Gàlim

Dissabte tinc un sopar a València amb una amiga, que m’ha dit que ja em
durà al restaurant que haurà triat. Li vaig dir que ho deixava en les
seues mans, però que tinguera present que a mi no m’agraden els
experiments culinaris.
En
una ocasió anterior em va proposar d’anar a un restaurant japonés, i hi
vam sopar perquè em va assegurar que també feien menjar "de persones".
Era cert, però el que em va sorprendre no va ser la carta de plats
(efectivament amb menjar oriental i coses "normals") sinó el local en
si. El cas és que anàvem tots dos per València cap al restaurant
aquell, jo com sempre perdut per la ciutat, i en un moment ella em
crida perquè veu que me’n passava de llarg. No és que no
l’haguera vist, és que m’esperava un altra cosa.
Si et diuen que vas
a un restaurant japonés, no t’esperes que tinga una porta d’alumini i
vidres com la majoria dels locals, i sobretot no t’acabes de creure que
es diga ‘Bar Toni’. No vam sopar malament. Després, en comentar la meua
sorpresa amb gent del poble, algunes xiques em van dir que el coneixien.
I
és cert que és un restaurant japonés, perquè els propietaris ho són, i
fan (també) cuina japonesa. Però s’ha de reconéixer que això de ‘Bar
Toni’ dissimula molt.