La Creueta

Fotografia: el professor Manuel Sanchis Guarner

«El ritme de les classes (a vegades a hores intempestives), les anades i vingudes amb el festeig, els viatges en el trenet, les classes de rus i d’anglés en l’Escola Oficial d’Idiomes feien anar tot el dia amb la llengua fora.»
Per Bartolomé Sanz Albiñana

Al cap de cinquanta anys, mentre es mesclen els records i sent diverses veus llunyanes, em baralle amb el llenguatge a l’hora de plasmar les idees i cercar paraules i, entre les infinites possibilitats, he de decidir-me per unes determinades. Quan ho rellegisc, passat un temps, gairebé sempre em trobe insatisfet i em dic: “Açò ho hauria pogut expressar d’una altra manera”. I finalment m’ho oblide de tot i passe a una altra cosa per tal de no perdre el fil conductor del relat.

Seguint amb aquell currículum de Filologia Moderna que estava “en construcció” —si ho pensem bé, el coneixement sempre està en construcció—, m’apareixen els professors de les llengües que estudiàvem. En anglés hi havia Mrs Vivienne Hughes de Roda, nascuda a Gal·les, però establerta a València, no sé exactament des de quan. Mrs Hughes ens va impartir llengua anglesa els tres cursos de l’especialitat. M’agradaven les seues classes: eren amenes i variades; això sí, de programació, gens. Un dia féiem transcripció fonètica, l’altre corregíem una traducció inversa, l’altre un reading comprehension, l’altre un listening comprehension, l’altre ens explicava un punt gramatical més complex i el comparàvem amb l’equivalent espanyol, l’altre lliuràvem una redacció sense haver rebut instruccions de com fer-ne, etc. L’avorriment no existia amb Mrs Hughes.

A mi m’agradava eixir de voluntari en la seua classe a fer la transcripció fonètica —prompte vaig descobrir la utilitat d’eixos símbols estranys de l’alfabet fonètic internacional—. Ella dictava un text i jo el transcrivia en el retroprojector mòbil que prèviament havia instal·lat damunt la taula un bidell o un becari del departament. Si jo eixia de voluntari era més que res per a aprofitar la calentoreta que desprenia aquell aparell amb què em calfava les mans a l’hivern. Molts anys després em van dir que Mrs Hughes era catedràtica d’anglés a un institut de València.

El francés ens l’havia de donar inicialment la senyora Santarem, de qui no recorde el nom propi, però sí que era atractiva. Jo la coneixia bé dels cursos comuns per haver-me suspés merescudament la matèria. No sé per quin motiu, però finalment el francés el va impartir Sanchis Guarner, que era catedràtic d’eixa matèria a l’institut femení Sant Vicent Ferrer a València. Sanchis Guarner era un home honest i des del principi va reconéixer que era simplement professor d’institut, sense la preparació adequada explicar trets d’eixa llengua en l’àmbit universitari. Nosaltres vam ser comprensius amb ell, i ell amb nosaltres, i amb mi, particularment, molt. Amb Santarem no m’haguera quedat més remei que matricular-me en l’Alliance Française; amb Sanchis Guarner no em va fer falta.

La professora ajudant de classes pràctiques de francés era doña Emilia Usina Espert. Amb el meu nivell de la llengua de Rabelais no podia permetre’m el luxe de faltar a les dues classes pràctiques que feia a la setmana: allí em tenies en primera fila, amb bona voluntat, esforçant-me a articular els fonemes francesos amb la llengua enredada sense aconseguir-ho. Ja puc donar gràcies per no haver patit cap examen oral de francés en tota l’especialitat. Emilia acabava d’escriure una tesina dirigida pel Dr don Manuel Sanchis Guarner, amb el Dr. don Ángel Raimundo Fernández y González com a ponent. El títol de la tesina era una cosa semblant a “El significado (o el símbolo) del sol en las obras de Camus”.

Amb Emilia féiem alguna redacció de tant en tant. A la primavera d’eixe curs es va morir el president francés Georges Pompidou (1911-1974). Un dia hi va aparéixer Emilia i ens va dir que teníem la classe per a fer una redacció sobre el president que acabava de faltar i que contava com una nota de classe. Jo sabia de Pompidou, siguem clars, el mateix que puguen saber vostés. Com que era la primavera jo portava preparades de memòria un grapat de frases fetes pel que poguera passar. Així que vaig reconduir la redacció en francés als meus coneixements: “Quina llàstima que s’haja mort Georges Pompidou ara que comença la primavera, els jardins són plens de flors i els pardalets canten forassenyats buscant parella, etc.”. Ja es poden imaginar la qualificació obtinguda en la composició. I el que és pitjor: la meua redacció va recórrer tots els cursos de francés i vaig ser la riota de l’especialitat de filologia. En fi, coses que u no oblida.

Aquell va ser l’últim curs que em vaig allotjar a la residència de Burjassot. El ritme de les classes (a vegades a hores intempestives), les anades i vingudes amb el festeig, els viatges en el trenet, les classes de rus i d’anglés en l’Escola Oficial d’Idiomes em feien anar tot el dia amb la llengua fora. Hi havia dies que eixia de matí cap a la Facultat i no tornava a Burjassot fins a l’hora de dormir. Si alguna volta tornava a la residència hora de sopar, els residents s’estranyaven de la meua presència. Passar tot el dia a València i pernoctar a Burjassot era un maldecap. De qualsevol manera, sempre portava algun llibre en la motxilla: Novelas ejemplares de Cervantes, Los sueños de Quevedo, El Buscón, El licenciado Vidriera, La gitanilla, Lazarillo de Tormes, La vida es sueño de Calderón, etc., però com que havia de prendre notes i fer fitxes de les lectures, em vaig adonar que el trenet i els autobusos no eren el millor lloc per a eixe treball. I més si tenim en compte que hi havia examen oral sobre eixos llibres a final de curs.