Gàlim

Ja vaig advertir que la quarta noteta numerada de la série -a banda dels incisos- podia ser o no l’última dedicada a l’homenatge a Joan Fuster del 1993. I com podeu comprovar, si l’ociositat vos ha dut a llegir açò, vaig fer bé perquè encara tinc per ací una altra cosa.

És el fullet que vam fer amb la programació de tot l’embolic i que encara no havia publicat sencer fins ara. Només la portada havia aparegut en alguna ocasió. Ací, ara, podem veure alguns detalls importants més, com els col·laboradors que tant ens van ajudar, els horaris, la tradició -mantinguda- dels sopars… i la tradició de cometre errors en els papers: el moderador del debat era Francesc Mompó i Valls, no Francesc Mompó. També hi ha alguna incorrecció ortogràfica: jo en sóc el responsable, coses de la lentitud en l’autodidactisme.

Les diferències entre la programació i la realitat en algun detall dels actes ja van ser cosa de complicacions insalvables.

Presentació a l’Olleria del CD A dos de Val (fotografia: Enric Marco)

Com vaig dir en la primera anotació sobre l’aniversari de l’homenatge a Joan Fuster, alguns dels actes d’aquella mampresa van tindre rebrots o rèpliques anys més tard. Ja vaig parlar de la segona edició del debat del 1993, que amb l’excusa dels 25 anys va reunir els mateixos protagonistes amb l’excepció de l’Enric Tàrrega, absent lamentablement el 2018 per motius de salut.

Sis anys abans, el setembre de 2012, el cinema Goya es va omplir d’un públic que assistia a la presentació (i més detalls ací) del CD A dos de Val, una producció que Paco Muñoz –i si exagere és ben poc– duia al cap pràcticament des de l’endemà del recital de l’Ovidi Montllor. El disc recull aquella lectura, musicada expressament per Albert Ortega ‘Bertomeu’ a partir de cada poema i amb acompanyaments afegits d’Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Pau Alabajos, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet i el mateix Paco Muñoz.

A l’escenari, van pujar Pau Alabajos, Batà, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Aitana Ferrer, Carme Juan, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor i Rafa Xambó, presentats i conduïts per Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

Després, arribem al 2022. Diuen que és l’Any Joan Fuster, i això no podia passar de llarg. La banda de música, la Societat Escola Musical Santa Cecília, no se’n puja al carro, sinó que l’estira i diu que la idea de reprendre aquell concert podria prendre més cos. Naix Fuster en Solfa, i allà tornem a sentir les notes de “Verges 50” i “Campanades a Morts”, ara amb la veu d’Hugo Mas. I crec que ja ho hem estirat prou…

La noteta anterior de la série dedicada als trenta anys de l’homenatge a Joan Fuster (la tercera numerada, i la quarta si comptem l’extra) ha tingut un efecte inesperat amb l’aparició d’una persona que, al cap de tant de temps (més dels trenta anys del sarau), m’ha reconegut per la foto que encapçala l’escrit de l’altre dia.

M’ha explicat que m’ha identificat de seguida, que em recordava perfectament de l’institut: tot i que venia algun curs més arrere i han passat dècades, les crosses delaten. Més encara, ha afegit alguns detalls una miqueta posteriors sobre relacions personals de què va arribar a ser testimoni. M’he quedat amb la boca oberta. Sorprés. Diria que gratament, encara que no sé ben bé per què.

Tal com ho explica, no sé ni si vam arribar a intercanviar alguna salutació en algun moment a l’institut; possiblement alguna frase o mitja conversa al pis on devíem coincidir en alguna ocasió més tard. Sincerament, i li ho he dit, sóc incapaç de recordar-la. Però ja dic que m’ha alegrat la sorpresa. Ara no sé si és una sensació mútua.

El telèfon va sonar. Va preguntar per mi i va dir que era Lluís, que per fi em trobava –després d’haver tocat a la mitat d’albinyanes del poble de la guia telefònica– i que com quedàvem. Ja ens havíem posat en marxa; al cine estaven preparant l’escenari i altres detalls per al darrer acte de l’homenatge a Joan Fuster, però la conversa ho va accelerar tot.

Com que en la cita de la vespra vam fer pala, no teníem gens clar que vinguera, i Paco Muñoz (protagonista indispensable de tot plegat) patia, tant per si venia com per si no. Al remat va ser que sí; a mitjan matí ja el teníem per ací amb un cert posat d’incredulitat. Vam dinar cassola, però tinc quimera que Llach no. Crec que la va tastar, però volia alguna cosa lleugera, i l’arròs al forn aquell no n’era gens, de lleuger.

De vesprada va arribar Paco Muñoz. I l’Ovidi Montllor, que venia directament des de Barcelona i va pegar un mosset al Bar Xurro, al cantó redó. Ben animós i amb els versos que havia triat ben preparats per al recital. Amb ell i amb Paco vam allargar (vam fer) la festa en el sopar, amb un mà a mà d’acudits i anècdotes davant d’un públic que anava (admiradament) a bacs. Hui fa trenta anys d’allò, i encara recordem vivament aquella competició d’astres.

Rosa Serrano i Toni Mollà van aplegar també per a anar completant l’equip de figures de la vesprada-nit. I els músics de la banda de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, dirigida per Marcos Mompó, qui mirava de tranquil·litzar Paco Muñoz abans del concert. I els dolçainers de la Xafigà, una miqueta desconcertats de com havia crescut tot allò.

Moltes cosetes més hi va haver. Molta faena que va donar bons resultats. Recordem-ho. Però és passat, i pensar és futur. Pensem.

Ara no, és clar, però aquella nit –dilluns farà trenta anys– era una exclusiva mundial.

Diumenge anem al Real a fer companyia a Paco Muñoz en el concert que li dediquen.

La bona qüestió és que va arribar el tercer dissabte. Tota la programació de l’homenatge a Joan Fuster va obligar a fer filigranes per a casar agendes, i l’acte del 27 de març, el de hui fa trenta anys, fou un dels que més en va necessitar. Si no el que més. La sort és la gran voluntat que els convidats/comboiats van posar, amb tot de facilitats per part seua. Només Mateu Morro, del PSM, i de manera justificada, va fallar a la cita. Prosaicament -i si acceptem la broma- ens va fer un favor: dur-lo de Mallorca ens hauria desballestat el pobre pressupost de misèria amb què vam atrevir-nos al sarau.

Josep Guia (PSAN), Vicent Soler (PSPV-PSOE), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), l’enyorat Enric Tàrrega, i Enric Capilla, que va substituir a última hora Pere Mayor (UPV), van seure en una taula per a debatre sobre la visió nacional de Joan Fuster, sota el títol Ara us preguem per Catalunya i moderats per Francesc Mompó.

No ens vam equivocar: l’expectativa creada va ser com pensàvem, i la cita una trobada que deixà moments memorables. Ací ho teniu:

La data ha passat a la història, però no per l’acte, evidentment. Malauradament, aquella vesprada es va morir Vicent Andrés Estellés, una notícia que vam saber només arribar al restaurant on vam sopar. Recordem (o sapieu els joves) que no hi havia encara mòbils que comunicaren de manera immediata i arreu.

No diré que en aquell moment no ho pensàvem: no cal. No hauria tingut ni cap ni peus. Però el cas és que vint-i-cinc anys després, el 2018, vam repetir l’experiment. El primer de març vam tornar a ajuntar-los en un debat, ara amb aquest títol justament El debat, 25 anys després. Per desgràcia, no hi vam poder tindre l’experiència i la ironia del Tàrrega, que ja es trobava delicat de salut.

La vida de la memòria és tortuosa. La memòria personal, dic. La meua, a més, té tendències inconstants i capricioses, amb buits clamorosos i records d’instants més que puntuals difícilment justificables.

Aquella vesprada, mentre giràvem el cantó de l’església del convent per a entrar a la plaça, vaig dir a qui m’acompanyava (i el seu nom és un dels buits esmentats) que no hauríem de patir en excés per tot el cacau que dúiem entre mans: quan ens n’adonem, ja s’haurà acabat tot i en parlarem en passat. Recorde amb certa vivacitat aquell breu moment, la idea gens original que el temps acaba sent sempre un passat; i ara, justament ara, fa trenta anys d’allò.

Dilluns passat van començar, fa trenta anys, els actes en homenatge a Joan Fuster, una mampresa temerària que, llavors no ho podíem saber, no es va acabar amb l’últim acte programat perquè ha tingut, al cap dels anys, uns quants rebrots.

El 13 de març, dissabte, el llavors catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre Joan Fuster i la recuperació lingüística. Vam començar ja marcant nivell, i alhora amb complicacions. Les coses fàcils no tenen mèrit. Aquell dia, el professor Ferrando va arribar amb una afonia completa. Com que la conferència la duia escrita, la presentadora va duplicar el paper i la va.

Hui, aquest dilluns 20 de març, fa trenta anys, el periodista Vicent Ventura (1924-1998), amic personal de Joan Fuster, presentat pel poeta David Mira, explicà detalls de l’assagista de Sueca com a intel·lectual, i també des d’un àmbit més personal, des de la relació d’amistat que els unia. Conservem aquell acte en vídeo. Lamentablement no en tenim del primer. Açò dels vídeos forma part també de la història d’aquella mampresa; podríem dir que de la part no tan exitosa, però no ens queixem.