La Creueta

Dos alumnes van a la consulta mèdica a València en el trenet de la línia Bétera-València. 1960. (Fotografia: arxiu José Angel Benito) 

Per a acudir a les consultes a València calia que el teu superior et signara el volant corresponent i, segurament don Miguel, el conserge, el supervisava en el moment de posar els peus en el vestíbul de l’eixida

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Al seminari de Montcada que jo vaig conéixer (1963-1969), no sols es conreava l’aspecte espiritual dels seus estadants, com és natural, sinó també el físic amb la pràctica de tota mena d’esports, i el sanitari. En el cas del vessant espiritual, els meus entrenadors van ser don Modesto Guanter, don Antonio Lagarda i don Jesús Marqués. El meu favorit era don Antonio Lagarda perquè, a més d’orientar-me el món interior, m’ajudava en matemàtiques i en física i química quan li ho demanava. Quin bon home, el Lagarda! Encara que coneixia de vista el pare espiritual dels teòlegs (don Salvador Artés, sobrenomenat “el caballo místico”) i el dels filòsofs (don Francisco Monsoriu), no em vaig beneficiar de les seues prèdiques durant la meua estada, és clar.

Pel que fa a l’aspecte sanitari, una de les primeres imatges que tinc del primer curs és la “banderilla” que anualment ens posaven només començar, per a previndre el tifus crec que era. Quan ens trobàvem malament, l’infermer del curs (un de nosaltres) ens posava el termòmetre i si teníem febre ens enviava al llit. Si la cosa era més seriosa, de vesprada, a l’hora del berenar, anàvem al metge, don Emilio, d’Alfara del Patriarca, que passava consulta en la infermeria. Situada molt lluny dels espais on transcorria la vida dels alumnes dels primers cursos, s’hi arribava per intricats corredors i escales amunt. Periòdicament també teníem revisions mèdiques. 

A part de les inevitables ferides i contusions producte dels diversos enfrontaments esportius diaris, i d’algun braç enguixat, sols recorde un cas greu: el d’un xiquet de dos cursos davant meu a qui se li va ocórrer de beure de la séquia de rec que discorria paral·lela a la carretera de Bétera i que envoltava mig perímetre de la superfície del seminari, la pinada i tots els camps de futbol. Es veu que la seua àvia no li havia ensenyat la lliçó, com a mi la meua, que no s’ha de beure mai aigua de les séquies, encara que et muires de set.

Recorde que la primera vegada que vaig eixir tot sol del seminari va ser per motius sanitaris, en quart de batxiller; concretament a arrancar-me un queixal. La clínica dental parava pel carrer de Guillem de Castro. La segona volta, el mateix curs, a fer-me el carnet d’identitat.

El que jo no sabia   ̶ o si en algun moment ho vaig saber, ho he oblidat ̶  és que el seminari tenia un concert amb l’entitat asseguradora Alianza. No sé si té res a veure amb l’actual Allianz. Agraïsc a José Angel Benito Benito (de quatre cursos per davant meu) per la informació facilitada: entre uns i altres reconstruïm com podem aquell lloc únic i inoblidable que només roman en la memòria dels que vam passar per allà en l’adolescència i la joventut.

Eixa asseguradora, que tenia la seu al carrer de Lauria, núm. 18, de València, es va fer càrrec de l’assistència mèdica, quirúrgica i sanatorial dels alumnes a partir del primer d’octubre de 1964. El quadre mèdic, amb tretze especialitats, era molt complet, i les consultes es feien a València. També hi havia cinc sanatoris i diverses especialitats de cirurgia. Afortunadament, no en vaig haver de fer mai ús.

Per a acudir a les consultes a València calia que el teu superior et signara el volant corresponent i, segurament don Miguel, el conserge, el supervisava en el moment de posar els peus en el vestíbul de l’eixida.

Els serveis de laboratori, radiologia, transfusions, així com el trasllat al sanatori havien de ser prescrits pel facultatiu corresponent i autoritzats per la direcció mèdica i administrativa d’Alianza, amb l’excepció d’aquelles urgències que no podien esperar el tràmit, que es feia fer més tard. En l’aspecte burocràtic s’ha avançat poc, com vostés podran comprovar.

El mateix tràmit se seguia per a l’ingrés al sanatori. L’assistència clínica era completa, en habitació individual per al pacient, amb dret a llit per a l’acompanyant.

El servei mèdic anava inclòs en la pensió anual de l’alumne. El seminari pagava la quota mensual de 25 pessetes per cada alumne. La prestació farmacèutica era sempre a càrrec de cadascú.

Els alumnes es beneficiaven del servei mèdic cada curs des del primer de setembre fins al 31 de desembre, i des del primer de febrer al 30 de juny. Cal recordar que el mes de gener el passàvem a casa, allargant les vacances de Nadal.

Jo creia que el gener el passàvem a casa pel fred que feia al seminari on no hi havia cap mena de calefacció central, llevat de la humana. Però fa uns mesos, Joan Llopis (que anava huit cursos per davant meu) em va explicar que si passàvem el gener a casa era per la voluntat de l’arquebisbe Marcelino Olaechea de fer-nos viure en família “uns dies normals” no festius, amb l’enriquiment que allò suposava. Alhora, eixos dies ens havien d’inserir un poc en el món, ja que al capdavall el nostre destí era ser sacerdots seculars.

Els qui volien beneficiar-se de la cobertura assistencial els mesos de gener, juliol i agost ho havien de sol·licitar durant els últims quinze dies de cada semestre en l’administració del seminari, i pagar pel seu compte 25 pessetes mensuals. Recordem que l’administrador, des dels primers dies de març de 1958, era don Juan Pérez Navarro. No recorde que ningú em preguntara mai res sobre això; de tota manera, els menuts teníem, si més no, la Seguretat Social dels nostres pares.

En els concerts particulars teníem l’esmentat Dr. Emilio Ramón Llin com a metge de capçalera, i el Dr. Arturo Camps com a odontòleg; tots dos a Alfara del Patriarca. Supose que part dels quadres mèdics devien canviar de tant en tant, però no ho puc assegurar perquè no vaig anar mai a Alfara del Patriarca per qüestions mèdiques.

El reconeixement mèdic complet era obligatori per als alumnes nouvinguts, els de 4t de batxiller, els de 7é de batxiller (prefilosòfic) i els de 1r de teologia. Els alumnes d’altres cursos ho podien demanar voluntàriament. L’import d’aquest reconeixement era abonat en cada cas per l’alumne. Els examinats rebien un informe per escrit dels resultats que havien de lliurar als pares. He d’admetre que a penes recorde com era el reconeixement mèdic que ens feien, però de fer-se’n, se’n feien: en el primer, tots vam saber en el meu curs que el company Merino, de Fortaleny, tenia el cor a la part dreta.