Prague Pride, Praga LGBT

Per alguna raó el Pride se celebra a Praga la segona setmana d’agost, la desfilada i la fira d’entitats s’han fet avui dissabte (informació aquí).

La situació del públic LGBT és de progrés jurídic lent però real: la legislació de les parelles de fet va ser refusada fins a quatre vegades abans de ser aprovada el 2006. Ara bé, és sobretot la indiferència buida de la població (més que cap idea elevada de tolerància) fa que el món LGBT pugui viure, en general, tranquil. Diguin el que diguin i, com era d’esperar, més a Praga i a les ciutats que als pobles.

Potser per això el victimisme propi del món LGBT a la resta d’Occident a Txèquia políticament no funciona, com és evident en el panorama polític. L‘únic partit rellevant afí és el Partit Socialdemòcrata Txec (ČSSD), que està dins de la Internacional Socialista. Però només un sector, que no és el més fort, els anomenats “moderns”.

La ministra Michaela Marksová, a càrrec de Treball i Afers Socials, és segurament la representant més influent. Des del seu lloc ha promogut legislació relacionada amb la conciliació familiar i laboral i totes aquestes línies que a la resta d’occident van associades al progressisme o la ideologia de gènere, segons des d’on es miri.

La societat txeca és tolerant amb la sexualitat no convencional (i amb la sexualitat en general, però això és un altre debat). De fet a la pròpia web del Pride hi ha elements de la retòrica victimista habitual però es reconeix que no hi ha hagut problemes amb les edicions dels anys anteriors.

El cas és que aquesta tolerància de fet no solament no té una traducció política, sinó que no és incompatible, en la vida diària, amb episodis d’un masclisme antediluvià. Per exemple hi ha coses com aquest body per a nena de mesos trobat casualment al FB d’una periodista txeca amiga. El text que acompanya la rentadora, l’aspiradora, l’escombra i l’olla diu “jo seré la millor esposa”.

"Jo seré la millor esposa", diu a aquest body per a nenes de mesos.

“Jo seré la millor esposa”, diu a aquest body per a nenes de mesos.

Frau i deliri: Airbnb a Praga i Berlín

Experimentar la vida autèntica a les ciutats, convivint amb gent del país disposada a llogar habitacions sobreres. La visió inicial s’ha corromput absolutament: es compren pisos per poder-los llogar i els propietaris es limiten a ingressar lloguers, perquè han sorgit empreses que s’ocupen de la relació amb el visitant. Això fa pujar els preus, expulsa els locals i mata les comunitats i la vida local que el sistema pretenia ajudar a descobrir.

Frau, deliri i avarícia, o economia neoliberal i digital en funcionament. El procés ha començat a Berlín i sembla que Praga anirà en la mateixa direcció, segons explica Tomáš Brolík al primer número d’agost de Respekt. Entrevista un personatge que vol quedar en l’anonimat perquè no declara els ingressos extra que obté d’un pis heretat, prop del centre de Praga. Com que treballa a un banc, un dels sectors que paga sous més alts al país, estudia comprar un altre pis.

Frau es diu en neollengua “elusió” o “optimització” fiscal, i és normal i socialment acceptable. L’avarícia també és normal. El deliri el posa el turista que es considera “viatger” i contribueix a matar allò que vol descobrir. A Praga fa anys que el centre de la ciutat no té res a oferir als locals. Els turistes s’acumulen al centre com un ramat de cretins, fins al punt que és físicament impossible passar perquè no hi ha lloc, i paguen la cervesa a més del doble del que la paguem els locals. Airbnb podria contribuir a accelerar el procés i acabar d’expulsar els locals del centre.

Les ciutats es comencen a defensar, inútilment. A Berlín l’ajuntament ha posat multes d’uns 90 mil euros a qui llogui pisos i no els declari, i ha obert vies perquè la ciutadania delati sospitosos, però el negoci no deixa de prosperar. Els praguesos s’han llançat a beneficiar-se del sistema Airbnb. L’oferta de moment iguala la de menys visitada Lisboa i per això s’espera que creixi.

Una cançó que “ningú” sap d’on ve i és d’origen txec…

Una curiositat: és una polca composta el 1927 i amb la primera lletra del 1934. És “Škoda lásky”, que vol dir “amor malaguanyat”, i la lletra és el lament d’una noia refusada que li ve a dir al noi “tu t’ho perds”, aquesta és la idea (la versió d’ell no surt). Els txecs diuen que és la cançó txeca més coneguda de tots els temps, però segurament pocs dels no txecs que la coneixen saben que és txeca. A mi em recorda cants d’autobús de la infantesa, tornant d’excursions en autocar, amb l’associació de veïns o l’escola, amb lletres apòcrifes, d’esperit més obscè i borratxo…

https://www.youtube.com/watch?v=qFcpQZ38-AI

skodalasky

 

Cinema a la fresca a Praga

El cinema a l’aire lliure fa estiu, i a Praga està proliferant d’una forma extraordinària gràcies a les noves tecnologies de projecció i a la inquietud cinèfila dels activistes culturals de les noves generacions, entestats en treure de casa els praguesos que no fem vacances.

El cinema d’estiu dóna l’oportunitat de veure cinema al cinema, amb pantalla gran i so decent, lluny de les pantalles electròniques que tenim a casa. Per publicitat, o per mandra, tendim a creure que són suficients, quan només són substituts de qualitat entre dolenta i infecta.

En segon lloc, permet tornar a veure clàssics, pel·lícules de qualsevol altra època, al marge de les novetats i del cine per a nens i adolescents subnormals que domina les multisales.

Una simple recerca de “letni kino praha” al Google us donarà llocs, horaris i programes. Però si en podem recomenar dos, casualment un a cada banda del riu, serien aquests.

Estació de càrrega de Žižkov (Nákladové nádraží Žižkov)

Vista de l’Estació de Càrrega de Žižkov durant el dia: un espai salvat i recuperat (prague.eu)

Un espai increïble,  arquitectura funcionalista en ús industrial, econòmic, salvada com de miracle, gràcies a l’activisme, de la santa aliança entre els profundament corruptes polítics de la ciutat i la màfia immobiliària, tot i que sempre cal dir “de moment” (podeu llegir sobre el lloc a la web oficial del turisme de la ciutat).  Avui s’hi fan accions culturals i artístiques, entre elles cinema d’estiu (programa del mes de juliol).

Cinema d’estiu al terrat de la Galeria Nacional a Holešovice

De nou, és evident la debilitat d’aquest bloc per l’arquitectura funcionalista de Praga. L’edifici de la Galeria Nacional a Holešovice s’apunta a la moda del cinema d’estiu oferint la magnífica terrassa que el corona, i que ja només per les vistes dels vespres d’estiu i sobre aquesta ciutat nostra ja val la pena (programa).

Literatura espanyola a Respekt

El setmanari Respekt és un dels més importants i respectats del país. Forma part d’un grup de comunicació propietat de Zdeněk Bakala, un oligarca txec (wikipedia en francès, alemany). Els milionaris no compren mitjans per diners sinó per prestigi, influència i també vanitat, per què no.

Bakala, d’acord amb el patró neoliberal, ha fet els diners en el sector energètic, és a dir a partir de masses de clients captius i gràcies a una regulació estatal favorable.

Els periodistes i intel·lectuals entorn del setmanari Respekt són del millor que dóna de sí la cultura txeca, la revista està molt ben feta i reflecteix bé la vida del país. Obviant l’angunieta que fa la manera com no parlen mai dels negocis de l’amo, és una revista digna.

Tradicionalment, Respekt fa un número doble a finals de juny i finals de desembre, per Nadal, i la setmana següent no surt. El número és doble perquè té un suplement de literatura, amb ficció i poesia i il·lustracions originals.

En el número d’aquest estiu hi ha un suplement literari dedicat a la literatura espanyola estrictament contemporània, amb textos de Rikardo Arregi, Pilar Adón, Carlos Be, Pablo García Casado, Miren Agur Meabe, Lorenzo Silva, Rosa Ribas, Alfonso Zapico i Ernesto Pérez Zúñiga, amb il·lustracions de Jorge González. Hi ha una entrevista a Jesús Ruiz Mantilla, feta per l’escriptora i hispanista txeca Markéta Pilátová.

El suplement literari de Respekt és totalment admirable i que jo sàpiga és inimaginable en un setmanari d’informació general a Espanya o Catalunya.

Nejen bistro, a Karlín

nejen1

Karlín és una festa per als caçadors de cafès, bistros i restaurants. Després d’una gentrificació de manual, que ha dotat el barri de lofts i estudis de pintors, però sobretot un munt d’oficines de les multinacionals habituals, al migdia els carrers s’omplen d’oficinistes famolencs a la recerca de noves sensacions, i l’oferta gastronòmica floreix.

Nejen bistro és un dels llocs, podeu explorar la web, però en resum és un lloc fi, hípster, de teca sana, fina, original, fotogènica, pensada, “amb història”. Per posar un exemple, el pollastre de factoria passa millor amb coses com crema d’alfàbrega, d’un bonic to verd clar, i polenta, que surt de color ataronjat.

Val a dir que l’aigua és un nou rècord mundial de salt de barra i morro. Es posa gas a l’aigua de l’aixeta, es posa en una ampolla xula reciclada (d’oli, de qualsevol licor), es decora amb un adhesiu original, i a fer caixa. Per què no tractar la gent d’idiota, si funciona?

No voldria semblar massa cínic: és cert que hi ha una barreja d’imbecil·litat, falsa innocència i molta barra en algunes d’aquestes propostes noves, tan decorades, plenes de llum, claredat i bon disseny gràfic.

Amb tot, són millors que el de sempre. A Karlín mateix encara queden llocs antics, a pocs metres del Nejen Bistro, i el salt en l’espai i el temps és brutal: en els bistros moderns l’ambient tendeix a ser jove, tot és llum, corre l’aire i se sent parlar altres idiomes a més del txec.

En canvi, passeu per davant d’una taverna de sempre i us tirarà enrere l’aire fosc i mal ventilat del lloc, el tuf d’oli cremat i les cansades propostes de sempre, escrites en pissarres amb logos de cervesa industrial massiva. Són lloc freqüentats per tota una altra demografia, sobretot homes txecs d’una certa edat, panxuts i mal vestits. Per a l’aprenent de sociòleg i antropòleg el fascinant és que tot està a la mateixa plaça.

L’humor txec i la publicitat (primera aproximació)

És impertinent o incorrecte, gens sentimental, però d’una forma subtil, i sovint es basa en el joc de paraules. L’idioma juga per tant un rol, deixa fora el qui no el parla ni l’entén i delimita qui, pel fet de parlar-lo, forma part de la tribu, i se n’espera una mínima intel·ligència, perquè haurà de pensar almenys un o dos segons i entendre el doble sentit. (No vol dir que no hi hagi una línia d’humor obscè i fecal, de baixos fons, però queda relegat a contextos tavernaris).

20160510_142716

 En aquesta fotografia, obtinguda gràcies al meu treball de camp incansable, podem veure un exemple d’aquesta mena d’humor: és una nansa penjada a la barra del tramvia, perquè s’hi puguin agafar persones sense prou altura per arribar a la barra. Com es pot veure té un anunci del desodorant Rexona.

A la part de dalt diu literalment “alguna cosa no et fa bona olor?”. Això està demanant a la persona que ho llegeix si, en el sentit literal, detecta alguna mala olor. Però alhora li demana si hi ha alguna cosa que no acabi de veure clara, perquè l’expressió vol dir això en sentit figurat. En el text de la part de baix s’ofereix la solució, diu “lluita contra la mala olor amb l’antiperspirant Rexona”.

¿Es podria anunciar a Catalunya un desodorant dient-li al públic “va, no siguis brut/a i posa’t desodorant”? Es dirà que la gent a casa nostra es dutxa i es renta més com sol passar en països de clima més càlid. Però això seria fugir d’estudi: la qüestió es si la publicitat a Catalunya podria fer servir aquest to i permetre’s una cosa semblant.

Com saben els aficionats a l’antropologia de saló, la publicitat pot anar un o dos passos per davant de la societat, però no més, perquè aleshores al publicitari el tret li pot sortir per la culata. Si fan aquesta mena d’anunci és per tant perquè creuen, per alguna raó, que s’ho poden permetre.

No em voldria posar insuportablement nostàlgic i començar a explicar batalletes, però això em fa pensar com, als anys noranta, a un home estranger jove per tenir un cert èxit amb les dones del país (ehem) només li calia comportar-se de forma educada i rentar-se sovint. La combinació d’un cert masclisme ancestral, una indústria ineficient i la pobresa general feia que en arribar a l’estació càlida fos fàcil trobar tuf d’humanitat en transports públics i llocs tancats.

Des d’aleshores ha plogut molt, ha pujat una nova generació, la indústria inunda el mercat de cosmètica, els ingressos reals han pujat i la situació ha millorat dràsticament. Però pel que sembla els publicitaris creuen que encara hi ha lloc per promoure el desodorant amb aquesta impertinència divertida.

 

Miroslav Šašek, un gran il·lustrador txec

Miroslav Šašek (1916-1980) es va exiliar el 1948, quan els comunistes van guanyar les eleccions i van fer un cop d’estat, i ja no va tornar. Va estudiar arquitectura, i es pot dir que l’ull de l’arquitecte es nota en la precisió amb què dibuixava els edificis quan anava pel món fent els llibres de viatges que el van fer famós. Es titulaven “this is” i després una ciutat, començant per París (1959) fins a This is Historic Britain (1974, reeditat el 2008 com This is Britain).

Del llibre “This is Rome”, 1960. (Foto: sasekfoundation.org)

En l’obra gràfica de Šašek hi ha molt més que la precisió de l’arquitecte. Hi ha una mirada de gran artista, amb un gran sentit de la llum i el color. Però sobretot hi ha una ànima sensible i afable contemplant la humanitat, amb humor, tendresa i una exquisida sofistació estètica que ens transporta a l’atmosfera optimista de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta.

Aquí teniu una llista dels seus llibres. Si voleu aprofundir teniu per exemple aquesta web fan i la web de la fundació dedicada a conservar i promoure la memòria de l’artista, amb l’obligada finestra a FB, i per cert si us dediqueu a la il·lustració us poden interessar premis i beques.

Actualment l’editorial Baobab recupera des de Txèquia l’obra de Šašek, en magnífiques reedicions dels seus llibres.

(Aquesta nota us arriba dins de la pretensió d’aquest bloc de presentar aspectes remarcables i estrictament originals de la cultura txeca).

Viure en anglès a Praga: el festival Fringe

Torna el festival de teatre en anglès Fringe de Praga: a partir de divendres que ve, el 27, durant 9 dies, teniu 52 produccions en vuit espais de Malá Strana o allí mateix, en un total de 273 representacions. Les entrades costen 100-150 corones txeques, entre quatre i sis euros (aquí el programa, aquí el xup-xup del FB).

The Telegram, un muntatge de la companyia Ego Actus, dels Estats Units (foto: fringe.cz)

La varietat dels espectacles és gran i la informació disponible és tota positiva i escrita amb l’irritant to “nice” d’aquesta mena de coses, que és tan fals. Per tant, triar un espectacle té alguna cosa de loteria, però val la pena provar si us interessa el teatre perquè el nivell (tècnic) és alt.

“Fringe” vol dir “marge”. Aquí la marginalitat i la bohèmia són una il·lusió estètica, sense fonament: el festival compta amb l’explotació del treball gratuït dels voluntaris que vénen (això diuen) de l’estranger i que per tant, probablement, són fills de papà sense res millor per fer. També té el suport, entre altres, d’institucions txeques i hotels de luxe i aquella companyia d’un milionari de Silicon Valley dedicada al foment del transport urbà pirata.

Obviant la constant pressió de la maquinària organitzativa provant de prendre el públic per idiota, val a dir que el festival, que arriba a la quinzena edició, és un muntatge important en la vida praguesa i val molt la pena.

Viure en anglès a Praga

Una de les coses que comporta la condició d’expatriat és aprendre anglès, a part de l’idioma del país. La gent de parla anglesa, com se sap, té una tremenda facilitat per reproduir les seves formes de vida allí on va. Això vol dir que (quasi) es pot viure en anglès a Praga si ets nordamericà, anglès, australià, etc., treballes en una multinacional, parles anglès a la feina, etc. 

A part dels parlants natius, que són molts, cal sumar-hi la gent de tot el món que parla (parlem) anglès, més la infinita demanda de la població txeca que estudia anglès, i el resultat és massa crítica de públic per a una gran quantitat d’iniciatives.

Aquesta potent i molt coneguda web per a expatriats cobreix en llengua anglesa literalment tots els aspectes de l’existència de l’estranger a Praga i és la via d’accés per excel·lència a tota mena serveis i productes oferts en anglès. Segurament aquesta web ha contribuït a matar The Prague Post, un setmanari que va existir en paper vint anys fins que el 2013 es va concentrar en la web i enguany ha fet fallida.

Però si ens concentrem en la vida cultural, una de les iniciatives més interessants és la retransmissió en directe i en diferit del més selecte del teatre i la música de Londres i Nova York en algunes pantalles de cinema de Praga, com les dels cinemes Světozor al centre o bé l’Aero al barri de Žižkov. Les retransmissions se solen omplir, i el públic és sobretot una interessant mostra sociològica d’empleats de multinacional, professors d’anglès i txecs cultes.

Si la vida us porta a Praga no està clar que aprengueu txec i potser ni us cal, però el que podeu fer en qualsevol cas és millorar l’anglès.

Passeu pel carrer Krymská aquest dissabte!

El carrer Krymská (vol dir “de Crimea”) a Vršovice és l’epicentre del festival Korzo Krymská, que dissabte arriba a la quarta edició.

És un festival de carrer. Street food i ambient de festa major. Aquesta foto és d’una edició passada:

Aquí hi ha més imatges.

Tots els bars, cafès, restaurants i botigues de la zona planten la parada al carrer, més algunes organitzacions. Hi ha un munt d’activitats i tallers (programa detallat, en txec ) des de les 11 del matí fins a les 10 de la nit (oficialment).

Una tria a l’atzar del programa:

barbacoa armènia /  fes-te la teva samarreta / lectura de còmics / 12 cerveses de barra i 300 d’ampolla / taller de fabricació de nines amb llana sobrant / gelat de poma per als nens i sorbet de sidra per als grans

També hi ha música en viu i enllaunada, exposicions d’art, projeccions de cinema.

El carrer Krymská ja és tot un fenomen sociològic a Praga. Des de l’apertura del Café Sladkovsky fa més de cinc anys, han anat apareixent negocis i iniciatives diverses relacionades amb l’oci i lla cultura.

Liderat pel millor de la generació jove (trentanyera), la gent més inquieta, emprenedora i creativa.

Molta opinió publicada es mofa fàcilment del component de moda que té el fenomen. El que costa més de veure és una burla de les masses lobotomitzades que s’arrosseguen com ànimes en pena pels centres comercials.

Passeu pel Korzo Krymská i ja direu.

Millor esnobs que cretins conformistes i consumistes.