La Creueta

Em fa l’efecte que fins aquell moment no havia sentit cap cançó un una llengua que no fóra el castellà

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El juny de 1963, “Al vent” de Raimon era un dels discos més venuts a tot l’estat. El disc s’havia publicat al març, ara fa seixanta anys. Raimon tenia una veu contundent, i amb només tres acords de guitarra va crear l’himne d’una generació. Si els altres països tenien cantants que deien coses noves, a nosaltres ens n’acabava de nàixer un. Nosaltres també teníem els nostres cantants protesta.

En aquell temps, quan encenia el transistoret a piles a la nit, una de les cançons que més sonava era “El toro y la luna”, la lletra de la qual feia: “Ese toro enamorado de la luna, que abandona por las noches la manà…” No sé qui la cantava. Ni tampoc sé exactament si era aquell 1963 o un altre any, però és un exemple de la música que sonava en aquell moment, d’aquella música arqueologitzada que se sentia per la ràdio.

La irrupció de Raimon amb les cançons “Al vent”, “Som”, “La pedra” i “A colps” va ser un terratrémol, i va convertir el disc en emblemàtic en l’àmbit estatal. Sobretot si tenim en compte que cantava en una llengua minoritària i minoritzada. A més a més, va posar al cantant de Xàtiva en el mapa de la Nova Cançó. “Al vent” es va convertir en un dels himnes de batalla fins a l’adveniment de la democràcia. I, curiosament, “Al vent” roman en el temps com un testimoni viu d’una generació.

Em fa l’efecte que fins aquell moment no havia sentit cap cançó un una llengua que no fóra el castellà. En anglés, evidentment, sí que ja en sonaven moltes. No podem perdre de vista que els Beatles també començaven a fer-se un lloc al nostre cor aquells anys, i que la seua estètica innovadora no va passar desapercebuda.

Amb Raimon i uns altres cantants minoritaris comença a Espanya la cançó d’autor o, si ho prefereixen, els cantautors. Copsar el missatge de moltes d’eixes cançons requeria un esforç addicional d’atenció per tal d’aprofundir en els textos i no quedar-se simplement amb la tonadeta. Aquell moviment va ser molt prolífic a l’estat, amb molts cantants, alguns dels quals sud-americans: uns més famosos que altres, però no podem oblidar noms com els d’Adolfo Celdrán, Aguaviva, Al Tall, Benito Lertxundi, Daniel Viglieti, Elisa Serna, Guillermina Motta, Hilario Canacho, Inti-Illimani, Jarcha, Jaume Arnella, Jaume Sisa, Javier Krahe, Joan Baptista Humet, Joan Manuel Serrat, Los Juglares, Julia León, Lole y Manuel, Luis Eduardo Aute, Luis Pastor, Lluis Llach, Lluis el Sifoner, Las Madres del Cordero, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Marisol, Massiel, Mercedes Sosa, Oskorri, Ovidi Montllor, Pablo Guerrero, Pablo Milanés, Paco Ibáñez, José Antonio Labordeta, Paco Muñoz, Patxi Andion, Pau Riba, Pep Laguarda, Francesc Pi de la Serra, Quilapayún, Ricardo Cantalapiedra, Rosa León, Los Sabandeños, Silvio Rodríguez, Amancio Prada, La Trinca, Vainica Doble, Víctor Jara, Victor Manuel, Xavier Ribalta, etc. En pareixen molts, però encara n’hi ha més, fins a 175 i més de quatre mil cançons, segons l’estudi del periodista Fernando González Lucini. En un període que abraça vint anys, entre 1963 i 1983.

La mort de Franco el novembre de 1975 va donar pas a la Transició, les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura (juny de 1977) i l’aprovació de la nova Constitució (1978). Així doncs, aquell moviment amb un públic molt concret entre els joves de vint a trenta anys, universitaris i gent d’esquerres, ja no tenia “contra què cantar”. Dit amb altres paraules: l’aparell repressor franquista contra el qual s’havia lluitat s’afonava lentament, i d’aquell nombrós grup de cantants només van sobreviure els qui van canviar el seu discurs i es van adaptar a les noves circumstàncies. Després va vindre una fase d’amnèsia i una altra en què aquests cantants i les seues cançons no encaixaven en l’estètica dominant del moment.

A mi em van arribar les cançons de Raimon de forma indirecta. El transmissor va ser Juan Albiñana, el de Sala, que havia estat una temporada a Barcelona i s’havia amerat d’aquells missatges sonors de llibertat, esperança, justícia, amor, pau, preservació de la naturalesa, emigració, defensa de la identitat, llibertat d’expressió, etc. I no sols les cançons de Raimon, sinó també les primeres de Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Jaume Arnella i El Grup de Folk, d’entre moltes més.

Molts cantautors castellans d’aquells dies s’inspiraven en la poesia social dels poetes de l’època com Gabriel Celaya, i també musicaven obra dels poetes de la generació del 27 principalment.

La Nova Cançó va popularitzar poetes clàssics com Ausiàs March, Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, i moderns com són Salvat-Papasseit, Pere Quart, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Raimon hi va contribuir d’una manera excepcional.

Tots eixos cantants i cançons ens ajuden a comprendre millor aquella època. Són cançons que retraten el paisatge d’un temps.

D’un temps que serà el nostre,
d’un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:
per a la vida s’ha fet l’home
i no per a la mort s’ha fet.

(Raimon, “D’un temps, d’un país”)

No debades afirmava Joan Fuster: “Sempre ho he dit —i valga la boutade—: sant Vicent Ferrer i Raimon —més el cantant que el predicador, mass media entremig— són els catalans que han obtingut per al ‘català’ la major audiència universal fins ara constatada”. Açò ho escrivia l’intel·lectual suecà el 1971 en un llibret titulat Un país sense política.