La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

15 de setembre de 2022
0 comentaris

Tràngol, proesa i destí de Jaume Garcia Borredà (i 2)

Foto: Supervivents de l’atac al blocaus d’El Ramblazo. Entre ells està Jaume Garcia, a qui no podem identificar. El soldat dels embenats era de Manacor.

 

«Jaume Garcia, l’ollerià, acaba de tastar el plom. Dels dèsset defensors del principi, sols el sergent Domínguez roman il·lés.»
Per Xavi Constant

Rodejaven el blocaus uns quatre-cents guerrillers de l’exèrcit d’alliberament de Cuba, segons els diaris peninsulars; unes altres fonts parlaven de tres-cents; i alguna premsa de vuitanta. Tant se val: les forces cubanes són molts superiors i la situació dels quinze assetjats supervivents és extremadament compromesa.

El sergent Domínguez ordena al soldat Estrada que demane reforços. La guarnició més pròxima és el fortí de La Lagunilla, a un parell de quilòmetres. Una missió suïcida perquè ha de travessar el cercle enemic, i després esquivar topades eventuals amb els mambisos.

El setge al blocaus continua. Els cubans criden una vegada i una altra els defensors a rendir-se. Els assetjats s’hi neguen. Saben que la capitulació acabaria amb l’afusellament. Una hora i mitja més tard, les tropes cubanes emprenen un segon atac. Els assaltants són repel·lits de nou. En acabar el tiroteig els assetjats tenen un altre mort i set ferits més. El balanç total és de tres morts i tretze ferits. Jaume Garcia, l’ollerià, acaba de tastar el plom. Dels dèsset defensors del principi sols el sergent Domínguez roman il·lés.

La posició es manté perquè hi ha ferits que se sostenen en peu i poden disparar (entre ells, el valldalbaidí), i els més tocats els proporcionen cartutxos des de terra. Passen les hores. La pressió sobre el blocaus no minva. Hi ha trets esporàdics. Quasi tots els defensors que han rebut el foc enemic han perdut molta sang i ja no s’aguanten drets. Jaume Garcia no pot ni sostenir el fusell. Potser intueix que si no acudeixen prompte els reforços, no tornarà a veure els seus pares ni sa casa de l’Olleria.

Dels defensors, resten dempeus el caporal Mena, en una cara del blocaus; el soldat Martín, en una altra cara; i el sergent Domínguez, al costat del buit de la porta. Continuen els trets i els insults ocasionals des dels dos bàndols.

Arriba la nit. El silenci és tan espés que els atacants entenen que els refugiats deuen estar tots abatuts. Dos guerrillers mambisos avancen reptant matxet en mà. El sergent Domínguez i el soldat Martín només disposen d’un cartutx cadascú, els últims. Disparen i els deixen fora de combat.

En fer-se de dia, el comandant de les forces cubanes destaca vint-i-cinc hòmens amb matxets per a l’assalt final. A la porta del blocaus els esperen el sergent, el caporal i el soldat, els quals «desenvainando sus machetes [les baionetes], esperan impertérritos a los atacantes», informaran els diaris peninsulars, corroborat pels memoràndums de guerra.

El xiulit d’una locomotora perfora l’aire dens del tròpic. Un toc de corneta que ens recorda als westerns on el seté de cavalleria arriba just a temps, sona a les oïdes dels defensors com música celestial. Sí, el soldat Estrada enviat a demanar reforços arribà sa i estalvi al fortí de la Lagunilla. La màquina del tren apunta el morro rebufant.

En primer pla, la locomotora de la via Camagüey-Nuevitas que passava pel blocaus d’El Ramblazo. Darrere, la infermeria de San Isidro (Camagüey).

Els vagons transporten les anhelades forces de socors: quaranta-cinc infants sota el comandament d’un capità, i vint més a les ordres d’un tinent. Mentre baixen de les plataformes, amb els màusers disparen a tot el que es mou al voltant del blocaus. L’enemic mambí abandona el camp de batalla i es retira precipitadament.

La defensa del baluard apareix en primera plana dels diaris. Les cròniques relaten la gesta dels «herois d’El Ramblazo» amb grandiloqüència. És natural, són temps de guerra. Una defensa tan valerosa del lloc, una determinació tan acarnissada suscita l’admiració general i galvanitza les tropes reialistes espanyoles. El relat oficial del Butlletí del Ministeri de la Guerra confirma els fets bàsics sobre el coratge dels defensors.

En temps de guerra els diaris, butlletins i pamflets també solen ser una arma de combat, així que la premsa cubana afirma sense objecció ni rubor que «fuerzas del Ejército de Liberación, bajo el mando del Comandante Alejandro Rodríguez, atacaron y tomaron este fuerte en construcción, ubicado junto a la línea de ferrocarril. El enemigo ofreció fuerte resistencia. El lugar de la acción está a seis km al NE de Chambas, en la actual provincia de Ciego de Ávila».

Els ferits són transportats a les infermeries i l’hospital de Camagüey. La recuperació del valencià sembla satisfactòria. Per desgràcia, al cap d’uns dies les nafres se li infecten, pateix fortes febrades i calfreds, la sèpsia s’agreuja, els pulmons i ronyons comencen a fallar-li. L’ollerià mor díhuit dies després de ser ingressat, el 28 d’agost de 1895.

Se li atorga el tractament de «don», i per Reial Ordre de 6 de maig de 1896 se li concedeix la Creu de Primera Classe de San Fernando i una pensió a la família de cent pessetes anuals, a comptar d’ençà del 9 d’agost de 1895, dia de l’«acció d’armes».

A més de Jaume Garcia (el segon cognom sol figurar als documents com Borneda o Borveda, segurament un error de transcripció), moren en la guerra onze soldats ollerians més al llarg de l’illa, des d’Artemisa a Santiago de Cuba, de Cienfuegos a l’Havana: deu a causa del vòmit, i un en combat, Les famílies rebran una indemnització de 182,50 pessetes.

Que la terra els siga lleu a tots i descansen en pau.

Llistat de baixes dels pobles de l’antic Reialenc de Xàtiva.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!