La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

7 d'octubre de 2022
0 comentaris

L’especialitat de Filologia Moderna: primer curs (i 5)

Com que estava en edat militar, cada any m’havia de traure un passaport nou, la validesa del qual era de tres o quatre mesos, no fóra cas que caiguera en la temptació de no tornar a Espanya mentre estava a l’estranger.

 

Per Bartolomé Sanz

Com que l’estiu del 1974 no vaig fer milícies universitàries (ni els següents), me’n vaig anar a Londres a fregar plats, fer tes i cafés aigualits, preparar entrepans, i a fer faenes en què ja era un especialista. En l’intermedi dels musicals o les obres que es representaven on treballava, la gent solia demanar algun entrepà de “cheese and tomato”, “egg and crest”, etc., que calia preparar de bestreta. El meu favorit era el de “salmon and cucumber”: el primer que feia me’l menjava jo, no fóra cosa que s’esgotaren, i també per a tindre forces fins a les deu de la nit.

El darrer maig havia rebut carta de Juan Núñez, un gallec que treballava al Mermaid Theatre, en què em deia que hi podia anar sense cap problema. Crec que hi vaig anar sense contracte de treball perquè Mr Núñez era un bon home de qui em podia fiar: feia de mànager quan no hi era el mànager oficial i també em pagava. Quan a la duana em demanaven a què anava al Regne Unit (pregunta que sempre eixia en l’examen d’entrada a aquell país i per a la qual havies d’estar preparat), els contestava que de turisme; a continuació em preguntaven si portava diners per a poder fer-ho i on m’allotjaria: la mateixa història de sempre. Al passaport m’estampaven un segell que deia que hi podia estar d’un a tres mesos màxim. El passatge a Londres d’eixe estiu em va costar 2.715 pessetes, segons una anotació a mà en eixe passaport.

Ah, se m’oblidava: com que estava en edat militar, cada any m’havia de traure un passaport nou, la validesa del qual era de tres o quatre mesos, no fóra cas que caiguera en la temptació de no tornar a Espanya mentre estava a l’estranger. Hem de tindre en compte que encara tenia pendent un deute amb l’estat: anar a servir, servir la pàtria, és a dir, fer la mili. Per a traure’m el passaport havia de presentar la cartilla militar on constava el termini de la pròrroga de segona classe que tenia concedida per motius d’estudi. Les coses eren molt complicades aquell temps.

Durant l’estiu a Londres vaig continuar acudint a classes d’anglés a una acadèmia del centre de la capital, vaig revisitar museus i vaig descobrir racons que no coneixia encara, com ara Portobello Road. Tinc eixe estiu associat a un parell de discos que m’han acompanyat tota la vida: Tubular Bells, de Mike Oldfield (però la versió original, i no les versions orquestrades posteriors que el compositor i multiinstrumentista va fer arran de l’èxit), i també un disc amb caràtula en blanc i negre de la cantant negra Lorraine Ellison (1931-1983) que acabava d’eixir i del qual havia llegit la crítica en un quality paper. De les tendes de discos a Oxford Street anava a la meua llibreria favorita, Foyles for Books, que hi havia a Charing Cross Road: allí vaig comprar Selected Works, de l’irlandés W.B. Yeats, que m’havia recomanat William Lord, cap d’estudis de l’Oxford Centre a València, i un grapat de llibres moderns recomanats per Mr Ingram, director de l’acadèmia d’anglés de Londres.

Eixe estiu tenia l’avantatge de no haver d’estudiar francés a la vora del Tàmesi, així que vaig veure -que recorde ara- dos musicals de moda: Hair i Oh, Calcutta!, tots dos amb nus integrals inclosos. El títol del segon musical estava inspirat en un quadre del pintor Clovis Trouille, O quel cul t’as (Ai, quin cul tens!), que en francés sona molt paregut a “Oh, Calcutta!”.

Però la cançó que sonava tothora aquell estiu era “Rock Your Baby”, de George McCrae. I com que no tenia un gallet em vaig quedar amb les ganes de veure un concert de Joan Báez (£4): com m’hauria agradat de veure-la cantant “Diamonds and Rust” si és que la cantava aleshores! Així que, una nit més, em vaig haver de conformar a tornar-me’n a casa pujant al metro a Blackfriars, fent transbordament a Embankment i agafant la Bakerloo Line (hui Jubilee Line) fins a Neasden, prop del barri de Wembley. Era una zona amb molta població d’origen afrocaribeny. Per cert, Bob Marley & the Wailers havien viscut en aquesta zona dos anys arrere.

Mentre caminava a casa des de l’estació Neasden taral·lejava una altra cançó de moda aleshores: “It’s Only Rock’n’Roll”, dels Rolling Stones:

I said, I know it’s only rock’n’roll but I like it
I said, I know it’s only rock’n’roll but I like it
I said, I know it’s only rock’n’roll but I like it
Like it yes, I do, oh well, I like it, I like it, I like it

Al bar del teatre tenia nous companys de treball: dos japonesos, un egipci, un iranià i un de Bangladesh. Amb aquest no congeniava gens; el motiu de discussió sempre era el mateix: veure qui dels dos treballava menys. Al teatre representaven un musical amb cançons de Cole Porter (de l’estil de Fred Astaire), i com que també se celebrava el 150é aniversari de la mort del poeta romàntic Lord Byron (1788-1824) hi va haver una setmana de recitals amb els seus poemes: ja veuran vostés com d’ací a un parell d’anys hi haurà moltes celebracions al voltant d’eixe nom. Fins que no em van pagar la primera setmana de treball estava sense un clau —broke, en anglés—, així que el primer diumenge me’n vaig anar al Speakers Corner, a Hyde Park, a veure com un speaker, plantat damunt d’un basquet de fruita, es clavava amb el del costat, pujat a una escaleta de pintor, mentre que els bobbies (sense armes de foc en aquell temps) anaven pegant voltes per si de cas de les paraules es passava a les mans; tot podia ser.

A través de la premsa estava al corrent de l’estat de salut de Franco, de la flebitis en la cama dreta i de les operacions que havia tingut, així com que li havia passat temporalment el poder al príncep Juan Carlos (de trenta-sis anys aleshores).

També aquells dies era notícia en les primeres planes dels diaris la foto del carismàtic arquebisbe i president xipriota Makarios qui, arran del colp d’estat al seu país, havia estat derrocat i s’havia proclamat a continuació a l’illa la República Turca del Nord de Xipre. I així continua encara la situació.

Els últims dies d’agost vam coincidir per Carnaby Street diversos companys de diferents cursos que, com orandelles a la tardor, preparàvem la tornada a Espanya. Ens vam contar les penes mentre ens rotllàvem i fumàvem un cigarret de Golden Virginia, aquell tabac que, més que fumar, m’agradava sobretot olorar. Vam aprofitar per a veure L’exorcista i L’últim tango a París. Quan ara mire amb nostàlgia les fotos d’eixos dies pense que va ser una època bonica de la meua vida que no tornarà mai.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.