La Creueta

S’ha de reconéixer que tot estava molt ordenat, amb una organització que en molts aspectes ens havíem transmés d’una generació a l’altra sense necessitat de gaires explicacions.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En la pel·lícula de la meua vida apareixen moments feliços, els amics de l’escola, els partits de futbol, l’examen d’ingrés, la meua enemistat amb les matemàtiques, aquelles xiquetes que m’atreien, un Bing-bang en l’univers de la meua memòria. Tot això ha deixat una empremta en el meu cervell, en silenci, sense que jo me n’adonara, un sediment damunt un altre.

Resulta curiós que, sense haver d’anar a cap tenda d’informàtica a “comprar memòria”, el meu cervell emmagatzeme i registre el que m’ha passat al llarg de la vida. Evidentment, faig servir els possessius de primera persona en singular –“meu” i “meua”–, però de forma extensiva als de primera persona en plural.

Eixe magatzem conté la història de qui he sigut i sóc, de què he fet i sé. I sense adonar-me’n, a cada pas que faig, hi recórrec i actue d’acord amb els coneixements previs adquirits. Mitjançant la memòria trace un camí invisible, però continu, des dels primers passos fins al moment present. Història, biografia i identitat s’agafen de la mà i van units, i només cadascú té la clau a la seua intimitat, al jo, a la individualitat, a la identitat pròpia, a la sensació i certesa de ser un ésser únic i irrepetible.

La memòria guarda i recorda experiències personals viscudes (“Nihil est in intellectu quod prius no fuerit in sensu”, frase d’origen aristotèlic, reciclada més tard pels escolàstics). “Recordar” significa “tornar al cor” (re=“de nou”; cor cordis=“cor”). Així, puc “tornar al cor” (que no vol dir necessàriament de forma entusiasta) el 23 F: d’on venia, on anava, la ràdio en el cotxe Ford Fiesta L, el grup de guàrdies civils que acabava d’assaltar el Congrés; fins i tot puc recordar què havia fet allà d’on venia i amb què em vaig trobar en el lloc on anava, i com no, la nit de bans en totes les emissores de ràdio.

No te puedes imaginar… (Miguel Payá, prefecto del seminario).- Miguel Payá [superior meu en 1r, 4t i 5é d’humanitats], recrea l’arribada dels alumnes, de procedències i interessos diversos, que els pares posen en les seues mans. També recorda les cartes que escrivíem a casa o als amics. “El seminario es más grande que el pueblo. Hay dos piscinas muy largas y anchas.  Hay tres o cuatro campos de fútbol, dos campos de baloncesto, una pinada, un frontón. También un cine muy bonito y grande”.

Reverendo señor cura (diversos alumnos).- Set alumnes escriuen al seus rectors contant-los les experiències al seminari: el dia a dia, professors, superiors, directors espirituals, etc. “Todos los primeros domingos de mes es día de retiro espiritual para que, en menor escala que en los ejercicios espirituaes anuales, repasemos nuestra vida espiritual….”.

Queridos padres (diversos alumnos).- Sis alumnes [del curs posterior al meu] escriuen als pares comunicant-los les seues impressions. “Los niños que he encontrado aquí son normales: juegan, estudian, son simpáticos, ….”. “El superior nos ha hablado a todos y nos ha dicho que aquí estamos en nuestra casa y que él hace una especie de padre y madre, conque no se tienen por qué preocupar”.

[Pràcticament conec tots els alumnes que escriuen les cartes, atés que anaven un curs darrere del meu: Jesús Denia, Enrique Aliaga, Evaristo Pastor, Vicente Vera, Sanjuan, Grimalt, Gassent, etc. Amb tots ells vaig resar, cantar, jugar a futbol, vaig fer teatre, excursions, visites culturals, etc. La veritat és que no m’ho vaig passar malament aquells anys].

 Teatro (V. Balaguer, Prefilosòfic).- [El teatre era una de les activitats predilectes, juntament amb l’esport i el cinema, dels alumnes de la dècada dels seixanta. El seminari que jo vaig conéixer cuidava molt les representacions teatrals que cada comunitat duia a terme: autors clàssics i també moderns].

Els encarregats de seleccionar les obres es beneficiaven literàriament i humanament. Una vegada elegida una obra es buscava els actors idonis. S’assajaven les obres, dirigides quasi sempre pels mateixos seminaristes o algun prefecte o professor.

El dia de la representació, tot un equip format per actors, directors, muntadors i tramoistes, posen a disposició de la resta de l’equip el fruit del treball fet. Eixe any, amb motiu del 25é aniversari del rectorat de don Antonio Rodilla, s’hi van representar diverses obres. Els alumnes de filosofia van representar el dia de la Immaculada La tragèdia de Macbeth, de Shakespeare; poc abans els alumnes d’humanitats van posar en escena Edipo rey, de Sòfocles.

En el segon quadrimestre del curs 1964-65 els teòlegs van representar l’auto sacramental de Calderón de la Barca El pintor de su deshonra, de la qual, dies abans, s’havia fet una lectura en l’escenari.

El 4 d’abril el grup de 6é d’humanitats tornà a l’escenari amb El condenado por desconfiado, de Tirso de Molina. Eixe quadrimestre els alumnes de Prefilosòfic assajaven en versió original l’obra de Plaute, Captivi.

[Pocs comentaris més es poden afegir sobre l’efervescència teatral d’aquells anys. Segur que la visió de tantes obres van polir la nostra sensibilitat i va contribuir a la nostra formació cultural].

Nuestro deporte (C. Sobrevela, 2n Teologia).- “(…) si el estudio es la gimnasia de la intel·ligència, el deporte es la práctica y el ejercicio del cuerpo” (…) “hoy cuenta el seminario con cinco campos de fútbol, dos de baloncesto, tres de balonmano, uno de balonvolea, frontón, gimnasio y dos piscinas de 33,33 mts. cada una”.

[L’organització dels esports al seminari de Montcada em recorda l’organització i pràctica dels esports a les public schools britàniques: cada quadrimestre s’hi practicava un esport diferent].

Segons l’autor de l’article, el primer quadrimestre hi havia lligues de futbol, de bàsquet, d’handbol i de frontó. En el segon quadrimestre, s’hi afegien la natació, carreres, salts de longitud i altura, tot un preludi de les olimpíades que se celebraven per Pasqua.

Cine (J.M. Monzó, 4t Teologia).- [Eixe curs, José M. Monzó, que feia d’encarregat del cinema des de 2n de Filosofia, deixava la responsabilitat i passava el testimoni a Francisco Juan Cháfer (d’Aielo de Malferit) de 1r de Teologia]. 

Monzó explicava en el seu article que el cinema al seminari tenia dos grans objectius: “ser un medio de distracción” i “poner en contacto al seminarista con un medio de expresión artístico”.

Aquell curs, es van projectar per al seminari major Eva quiere dormir, El empleo, La diligencia, Solo ante el peligro i  Pinocho (1937). D’El empleo deia que era “ejemplo claro del buen cine italiano realizado por un joven artista de gran sensibilidad cristiana”.

[El futur prefecte no feia referència als films projectats al seminari menor, però supose que Pinocho també es projectaria als alumnes d’humanitats, així com El secreto dels toisón de oro sobre les aventures de Tintín].

COMENTARIS.- Trobe a faltar en aquesta revista una pàgina de dades econòmiques a què estem acostumats a veure sempre que obrim un llibre de festes patronals de qualsevol poble. Es veu que el seminari només rendia comptes a l’arquebisbat. Si s’hagueren inclòs aquestes dades, probablement el poble valencià hauria sabut millor què s’hi tramava i hauria col·laborat més, o potser no tant, en aquella empresa en què l’arquebisbe Olaechea va posar tant d’afany.

En aquest primer número s’inclouen una dotzena de fotografies, d’entre les quals destaque: la façana del seminari (encara li faltava el tercer pavelló, el més pròxim a les vies del trenet de la línia Valencia-Bétera, que es va inaugurar el curs 1966-67, quan jo feia 4t d’humanitats); seminaristes majors entrant (supose) al segon pavelló (el més pròxim al barranc de Carraixet); una instantània del llenç de la Immaculada Concepció pintada per Vicente López que a mi m’agradava molt i que s’incloïa en l’edició de 1961 del Reglament. Fotografies més quotidianes, com ara una sala d’estudi dels primers cursos d’humanitats (primer pavelló) o una de xiquets equipats per a la pràctica dels esports que eixien botant per l’aire amb balons de bàsquet (hi reconec Caudeli i Estrugo (de Bellreguard tots dos) i Arnal (d’Oliva); les dues últimes fotografies corresponen a la representació de l’obra Edipo rey i una panoràmica de la piscina del seminari major (on no podíem nadar els del menor). A les piscines hi havia les casetes numerades on ens canviàvem per a nadar: pegàvem dos colpets a la paret i cridàvem “La siete!”, i si estava ocupada, el de dins contestava “Ocupada!”. S’ha de reconéixer que tot estava molt ordenat, amb una organització que en molts aspectes ens havíem transmés d’una generació a l’altra sense necessitat de gaires explicacions.