La Creueta

Jo em consolava pensant que en temps de guerra tot allò podria ser pitjor, així que em mossegava la llengua i no deia ni piu. Al cap de poques setmanes vaig començar a perdre les bones maneres apreses de xicotet.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Memòria i records, o més aïnes el que en queda abans que tot s’oblide, bateguen de manera ferma en el meu relat. Pareix que estiga condemnat a rememorar el passat i desempolsar aquella enciclopèdia Álvarez amb què ensenyaven als escolars de finals dels anys cinquanta conceptes com ara que la bandera espanyola era el símbol, imatge o representació de la pàtria, i que els seus colors tenien un significat: el roig significava la sang vessada per milers d’espanyols a través de la història per defensar-la, mentre que el color groc, el color de l’or, representava el poder del seu imperi. Segur que cap xiquet de hui sap tot això. També em vénen al cap altres banderes de la meua infància com la de Falange o la tradicionalista dels requetés, que no recorde bé en quin moment van desaparéixer de les nostres vides.

Aquest matí hi havia tanta boira que no distingíem ningú a dos metres. Hui la instrucció s’ha fet fora del campament, en un lloc nou. El sergent Castillo, un cabronet ell, ens ha fet dur un pas lleuger i de seguida hem entrat en calor. Només hi ha hagut dos arrestats en l’exercici de hui. Dutxa en tornar: me n’he escapolit amagant-me en un lavabo on, mentrestant, m’he netejat les botes. N’he eixit amb la tovallola al coll, com si res, quan he entés pel soroll que estaven acabant.

A vegades tenim un aspecte deplorable. Ens fan anar al menjador amb la roba bruta després de rebolcar-nos per terra com porcs, sense poder rentar-nos les mans perquè no hi ha aigua, l’eterna murga.

Jo em consolava pensant que en temps de guerra tot allò podria ser pitjor, així que em mossegava la llengua i no deia ni piu. Al cap de poques setmanes vaig començar a perdre les bones maneres apreses de xicotet.

A la biblioteca, de vegades, hi havia cua de cinc o sis per a llegir El País. Encara com que la majoria anava directament als fulls dels esports i acabaven prompte. La biblioteca era el meu refugi en les hores lliures on també llegia les cartes rebudes i escrivia les meues. Escrivia a casa, a la nóvia, als amics.

De tant en tant rebia carta de l’amic Enric Lloret, que estava en un CIR de Còrdova i em contava que els tenien superputejats, perquè no els deixaven eixir de passeig ni els donaven permís per a anar a casa. A més, deia que no tenia notícies de l’amic comú Pep Arnal.

Som a 9 de febrer. Hui m’han tocat servicis mecànics, és a dir cuina, juntament amb dotze reclutes més de la meua companyia: una espècie de reforç. Ha estat per ordre alfabètic. Sort que no m’ha tocat de trossejar cansalada una altra vegada. Hem parat les taules per a dinar amb plats i pitxers. Finalment hem passat el motxo. Mentre preparàvem les plates, hem menjat prou de tot el que ens ha vingut de gust. Després del dinar ho hem arregussat tot de nou. El pitjor d’aquest servici és haver de llavar-ho tot en acabar: perols, cassos, plats. Creia que no s’acabava. Treballar en aquesta secció del cos d’Intendència no m’afalaga gens.

A les cinc de la vesprada ja tornàvem a preparar-ho per al sopar: plats, pa, beguda. Després de sopar: escurar i deixar-ho tot a punt per a l’endemà. A veure si a les dotze de la nit hem acabat i no em toca més fer aquest servici.

Hui, nova sorpresa. Vent i pluja. Teòrica abans de la instrucció: sobre explosius. Ara qui tus sóc jo; tinc una tos de gos que no m’agrada i em fa mal el pit.

A la companyia es respira ambient de festa quan s’acosta el rebaix i ens n’anem de permís. Uns quants “pelusos” (reclutes novells) es burlen d’un recluta que ha comprat una nina a la seua nóvia. Uns arreglen el coll als altres amb les maquinetes d’afaitar; un “virgo” (una altra forma de referir-nos als reclutes nouvinguts), escaiolat d’una cama, sent el transistor amb una antena més aviat desmesurada; un aspirant a caporal repassa els apunts per a l’examen; un basc dorm amb la gorra sobre la cara; uns altres agafen els coberts i el got de Duralex per a sopar.

Hauré de repassar jo també alguns conceptes per a l’examen: esquadra, escamot de fusells, escamot d’armes de suport, secció de fusells, secció d’armes de suport, companyia, esquadró, bateria. Quina angúnia més gran em fa tot açò!

El permís s’ha acabat. Torne de València a Alcalà. El rebaix de cap de setmana passa volant: entre anar a casa i tornar et queden vint-i-quatre hores curtes. Molta boira. Continue tossint, em prenc una cullerada d’un xarop antitussigen i un supositori.

Hui la diana ha durat mitja hora. Faltava molta gent que encara no havia tornat del rebaix i calia controlar el parador de la tropa. Feia tant de fred que ens han deixat fer la instrucció amb guants i bragues (una mena de passamuntanyes de tela de mala qualitat): només calia veure les gotetes de gel que penjaven de les fulles dels arbres de fulla perenne.

La teòrica d’abans de la instrucció ha portat molts arrestos. L’alferes que ens l’ha feta no coneix la realitat del país: creia que tots tenien clar el significat de paraules com ángulo, bisectriz, ordenada, abscisa, vértice… Però és millor callar i no fer-li cap comentari per si de cas. “Emixia virtus est praestare silentia rebus”, és a dir, “Saber callar a temps és una gran virtut”, o millor encara: Més val la que calles que la que dius.

A mi m’interessaven més paraules de l’argot casernari com “porrero” (no en el sentit del qui fumava porros, sinó en el del soldat que en desfilades solemnes fa figures acrobàtiques en l’aire amb una porra, com les majorettes a les festes dels pobles) o “golondrino” (desertor).

Ara que he nomenat “porros” i “desertor”, em permetran dos breus apunts. Només recorde un soldat que en fumara, de porros, però ell deia “xocolate”; era català i ja en el Regiment Wad-Ras 55 el vaig veure molts dies arrossegant el matalaf des de la companyia a prevenció, el lloc on es complien els arrestos menors i on s’obligava a passar la nit. Per quin motiu es deia “prevenció” en comptes de “calabós”, o “golondrino” en compte de “desertor”? L’explicació és senzilla: en els espais tancats i ambients marginals es fa servir, a manera de camuflatge verbal, el llenguatge de germania, de manera que resulta incomprensible als neòfits o als que no pertanyen al cercle dels grups específics o marginals. És una mena de subllenguatge que s’aparta de la llengua estàndard i que s’usa en els grups aïllats o estigmatitzats. Eixe és el motiu pel qual lladres, drogoaddictes o el món miscel·lani de la sexualitat fan servir uns termes que a vegades no arribem a entendre.

Quant a “desertor”, recorde que a principis de 1977 el president nord-americà Jimmy Carter havia amnistiat els desertors de la guerra del Vietnam. Nosaltres, en la nostra ignorància, pensàvem que eixa amnistia estava a punt d’arribar als nombrosos casos de desertors o pròfugs i objectors de consciència que hi havia aleshores. Crec que més endavant la paraula “insubmís” va reemplaçar “desertor” i “pròfug” per a referir-se al jove que es negava a incorporar-se a files, fugir de l’exèrcit o de fer algun servici substitutori. Si no recorde malament, eixos dies Pepe Beúnza, el primer objector de consciència, encara era en “chirona” per haver-se negat a fer el servici militar. Jo, de desertar, res de res, més que res pel disgust que això podria haver ocasionat a mon pare.

Perquè es facen una idea de la convulsa conjuntura política del moment, els diré que la sol·licitud d’inscripció del PCE en el registre d’associacions havia estat denegada. Dos mesos més tard, curiosament, el mateix partit polític era legalitzat. Com es pot endevinar, mort Franco, tot va anar molt de pressa per tal de recuperar el temps perdut. Tant és així que a finals d’eixe inoblidable 1977 es va aprovar la Llei d’Amnistia (llei 46/1977), per la qual es perdonaven molts tipus de delictes comesos abans del dia 15 de desembre de 1976, data de ratificació en referèndum de la Llei per a la Reforma Política, una llei que desmantellava l’entramat jurídic de la dictadura franquista. Aquesta última llei es publicava en el BOE els primers dies de 1977, quan jo començava el servici militar.

A migdia, “unificación” en la plaça de Bailén davant el tinent coronel (màxima autoritat militar al CIR). És una mena d’assaig per a la jura de bandera. Hi han participat quatre batallons. El resultat ha estat desastrós, així que tot seguit la meua companyia ha carregat el “chopo” i ha practicat una hora més. Hui, la vesprada ha estat entretinguda; de tres a quatre, curs de caporals; de quatre a cinc, instrucció amb cetme; i de cinc a sis: gimnàstica.

Xarrant amb un andalús, tots dos hem arribat a la conclusió que tot el que fem al CIR és una collonada: no ens ensenyen a ser soldats sinó a fer que tot isca bé el dia de la jura de bandera: “Haced esto así, porque de lo contrario el día de la jura de bandera queda muy feo”, “Levantad más el brazo, pues como ese día llevaréis guantes blancos se notarà más que unos lo levantan más  que otros”, etc. L’andalús deia que passava igual com en el permís de conduir: que no ens ensenyaven a conduir sinó a aprovar l’examen.