La Creueta

El nounat. Georges de la Tour (Segle XVII)

Les marques eren uns diferenciadors cridaners o dolorosos, que facilitaven la identificació de la criatura en cas que, passat un temps, els pares els pogueren reclamar

Per M. Luisa Plà Tormo

És possible que sorprenga trobar el terme “aixovar” en la qüestió dels xiquets expòsits, on preval la misèria, la necessitat i les mancances. “Aixovar”, de l’àrab suwar, fa referència al conjunt d’estris, roba, accessoris, units al naixement, matrimoni i defunció. És un terme associat a un cert nivell adquisitiu. Estudiant els nounats d’un determinat moment històric (segle XVIII) i espai (pobles-borderia), ens detindrem a llegir l’aixovar molt especial amb el qual una criatura eixia d’un poble i entrava a la Casa-Bressol de València. Això ens dóna informació de manera indirecta de la dicotomia existent entre il·legitimitat (la pitjor enemiga de l’honra d’una dona) i pobresa del nounat, les dues causes fonamentals d’abandó. De la criatura abandonada i bastant ben vestida és lògic pensar que els progenitors posseïen mitjans per a criar-la, però calia salvaguardar l’honor dels pares, mare o família.

La vestimenta d’aquests xiquets ens proporciona dades sobre els canvis que hi ha hagut de peces i maneres de criança, les diferències, o no, en la roba dels xiquets i xiquetes, els teixits utilitzats en la confecció de les robes, els colors més usuals…

Tot i que aparentment siga un aspecte d’estudi banal, és de gran importància per tots els detalls que hem indicat, i és un apartat del món expòsit que presenta dificultat per l’escassetat de bibliografia i fonts que se’n tenen; i per les poques dades que se’n poden recollir en una investigació. La majoria d’autors han incidit més en la procedència dels xiquets, el baptisme, l’estacionalitat dels abandons, les taxes de mortalitat, les nodrisses… L’aixovar d’aquests xiquets ha quedat relegat a un segon pla. Nosaltres estudiarem el de l’expòsit valldalbaidí des de tres vessants que units formen el tot.

1.- La roba és un bon indicador de l’origen social del nounat, però dels 612 valldalbaidins que van entrar en la Casa de València tan sols s’especifica la roba en 17 registres que abasten de 1701 a 1714, “… Pere, Pau, Macia portava camisa, gamboix [gorret], sense beneta, carota blanca, capotinet roch, manegues guarnides en randa negres…” L’Olleria, 1703. “… Jusepa, Maria Chochina portava camiseta belleta, guarnida ab botonets de fil, gamboxet [gorret] bell guarnit, capotinet, porta manegues postises de raso vert y daurat…” Ontinyent, 1709. “… Jusepa Maria porta gamboix guarnit, usat, camiseta usada, guarnida, faixa dorada y verda, bolquer blanch y pardo bell, faixa de color achiote [groc-rojenc]…” Benigànim, 1714.

Dels exemples exposats és curiosa la precisió en la descripció de les peces mitjançant l’ús dels adjectius qualificatius (guarnida, postises…), els diferents colors de les peces (vert, daurat, blanch, achiote…), els termes bell/belleta que indiquen que són peces atrotinades per l’ús i potser per l’herència. Les mateixes peces són usades indistintament per xiquets i xiquetes.

La xiqueta d’Aielo de Malferit va entrar en la inclusa a 14 anys en 1775, per la qual podíem conéixer la vestimenta d’una adolescent, el registre és escarit: “porta roba de son us”.

434 registres redueixen tot l’aixovar a la paraula “péntols”, roba molt usada, destrossada. A partir de 1784, amb el registre de M. Francisca del Ràfol de Salem, fins a 1799, “péntols” va ser substituït per “roba vella”.

2.- Les cèdules dels expòsits eren notes, trossos de paper, amb cal·ligrafia tortuosa que posava de manifest el baix nivell cultural de qui escrivia: lletra gran, unions incorrectes de paraules i ortografia insegura en el cas del castellà, que ja disposava de normes ortogràfiques. Acompanyaven alguns xiquets abandonats, l’últim cordó umbilical que es tallava quan els xicotets eren depositats en la borderia. 

El seu contingut es copiava textualment en les actes de naixement o s’adjuntaven a l’expedient en el cas que aparegueren entremesclades entre les robes del bordet.

L’historiador i humanista Álvarez Santaló, gran especialista del món dels expòsits, ens recorda que “tota investigació històrica que no intente comprendre és pura referència erudita, estèril i pedant”. En efecte, les cèdules són un clar exemple de la mentalitat de l’època que subjau al fet de l’exposició; són indici d’especial preocupació pel futur del xiquet, o, per contra, de deshumanització per part de qui es limita a exposar sense cap preocupació ni explicació, “…Cayetano Pastor y Justo de la Asunción… de padres desconocidos, lo bautize… fue encontrado a la puerta del Ospital de pobres de esta villa sin cédula, ni señal que denotase estar bautizado…indicava aver nacido veinte y quatro horas antes…” Bocairent, 1795.

Les cèdules ens manifesten que estem davant una societat que necessita mostrar-se creient, encara que els qui abandonen el fill opten perquè siguen els altres qui practiquen la caritat cristina; és una societat que ritualitza les creences en la importància donada al baptisme, les seues conseqüències espirituals i els beneficis que se n’obtenen (van ser explicats en articles anteriors).

Les cèdules, anomenades simples, escrites per les famílies de les criatures, podien ser escarides o explicatives, però reflectien un acte conscient de qui feia l’abandó i volia fer-la servir com a escut protector del xiquet. “…el xiquet estaba tirat a la porta de la Casa de la Misericordia ab un paperet que deia Pere Armengol y la necesidad nos haze hazer esto…” València, 1716. ”…ingresa pel torn un xiquet de 6 mesos ab un paper que demana no es mostre a ningú. En no apareixer ningu, es dona a criar a Quart de Orta…” València, 1749. “… la comare el porta sense batejar pero que li posaren Luis Jordi…” València, 1727.

Només el contingut d’una cèdula d’Aielo de Malferit (1707) va quedar plasmada en el llibre: “… i portava un albará que deia: cuídese de esta niña que se pagará todo presto”. Dos dies després d’ingressada fou donada a criar a una dida d’Altura.

Més importants que les anteriors, eren les cèdules certificades, escrites pels rectors dels llocs on havien sigut trobats i batejats els xiquets o on havien sigut cristianitzats, i la dada més important d’aquests albarans-cèdules era la informació sobre si el xiquet estava batejat o no. En cas de dubte, l’Església exigia que el bordet rebera el sagrament.

Tots els xiquets valldalbaidins van entrar a la Casa-Bressol batejats, i totes les dades de l’acte reflectides en el llibre de registre que feia el Pare de Borts.

 3.- Les marques eren uns diferenciadors cridaners o dolorosos, que facilitaven la identificació de la criatura en cas que, passat un temps, els pares els pogueren reclamar: medalletes, mocadors de colors, cordonets… En aquesta centúria, els pares valldalbaidins no van deixar moltes marques en els xiquets abandonats i les que van deixar, commouen: “…en lo bras esquer baix porta un punt de seda verda en la carn cosit…” Bèlgida, 1756; “…porta la orella esquerre foradada y pasada una seda negra…” Atzeneta d’Albaida, 1770.

Un defecte físic és, per si mateix, l’element diferenciador: ”… Pere… i note que no te mes que una orella…” L’Olleria, 1732.

Aquests tres elements (roba, cèdula i marca) eren l’aixovar d’aquests pobres infeliços. Si has arribat al final, amic lector, i has comprés que aquest especial aixovar traspua remordiment, desig de recuperació i que és una mostra escrita de la misèria que patien les classes populars, he aconseguit l’objectiu que m’havia proposat!