La Creueta

Per a mi eixa revista és un reflex, un indicador que posa de manifest les inquietuds d’algunes persones. És una foto d’on es trobava el poble fa cinquanta-sis anys i pot servir per a comprovar, crec, en què s’ha avançat.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El novembre de 1967 naixia a l’Olleria una revista d’àmbit local. Entre novembre d’aquell any i el de 1968 es van publicar deu números d’Els Grisons, a raó d’un per mes, a excepció dels números 10/11 (setembre de 1968) i el darrer 12/13 (octubre-novembre de 1968). Com no podia ser d’altra manera, era una revista escrita pràcticament en castellà; l’ús del valencià hi era incidental.

D’aquesta revista olleriana, impresa en la impremta-papereria Martí de Xàtiva a dos o tres colors, se’n van fer mil exemplars del primer número, però en el següent ja es va reduir la tirada a cinc-cents.

Des del primer moment queda palesa la fragilitat de la publicació d’una revista local: bona prova és que l’experiment només va durar un any. És temps suficient, això sí, per a poder fer-hi una ullada i veure què passava al nostre poble.

Cal que ens situem i no oblidem que estem en el tardofranquisme, on el règim i l’església juguen un paper fonamental i determinant en la societat local, encara que cada vegada menor. Els caps visibles de les forces vives locals (que també van desbravant-se) eren aleshores el batle Francisco Engo († 2021) i el rector Fernando Cardona (de Pego; † 2006). El prevere anterior, Antonio Cerdà Talón (de Canals), malalt els últims anys, havia faltat el març de 1967, a 58 anys.

L’objectiu de la revista era “conseguir un pueblo más culto y más alegre”, i que es conegueren i desenvoluparen les nostres tradicions i la nostra història. Una revista, al capdavall, del poble i per al poble, al preu mòdic de set pessetes.

La redacció de la revista agraïa el suport de l’ajuntament, que no sabem quina quantitat aportava a l’empresa que es posava en marxa.

Els exemplars no anaven paginats, però tenien sis fulls, és a dir, dotze pàgines. Per tal que l’exposició resulte pràctica, ressalte en negreta els temes i entre parèntesis el nom o noms dels autors, si apareixen citats en la publicació. De tant en tant faig servir els claudàtors [] quan vull fer alguna explicació o comentari personal.

En aquell temps llunyà, emprendre mampreses de signe cultural era ben arriscat: ho demostra l’efímera vida d’aquella revista local. Hui només em referiré als dos primers números publicats i ja avance que, revisats els altres per damunt, trobe a faltar col·laboracions de professionals que, o bé no tenien res a dir, o bé estaven capficats en altres assumptes; o potser consideraren que allò era una pèrdua de temps.

Per a mi eixa revista és un reflex, un indicador que posa de manifest les inquietuds d’algunes persones. És una foto d’on es trobava el poble fa cinquanta-sis anys i pot servir per a comprovar, crec, en què s’ha avançat. A la gent jove, evidentment, el que es conta ací els sonarà a ciència-ficció; espere que als grans els desperte records oblidats.

Les fotos antigues que s’hi inclouen mereixerien un article per si mateixes: cadascuna narra una història, i en contemplar-les ara evoquen records en tots els qui vam viure aquells temps.

Jo, en aquell moment, encara que aïllat del món a l’internat del Seminari de Montcada, vivia les primeres rampellades amoroses de l’adolescència, eixe xarampió del qual ben pocs es lliuren en eixes edats. És per això que no puc deslligar aquella la revista del pas de la meua etapa juvenil.

Número 1- Novembre de 1967

Páginas municipales.- [Des d’un principi, Fernando Cardona, alma mater de la revista, va creure convenient d’incloure aquestes pàgines informatives, ja que el poble, tot i que els plens municipals eren públics, no sabia els acords que s’hi prenien i que repercutien en les seues vides. De qualsevol manera, el rector, secularitzat més tard, no pertanyia al grup dels anomenats “curas obreros” d’aquells dies].

El setembre de 1967 es va aprovar el projecte de reconstrucció de les voreres de l’avinguda de José Antonio [ara Avinguda de Jaume I], així com la compra dels baixos de la casa núm. 2 del carrer de l’Aurora, que uniria el carrer de Sant Vicent amb el carrer de la Puríssima. Es va sol·licitar també a la Diputació de València un préstec d’un milió de pessetes per a pavimentar carrers i voreres. A més, es va demanar una subvenció d’un altre milió de pessetes per a la reforma de l’enllumenat públic dels carrers de Joan XXIII i adjacents. També es va aprovar la creació de cinc escoles [en realitat eren cinc aules]. Es van sol·licitar 290.000 pessetes per a ampliar la xarxa d’aigües potables.

Al novembre van començar converses amb els propietaris del solar situat a continuació de [l’aleshores] Grupo Escolar Isabel la Católica amb la finalitat d’edificar-hi el projectat Col·legi d’Ensenyament Primari. Mentrestant, la parròquia cedia a l’ajuntament la casa núm. 25 del carrer de Sant Doménec, durant dos anys, per a les cinc aules creades. La delegació d’Esports de l’ajuntament informa que fa gestions per a construir una ciutat esportiva on practicar tota classe d’esports.

Comentarios (E. Vival V.).- Sobre el Concili Vaticà II, la nostra parròquia, els batejos celebrats dins la missa, la missa en castellà, etc.

Olleria abans.- Situació geogràfica; terres calcàries; el riu Clariano; terres de secà; pertinença al jutjat comarcal d’Albaida; la Vall d’Albaida. La població “es predominantemente industrial”.

Historia (José Estruch).- Explicació del nom Grisons (tres teories). “Hacia el año 1500 fue quemada la iglesia de Olleria, por lo que, para su reconstrucción, vinieron unos arquitectos que, según se cree, eran de Grisons, estado del Cantón Suizo…”.

Noticias de la calle (El cotilla).- Reparació de carrers, implantació del doble torn matí-vesprada a les escoles. Converses: “Este rector és massa modern: qualsevol dia farà els enterros igual que els batejos, cada quinze dies”. Ja tenim gasolinera! “Las cases barates resultaron caras”. Construcció del parc infantil de “Darrere del cementeri”.

Esos muchachos vestidos de caqui (Salvador Mompó).- Parla sobre els scouts [que el Pare José de Vinalesa (1907-1973) havia implantat a l’Olleria a principis dels anys seixanta].

Bienvenida a Els Grisons (Felipe Cano († 1989)).- El director del grup escolar dóna la benvinguda a la revista “de todos y para todos”, promoguda pel reverend Fernando Cardona.

Comentaris personals: Quan jo vaig abandonar les aules escolars del poble en juny de 1963, segurament no pensava que fera falta una ampliació d’aules ni el doble torn matí-vesprada. No obstant això, quatre anys més tard la situació havia canviat. Per aquell temps jo coneixia el poble molt millor que no ara: amb el meu trasllat a València per a continuar estudis a principis dels anys setanta, lentament vaig perdre el contacte amb el poble on vaig nàixer. Ah! Jo de menut no vaig anar a cap parc infantil ni a cap altre; els nostres parcs naturals eren els carrers sense asfaltar, el barranc de Grau, les esgoladores de l’escola Isabel la Catòlica, escapades a Caputxins, a la Serratella, al riu, a algun bancal del camí d’Alfarrasí o d’Aielo. Això era tot.

Número 2 – Desembre de 1967

Dos puntos de vista (colaboración poética anónima).- “la misa de los domingos / la puedes oir el sábado. / Sin velo a la Iglesia / pues eso ya es anticuado”. [dues novetats del concili Vaticà II].

Páginas municipales.- Celebració de dues sessions de plens en novembre: avantprojecte del pressupost per a l’adquisició de la casa núm. 2 del carrer de Sant Cristòfol; avantprojecte del pressupost per a instal·lar el projectat enllumenat públic; adquisició del solar per a ubicar el projectat Col·legi d’Ensenyament Primari; finalització de les obres d’adaptació de la casa núm. 25 del carrer de Sant Doménec per a les cinc aules escolars.

Nota aclaratoria sobre las “cases barates” que resultaron caras.- El fet que l’ajuntament fóra el promotor dels habitatges va suposar l’estalvi  de 3.868.375 pessetes dels 13.763.798 previstos, preu aprovat pel Ministeri d’Hisenda.

Comentarios (Antonio Ferrer Perales).- El diaca de la parròquia de l’Olleria explica la seua arran dels documents del Vaticà II. Els diaques “sirven al pueblo de Dios en el ministerio de la liturgia, de la palabra y de la caridad”. [Antoni Ferrer (d’Alcúdia de Crespins), més tard secularitzat, va ser professor d’institut, poeta i membre del consell de redacció de la revista Saó. Es va morir el 2 d’octubre de 2022].

Olleria abans (Rosa Pura Camarena y José Estruch).- Sobre els primitius pobladors de l’Olleria i el Castellet del Porquet.

Noticias de la calle (El cotilla).- Robatoris en el trinquet, al carrer de Torrefiel (hui de la Font Nova) i en un magatzem de pells; el partit de futbol entre el Levante i Cursillistas se suspén; l’agutzil ja té megàfon per als bans en compte de la trompeta

de carboner que tenia fins ara. La plaça de la Vila continuarà fent de mercat, ja que la proposa del cine Macetero, on la gent va al cine d’estiu, no ha tingut l’acceptació que s’esperava. El primer número de la revista Els Grisons s’ha venut completament. Sembla que la banda de música del poble no travessa un bon moment: no fa ni dos concerts l’any. El nou diaca parroquial es queixa que la gent no deixa de parlar en els soterrars: no sap ell que la indústria local funciona gràcies als negocis que s’hi aparaulen. Es planteja per primera vegada que el poble tinga institut [una idea que no es materialitzarà fins a trenta-dos anys més tard, el curs 1999-2000] en vista del creixent nombre d’estudiants que diàriament es desplacen a Xàtiva i Albaida: “¿por qué se ha de conformar un padre con que su hijo sea vidriero, cuando tal vez podría ser ingeniero?”. D’altra banda, la joventut començava a moure’s i s’organitza en un anomenat Club de Joventut [però que també havia d’esperar quasi tres anys per a materialitzar-se en El Nostre Cau el setembre de 1970].

Entre novembre i desembre de 1967 hi va haver vuit naixements i cinc decessos.

Per aquell temps, el nucli urbà acabava en la Font Vella; l’anomenada Brigada 21 era una zona que no tenia “ni llum, ni carrers i molts garbullers”.

El 17 de juliol es va parar de treballar en la construcció de la ronda de l’Olleria, és a dir, la carretera exterior, actualment Avinguda de la Diputació.

Deportes (Junta Local de Deportes).- Es fa referència a l’eslògan llavors molt de moda “Contamos contigo”. “En Olleria solo se nos ocurre jugar a fútbol y nada más. (…) Ya es hora que la juventud pida practicar otros deportes”. [El problema era que no hi havia instal·lacions esportives a part de l’antic camp de futbol dels anys 50-60, on molt esporàdicament, alguna vesprada, els mestres del grup escolar de la Font Nova ens portàvem a jugar a futbol].

Actividades deportivas de la OJE (Junta Local Deportes).- De nou es posa de manifest que el poble només té ulls per al futbol, de manera que sols es participa en competicions d’eixe esport en l’àmbit provincial, arran de les convocatòries oficials d’eixa organització. “El equipo infantil (flechas) toma parte en el V Campeonato Nacional de fútbol infantil” a escala provincial i no va guanyar cap partit: va rebre 28 gols i només en va marcar 2. També hi havia un equip de cadets o juvenils (17-21 anys).

Colaboraciones: Hace años (E. Gil).- Se sol·licita telefònicament al col·laborador el llistat de residents ollerians a València i comunica que en aquest apartat té intenció de contar els seus records. “¿Qué tenía que ver el luto con que no se pudiera comer arroz al horno o pastas? (…) ¿O barrer la calle por el mismo motivo?”. O anècdotes com les que li passaren a son pare, el metge don Emilio. Exemple: una nit una senyora va fer anar el marit a casa don Emilio a altes hores per a avisar-lo que no es trobava bé. El metge acudí a casa de la malalta on es va sentir dir: “Esta nit per a postres m’he pres unes figues i me les he preses tan a gust que pense que em faran mal”.

[El fet que a vegades trobem frases en valencià resulta també anecdòtic. La llengua que es feia servir en les comunicacions escrites, programes de festes, a l’escola, església i altres organismes oficials era quasi sempre el castellà. Recorde, això sí, que l’agutzil feia els bans en valencià].