La Creueta

Fotografia: Molló, un refugi rural al Reialenc on podien resguardar-se els llauradors, caçadors, pastors, cavalleries i ramats. Actualment, està dins d’un clos on s’ha construït un habitatge. «La casa de piedra», diu a la tanca de l’entrador.

Per què no manifestaren que la Garrofera, immediata a Guadasséquies, Bellús i l’Olleria, formava part d’aquesta última vila, una població que també era de potestat reial?

Per Xavi Constant

L’anomalia geogràfica va nàixer legalment el 1805. Està formada per l’actual partida del Reialenc, una àrea de 1.264 fanecades del terme municipal de Xàtiva, situada entre les circumscripcions de l’Olleria, Guadasséquies i Bellús. Encara que l’encaix és insòlit, no és l’única jurisdicció territorial dins d’una altra al nostre país, i com tot enclavament, obeeix a qüestions històriques.

Per a examinar els antecedents hem de remuntar-nos al segle XVIII. L’any 1712, segons el vezindario del marqués de Campoflorido, l’Olleria tenia 397 famílies; Guadasséquies, 32; i Bellús, 30. Vuitanta-dos anys després, segons el còmput de Cavanilles, l’Olleria ja en tenia 880; Guadasséquies, 52; i Bellús, 49. Sumats tots tres pobles, la taxa de creixement demogràfic va pujar d’un 113,7%, més del doble.

Per a subsistir durant eixe periode, va caldre abancalar nous terrenys erms. Els bellussers començaren per conrear serretes sense mollons tocant el barranc de Cari, el Rugló, el tossal del Caldero, el pla del Tramussar, l’Andaní i la Terra Nova. I, juntament amb els guadassequians i ollerians, aplanaren relleus en un altre sòl de terra campa, bosc i pasturatge —s’anomenava aleshores la Garrofera, per un planter d’aquests arbres al sector sud—: una extensió de 105 hectàrees entre el tossal del Corral Nou, als peus de la serra Grossa, fins a l’alteró de la Pistola; i des de l’Albardal a la Fillola.

Les bones tanques fan bons veïns, diuen els britànics: ací solem dir «quan més clar, més amics». I és que, els sobreentesos, les indefinicions en el repartiment de les obligacions i els límits imprecisos són a la llarga fonts de conflictes.

Heus ací les causes d’uns enfrontaments progressius que es prolongarien durant dècades. Quasi tot el segle va estar farcit de xocs i litigis: si les noves partides en qüestió es consideraven del terme de Bellús, el domini directe de la terra pertanyia legalment a la jurisdicció del marqués de Bèlgida. I si els paratges tocant a Guadasséquies es justificaven lícitament d’aquest poble, la propietat correspondria a Juan Carroz y Pallarés, marqués de Mirasol,

En tots dos casos, els camperols i menestrals havien de lliurar una part de la producció als nobles i pagar per l’ús d’aquests nous terrenys a l’aristòcrata corresponent, una servitud que es percebia com abusiva, injusta i feudal. Els bellussers, per exemple, havien de satisfer, a més, cada any 20 sous per casa, 20 per l’heretat —els 40 liquidables per Sant Joan—, i 4 sous per fanecada d’alfals —a saldar per Sant Miquel—. Si no haguera sigut pels cultius de l’arròs, la cria d’aviram, conills i alguna cabra, ovella o un porc, quasi tots els vassalls dels dos marquesos s’haurien mort de fam.

Però si les demarcacions de les noves superfícies conreades es consideraven de l’Olleria o de Xàtiva —patrimoni del rei—, no calien particions ni pagaments anuals per l’ús de la terra.

Es formaren dos bàndols. Per una part, els llauradors, ramaders, forners, llenyataires i menestrals de la calç i l’algeps consideraren que els nous terrenys no estaven contemplats en la carta de repoblació de 1611 i, per tant, eren de reialenc i del terme de San Felipe —així s’anomenava oficialment Xàtiva aleshores, després que Felipe V el animoso la cremara tota sencera—.

Per què no manifestaren que la Garrofera, immediata a Guadasséquies, Bellús i l’Olleria, formava part d’aquesta última vila, una població que també era de potestat reial? Conegudes les animadversions recíproques i les immemorials col·lisions entre la batlia reial xativina i els senyors territorials de Bellús, potser devien pensar que la ciutat socarrada —influent, poderosa, antifeudal, partidària de la il·lustració i també àvida de terra—, els faria costat.

Guadassequians i bellussers arrossegaven, a més del malviure, la submissió als aristòcrates i conseqüentment eren menys lliures que els seus veïns de les viles i ciutats. I, en aquells moments, aspiraven a assolir per primera vegada la propietat plena dels bancals a les noves terres.

Quant als llauradors ollerians, no havien estat sotmesos a cap noble. Els resultava inconcebible i anacrònic haver de partir collites amb un poderós desconegut que s’arrogava unes possessions que ningú no li havia reconegut mai.

A l’altra banda del conflicte estava José Vicente Bellvís de Moncada y Exarch, primer marqués de Bèlgida; després el seu fill, Pascual Benito Bellvís de Moncada y Ibáñez de Segovia; i més tard, el nét, Juan de la Cruz Bellvís de Moncada y Pizarro, marqués de Bèlgida, Villamayor de las Ibernias, Orellana la Vieja, San Juan de Piedras Albas, Mondéjar, Benavites, Adeje, Agrópoli, Villahermoso de Tajuña, comte de Villardompardo, Tendilla, Villamonte, Sallent, de la Gomera, del Sacro Romano Imperio, adelantado mayor de Nueva Galicia, senyor de Alconche, Zahínos i Bellús, entre més títols.

Aquest últim marqués era natural i veí de Madrid, cortesà de Carlos III, Carlos IV i de Fernando VII, posseïa també terres i palaus per tota la península, fins i tot a Canàries, i un grapat de procuradors, mossos i servidors als seus dominis.

Els tres aristòcrates, l’avi, el pare i el nét, pretenien, doncs, que els tenaços pioners que rompien els desitjables nous terrenys se sotmeteren als capítols de la Carta Pobla i li lliuraren la sisena part dels productes de secà, la cinquena de la palla, la quarta del regadiu, la tercera de la llenya i dels fruits dels arbres, i tot el llenyam sec del bosc.

En aquest escenari d’espai i temps, tots els actors —hòmens i dones, grans i menuts, rics i pobres, nobles, vassalls i lliures—, estan ja en condicions de representar el vertader dramatis personae fins a arribar al desenllaç de 1805, quan la partida de la Garrofera serà reconeguda legalment i definitiva com a terme de Xàtiva i, en conseqüència, de reialenc.