La Creueta

Filà Las Tejanas. Fotografia revista Els Grisons agost-setembre 1968

Calseta coincideix amb Ricardo Albiñana Oviedo que a l’ollerià li agrada que li ho donen tot fet. Alguna cosa hi deu haver de cert en eixa coincidència!

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Sovint apareixen discrepàncies entre allò que recordem sobre un esdeveniment i el fet real. La memòria autobiogràfica, això no obstant, s’esforça per organitzar els esdeveniments del passat i romandre fidel a què va passar.

Les experiències queden emmagatzemades en forma de records i vivències que, en la nostra memòria, queden narrades en forma d’històries que ens contem a nosaltres mateixos i als altres. Dit d’una altra manera: és la meua vida narrada i escrita per la meua memòria. En fi, som allò que recordem, i quan diem “la nostra vida” ens referim a la narració del que la nostra memòria ha elaborat i guardat.

En resum: la vida no és allò que va passar (ni de bon tros!), sinó què recordem. No és estrany, per tant, que hi haja divergències entre el meu relat i el de qualsevol altra persona que “veia la mateixa pel·lícula” que jo vaig veure.

COMENTARIOS (J. Moscardó, senior).- L’article se centra en les tradicions i l’habitual programa de festes. “Para gozar de las fiestas no es menester un programa extraordinario, basta con inventarlo o, más aún, con improvisar-lo (…)” “Cuando se hace un programa deben estar previstos los actos (…)” “Todo esto es misión de los festeros, a quienes con el mayor ahinco les animamos a que prosigan tradicionalment estas celebracions; solo que con mayor originalidad, innovación y facundia (…)”.

[Fa unes setmanes em vaig trobar J. Moscardó (júnior) en la placeta del Convent de l’Olleria. Devia fer uns cinquanta anys que no el veia. Ens vam reconéixer. En preguntar-li per la revista Els Grisons em va contestar que la recordava, i que ell mateix també hi va col·laborar, i fins i tot la plegava i posava etiquetes per a enviar-la als subscriptors].

Vida local.- La nit de l’11 de setembre va fallar el projecte de celebrar un sopar de germanor de “las comparsas de Moros y Cristianos” amb la finalitat de “despachar” la carn de la vaqueta. Com que cada filà va sopar al seu local, autoritats, ajuntament i consell local es van repartir entre les diverses filaes. El president ixent va reunir els membres de les filaes a prendre cafè i comentar alguns assumptes. Acords presos: la quota-depòsit de cada filà s’ha de pagar trimestralment, el viatge a Fontilles i la designació de la nova comissió de festes. La comissió queda constituïda per don Fernando Cardona (capellà), don José Aparicio (president), don Vicente García Vela (vice-president) i don Joaquín Camarena (secretari), a més dels nou vocals de les filaes. Es va agrair al president cessant i als seus col·laboradors l’esforç fet en pro de les festes.

[Tanque els ulls i em veig Camarena, tota la vida, amb algun càrrec dels diferents organismes de la vida local, i assessorant batles de qualsevol signe polític. L’última vegada que el vaig veure, a principis del nou segle, em va dir convençut que ell havia estat profeta al seu poble, en contra de la famosa sentència que diu que ningú no és profeta a la seua terra].

Notas de Sociedad.- De juliol a setembre hi ha hagut set decessos, vint-i-tres batejos, i s’han celebrat onze matrimonis. [Es parla de batejos i no de naixements: en això sí que hem canviat alamon; igual com en el cas dels matrimonis, que s’entenia que eren per l’església. En algun lloc hi deu haver percentatges al respecte]. 

Crónica de fiestas (Ricardo Albiñana Oviedo).- 

I. La senda vella. L’articulista fa referència als articles d’Emilio Gil Lila, del pare José Maria Reillo i altres col·laboradors de la secció “Olleria abans” [l’article del pare Reillo es deu incloure al número 6 corresponent al mes d’abril, però no el tinc i, per tant, no conec el text. Tampoc tinc dades de l’autor]. Lamenta que l’ollerià siga un home que espera que li ho donen tot fet, i també que s’hagen perdut o estiguen en decadència tradicions com “las Danzas, el Rosario de la Aurora, los Gigantes y Cabezudos, la Fiesta de la Pastora, la Feria, los Locos, etc.” i que s’hagen reemplaçat ara per les falles, la Setmana Santa, els moros i cristians. [Algunes tradicions, efectivament, s’han perdut, però n’hi ha que han reviscolat. Quant a les falles, en recorde alguna de quan era menut a la placeta del Convent i als Quatre Cantons, però crec que no van arrelar mai al poble. Qui recorda la festa de la Divina Pastora a Caputxins on no queden frares? No crec que la Setmana Santa desapareguera completament mai; pel que fa als moros i cristians sobren les paraules: està ben assentada i clareta és la població que no en tinga].

“No podemos decir que [el vidrio, las sillas i la cestería] sean productos tradicionales, puesto que cualquier persona que cuente alrededor de los cincuenta años de edad ha conocido la instalación de cada una de estas industrias, etc.,” [Ara caldria afegir: “I també la desaparició”].

II. La presentación.- “El primer acto de presentación del que tengo noticias fue en el año 1955; actuó como mantenedor un padre; (…) han desfilado oradores tan elocuentes como José Hernández Benedicto, Luis B. Lluch Garín, Luís Mompó Delgado de Molina, Juan Asins Puchalt, Lucinio Sanz Martínez, etc.”.

III. La ofrenda.- “Todos en procesión (…) van recordando la historia de aquella Virgen (…). Su enterramiento en época de moros, su milagrosa aparición, la construcción de la ermita, etc., y ya más recientemente (durante la guerra civil) de cómo fue salvada escondida  en un cesto y su reposición en el año 1950 a su Antigua morada”.

Coletillas a la Semana de la Juventud (Vicente Vidal Engo).- Aquest article es refereix a les dues primeres xarrades fetes durant aquella setmana: “El cura [Fernando Cardona] criticó demasiado los defectos de la juventud de Ollería (…) Nos trató de gregarios (borregos)” (…) “También trató a la juventud de ‘chupados’, por no hacer deporte”. Vicente Vidal li recorda l’article de Boluda en el número 8, i afegeix que treballar vuit o dotze hores i la falta d’instal·lacions “son dificultades no culpables a la juventud”. [Ja he dit alguna vegada que el prevere Fernando Cardona Pérez exercia una crítica mordaç quan parlava i, des del meu punt de vista, el poble no estava preparat per al seu estil incisiu. Durant la meua formació bàsica, vostés ja ho saben, vaig estar envoltat de molts preveres; doncs bé, alguns d’ells parlaven molt clarament, de manera que el discurs del reverend Cardona no em cridava l’atenció: ja hi estava posat].

Quant a la segona xarrada, a càrrec de la xica conferenciant, l’articulista diu que els assistents no van fer preguntes per no fer el ridícul. La conferenciant va dir que la joventut de l’Olleria no llegia ni sabia què passava al món, però segurament no sabia, segons Vidal Engo, que “no contamos con nada para poder desarrollar nuestro afán de saber, una aula de cultura, ni biblioteca pública, ni academias ni nada”. [Eixa era la trista realitat al poble fins al naixement del Nostre Cau que va ipulsar diferents activitats per a la joventut. I no oblidem que l’impulsor d’eixe club juvenil va ser don Fernando Cardona, i per posar una data diré que va ser setembre de 1970 o el curs 1970-71 quan les coses van començar a canviar, com amb la creació de la biblioteca pública (vídeo)].

Carta abierta a la revista mensual Els Grisons-Olleria (José Vayá).- [La carta està datada el juliol de 1968, a Xella, però no caic en de qui puga ser] L’autor s’identifica amb l’editorial del número 8 [autor: Antonio Ferrer Perales] i recorda un temps passat en què pensar era un luxe, ja que la gent només es preocupava pel preu de “la harina de cebada o saber el precio de las cajetillas de tabaco, todo lo demás era música celestial”. Vayá recorda com aparegueren gradualment les comoditats: “(…) se consiguió el velomotor y la motocicleta, a continuación se impuso por meta el televisor y el frigorífico junto con la cocinita con horno a butano y el tresillo en la salita de estar”. Alguns afortunats ja tenien el sis-cents i la caseta de camp. “(…) y después de todo eso ¿qué?”, es pregunta l’autor, i es contesta: “insatisfacción, vacío”. Al mateix temps es congratula per l’aparició de la revista “por ser de Olleria y principalment por lo que tiene de ansia de  renovación (…) ¿empujadas por el Vaticano Segundo? (…)”.

[Només per una carta com eixa valia la pena d’haver continuat aquesta revista que comente últimament].

Deportes. Ya tenemos al equipo de futbol federado en 3ª Regional (Calseta).- L’autor de l’article no se sorprén que, quan es va demanar als antics aficionats a l’esport de formar part de la junta directiva, tots van trobar excuses motivades. “(…) por tradición en este pueblo la gente es así, le gusta que las cosas se las den ya hechas”. Ara bé, quan les coses ja estan organitzades i en marxa, tothom vol formar part dels òrgans directius. “(…) se establecen unes cuotas trimestrales de 100 pesetas para los socios, con derecho a site partidos y dos amistosos” [dels vint partits anuals].

L’equip de futbol havia d’estar format per xicons del poble o residents al municipi, i el camp havia de reunir unes condicions: “casetas para los equipos y árbitro, cantina, valla protegiendo el campo, fosos para los asistentes de cada equipo, taquillas, waters, (…)”. També s’informava que el local social es trobava en el Bar Nicasio [en aquell moment a la plaça de la vila]. En l’article es comenten cadascun dels partits, jugats contra el Benigànim, Xella, Alcàntara del Xúquer, Montaverner (CD Trovador), Vallada, i fins i tot el València CF (juvenil) amb la presència de l’internacional Guillot, així com les actuacions dels jugadors. [De totes aquelles gestes futbolístiques hi ha un libre: La historia del club de fútbol l’Olleria, de Pepe Aparici Albiñana, editat per l’Ajuntament de l’Olleria].

[Fotre! Calseta coincideix amb Ricardo Albiñana Oviedo que a l’ollerià li agrada que li ho donen tot fet. Alguna cosa hi deu haver de cert en eixa coincidència!].

Escultismo. Tu hijo puede ser un lobato (Salvador Mompó, jefe scout).- El cap scout local informa que a partir dels set anys, els xiquets es poden integrar en aquesta organització com a “lobatos”, que és la branca més jove de l’escoltisme, inspirada en El llibre de la selva de Rudyard Kipling. [Per cert, no sé què espera Salvador Mompó per a escriure la història de l’escoltisme al poble, com va fer fa un parell d’anys Txema Nuín Ugarte amb el llibre L’escoltisme a Albaida, 1966-2004. No serà per falta de material, històries i vivències. Esperem que tot això no s’haja convertit en material efímer, escampat i impossible de recuperar; cosa que tampoc m’estranyaria gens. Vinga, Salvador, que no ens queden tants anys].

[Comentaris sobre les fotografies.- En aquest número s’inclouen fotografies de les comparses Las Tejanas, Levantinos (xiques), Pirates i Corda Curta. (Als puristes alcoians de la festa no els agrada la paraula “comparsa” i fan servir sempre “filà”; i tampoc no els agraden les dones festeres, però ja han claudicat. Al nostre poble, les xiques es van incorporar prompte a la festa: unes vegades depenent de les filaes masculines i altres totalment independents). També hi ha tres imatges de la presentació de festes de 1968, una de l’equip de futbol Olleria CF i una de l’acampada scout mixta a Barranquets (en la finca de don José Valls, el farmacèutic, a Bufali].