La drecera és una novel·la d’en Miquel Martín i Serra, que va ser publicada en primera edició el juny de 2020. Els títols han de servir de pistes per resoldre els entramats de qualsevol obra. Quasi sempre. I La drecera ho acompleix. Perquè si bé és un camí que utilitza el nostre jove protagonista per
No n’havia llegit res, d’en Xavier Bosch. Ni de la seva trilogia primigènia amb l’investigador i periodista Santana, ni dels darrers èxits Algú com tu i Nosaltres dos. Revisant el seu perfil me n’adono de quin error he comès. Perquè com a periodista és creador d’Alguna Pregunta Més, El Gran Dictat, o el director d’Àgora
Ressenya de “La petita Yu i altres oblidats”. De Berta Vidal. Abans de l’inici de la lectura d’aquest conjunt de narracions curtes, em vaig preguntar què voldria dir el títol. Oblidats? La petita Yu? Contes orientals? Relats sobre marginació social? Berta Vidal va guanyar l’any 2005 el Primer premi Ramon Planas de Narrativa Breu
Molts estius queden per viure. De fa anys que cap al maig i principis de juny, estic pendent de l’anunci de l’Estrella Damm. Ho reconec. Però aquest any… em resistia. Sabia de què anava i a més havia llegit crítiques ferotges. Però no me n’he pogut estar. I avui l’he visionat. Amb la prèvia
I la Irene Solà dorm satisfeta damunt d’un coixí de prosa esplèndida No m’ha decebut. No cal que us en faci sinopsi perquè aquesta novel·la fantàstica ja té dos anys de vida. I el tanco sabent que feia temps que no llegia res de tanta qualitat. I el desaré a la meva recent prestatgeria
Fa dos dies que vaig acabar la lectura de “La pared”. I encara ara m’arriben missatges al cervell. Cal munyir la vaca, o refer la porta d’entrada de la cabana… Un relat distòpic de Marlen Haushofer, en la que afirmen és la seva millor novel·la, i que ens presenta l’enfrontament d’una dona davant una situació
Em reconec cada vegada més interessat pel món de l’anime. La influència que exerceix el meu fill (16 anys) sobre mi s’accentua amb el pas dels anys (qüestió que no deixa de preocupar-me) i provoca que cada vegada més em senti atret pels mons creats pels animadors nipons. L’altre dia vam tenir una conversa intensa
Imagina’t assegut davant d’un dels paisatges idíl·lics d’un poble de pocs habitants de la Plana de Vic. Som al mes de maig i, tot i que la vida discorre amb els hàbits i costums de l’hivern, ja s’intueix l’estiu i la primavera ha esclatat en mil colors i formes. Els teus ulls fan de veu
El llegiré. Perquè qui té coses a dir, val la pena escoltar-lo. “Napalm al cor”, resta doncs pendent. I al discurs de Sant Jordi en va dir unes quantes d’interessants. Amb valentia, sense condescendència amb la classe política, sense por a les institucions, al govern de tots. O d’uns quants. En Pol Guasch, amb un to tímid,
No sé qui nassos es va inventar que una princesa havia de dur un vestit de tant de pes. Ni d’aquest color rosat tant vintage. Es passeja a palau, amb un parell de servents que vigilen les seves passes. Aviat és Sant Jordi i ella n’és protagonista principal. En els darrers anys li han afegit
Sempre m’ha captivat el concepte d’artesania. Potser perquè conté una base de treball individual, potser perquè ets només tu qui et marques els objectius i el grau d’exigència que hi vols assolir. En tot cas, des del respecte profund per totes les activitats tradicionals que es poden definir com a artesanes; des del fuster al
Març de 2021 Mai no he admès que les sensacions que m’oferia la primavera en els anys adolescents anessin diluint-se. Ni mai no he assumit que el pes dels anys hagi fet desaparèixer aromes, colors, sons i tactes. Les aromes de la farigola i el romaní, el color immens de l’ametller florit, el xerroteig
Març de 2021 -Què és la felicitat? – em va preguntar l’Anna, la meva psicòloga,. Ho va inquirir amb aquell gest imprecís que sovint utilitzava i que surava entre lo professional i lo sensual. La vaig respondre amb una altra pregunta, tret habitual de la meva indefinició endèmica: la felicitat és una sensació o
La darrera escena eròtica que m’ha cridat l’atenció ha estat en una sèrie que, si bé ha acumulat centenars de crítiques positives, avorreix tant com la mateixa família real britànica. En efecte, a The crown, temporada 2a, capítol 4t (“Beryl”), la princesa Margaret protagonitza una escena d’alt voltatge eròtic amb qui serà el seu marit,
Ho va profetitzar Guilhem de Belibasta, mentre cremava a la foguera, un 24 d’octubre de 1321, a Vila-roja del Termenés, a l’Aude. Aquest any, per tant, en farà set-cents. Raimond de Castelnau, el “meu” perfecte càtar, que va morir a La Granadella i va ser qui va reconsolar el mateix Belibasta, sabia prou bé que