La Creueta

Dormitori del seminari (Fotografia de la revista SMV set-oct. 1965)

La memòria autobiogràfica s’alimenta de ràfegues visuals, sense les quals és més complex recuperar els propis records. Les fotografies no són imprescindibles per a armar un relat, però indubtablement ajuden.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan mirem arrere recordem detalls sensorials, perceptius i emocionals sovint sense connexió aparent. Unes vegades recordem un fet que ens va ocórrer en un lloc, unes altres el record el situem en el temps. A voltes se’ns difícil d’ajuntar el què, el quan i l’on.

Sense aquestes circumstàncies, la capacitat de crear una biografia del jo al llarg del temps amb experiències personals resulta més complicada: és més difícil crear un fil autobiogràfic i un dipòsit de memòria que narrar experiències aïllades.

La memòria autobiogràfica s’alimenta de ràfegues visuals, sense les quals és més complex recuperar els propis records. Les fotografies no són imprescindibles per a armar un relat, però indubtablement ajuden.

L’experiència de recordar és única perquè amb l’acte d’evocar revisc l’episodi original.

Seminario menor. Savia nueva.- Amb motiu de l’estrena del nou pavelló el 15 de setembre s’entrevisten uns quants alumnes del primer curs: Vicente Signes (de Carlet), Vicente Felip i Rafael Chambó (d’Algemesí), Evelio García (no recorde d’on), Domingo Morcillo (d’Alberic) expressen els motius pels quals han entrat en el seminari, com ara per invitació dels rectors dels seus pobles; per ganes d’estudiar, de tenir programada cada cosa al seu temps, voler dir missa, etc. [Recorde bé el polifacètic Rafa Xambó de menut].

El Seminario Menor en Santiago (José Luis Sáiz, 4t Batxillerat).- [Recorde que l’autor de l’article, José Luís, era organista del curs de davant meu] Ens parla de la finalitat de la peregrinació a Sant Jaume de Compostel·la; a més de l’espiritual en destaca més com, per exemple, el recorregut per les principals ciutats de Castella i Galícia (Madrid, El Escorial, El Valle de los Caídos, Segovia, Valladolid, León, Lugo), l’encontre amb seminaristes de tot Espanya i l’al·licient de disputar la final de rugbi contra l’equip de Valladolid després d’haver guanyat als de Saragossa i Salamanca, tot i que, al capdavall, no van poder proclamar-se campions.

Pequeñas estadísticas del Seminario. Resultados del reconocimiento médico realizado durante el curs 1964-65 en el Seminario menor pel doctor Gastaldi.- [He de reconéixer que els cap pensants d’aquell lloc no sols es preocupaven per la nostra salut espiritual, sinó també per la corporal. Un altre dia em referiré a com hi estava organitzada l’assistència mèdica per als alumnes] Aporte ací unes estadístiques extretes de la revista.

Poema (César Antonio Buendía Romero, 3r batxillerat).- [S’inclou un poema d’un dels poetes del meu curs; Buendía era un bon estudiant i un bon xicot. El vaig retrobar a Atzeneta d’Albaida on va estar destinat de rector de 1987 a 1993; aleshores ja era un sant que desentonava en la societat actual. Sé cert que César haurà guanyat al llarg de la seua vida més d’un premi literari, perquè de fusta poètica no li’n faltava]

Cartas a SMV.- Hi ha dues cartes: una dirigida als sacerdots i l’altra als pares. En la primera, a més de recordar que la idea de la revista SMV és del senyor arquebisbe, s’afirma que “la revista intenta ser un método de ejercitación de la projimidad cordial; dense cuenta de que no es sólo nuestro el trabajo”. En la segona, adreçada als pares, es diu que, amb la publicació, l’arquebisbe ha volgut que el seminari tinga “un órgano de difusión en la diócesis, de sus preocupaciones, ocupaciones  y pretensiones” (…) “su juicio será motivo de reflexión para todos nosotros y quizás de cambio”.

Comentaris personals.- Em detindré principalment en dos paratextos de la revista: la publicitat i les fotografies. Si en el primer número no apareixia cap anunci publicitari, en aquest segon número, corresponent al curs 1965-66, en trobem sis. Tres són de tendes de roba (Antonio Orgel, Waron’s i HMG Gil), principalment de sastreria eclesiàstica, algunes de les quals publiciten el clergyman, una novetat d’aquells dies; n’hi ha dos de llibreries (Manantial i Sinapis) i una d’una òptica (Óptica Climent). Tots sis són d’esabliments de València, a excepció de la Librería Sinapis (la llibreria-papereria del seminari on ens assortíem de material escolar i de llibres). Açò dona a entendre que la col·laboració econòmica de la publicitat era benvinguda.

Quant a les fotografies, n’hi ha vint-i-sis: deu corresponen al seminari, nou són generalistes, i set al viatge a Sant Jaume de Compostel·la. Les instantànies del seminari es desglossen de la manera següent: tres són del major, cinc del menor i dos d’exteriors del recinte. Hi ha una fotografia excel·lent d’un porter fent una parada en el camp dels teòlegs: reconec el camp per l’edifici que es veu darrere de les bardisses. Les dues imatges de les aules on veiem alumnes asseguts corresponen a la part del tercer pavelló que s’acabava d’inaugurar: em jugue el que vostés vulguen que no hi havia aleshores cap institut ni col·legi amb aules tan modernes i corredors tan ben il·luminats i espaiosos. La fotografia del dormitori correspon a un dels tres dormitoris comuns que hi havia al primer paelló per als alumnes dels tres primers cursos: adorns per les parets, llits a prova de bombes i els cobertors blancs amb sanefes verdes que em van acompanyar sis anys.

Per una butlleta solta que s’inclou en eixe exemplar podem saber que la subscripció, que al principi era gratuïta, passa a costar en el futur seixanta pessetes anuals, a pagar contra reemborsament.

Pel que fa a les col·laboracions, sis són del seminari major, dos del menor i una externa.

Quan jo llegia aquesta revista feia 3r de batxillerat, 3r d’humanitats o 3r de llatí: les tres formes convivien per a referir-se als estudis del seminari menor. Com vostés comprendran, a mi no m’interessaven gens els textos especialitzats dirigits als teòlegs com els del Decretum de institutione sacerdotali, i me n’anava directament als que m’afectaven com els del “noticiario breve”.

Ara, quan ha passat la vida, tracte de recuperar l’esquema d’aquells elements de cadascuna de les experiències viscudes que el meu cervell encara guarda.