La Creueta

Palau de Terrateig (Fotografia: Ajuntament de Terrateig)

Aquell costum, tantes vegades al·ludit, d’afegir el nom del sant de l’església on era batejat un expòsit no era tal, sinó una ordre expedida en forma de decret.

Per M. Luisa Plà Tormo

El segle XVIII, el segle de les Llums, va mantindre la vigència els noms de persona clàssics, si bé és veritat que es va ampliar el cos antroponímic amb diversos santorals i va haver-hi un gust creixent, com ja vam veure en l’article anterior, pels noms compostos. Però atesa la proporció i l’ús constant d’un nombre reduït de noms, vistos i llegits els 612 registres que corresponen al nombre de valldalbaidins ingressats en la borderia, podem afirmar que una dotzena de noms servia per a designar una gran part de la població.

La conseqüència més immediata va ser una reiterada monotonia antroponímica, i el món expòsit, on no es duia amb si els cognoms dels pares com a elements diferenciadors, queia en l’homonímia: xiquets que porten el mateix nom, cosa que, unida als errors, omissions i deficiències d’alguns registres, dificultava, de vegades, la identificació fidedigna, la unió d’un fill als autèntics pares que podien anar a la Casa amb la intenció de recuperar-los. Es feia difícil, si no impossible.

En articles anteriors s’ha fet al·lusió al paper uniformador que van tindre els preceptes tridentins quant als registres sacramentals (Quinque Libri) i a la resta de llibres que conformen els fons parroquials, ja que aquests documents conferien valor probatori per a la societat en què es desenvolupava. Trento va consolidar la institució parroquial. En el segle XVIII, davant l’allau de xiquets que ingressats en la inclusa valenciana, s’imposava introduir modificacions que milloraren la identificació certa d’una criatura.

En efecte, Francisco Fabián y Fuero, arquebisbe de València, va emetre un decret el 31 de gener de 1786, que va arribar a tota la diòcesi, pel qual s’intentava d’uniformar les partides de baptisme dels registres parroquials. Un exemplar d’aquest decret havia de quedar arxivat i unit al llibre de visites de cada parròquia per tal que els visitadors el tingueren present i exigiren responsabilitats en cas d’incompliment.

El decret ordenava: “…pongan y hagan poner en la celebración del Santo Sacramento del Bautismo de Niños y Niños Expósitos y Expósitas, ó de Padres Ignorados y ocultos, que ocurran en adelante en sus respectivas Iglesias, á demás del Nombre primero del Santo, que se acostumbra, se debe poner, el del Santo, ó Santa Titular de la Parroquia donde se celebrare; y en caso de que por ser el bautismo en su propio día le corresponda a éste por primer nombre, le añadan por segundo Nombre el de otro Santo Titular o Tutelar, ó de devoción de la propia Iglesia, ó Población; y quando ocurran en un mismo día dos Bautismos, ó más de Expósitos, se procure en todos ellos diferenciar el segundo Nombre para que así sea fácil en todo tiempo identificar las Personas bautizadas, con las Partidas de sus Bautismos, y se evite la confusión que padece sobre ella la Casa de Expósitos del propio Hospital General, y otros mayores daños que puedan resultar en lo sucesivo, á los mismos bautizados y a sus Padres…”

Aquell costum, tantes vegades al·ludit, d’afegir el nom del sant de l’església on era batejat un expòsit no era tal, sinó una ordre expedida en forma de decret.

A la Vall d’Albaida el decret es va aplicar de manera immediata en moltes parròquies. Com a primer registre documentat tenim “…Thomás de Santa María Magdalena va ser batejat el 7 de març de 1786 en la I.P. del Olleria…”. Curiós és el primer registre trobat de l’església de Sant Carles d’Ontinyent seguint la nova normativa: “… María Carlina fue bautizada el día 18 de mayo de 1788 en la Parroquial de S. Carlos de Onteniente…”.

Aquesta nova manera de registre baptismal donaria lloc a la formació de cognoms que s’han mantinut fins a l’actualitat: Sancarlos, Sanjuan, Santamaría, Asunción, Sampedro, Sanfélix… 

Al final del segle XVIII, totes les partides baptismals de la Vall presentaven el nou format, manat complir en 1786 i que es va prolongar al llarg del segle XIX.

Els seguidors d’aquests articles de divulgació sobre els expòsits, deuen recordar que en la centúria anterior, el segle XVII, em vaig detindre a explicar l’origen de la toponímia d’alguns dels pobles de la Vall que apareixien en els registres de la borderia valenciana. 

No tinc intenció de repetir-me, però sí que vull assenyalar grafies amb les quals algunes localitats van quedar registrades en els llibres de la Casa-Bressol de València en el segle XVIII. No sé si el responsable d’aquestes grafies era el rector que batejava i enviava la informació a la inclusa, o era l’encarregat de fer els registres qui transcrivia de manera deficient. Algun rector va registrar el poble amb el nom del moment i amb formes variables. Els lectors, com a intel·ligents, sabran de quin poble es tracta!

Alchorf-Aljorch / Beniagar-Beniatgar / Benigani-Benigany / Bofalit-Bufales / Castelló del Duqut-Castelló de Duch / Ontinent-Ontinient-Otinient-Ontiniente-Oteniente / Pobla del Duch-Pobla Franca de Rugat-Pobla de Rugat / Terratig.

Entre els dos personatges camina l’embolic!