La Creueta

Replaça de l’ermita del Crist de la Palma, a l’Olleria, anys 1960 (Fotografia: Arxiu Col·lectiu l’Olla)

Crec que en la societat laica en què vivim, els ollerians han oblidat les llegendes miraculoses de la Mare de Déu de Loreto, el Santíssim Ecce Homo (l’Acciamo, en pronunciació popular local) i el Crist de la Palma, “quemado durante la última república”

Per Bartolomé Sanz Albiñana

No sé si vostés s’han fet mai preguntes com: per què recordem? Per a què i com recordem? Gràcies als records, cadascú construeix un jo, té un jo. Quan perdem el passat, pel motiu que siga, perdem la identitat i quedem desemparats i perduts. Sense records autobiogràfics perdem el sentit del jo. SOM EL QUE RECORDEM, així de claret i amb majúscules. 

Tots tenim un univers personal i social que ens fa éssers únics, i tot gràcies als nostres records. Eixa construcció del jo comença en la infància i continua fins a la vellesa. Allò que contem als altres no són simples narracions, sinó expressions narratives de la memòria personal construïdes per un individu concret.

Usem la memòria amb diferents objectius: unes vegades per a iniciar bones relacions amb els altres, per a empatitzar; unes altres per aconsellar o per a informar. Quan es comparteixen records personals qui recorda en veu alta i qui escolta s’impliquen en la mateixa història. Els records personals de qui parla provoquen un sentiment d’identificació en l’oient i fan que, alhora, aquest s’implique i enriquisca la història amb els seus propis records. De totes maneres, quan l’oient no té oportunitat de parlar-participar, al seu cap s’engega el relat dels seus records i la revelació del seu jo biogràfic i del seu món.

No és estrany, per tant, que a edats avançades els records biogràfics servisquen per a alimentar la continuïtat del jo i adaptar-se millor a noves situacions: jubilació, viduïtat, etc.

Amb l’exemplar doble d’octubre-novembre de 1968, l’aventura de la revista Els Grisons arribava al final i, tot i que l’exemplar era doble, el nombre de pàgines era el de sempre: dotze. Pel contingut, es podia veure clarament que l’experiment estava esgotat i no tenia futur: ja ni hi apareixien les pàgines informatives municipals -un dels objectius inicials de la revista- i no podem saber exactament, per exemple, quants carrers teníem asfaltats a finals de 1968 (“Ya casi es realidad el total arreglo de las calles”), ni tampoc apareixien les notícies d’El Cotilla. A més de dues pàgines amb la continuació de la transcripció del decret reial de Felip II, les tres amb la crònica de festes i les dues amb les gestes detallades de l’equip de futbol local, semblava que ja no quedaven temes d’interés per al poble, o potser no s’havien trobat col·laboradors nous que els descobriren. És el meu punt de vista personal.

Traducción del Decreto por el que Olleria queda separada de la Ciudad de Játiva.- Va ser després de publicar l’article en què parlava del número en què es publicà el text del decret de segregació traduït, que Vicent Garcia Gras, el Platero, es posà en contacte amb mi per a identificar-se com a autor de la traducció. Ho va fer, explicà, per encàrrec de Fernando Cardona, a partir del document original. Malauradament, el text no es va arribar a publicar complet perquè la revista va deixar d’editar-se.

Com que la paraula “universitat” apareix diverses vegades en el document, cal aclarir que, segons el DNV, una de les seues accepcions és [ant.] Títol que es donava a les viles de la Corona d’Aragó que no eren viles reials i, per tant, no eren convocades a Corts.

[La transcripció del Decret Reial no es va acabar de publicar perquè el número 14, que hauria encetat l’any 1969, ja no va eixir a la llum. Crec recordar, a més, que Fernando Cardona es va fer malalt eixe any. La malaltia el va apartar de la primera línia de les obligacions parroquials i ni aquell estiu ni en aquelles festes es va deixar veure. Imagine que el vicari, Adrián Martínez, deia assumir-ne temporalment les competències.

A Vicent, el Platero, el rector Fernando Cardona li va encomanar la traducció d’eixe important document; a mi em manava, cada setmana, la preparació i redacció de les Preces de los fieles (“Te pedimos, Señor, por ….”) i cantar algunes cançons acompanyades de guitarra amb el cor de xiques que hi havia aleshores. Sort que només era durant les vacances. La guitarra havia desplaçat eixos dies el vell harmònium, present en totes les esglésies fins aleshores. La qüestió era tindre’ns entretinguts als seminaristes perquè no caiguérem en altres temptacions].

Editorial. Nuestro primer aniversario.- L’Olleria, avançant-se a molts pobles, té la seua revista, la qual cosa és motiu de satisfacció. Altres pobles ens han felicitat per eixe motiu i ens han demanat ajuda per a seguir els nostres passos. Ara bé, sort que l’ajuntament ha alleugerit el dèficit que arrossega la publicació. Al llarg de l’any, el nombre dels subscriptors fills de l’Olleria que viuen fora ha augmentat de 50  a 100, encara que segons el fitxer en són unes 300 les famílies ollerianes escampades pel món. El nombre de subscriptors ollerians residents al poble són unes 300 famílies. Sembla que l’Olleria s’haja despertat de la seua letargia.

El poble ha d’aspirar a unir esforços i cal tenir en compte una sèrie d’institucions com ara la Societat Musical, la Societat de Caçadors, l’Associació de Pares de Famílies, també i aconseguir un “Centro Recreativo Cultural” per a gaudir i formar-se amb una sala d’actes, bar-café, biblioteca pública, aula de cultura. [Eren unes aspiracions molt lloables, però quants anys va tardar l’Olleria a tenir algunes d’eixes instal·lacions? No és una pregunta retòrica la que faig perquè conteste el vent, no. Algú em pot contestar?

L’editorial acaba amb una nota d’esperança: “¡Ánimo, olleriense! Es por nosotros y  nuestros hijos”.

Crónica de Fiestas (Ricardo Albiñana Oviedo).- La crònica de festes de 1968, encetada en el número anterior, continua en aquest número amb els coneguts apartats de “Moros y Cristianos”, “Fiestas religiosas”, a més de “Otros actos” i “”Al pan, pan…”.

El cronista recorda que les festes de moros i cristians van començar al nostre poble el 1954, de la mà dels vidriers, amb la celebració de la festivitat en honor al seu patró Sant Miquel. Després d’alguns alts i baixos a causa del “paro de muchos empleados” de l’activitat vidriera, l’any 1963 les festes de moros i cristians es van fusionar amb les patronals. D’altra banda, els moros i cristians es van obrir a tota mena de treballadors; així, l’any 1968 tenien amb quinze filaes, “aparte de las formadas por jovencitas [sic]”.

Albiñana Oviedo recapitula els actes que se celebren i el seu significat: l’entrà, la retreta, la diana, la primera batalla, la segona batalla, etc. També es refereix al to irònic i jocós de les ambaixades i opina que s’hauria de seguir l’exemple d’altres llocs on “los parlamentos están escritos por verdaderos maestros de la poesia, y sus versos están impregnados de un hondo dramatismo”. I acaba: “(…) però no dejemos en el olvido a aquellos esforzados vidrieros que, año tres año, las fueron forjando (…)”.

Quant a les festes religioses, l’articulista sosté que les del poble tenen un component costumista i una encesa religiositat: sense el suport del clergat preconciliar, l’Olleria no hauria mantingut tants actes religiosos [novenaris, sermons, misses, trasllats, processons, etc.]. Per això les festes dels patrons s’han ajuntat totes al mateix dia, ja que, a més, el poble també té les festes profanes.

[Personalment, crec que en la societat laica en què vivim, els ollerians han oblidat les llegendes miraculoses de la Mare de Déu de Loreto, el Santíssim Ecce Homo (l’Acciamo, en pronunciació popular local) i el Crist de la Palma, “quemado durante la última república”].

Pel que fa als actes profans es destaquen les revetles, els bous i els castells de focs artificials. Els conjunts musicals de moda van soterrar les sarsueles. Per cert, l’articulista critica l’assistència dels menors de setze anys a aquesta mena d’espectacles (incloses “funciones de variedades”, “sesiones de lucha libre o catch”) i “debería ser evitado”.

El 1968, per a la Fiesta Nacional “se ha recurrido a los toros sueltos por calles cercadas”, mentre que altres anys hi havia plaça portàtil, maletilles i toreros locals.

[Recorde una plaça de bous portàtil instal·lada en la placeta de l’ermita del Crist de la Palma, i el torero local, el Levantino, amb el seu traje de luces, que hi va tallar dues orelles i el rabo.

En eixa placeta de l’ermita, tancada per l’hort de don Teodoro i el pati de la fusteria dels Pantorres, quan jo encara no havia fet els deu anys, els xiquets jugàvem a futbol i, en arribar la primavera, collíem fulles de morera de l’arbre que hi havia en un marge. A finals dels anys cinquanta, cal recordar-ho, el temps lliure dels xiquets transcorria a l’aire lliure: pels carrers del teu barri, alguna incursió al barranc de Grau, a Caputxins, a Capellans o a la Serratella, i també al riu a collir lledons quan s’acostava la fira del poble.

Quan jo era acòlit, el dol dels soterrars s’acomiadava en eixa ermita gelada sense seients; a continuació el fèretre era traslladat al muscle fins al cementeri municipal actual. Quan el difunt era un albaet, el pare de la criatura acomiadava el dol dels assistents agraint-los l’assistència de forma general i els dispensava que li l’expressaren individualment. Quan en moria un, les campanes tenien la seua manera de tocar (un toc llarg, seguit de dos curts), diferent de la dels adults, que també distingien si el difunt era dona (dos drangs) o home (tres drangs). Acabat el soterrar, en compte de l’acostumat “T’acompanye en el sentiment”, el veïnat i amistats deien: “Ja teniu un angelet en el cel”. Tots eixos records i algun més (exvots, via crucis un dia de Setmana Santa…), els tinc associats a l’ermita del Crist de la Palma, un lloc on es respirava tristor quan, passats els Grisons, el seguici fúnebre trencava a la dreta a mitjan carrer del Trinquet.