La Creueta

Fotografia: l’autor en formació a Uad-Ras 55

A mesura que arribàvem al regiment ens enviaven a la cantina, on ens preguntaven la nostra ocupació en la vida civil. He estat a punt de dir que era barber o músic, però no m’he atrevit: no sóc gens valent per a eixes coses

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Acabe de llegir un titular en un diari que diu: “La mili seguirà sin contribuir a la pensión para no agrandar la brecha de género”. Segur que era alguna promesa electoral que, passat un temps, ja no recordava ningú. Tot i ser un tema que ja no m’afecta, i en el qual no entraré, m’ha fet recordar, com si fóra un somni, que encara no he acabat d’explicar la meua mili. Així que m’hi pose.

Recapitulem un poc. Recordaran que a causa de la pandèmia vaig començar a trossejar i ordenar els meus records. En eixe exercici de reconstrucció vaig descobrir que és al voltant dels dotze anys o un poc abans quan comence a ser conscient d’alguna cosa, a créixer i a anar pel món. Això, a més d’anar al dentista pel meu compte i comprar-me sabates.

Les paraules, diu Lacan, ens subjecten: ens converteixen en subjectes. Dit d’una altra manera: jo sóc el subjecte de la meua oració; de les meues oracions: unes simples i unes altres compostes.

Alliberat de la rutina diària, els dies del confinament em van donar temps per a desempolsar records i concentrar-me en allò meu en un moment en què encara em quedava energia. Anys passats. Cicatrius. Projectes realitzats i per realitzar. Mirar l’horitzó. Un home passejant un gos. Caminar vint minuts per casa. El temps que es detenia. El silenci que et convidava a la reflexió, a lligar caps i a desbloquejar la memòria.

Una pregunta: pagava la pena fer el que feia? Llegia Quevedo eixos dies. Dubtava de si deixar un missatge en una botella. Reinventava el passat i dissenyava el futur. Sempre en moviment. Fa temps que vaig iniciar el meu regressus ad uterum, al retorn i la recuperació de la infància i la joventut.

Ara continue contant la mili als meus fills com la vaig contar a la meua nóvia en el seu moment. Si algun dia els meus néts lligen tot açò, creuran que és un relat de ciència-ficció. Anem allà.

El permís reglamentari de deu dies després de la jura de bandera va passar volant. El 24 de març de 1977, el meu oncle Pep el de Tomeu em va acompanyar a l’estació de Xàtiva amb el seu cotxe nou, un R-12 blanc. Plovia. El ràpid cap a Madrid anava ple, així que no vaig poder seure fins a les cinc de la matinada, ja per Albacete. Mentrestant, anava pegant cabotades en el corredor, mort de son. Hi havia soldats a tots els vagons. Finalment, em vaig tombar a terra, i amb el petate com a coixí no em vaig despertar fins a aplegar a Madrid a les nou, al cap de nou hores de viatge. 

Només arribar, desdejune en un bar: un café amb llet amb una torrada amb mantega i melmelada (45 pessetes). He deixat el petate en consigna i me n’he anat amb dos valencians de la meua companyia del CIR a pegar una volta.

Cap a les 11.00 hem decidit de mirar per on para la nostra destinació en un plànol de la boca de metro: Campamento és a l’oest de Madrid, al passeig d’Extremadura. Decidim d’anar-hi en autobús per a estalviar-nos els transbords de metro, ja que anem carregats. Agafem el número 36 a Atocha, i després de mitja hora de trajecte arribem a l’última parada. Baixem i preguntem. Ja hi hem arribat; ara només ens queda aclarir on són cadascuna de les nostres casernes, perquè n’hi ha un fum a una banda i l’altra del passeig d’Extremadura. He caminat un quart d’hora fins a arribar a Uad-Ras 55, la meua destinació.

A mesura que arribàvem al regiment ens enviaven a la cantina, on ens preguntaven la nostra ocupació en la vida civil. He estat a punt de dir que era barber o músic, però no m’he atrevit: no sóc gens valent per a eixes coses. Hem dinat molt bé: guisao, carn amb encisam, cansalada, ou dur, xoriço, un quinto i una taronja.

Després de dinar (i ara entenc per què hem dinat tan bé), ens han portat de nou a la cantina on hem format i ens han tingut més de quatre hores plantats, esperant que ens digueren les destinacions dins de la caserna. M’he quedat gelat, i caminava amb dificultat amb els talons agarrotats.

M’ha tocat la segona companyia de carros. En som quinze, de nous, que, sumats als veterans, fem un total d’uns vuitanta soldats. La companyia (lloc on dormim i tenim les nostres pertinences) està molt bé: endreçada, lavabos netíssims que no fan olor de pixum, i tenim aigua (sí, tenim aigua. Aigua!). Jo dorm en la part superior d’una llitera de dos; l’armariet és pitjor: si em volen espigolar ho tenen ben fàcil. Ja veurem com funciona ací el petateo.

De vesprada hem tingut la primera presa de pèl per part dels veterans, que ens han fet passar per l’oficina a presentar-nos, dir d’on érem i fer-nos una fotografia que ens ha costat cent pessetes: el pitjor és que era una càmera sense rodet. Amb els diners recaptats, els veterans han comprat beguda; han tingut la delicadesa de convidar-nos.

El que més m’agrada d’aquesta caserna és que passem diana i retreta dins la companyia: s’ha acabat de passar fred per als recomptes reglamentaris. Formem a peu de llit, encara que siga en calçotets.

L’altra novetat és que en els menjadors hi ha autoservei; és molt lent, això sí. Després del desdejuni hem tornat a la companyia on el capità ha passat revista a veterans i nous. Als nous ens ha arrestat tres dies en companyia per portar els cabells llargs: mal comencem! Els veterans tremolaven en veure’l. A continuació, als nous ens han donat una gorra negra i un trage de faena blau, dos rombes i dos escuts amb un carro de combat. Ens han donat uns minuts per a cosir-nos aquestes noves insígnies. A continuació hem format i ens han portat a conéixer els nous amics: els carros de combat. A mi m’han donat un poal ple de gasolina i un raspall per a traure llustre al tanc 201. En acabar m’han enviat a la companyia perquè sobraven dos soldats. Es veu que un general de brigada estava a punt d’arribar: hi havia molts peixos grossos. Dic jo que, si sobrava, m’haurien pogut enviar a casa. De la companyia m’han enviat al cuartelillo on hi havia congregats tots els qui sobràvem d’altres companyies. Allà uns jugaven a cartes mentre uns altres dormien sobre la gespa. 

Demà anem de tir a les cinc del matí. No ens han dit els noms dels comandaments: quina poca consideració amb els soldats. Aquesta vesprada hem tapat els carros amb unes lones enormes perquè no passen fred i es constipen. Després, el tinent ens ha donat la primera teòrica sobre el carro de combat AMX-30.

A continuació ens han fet una altra fotografia amb el trage de bonito i la gorra negra: una altra broma que ens ha costat 25 pessetes. Ja veig que ací no falta el sentit de l’humor. Després hem anat a la infermeria on l’alferes metge ens ha preguntat si teníem alguna malaltia infecciosa o venèria. Deuen pensar que els permisos oficials són font de tots els mals: per això estan tan racionats. I com que no es fien gaire, ens hem abaixat els pantalons un darrere l’altre per a assegurar-se. La broma següent ha sigut el carnet del grup sanguini i el Rh: vint-i-cinc pessetes més.

He desinfectat com he pogut la marmita i la cantimplora que m’han adjudicat: senyor, si tenia merda! També m’han donat un tres quarts i un tabard, però no m’atrevisc a rentar-los per si els desfilagarse. M’he apuntat de nou al curs de caporal perquè, segons els que en saben, el que vaig fer al CIR era simplement la primera part. A aquest pas, ascendir a caporal em durà mitja mili. Aprofitaré el temps estudiant, ja que ací t’arresten per no res i alguna cosa hauré de fer si és el cas.

Els veterans diuen que els rebaixos els donen de dissabte de matí a diumenge a la nit. Ja em direu com es pot anar de Madrid a València de rebaix! Encara no sé on és la biblioteca. He intentat estudiar un tema d’oposicions, però és impossible fer-ho a la companyia.

Per a aplegar al camp de tir hem anat dues hores llargues en camió. Crec que era per Colmenar Viejo, però no ho sé exactament. Quan pugem a un camió tenen costum de no dir-nos on anem. Sort que el paisatge al peu d’una muntanya era idíl·lic. També es veien carros de combat fent exercicis.

He posat els meus cabells en mans d’un aficionat a barber i després m’he exercitat jo mateix en l’ofici: desistisc d’anar a la perruqueria de la caserna a perdre el temps fent cua.

Els veterans ens diuen que ací no hi ha res pitjor que el nombre de servicis que es fan. Quan no tens guàrdia, tens reforç, i si no patrulla. Quant als permisos, per a anar a casa els donen comptats.

Ràdio Macuto informa que els qui acabem d’aplegar tindrem vacances la segona quinzena de juliol i la primera d’agost. Veig ben agre el permís de Setmana Santa o Pasqua. Ja veurem.