La Creueta

(Fotografia: SMV setembre-octubre 1965)

Ja m’havia queixat en un article que, en l’etapa del Seminari Menor si més no, els estudis d’humanitats no es convalidaren automàticament

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Recordar és tornar a sentir vivències amb imatges, emocions i sensacions de l’episodi original. Emmarcat en el vaixell de la memòria autobiogràfica viatge cap arrere en el temps. Em meravella agafar una guitarra i poder recordar on va cada dit, o quan llig un fragment de llatí, articular-ne l’ordre de les paraules. No intente pujar en una bicicleta perquè només ho he fet ocasionalment, i el resultat, a la meua edat, podria ser catastròfic. De fet, no ho vaig fer de menut: els meus pares no ho devien considerar important, o potser pensaren que la inversió en una bicicleta de dues rodes no valia la pena; la bona qüestió és que de la bici de tres rodes no vaig passar. Això no obstant, sí que em van comprar la primera guitarra i els llibres que em feien falta, així que no es pot dir que em considerara un pobret de missa d’onze.

Bé, al que anava: tot ho fem gràcies a la memòria, i el dia que la perdem ja saben vostés què passa. La memòria autobiogràfica és fonamental per al dia a dia i per a situar-nos en el temps i en l’espai. Cajal va suggerir a finals del segle XIX que la memòria es trobava en la sinapsi (una zona de connexió entre les cèl·lules nervioses o neurones), i en els anys seixanta i setanta del segle passat això va quedar demostrat experimentalment. Gràcies als records tornem a viure: no sé si vostés s’han parat a pensar-hi. Recuperar un record és com posar una tessel·la en el mosaic de la memòria i això implica alguns moviments d’adaptació. A continuació en pose un exemple.

Que recentment m’assabentara del passat republicà d’un mestre meu ha fet que haguera de reconstruir, a aquestes altures, el mosaic dels meus records infantils: escola, companys, parròquia, rector, acòlits, i fins i tot els caps de la Falange. El rector del poble (no sé si amb l’aprovació prèvia dels meus pares) va considerar oportuna la decisió de posar-me en mans d’aquell mestre de la província d’Albacete que em va preparar per a l’examen d’ingrés l’any 1963.

Últimament, d’altra banda, m’he sentit confós en assabentar-me que la memòria, tal com sostenen els psicòlegs cognitius i els neurocientífics, és canviant. M’he espantat de pensar si m’inventava els records i desvariava un poc: d’ací el meu interés per plasmar-los per escrit i poder-los contrastar amb altres persones de vivències paregudes a les meues, amb aportació de fotografies i documents. Ja es deuen haver adonat, fa molt temps, que m’interessa l’univers dels records i de la memòria.

Decretum de institutione sacerdotali. (Texto íntegro del documento conciliar recientemente publicado).- [En realitat només se n’hi inclouen set articles i es tracta més aïnes d’un compendi del document] Les conferències episcopals havien de promulgar normes per tal que la formació sacerdotal s’acomodara a les necessitats pastorals de cada lloc. “Muestren todos los sacerdotes un grandísimo celo apostólic por el fomento de las vocaciones” (…) “Conviene que los estudios [del Seminari Menor] se organicen de modo que puedan continuarlos en otras partes si cambian de género de vida” [Aquest punt encara estava un poc verd quan vaig canviar de “género de vida” quatre anys després, ja que a causa de les convalidacions vaig haver de repetir 6é de batxillerat i revàlida] (…) “Distribúyanse los alumnos en secciones menores para atender major a la formación personal de cada uno.” [Normal: no m’imagine els seixanta-sis xiquets del meu curs tots junts en la mateixa aula en matemàtiques]. (…) “Edúquense especialmente en la obediencia sacerdotal.” (…) “Esfuércense los alumnos en moderar bien su temperamento.” [Quina forma més elegant de dir que ens comportàrem adequadament i no ens deixàrem arrossegar pels instints primaris d’adolescents]. (…) “Que los alumnos se preparen oportunamente para el diálogo con los hombres de su tiempo.” (…) “Condúzcase a los alumnos a un conocimiento completo de las Iglesias y comunidades eclesiales separadas de la Sede Apostólica Romana para que puedan contribuir a la restauración de la unidad entre todos los cristianos.” (…) “Han de iniciarse en la pràctica pastoral durante todo el curso y también las vacaciones.” [Evidentment, la major part d’aquesta normativa anava dirigida als alumnes del Seminari Major. Els del Seminari Menor no tenien una càrrega tan pesada. Quanta orientació i quant de consell debades! Ho dic perquè finalment no sé cert què va passar perquè del matí a la nit, o, si volen, al cap d’uns anys, tot aquell muntatge quedara en no res].

Editorial.- Fa referència a la reunió que en aquells moments tenien a Roma els bisbes de tot el món. En l’última sessió del Concili Vaticà II es discutia la qüestió dels seminaris. “No cesaremos hasta conseguir la total convalidación de nuestros estudios” [Ja m’havia queixat en un article que, en l’etapa del Seminari Menor si més no, els estudis d’humanitats no es convalidaren automàticament. El Concili Vaticà II es va clausurar, però els pares de l’Església devien considerar aquest assumpte molt secundari; tant és així que a finals dels seixanta el tema de les convalidacions encara no s’havia solucionat. Per tant, un alumne amb 6é de batxillerat i revàlida aprovats havia de repetir les dues coses si canviava d’idea i abandonava el seminari].

“(…) Hemos creado un Instituto de Historia de la Antropología Española que trabaja en íntima colaboración con el Instituto y la Càtedra de Historia de la Medicina Española de la Universidad de Valencia” (…) “Hemos fundado la Asociación de Padres de Seminaristas (APS) cuya Junta Directiva ha sido elegida por nosotros mismos”.

Entrevista. A propósito de una iniciativa pastoral.- S’entrevista don Vicente Torres, superior del seminari i professor de Pastoral en 5é de Teologia, arran d’una circular de l’arquebisbe sobre una disposició relativa als actes del culte i els aranzels per cerimònies. “En España, donde los cristianos estan poco acostumbrados a tomar decisiones por sí mismos, esta situación crearà inicialment una situación embarazosa”.

[Per molt que repasse el meu àlbum mental de superiors i pares espirituals, no m’hi apareix don Vicente Torres; i miren vostés que tenia ben memoritzada l’alineació directiva d’aquell lloc, començant pel rector Rodilla i acabant pel superior de 1r d’humanitats aquell curs, don José M. Monzó. Un hortus conclusus com el Seminari de Montcada t’obligava a tenir els ulls oberts per saber qui era qui i parar atenció a la desfilada contínua de professors, superiors, directors espirituals i alumnes més grans que em recorda la seqüència de la desfilada de moda eclesiàstica en la pel·lícula Roma (1972) de Federico Fellini].

Mito y símbolo litúrgicos (Mario Casañas).- En aquest article se citen noms com els de Frazer, Jung, Eliade, Bathman, Heidegger, Berdiaev, Lévy-Brül, Van de Lew, Rhaner, etc., alguns dels quals em van tornar a aparéixer en el moment d’escriure la meua tesi de llicenciatura sobre els mites i símbols en la poesia de León Felipe. 

[No sé qui era Mario Casañas: si era professor o alumne o un col·laborador extern].

Soneto (El autor ante una fotografia suya de  cuando era niño) y carta a un amigo muerto (José Luis Barrera, 1r Filosofia).- 

Cuando te vi
Y te miré a los ojos, 
Estabas tan lejano, 
Tan fuera de ti y de mí
Que no supe si estabas sentado, o de pie, o de rodillas.
Tan sólo te ví en la lejanía,
telescópico, casi difuminado.