La Creueta

Porta principal del CIR núm. 2 d’Alcalá de Henares

Diuen que les destinacions ja s’han adjudicat. No tinc ni idea de com es fa això, i mira que m’agradaria saber-ho. A mi em té igual un lloc que un altre, sempre que em deixen temps lliure per a les meues coses.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan no em trobava en actiu, és a dir, fent instrucció, en ordre de combat i totes eixes coses, no parava d’elucubrar sobre el lloc on feia dos mesos que m’havien dut. Pensava en els romans i em preguntava si el CIR era com una legió de l’antiga Roma, o tal vegada una cohort, un manípul o una centúria. Qui era el Juli César al capdavant d’aquella milícia al nostre estat? Ens estàvem preparant per a una altra guerra de les Gàl·lies com en aquella campanya en què el militar romà va regar de sang l’actual França?

Quan sonava el toc de corneta per a reprendre les tasques de la jornada, després del descans de migdia, els somnis i divagacions se m’esvaïen ràpidament i em posava mans a l’obra en coses més prosaiques i del dia a dia.

Hui faig de “cuartelero”: no sé si em queda cap servici més per fer. És una ocupació que va de les 7 del matí fins a les 10 de la nit. La meua missió és no permetre l’entrada a la companyia a cap estrany (com si me’ls hagueren presentat tots i cadascun!), impedir que s’hi fume i s’hi menge, i que es desfacen els llits. També tinc a càrrec meu l’armer amb noranta-quatre cetmes; si en falta algun he de saber on para. Doncs bé, me’n faltava un i no en sabia el parador. L’alferes s’ha cabrejat. Al final hem descobert que el tenia un auxiliar. Els auxiliars són uns soldats que no sé exactament en què ocupen el temps. Aquest en concret sembla que s’encarrega de revisar l’armament i vetlar per la seua seguretat, és a dir, que no ens isca el tir per la culata.

He aprofitat el dia per a estudiar un poc, ja que aquest servici és bastant tranquil. Em relleven per a anar al menjador, però ho he de fer ràpidament. Si apareix a la companyia un comandament a partir de caporal primer, he de cridar ben fort: “Compañía, el cabo primero”, o el que siga, mirant-li bé els galons i emblemes, no siga cosa que m’equivoque i em caiga un arrest imprevist. Ho he de fer (això de cridar fort) encara que no hi haja ningú. Ja veus tu quin trellat!

Ara mateix ha vingut un sergent i m’ha guipat assegut. M’ha pegat un marmoló que m’he quedat tremolant i m’ha dit que he d’estar dempeus fora de la companya i no dins. Sort que la cosa s’ha quedat en això.

Hui hi ha hagut almenys trenta arrestos: gent que ha anat al metge i el metge no els ha trobats res, gent amb el llit desfet, gent amb papers o trossos de pa damunt les taquilles, gent amb les botes brutes, gent mal afaitada, etc.

Més que tranquil, aquest servici és avorrit; encara com, que hi pots llegir i escriure i olorar si s’acosta un sergent. Ah! El “cuartelero” ha de saber el nombre de llits i de taquilles que hi ha a cadascuna de les dues naus. En el meu cas els nombres són 100 i 102. Açò ho deuen fer simplement per tocar les castanyes: no li trobe més explicació.

Tota la companyia està arrestada i hui no s’ha fet res com tocava: ni la instrucció, ni la unificació, ni la baixada de bandera.

Segons ràdio macuto la jura serà el 27 de febrer. He vist un auxiliar amb tres bosses de guants blancs; imagine que deuen ser per a algun acte protocol·lari o de gala. Col·loquialment, els guants blancs es coneixien com “guants de maricona”: em fa gràcia aquesta expressió tan eloqüent.

Ens han arribat notícies que a Colmenar els assaigs per a la jura de bandera els porten més avançats que nosaltres, així que haurem d’espavilar.

Justetament m’ha tocat dee ser “cuartelero” el dia que tota la companyia està arrestada, així que els reclutes no paren de preguntar-me si poden eixir o no. Jo els conteste que ni el sergent ni l’alferes m’han comunicat res sobre l’arrest a la companyia. Uns hi entren, altres n’ixen, uns fumen, altres es deixen caure al llit. Un caos total. Espere que no aparega cap comandament a passar revista de qualsevol cosa: de pèl, de botes, d’uniforme, de taquilles, d’armament, de material pornogràfic, d’higiene personal, d’orde dels dormitoris, etc.

Hui ja estic molt millor de la tos. Continue prenent el xarop i ja no em queden supositoris. Ni em passa pel cap d’anar a la infermeria.

De matí hem fet marxa fins al kilòmetre 4 de la carretera de Meco, on hem fet la instrucció i un simulacre de combat. No ens hem dutxat en tornar, perquè no hi havia aigua, és clar.

He rebut carta de casa i també del poeta Jorge Guillén (1893-1984), republicà, exiliat als Estats Units des de la guerra civil i que ha tornat a Espanya a principis d’any. No és que tinga cap amistat especial amb el poeta de la Generació del 27: simplement em contestava unes preguntes que li havia fet sobre el seu poemari Cántico. No sé on vaig llegir que a Jorge Guillén li havien donat oli de ricí i li havien tallat els cabells al zero. Quan jo era menut recorde que era molt mal menjador i la meua àvia Teresa m’amenaçava de donar-me una cullerada d’oli de ricí per a obrir-me la gana: es veu que l’economia domèstica no aplegava llavors per a melindros com la quina San Clemente.

Hui hi han caigut arrestos grossos, així que hi haurà gent que no podrà eixir d’ací fins a després de la jura de bandera. Motiu: bregues entre reclutes que han aplegat a les mans. Arrestos més suaus: portar les botes brutes, parlar en formació, fugir de la gimnàstica.

La gola la tinc bé, però ara em fa mal el genoll esquerre després d’una llarga marxa al camp de tir. He disparat a dues siluetes quinze tirs, dels quals només deu han fet blanc. M’he fet una fotografia amb el cetme en la mà i unes tendes i el bosc al fons. En tornar hem dinat, i estava tan cansat que m’he adormit damunt del llit. Per sort m’han despertat per a formar a les tres.

La vesprada l’hem dedicada a traure-li brillantor al cetme i a escoltar una xarrada de l’alferes sobre la jura de bandera: res de borratxeres ni gamberrades el dia anterior. He fet gimnàstica fent el coix i després dutxa sense aigua (!). Les meues mans no poden tenir més merda.

Aquesta vesprada hi havia una pel·li (“América violenta”), però no m’ha tocat cap de les entrades que es rifaven.

Els dies 18, 19 i 20 de febrer la biblioteca estarà tancada per reorganització. No sé què hauran de reorganitzar. Hauré de passar eixe temps en la companyia on sempre n’hi ha un enrenou espantós.

Escolte en el transistor un programa de RNE titulat Para Vosotros Jóvenes, presentat per Carlos Tena (1943-2023). Recorde que el 1979 o 1980, quan va començar Radio 3, ell, juntament amb Diego Manrique, Ángel Casas, Moncho Alpuente, Ramón Trecet, etc., van encetar una programació musical que afortunadament no tenia res a veure amb Los 40 Principales. El programa Diálogos Tres, per exemple, dirigit per Ramón Trecet des de 1986 fins al 2008, em va acompanyar amb una classe de música que no se sentia enlloc. Tanque aquest parèntesi musical i continue.

Diuen que les destinacions ja s’han adjudicat. No tinc ni idea de com es fa això, i mira que m’agradaria saber-ho. A mi em té igual un lloc que un altre, sempre que em deixen temps lliure per a les meues coses. He sentit que ho sabrem una setmana abans de la jura de bandera.

Hem buidat les taquilles, hem agafat el menjar que hi teníem, el cetme i la motxilla: hui toca desinfectar la nostra companyia. Quan hi hem tornat feia una olor estranyíssima, molt forta. El “cuartelero” ens ha dit que minuts abans allò pareixia Londres per la boira que han armat amb els extintors. S’ha fumigat tan bé que fins i tot les mantes estan humides. Hui toca afaitar-se perquè hi ha aigua, cosa que no passa tots els dies.

Teòrica amb l’alferes “Meteoro”, malanomenat així pel seu caràcter nervioset i ràpid; està enfadat perquè no hem sabut contestar-li les nocions fonamentals sobre el tir.

Teòrica sobre deures i obligacions amb els superiors i també sobre el comportament en cas de caure ferit, presoner o perdre’s en camp obert. Les teòriques van a tota paleta: es nota que açò s’acaba.

Com que les marxes de “endurecimiento” són una forma eufemística de dir córrer sense parar, he dit a l’alferes que em feia mal el genoll esquerre i m’ha donat permís per a quedar-me a la companyia. Em negue a anar al metge perquè no em fa cas i a més m’arrisque que m’arresten. Hui quasi que ho han fet per asseure’m més enllà de la línia assenyalada pel caporal primer. Café, copa i puro després de dinar. Demà vaccí contra la pigota, crec que l’últim.

Deia adés que no vull anar a la infermeria a res. Un dia de la setmana passada em trobava malament amb ganes de vomitar. Li vaig demanar permís al sergent per eixir de la formació i vaig anar a veure el “brujo” de torn. Em va dir que ficara el cap en un contenidor de fem i es va oblidar de mi. Com que no em feien gens de cas els vaig demanar un poc de bicarbonat, i quan vaig tornar a la companyia ja havien passat retreta i estaven tots gitats.

Hui plou a base de bé. Sessió de gimnàstica amb “rollizos” (una mena de troncs) i altres aparells com el poltre, el plint, el cavall… La classe teòrica hui ha sigut sobre educació viària. Tot i que plovia hi ha hagut gent que ha eixit a Alcalà de passeig. Ganes i tot!

Després de formar, els arrestats (molts) han fet “zafarrancho”, que significa neteja a fons de la companyia. M’he tallat els cabells per si de cas.

Encara hi ha més arrestos per bovades: per obrir la boca, per no fer gimnàstica bé, per no contestar correctament preguntes de les lliçons teòriques, etc. Els arrestats fan els servicis que toquen cada dia.

Ara estic rellevant un “cuartelero” que ha anat a tallar-se els cabells.

Sembla que definitivament la jura de bandera serà el 13 de març.

Hui és diumenge, 20 de febrer. Plou i fa un vent rúfol. Em quedaré ací llegint Cambio 16 i El País. Eixir a Alcalá sense un objectiu clar no m’abelleix gens.

Com que he arribat tard a la formació del desdejuni no he pogut entrar al menjador, així que me n’he anat a la cantina i m’he fet xocolate amb xurros. Per cert, a la cantina, mentre em prenia el xocolate, he aprés que el “xocolate” de què parlen ací, en argot o col·loquialment, té el significat de haixix, res a veure amb el xocolate Valor de la Vila Joiosa, que a mi m’agrada.