehicle per donar sortida a tot el coneixement acumulat sobre els contextos dels textos, més enllà de la filologia. És un gènere assagístic per col·locar a la mateixa estanteria que un llibre posterior, Danubio, de Carlo Magris.

Ripellino arriba a Praga molt jove, just després de la la segona guerra mundial. Aprèn txec, s’enamora, es casa amb una dona del país. Gràcies a la proximitat al partit comunista italià segurament no devia tenir massa problema anant i venint entre Itàlia i la Txecoslovàquia comunista. Va ser l’eslavista d’Einaudi, el gran editor italià. Va simpatitzar amb els elements reformistes del règim comunista txecoslovac, derrotats el 1968.

Praga Magica devia ser pensat, escrit almenys en part i acabat entre la fi de la Primavera de Praga a la ciutat dels anys setanta, que solament recordaran txecs amb prou edat i els no txecs que portin (portem) aquí des dels anys noranta, quan en quedaven restes. Cal imaginar-se un nucli històric sense llums ni turistes, ple de cases brutes, mig abandonades, amb bastides a les façanes durant anys, que més que servir per a la reparació servien perquè els trossos d’estuc no caiguessin sobre els vianants.

La decrepitud pura i dura, la sordidesa dels centres històrics, a Praga i a totes les ciutats del país, avui costa d’imaginar. La gent no valorava la vida al centre històric, de manera que hi acabaven vivint existències marginals. Com que no hi havia propietat privada, invertir en la rehabilitació de les cases velles no és que no tingués cap sentit, és que era il·legal i impossible.

Per aquells carrers, que avui ens semblarien buits i morts, però que devien estar poblats de fantasmes del passat, es devia passejar Ripellino quan va començar a pensar en el passat màgic de la ciutat.

Praga Magica ha estat plagiat fins a la sacietat, i fins i tot prostituït per la indústria turística, però és un llibre que val la pena descobrir o redescobrir perquè crea un món i té la força i la grandesa dels originals.

Aquesta entrada s'ha publicat en llibres el 22 de març de 2016 per antoni

Jordi de Poděbrad i els reis de la dinastia Jagelló (1458-1526)

Deixa un comentari
wikimedia.org

La bonica plaça de Jordi de Poděbrad (náměstí Jiřího z Poděbrady) a Praga, entre els barris de Vinohrady i Žižkov, està plena de cafès i restaurants, té un mercat d’aliments de proximitat i una bellíssima església construïda el 1929-32 pel genial arquitecte eslovè Jože Plečník.

farmarsketrziste.cz

Jordi de Poděbrad va ser un rei txec de mitjans del segle XV. No busqueu cap monument a la plaça, només hi ha un mediocre medalló al mural de l’estació de metro: la iconografia el presenta lluny de l’aire atlètic i ferotge d’altres cabdills, més aviat rabassut i amb panxeta de bon vivant.

Jordi de Poděbrad (litvinov.sator.eu)

Si tenim present que no va voler ser rei, sinó que li van oferir la corona els hussites moderats, i que el físic acompanyava el caràcter, perquè va ser pragmàtic i pacifista, s’entén que sigui un dels reis més populars del panteó.

Una de les coses més curioses que va fer va ser enviar missatgers a les corts d’Europa, per mirar de convèncer els altres regnes a través del diàleg (al segle XV!). Val a dir que una de les missions va passar per Barcelona i per Catalunya, tal com recull la crònica d’un dels viatgers, un dels testimonis més antics de relacions catalanotxeques.

Tot aquest esforç diplomàtic havia de corregir els efectes del mig segle anterior, ple de guerres i inestabilitat política. El punt culminant d’esplendor medieval del país és el regnat de Carles IV (“el del pont”), del qual ja vam parlar. Després d’ell, mort el 1378, la falta de braços al camp a causa de la pesta va acabar provocant una recessió econòmica, com també vam veure.

Per completar la tempesta perfecta, a la fractura socioeconòmica se’n sobreposava una d’ètnica i lingüística: l’alta noblesa terratinent i els rics mercaders que concentraven la riquesa parlaven alemany, vivien a la Ciutat Vella i tenien interessos oposats als petits mercaders, artesans i un proletariat urbà que es concentrava a la Ciutat Nova i parlava txec.

La tensió acumulada va esclatar el 1415, quan Jan Hus, el reformador religiós, va ser cremat a la foguera. La religió va ser un detonant, en el primer nivell d’un dens embolic d’odis més profunds, de classe i ètnics. La plebs praguesa va calar foc a uns quants edificis i va llençar regidors per la finestra, en la inauguració del que es convertiria en una famosa tradició del país.

El regne va repel·lir invasions militars estrangeres, croades enviades per l’Emperador i el Papa. Quan es va acabar amb aquest perill, els hussites es van començar a massacrar entre ells. El 1434 hi va haver la batalla definitiva i van guanyar els moderats. El 1437 la casa dels Luxemburg, la dinastia de Carles IV, va acabar perdent el tron. Van seguir períodes de regnats breus de la casa dels Habsburg i períodes sense rei.

El 1458 va pujar al tron Jordi de Poděbrad, que havia estat un noble cortesà al servei dels Habsburg. Va comptar amb els suport dels hussites moderats, que van voler consolidar els guanys de la revolució: va ser un dels primers embats de la burgesia naixent contra el poder feudal, i les viles van adquirir uns drets davant de la noblesa que calia conservar.

El sentiment religiós hussita es va generalitzar entre el poble, de manera que Jordi de Poděbrad va tenir el bon sentit d’actuar amb tacte i tolerància. Culturalment l’herència de l’hussitisme va ser profunda i irreversible: quan Jan Hus va traduir la Bíblia al txec va codificar l’idioma i va provocar una primera articulació d’una consciència nacional.

Jordi de Poděbrad no va poder consolidar el seu poder fundant una dinastia. Un rei hongarès li va disputar part del territori per les armes, de manera que va haver d’aparcar el pacifisme. Al final va optar per deixar el regne a una dinastia d’origen lituà, els jagellons, que van regnar entre 1471 i 1526.

La sala Vladislau, al Castell de Praga

D’aquest temps i dels esforços constructors dels nous reis daten monuments com la Sala Vladislau del castell de Praga, dita així pel rei que la va fer construir. El sostre és d’un estil gòtic tardà, i a les parets es van obrir les primeres finestres renaixentistes. El seu fill Lluís, segon i últim, té el nom associat a una ala del Castell.

L’absència de dinastia nacional va implicar que el cap d’Estat estava absent la major part del temps, El regne passava a ser una peça més en la política regional, que a l’època era com dir guerra més o menys contínua i llunyana. El 1526 el rei Lluís de Jagelló va morir lluitant contra el turc. La noblesa va haver de tornar a triar rei, i van arribar de nou els Habsburg.

Aquesta vegada va tenir conseqüències a llarg termini: en l’Europa fracturada per les guerres de religió, el protestantisme del poble i l’aristocràcia local va ser vençut, la contrareforma es va imposar, i el regne acabaria integrat en l’Europa catòlica i en l’imperi d’Àustria durant quatre segles.

Aquesta entrada s'ha publicat en història el 21 de març de 2016 per antoni

Xerrades en català a Praga

Deixa un comentari

El Casal Catalanotxec comença un cicle de xerrades de divulgació científica i cultural a Praga. El 15 de març Àxel Pérez-Obiol parlarà de “Una breu història sobre les quatre forces fonamentals”, al cafè Sladkovský.

L’Àxel és postdoc a l’Institut de Física Nuclear de l’Acadèmia Txèquia de Ciències. Forma part de l’última onada d’expatriats, entre la qual abunden científics i investigadors joves. De manera que gràcies a aquesta fuga de cervells que pateix Catalunya la vida cultura a Praga millora de cop. Aquesta xerrada és la primera d’un cicle. Se’n preveuen més si tot va bé.

Dia: 16 de març. Lloc: Cafè Sladkovksý. Hora: 20:00

12823456_932164316899623_7466541326965807053_o

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 8 de març de 2016 per antoni

Kino Pilot, nou cinema a Praga

Deixa un comentari

Les obres de rehabilitació del Kino Pilot a Vršovice continuen a bon ritme. L’obertura és imminent. La web no està actualitzada però la pàgina del facebook està activa.

Els cinèfils estem per tant d’enhorabona. Als cines Světozor, Aero i Bio Oko s’hi afegeix un quart. Tots estan estratègicament repartits per la ciutat, com si no volguessin competir pels clients que viuen a prop, i a Vršovice no hi ha res semblant. Per tant encaixa perfectament.

Amb el Kino Pilot el carrer Krymská, el Hipsterstrasse de Praga, guanya un establiment important que completa l’oferta dels bars i restaurants ja present.

Aquest cinema ja va acollir el mes de novembre passat la pel·lícula 13 dies d’octubre, en una projecció organitzada pel Casal Catalanotxec.

Aquesta entrada s'ha publicat en cinema, cultura, viure a Praga el 2 de març de 2016 per antoni

Kundera i el cinema a la Filmoteca, a Barcelona

Deixa un comentari

Pel març es podran veure a la Filmoteca, a Barcelona, les úniques quatre pel·lícules sobre obra de Milan Kundera, abans que l’escriptor prohibís més adaptacions. Tres són txeques dels anys seixanta, una és nordamericana dels anys vuitanta, La insostenible lleugeresa del ser, amb Daniel Day-Lewis i Juliette Binoche. El cicle és una col·laboració amb el Centro Checo de Madrid.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura el 1 de març de 2016 per antoni

El nacionalisme és racional (avenços de la internacionalització catalana)

Deixa un comentari
Petr Robejšek (foto: robejsek.com)

Escocesos, flamencs, catalans i molts altres europeus entenen la importància positiva de la cohesió dins de l’Estat i de les diferències entre els Estats. Envien a les alienades elits europees un missatge clar: els Estats sorgeixen i s’acaben per la voluntat de les nacions.

Ho deia Petr Robejšek quan defensava la racionalitat del nacionalisme. Oferim l’article sencer (text original diari E15, set.2014). L’argument general era la defensa d’una racionalitat en el nacionalisme, que és valenta perquè va en contra dels reflexos rutinaris de tants analistes contra la paraula, quan renuncien a pensar i s’erigeixen en idiotes útils del nacionalisme de l’Estat gran, encara que sigui tan fonamentalment corrupte i  fallit en tants aspectes com ara Espanya.

Robejšek citava de passada els catalans com una de les nacions sense estat, demostrant fins a quin punt ha avançat la internacionalització quan els analistes ja citen el cas català com un exemple genèric més de nació sense Estat a Europa.

Petr Robejšek (Praga, 1948) és un analista independent dels processos politicoeconòmics, assessor d’empreses i de governs. D’origen txec, treballa des d’Hamburg. S’especialitza en previsions a mig i llarg termini en l’esfera de la política i l’economia, amb un enfocament multidisciplinari (economia, politologia, sociologia, psicologia social), buscant procediments innovadors per reduir la complexitat i augmentar l’efectivitat de la presa de decisions (més a robejsek.com en txec, alemany).

La racionalitat oculta del nacionalisme

L’elit intel·lectual i política europea fa molt temps que critica l’Estat-nació com obsolet i irracional. L’última vegada va repetir els arguments davant del referèndum escocès. Entenc que a molts polítics i comentaristes els posa nerviosos el patchwork cada cop més divers de jugadors autònoms o lluitant per la seva autonomia al continent. Segur que el procés d’unificació europea se l’imaginaven d’una altra manera, i no solament a Brussel·les. Però què passa si l’actualitat de la idea de l’estat nacional es recolza en alguna cosa més que patetisme, eslògans, història i emocions.

Provem a pensar en un nucli racional del desig d’una identitat nacional i una sobirania i fem-nos una pregunta simple: ¿de quina panera pot un comunitat humana contribuir millor a la seva seguretat i al seu benestar? ¿Potser perquè té cohesió interna?

Una societat que funcioni bé necessita comprensió i cooperació. Totes dues estan basades en la confiança, i d’aquesta en tenim probablement a qui és semblant a nosaltres. En agraden més aquells que són similars a nosaltres, hi cooperem més de bon grat entre altres coses perquè ens hi entenem “a cegues”.

La cohesió d’una societat permet no solament organitzar de manera òptima la cooperació dels seus membres. La importància de la proximitat en l’espai i en l’opinió creix sobretot en temps difícils. És notable, però en realitat no ens hauria de sorprendre, que fins i tot gent tant d’avui com els supermoderns “natius digitals” sovint es comportin com membres d’una tribu que no volgués compartir el botí amb estranys.

La identitat nacional és una varietat de similituds que se superposen. Per descomptat en formen part un mateix espai, la llengua nacional, les tradicions, l’experiència compartida i el coneixement social comú. Però això no és tot el que demostra la utilitat de la identitat i la cohesió nacionals. L’esperança d’un desenvolupament d’èxit creix en aquelles societats que decideixin per elles mateixes les seves lleis i normes. Decideixin a nivell nacional, el més a prop possible dels qui s’han de regir per aquestes normes.

Això ho sap sobretot la gent senzilla, perquè es mou fora dels cafès literaris, les centrals dels partits i les càtedres universitàries. Aquesta gent segurament no sap articular la seva saviesa de manera succinta, però n’entén el significat profund perquè el comprova cada dia.

Escocesos, flamencs, catalans i molts altres europeus entenen la importància positiva de la cohesió dins de l’Estat i de les diferències entre els Estats. Envien a les alienades elits europees un missatge clar: els Estats sorgeixen i s’acaben per la voluntat de les nacions. En els estats federals això és doblement cert. Per això els esforços per suprimir la importància de l’Estat-nació no poden tenir l’èxit.

 Text original al diari E15

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 25 de febrer de 2016 per antoni