Gàlim

La foto de grup l’havia d’incloure. No podíem deixar-lo fora encara que, materialment, no haguera vingut. No poguera vindre. Per això ens hem posat davant del quadre des d’on Pinet mira com si fera temps que ens esperara. Potser, en el seu món d’ara, ho fa d’alguna manera.

La visita a Casa Pinet, efectivament massa temps pendent, tenia com a objectiu aportar un present a la casa i a la família. Una fotografia de fa 30 anys del dia que Pinet va aparéixer per l’Olleria, sense avisar, al darrer dels actes de l’homenatge a Joan Fuster. L’altre dia la vaig retrobar, i vaig pensar que els podria fer goig la imatge en què saluda Llach mentre Paco Muñoz els presenta (o els diu algun desficaci).

Hem fet una expedició per a dur el present, que ja forma part de la decoració del nou santuari, acompanyats per Paco Muñoz, qui ha lliurat a Noni la foto i qui, sorprés, n’ha rebuda una d’igual de mans del fill de Pinet.

Moisés va separar les aigües del Nil. Això s’hauria de veure. Jo sé que vaig veure com s’obria la garbera de gent que a la porta del recinte del concert feia cua per a deixar-nos pas, com si fóra el vehicle de la vedet. Després encara ens van obrir les portes i ens van acompanyar als seients on gaudir de l’espectacle.

Aquella nit a Llíria -única, com en diu Vicent Galduf- érem uns convidats especials, i aquesta és l’hora que encara no sé per què.

Si era en ple agost, dir que feia molta calor pot sobrar. Però és que en feia alamon. La pensió tirava a lúgubre, i no podem dir que el nom enganyava. “La Pilarica” diu la foto que es deia: no me’n recordava.

L’escala era mal de pujar, però diuen que càrrega a gust no pesa; a més, eren pocs els anys que arrossegàvem. El balconet escàs, i alguna paret fictícia. Devia ser barata. Teníem la sang a l’ull, què més vols?

Ja vaig advertir que la quarta noteta numerada de la série -a banda dels incisos- podia ser o no l’última dedicada a l’homenatge a Joan Fuster del 1993. I com podeu comprovar, si l’ociositat vos ha dut a llegir açò, vaig fer bé perquè encara tinc per ací una altra cosa.

És el fullet que vam fer amb la programació de tot l’embolic i que encara no havia publicat sencer fins ara. Només la portada havia aparegut en alguna ocasió. Ací, ara, podem veure alguns detalls importants més, com els col·laboradors que tant ens van ajudar, els horaris, la tradició -mantinguda- dels sopars… i la tradició de cometre errors en els papers: el moderador del debat era Francesc Mompó i Valls, no Francesc Mompó. També hi ha alguna incorrecció ortogràfica: jo en sóc el responsable, coses de la lentitud en l’autodidactisme.

Les diferències entre la programació i la realitat en algun detall dels actes ja van ser cosa de complicacions insalvables.

Estic per dir que, de mar, només en vam compartir molt pocs dies, i a una distància discreta però suficient. No és que en fugírem, però no recorde cap atracció especial. Potser, molt probablement, tampoc no hi va haver temps per a sentir-ne.

Amb tot i això, refermats en una barana amb cara de forasters que fan de turista, la fotografia extraviada és plena d’un blau del mar d’aquells dies, el mar d’una platja domesticada que enfronta la que corria na Ruixa quan cercava com un aucell fugitiu l’amor ofegat.