La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

9 de desembre de 2022
0 comentaris

Últim curs a la Facultat: entrem en 1976

Manuel Ángel Conejero (Fotografia uv.es)

En el moment de preparar-me les oposicions em vaig adonar que les classes de la facultat m’havien servit de ben poc: havia de començar pràcticament de zero, tema a tema; les coses com siguen.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Com no podia ser d’una altra manera, en aquestes memòries de joventut tracte de rescatar records i anècdotes de l’àmbit educatiu, on transcorria majoritàriament el meu temps. Evidentment, s’hi barregen esdeveniments que també m’afectaven d’una forma més personal. M’agradaria, i em donaria per satisfet, que per als lectors puguen tindre algun valor, i que li servisquen de referència o contrast en aquells que van viure experiències similars en aquella època.

Les primeres setmanes del 1976 hi va haver aturades, tancaments, manifestacions i assemblees en diverses universitats de tot l’estat, així que, com es pot entendre, eixos continguts curriculars formaven part del programa d’estudis de totes les universitats. Sense anar gaire lluny, eixe mes, al carrer de Colom, a mitjan mes de gener se sentien crits demanant “Amnistia i llibertat” (encara no s’havia afegit “estatut d’autonomia”). Eixe curs els PNN universitaris estaven molt combatius, i ara i adés feien vaga. Recorde que en alguna assemblea es va plantejar una qüestió: si continuava aquella situació acadèmica anòmala, qui ens contractaria una vegada acabats els estudis? Quina ignorància la meua! En el moment de preparar-me les oposicions em vaig adonar que les classes de la facultat m’havien servit de ben poc: havia de començar pràcticament de zero, tema a tema; les coses com siguen.

Encara que Franco s’havia mort, fer la mili era igual d’obligatori que quan vivia, només faltaria això! Al meu paisà José Albiñana Pérez, Frasqüelo, i a un servidor, ens va passar el termini de l’última oportunitat de presentar-nos a les proves de l’IMEC (exèrcit de terra) i també a les de l’IMEC-EA (exèrcit de l’aire): la informació de qualsevol cosa se l’havia de treballar cadascú; crec que ja he dit alguna vegada que cap professor feia de tutor per a informar-nos de res. Encara com vam aplegar a hora a la convocatòria de l’IMECAR (l’armada). Total per a què? Vaig aprovar l’exercici físic, però vaig suspendre el psicotècnic: una de les preguntes era si havia llegit Alicia en el país de las maravillas; vaig contestar afirmativament. Segurament a Pepito Frasqüelo el van suspendre per ser massa alt; no sé.

En la classe de literatura anglesa, no recorde molt bé com, va sorgir la idea de fer un muntatge de la comèdia shakespeariana As You Like It (Al vostre gust). Imagine que devia ser per a incloure-la en els actes dels IV Encuentros Shakespeare i I Encuentros de Dramática. La bona qüestió és que em vaig apuntar al quadre d’actors: només xics, igual com en l’època isabelina, quan les dones no podien posar els peus sobre els escenaris. I ja em tenen assajant l’obra, dues nits la setmana, al teatre de la facultat amb dos papers secundaris (Amiens i Febe). Aquell quefer va requerir una preparació tècnica: exercicis d’expressió corporal, control de la respiració, etc.; tot això amb malles. El paper principal (Rosalinda) l’interpretava un actor jove semiprofessional que es notava que tenia més experiència que la colla d’alumnes aficionats com érem la resta. Jo vaig fer un paper masculí i un altre de femení. En el masculí (Amiens) cantava les peces musicals que jo mateix havia compost i de les quals encare en recorde la tonadeta d’una:

Iba un amante con su doncella
Por los trigales dejando huella
Cuando florece la estación bella
En plena tarde primaveral.

Las aves cantan de dos en dos
Y los amantes
Entre los trigos
Juntos se arrullan.

El director d’aquella producció era Vicente Sanchis, aleshores al capdavant de l’Instituto de Drama del Centro Bertrand Russell, que imagine que era un part del doctor Conejero per la seua afició a la dramatúrgia. Sanchis havia dirigit un Macbeth feia poc amb el grup de Teatre d’Ubu Blau i era conegut en el món teatral de València. Recorde que la vam representar a Vila-real i algun lloc més. A mi aquella experiència em va servir per a descobrir que el meu futur no passava pels escenaris.

El doctor Conejero feia acte de presència alguna vegada, les nits d’assajos, per a seguir els nostres progressos en l’art de la interpretació i ens animava amb paraules com: “Eso que estáis haciendo vale más que la lectura de todos los libros prescritos este año”. I els llibres no eren pocs; sobretot de teatre i que costaven un dineral, així que els fotocopiàvem. Quan li déiem que enteníem poca cosa del contingut d’eixa bibliografia, ens consolava dient que ell tampoc no ho entenia tot.

I ara que mencione eixe professor, m’esplaiaré un poc més en ell. Parèntesi. Resulta curiós d’observar el mecanisme del nostre cervell: porta de fàbrica una mena d’interruptor que s’apaga i s’encén; s’apaga quan vol oblidar determinades coses, i s’encén quan vol recordar-ne unes altres. La major part de coses que vénen a continuació, tot i que amb llacunes, les recorde prou bé.

Perquè si hi ha un professor que va marcar el meu temps a la universitat, eixe va ser Manuel Ángel Conejero Tomás (València, 1943) i no precisament perquè jo formara part del seu cercle de deixebles i col·laboradors. D’això res. Però sí que va estar present des del primer curs; unes vegades perquè el tenia de professor de llengua anglesa, unes altres perquè era el factòtum dels Encuentros Shakespeare des que arribe a la facultat, i finalment, sobretot, perquè el vaig tindre de professor de literatura anglesa en l’últim curs de la llicenciatura.

Tothom qui l’ha tingut de professor o ha tingut algun contacte amb ell, se n’ha fet una imatge. Doncs bé, la suma de totes eixes imatges no abastaria el retrat final d’eixe personatge inacabable. Sempre pot aparéixer algú amb una nova anècdota que faria modificar, d’alguna manera, el color i els matisos del quadre que vull pintar.

Segons els meus càlculs ja feia classes des de sis o set cursos abans; això significa que la seua docència universitària devia començar com a encarregat de curs a mitjans dels anys seixanta del segle passat. Al mateix temps, exercia de catedràtic d’ensenyament mitjà, i havia passat per instituts com els de Sagunt, Sueca i el Juan de Garay de València, no sé exactament en quin orde.

Segur que en Google es trobaran moltes aproximacions biogràfiques del nostre personatge, i més informació addicional, però el meu apunt té molt d’apreciació personal.

Quant a la seua formació bàsica, va estudiar el batxillerat als anys cinquanta en el col·legi dels jesuïtes a València, on va nàixer la seua inquietud per la música i el teatre. Va llegir la tesi doctoral La expresión del sentimiento amoroso en Shakespeare el curs 1973-74, amb José Manuel Cuenca Toribio com a president del tribunal, aleshores degà de la facultat de Filosofia i Lletres de València i catedràtic d’Història d’Espanya i Universal Contemporània. Els altres membres del tribunal van ser Ángel Raimundo Fernández (catedràtic de llengua i literatura espanyoles),  Javier Coy (catedràtic d’anglística de la Universitat de Salamanca), Julián Sanvalero (catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de València) i Cándido Pérez Gállego (catedràtic de Literatuta Anglesa en la Universitat de Saragossa i director de la tesi). Com es pot veure, en aquell temps no era necessari ser de l’especialitat per a formar part d’un tribunal de tesi doctoral. La qualificació va ser “Sobresaliente cum laude”. Ah, encara que no s’ho creguen, vaig trobar un exemplar original d’eixe treball a la llibreria París-València, el vaig comprar i el vaig llegir. No sé si era una còpia de l’autor o d’un membre del tribunal.

Per aquell temps crec que ja era director executiu del World Centre for Shakespeare Studies a València o de la Fundació Shakespeare: mai no he arribat a aclarir-me amb tant de nom. Recorde que al final de la carrera hi havia a la facultat un departament diminut (millor seria dir “dependència”) en una de les entreplantes amb el nom de Shakespeare Institute, independent del departament de Llengua i Literatura Anglesa. En aquell sancta sanctorum, on no teníem accés els alumnes, supose que es devien preparar els diversos Encuentros Shakespeare que tingueren en la dècada dels setanta i d’on eixiren les dues primeres traduccions de l’ambiciós projecte de traduir l’obra completa de Shakespeare al castellà: El Rey Lear (1980) i Macbeth (1980), totes dues en Alianza Editorial. L’equip de traductors d’eixes obres el formaven aquells anys Jenaro Talens (del departament de llengua i literatura espanyoles), Vicente Forés López (†), Juan Vicente Martínez Luciano († 2022) i ell mateix. Els col·laboradors i traductors de l’Instituto Shakespeare han variat al llarg del temps en les quinze traduccions fetes fins ara, l’última deles quals Medyda, por Medida (sic) el 2015. Alguna cosa deu passar a hores d’ara, perquè la traducció de Julio César ja hauria d’haver aparegut.

Sense un equip de gent entusiasta al seu costat, diguem-ho en pro dels col·laboradors, ell no hauria pogut anar gaire lluny. L’èxit de la seua empresa és haver-lo sabut formar i reformar, tot i que alguns acabaren cremats o renegaren d’ell.

Com es pot veure, a vegades els records del passat tenen una projecció en el futur, com en el cas que ens ocupa. (Continuarà)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!