Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

La tia Ganga al míting del PP

0
Publicat el 22 de maig de 2023

Ganga Nghé és la tia de Iogurtu Nghé, protagonista d’una hilarant peça dels inigualables Les Luthiers. En un intercanvi de correspondència, un altre familiar de Iogurtu, el seu oncle Oblongo, li explica que a la “pícara tia Ganga” la respectava tot lo món, i que això la va fer anar-se’n a un altre poblat a veure si no la “respectaven” tant.

El personatge i el joc de significats sobre el respecte amb què, en aquesta història còmicomusical, ens fa riure i pensar el grup argentí me’ls ha rescatats de la memòria la intervenció de M. José Catalá en el míting del PP de l’altre dia a València. Subratlle: la relació que no he pogut evitar de fer entre el joc de paraules i l’asseveració de la candidata ve pel sentit que se li done al concepte de respecte. No fotem ara que si compare l’alcaldable amb la tia del pobre Iogurtu.

La qüestió és que Catalá, en una enumeració declamada amb energia d’alguns dels punts vedet del programa electoral del PP, va afirmar allò de el valenciano se respeta, i automàticament el cabet se me’n va anar al poblat de la família Nghé. Coses que passen. Perquè amb això de el valenciano se respeta em vénen imatges de vitrines on guardar el valenciano com una cosa curiosa o exòtica per a mostrar a les visites, o de lleixes de museu on s’exhibeixen restes d’un passat del qual dir-te orgullós, però que ja t’està bé així com a despulles d’una cultura que et destorbava.

El valenciano se respeta, però no se habla li va faltar dir. Per això, com la tia Ganga, sabem que el respecte no és el rebuig i el bandejament, sinó la normalitat i la dignitat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ballar?

0
Publicat el 10 de maig de 2023

Ho vaig veure ahir ja tard, i hui no m’hi havia pogut posar. O potser hauria de dir despús-ahir i ahir, segons com tinguem en compte això de les 12 de la nit, o si no canviem de dia fins que no anem a jaure…

Té ben igual això. El que importa és que la notícia que em donaven era una d’eixes alegries que duren una vida. De fet, era com la confirmació d’una vida restaurada; el final d’un viatge, com bé apuntava ella: i costera amunt que era, pensava jo.

Ballem?, li diria. I potser li ho dic: massa que ens entenem sense haver de dur el mateix ritme.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari